Cent anys de l’extermini armeni pels turcs. Paral·lelismes amb els casos valencià, català i balear.

zapatero+erdoganEspanya no reconeix el genocidi armeni per part dels turs. Zapatero-Erdogán.

Existeix un paral·lelisme evident entre Espanya i Turquia. Madrid no reconeix el genocidi armeni per part dels turcs. Per què? Es pot adduir motius comercials i diplomàtics, però la cosa és molt més profunda. Encara tenim en ment la campanya hispano-turca anomenada Alianza de civilizaciones en época de Zapatero. Sonava molt bé: Tolerància, cooperació, respecte, acceptació de les diferències, etc. No va tenir cap èxit, però és que era més falsa que el bes de Judes. Dos Estats genocides parlant de tolerància. Afortunadament encara hi ha qui pensa que la història s’ha de conèixer.

turquia

L’actual Estat de Turquia són les restes d’un imperi decadent, que ha perdut quasi tot el seu territori després d’haver fet massacres als pobles de què es composava. Matances en els Balcans, curulls de nacions que lluitaren per la seua independència, dominació sobre els pobles àrabs del nord d’Àfrica, Mesopotàmia i península Aràbiga. Quan solament els queda Anatòlia i Istanbul aquesta política comença a adquirir característiques de genocidi.

Senzillament, la nova Turquia – el que queda de Imperi Otomà –  sembla voler emular els Reis Catòlics i la seua unitat / uniformitat: una sola llengua, el turc; una sola religió, l’Islam; una sola nació, la turca. I es posen a assassinar no solament armenis – que es el cas que més ha transcendit – sinó també grecs i, més tard, kurds. Cal dir que primer van servir-se del kurds, musulmans, per assassinar els armenis, cristians. Ara ja són un estat unitari? No. Hi queden el kurds, nació sense estat, però curiosament els fan turcs dient-los “turcs de les muntanyes”. No cap dubte de l’avanç cap a la unitat.  Milions de persones entre morts, deportats i exiliats. Espanya mai no ha condemnat aquests fets. Calla perquè té molt a callar.

españa

Passem a Espanya. És el mateix. L’Estat Espanyol és el que queda de l’antic Imperi hispànic. Milions d’indis van morir a Amèrica i no tots per malaltia com ens volen fer creure. En diferents parts d’Europa, com ara Flandes també assassinaren a milers de persones. Els Reis Catòlics volien, un estat unitari – almenys així s’ensenyava en les escoles – a tots els nivells: raça, religió, llengua, nacionalitat, etc. Per això feren la neteja ètnica i deportació dels jueus en 1492. Més tard, el Àustries expulsaren els moriscos en 1609.

Els moriscos eres cristians, encara que descendents de musulmans obligats a batejar-se i parlar i comportar-se com a cristians. L’expulsió i neteja ètnica dels moriscos va ser descomunal. Desenes de milers de persones fores expulsades o assassinades. El Regne de València va perdre entre la tercera i la quarta part dels habitants. L’excusa, era la mateixa que la dels turcs, però al contrari. Els hispànics deien que els moriscos podrien aliar-se als turcs i berberiscos en cas d’invasió. Els otomans deien el mateix dels armenis, que podrien aliar-se als russos en cas d’invasió. La mateixa excusa i la mateixa solució: extermini i / o expulsió. Així es construïren dos Estats genocides, el castellano-espanyol i el turc.

Cal dir que la pèrdua de las últimas colonias, Cuba, Puerto Rico i Filipines, va produir una commoció entre els espanyolistes, Generació de 98 inclosa. No podien assimilar quedar-se sense imperi d’ultramar. Cuba va demanar autonomia però li la denegaren.

Quan l’exministre Wert va dir allò de españolizar los niños catalanes, no va ser gens original. Els genocides turcs també volien turquitzar els no turcs i van prohibir totes les altres llengües.

kurds-756140

Guerrillers kurds

Anem a l’actualitat. Els turcs segueixen assassinant kurds, al que tracte – oh, novetat – de terroristes. Afortunadament els kurds viuen entre tres o quatre estats. Durant unes dècades, els d’Iraq han tingut de facto el seu Estat. Actualment, la estan en estat de guerra contra els àrabs fanàtics de ISIS o Estat Islàmic. Els kurds són musulmans, però no àrabs ni kurds: són una nació sense estat.

Quant a Espanya cal dir, en primer lloc, que la mateixa “España” és l’estat que els castellans han fet amb una  intenció centralitzadora, uniformista i gens respectuosa amb la diferència. Una sola nació: la castellano-espanyola, una sola llengua: el castellà-espanyol, una sola religió: la catòlica, unes úniques lleis: les de Castella. Aquesta centralització s’ha fet amb la força de les armes – Guerra de Successió, genocidi de  Xàtiva, Guerra Civil, bombardeig de Barcelona per Espartero, – o per altres mitjans: prohibició del català, minorització de la llengua, tribunals en contra de les normatives de català, Llei Wert, etc. En aquest apartat hem d’incloure l’insult cap a la llengua que la diputada de Ciudadanos – Carolina Punset – va fer el mateix dia de l’acte d’investidura del President de la Generalitat, és a dir, que es tracta d’una acció d’atac que comença abans que el nou Consell haja pogut fer res. El meu menyspreu més profund per a aquesta dona que ens ha insultats al valencians, almenys al que parlem una llengua que ella menysprea públicament.

bruneteEspanyolistes agressius coneguts han expressat el seu desig que la Brunete fora enviada a Catalunya per parar el procés sobiranista.

Hi ha qui pensa que exagere, que tenim una Constitució que reconeix les autonomies, que hi ha estatuts… aquestes persones no saben que els armenis també tenia autonomia prèvia al seu extermini. Encara que hi ha hagut morts entre els nostres, no és d’esperar una acció armada, encara que alguns hagen invocat la Brunete per per repartir llepolies precisament.

Colp d’Estat. La policia espanyola i el tancament de Canal 9

El procés segueix: ens lleven la Radiotelevisió Valenciana, s’impedeix que a Catalunya puga haver-hi un referèndum perquè no es reconeix el dret a decidir. A més se’ns oculta què passa amb els bascos o els gallecs, sobretot en els casos de tortura denunciats i condemnats pels jutges, que n’hi ha uns quants com els ministre de l’Interior es va veure obligat a reconèixer en seu parlamentària.  No en diuen ni una en cap televisió espanyola, com si no existiren. L’única llengua que podem sentir és la castellana. La Constutució prohibeix la federació de comunitats – excepte en Euskadi i Navarra – de manera que si catalans, valencians i balears volguérem arribar a una federació o confederació, seria impossible, com els referèndums.

genocidio_armenio_tres 3Armenis crucificats.

Fa cent anys del genocidi armeni a mans dels turcs. Un milió i mig de morts més un altre milió de deportats. Va servir d’inspiració a Hitler per a la seua obra criminal. Diuen que retòricament va preguntar: Qui se’n recorda ara del genocidi armeni? Per això és vital no oblidar aquestes coses ja que així contribuïm a evitar que es repetesquen. Tot el que es faça en aquest sentit és poc donat que aquestes barbaritats continuen repetint-se. Ho van veure en Rwanda, a l’Àfrica Central. El genocidi rwandès va ser un  perpetrat a Rwanda el 1994 per part de faccions d’hutus contra els tutsis i hutus moderats. Més de 800.000 persones assassinades.

Sal·lus Herrero logo rss

Sal.lus Herrero

L’article que ve a continuació és de Sal.lus Herrero i ha estat publicat per La Veu del País Valencià, periòdic digital en valencià que us recomane. L’autor és Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.

Molts interessant el paral·lelisme entre els imperis otomà i hispànic i les seues polítiques d’extermini físic, cultural i lingüístic per a aconseguir estats unitaris negadors de qualsevol diferència i uniformitzadors per la força de les armes o de manera més sibil·lina. El centralisme madrileny expulsa jueus i moriscos i va prohibir la llengua catalana amb diferents graus d’intensitat segons el context històric. L’estat espanyol no és el nostre estat, sinó el nostre enemic.

El 2 de juliol, a l’Espai Basset, de Poble Lliure, carrer Túria, hi va haver una xerrada d’Ararat Ghukasyan i Movses Mkhifaryan sobre l’extermini armeni. Va presentar els que intervingueren, Antoni Infante, de Poble Lliure. Després d’unes breus paraules de Movses amic i company de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, va iniciar la conferència sobre història armènia, Ararat Ghukasyan, que és president de l’associació armènia Ararat.

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l’actual territori de Turquia efectuades per l’imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l’extermini dels ‘hereros’ de Namíbia per part d’Alemanya i el primer a utilitzar un sistema complex de deportació i extermini.

La finalitat que es buscava era l’eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l’actualitat, l’Estat turc no tan sols nega oficialment l’existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

Ghukasyan va comentar els pre-genocidis armenis abans de 1915, que fou el moment de major extermini perquè les potències europees estaven combatent entre elles a la I Guerra Mundial del 1914 al 1918; va esmentar la conferència de Berlín, el 1878, on Armènia no tenia cap representació de govern, només eclesiàstica, i on es van signar els acords dictats per Rússia, aliada de l’Imperi Otomà, s’acorda que el govern turc no havia de continuar la dominació armènia, però no es féu efectiu i continuà una dominació amb més acarnissament encara. Al Tractat de sant Stefano (3 març 1878), igual, fou Rússia la que marcà els acords favorables als turcs on no hi havia tampoc representant armenis, els altres portaven cullera de ferro, per emportar-s’ho tot i els armenis de paper per no emportar-se res.

Genocidio-armenioEntre 1894-96 els turcs assassinaren uns 300.000 mil armenis; per què? Segons Ararat Ghukasyan no toca fer-se aquesta pregunta, no hi ha un perquè per matar, els mataren per ser armenis, perquè volien fer una homogeneïtzació cultural, lingüística i religiosa i els armenis no encaixaven dins de l’hegemonia dominant turca de religió musulmana; el 1908, mentre els  turcs prometien que anaven a donar-los més drets i reconeixement als armenis reformistes que es mostraven confiats que els reconeixerien una ‘autonomia’ suficient per deixar-los respirar, preparaven conscienciosament l’extermini i més de 30.000 armenis foren assassinats.

La data del 24 d’abril de 1915 remembra la matança de la intel·lectualitat armènia a Istanbul, a la nit detingueren 265 hòmens i els mataren a la plaça de Constantinoble; comencen per l’elit armènia perquè no hi haja qui puga alçar la veu i protestar contra un genocidi que estava preparant l’estat turc. L’ambaixador  dels Estats Units a Turquia, Eisenhower, que després va ser president del seu país, va denunciar les matances armènies però no li van fer cap cas. No obstant açò, l’estat turc va ser el primer a condemnar el genocidi armeni, però només condemnaren els que consideraren els principals organitzadors de la matança armènia, desvinculant-se, com si l’estat turc no haguera participat; aquests organitzadors s’exiliaren a diverses ciutats europees (Berlín…) i moriren a mans dels ‘venjadors’ armenis, alguns dels quals havien perdut íntegrament a tota la seua família. Els tribunals europeus no  condemnaren els armenis perquè els jutges entengueren que havia sigut en legítima defensa cercant justícia perquè no restara impune l’assassinat de milers de gent armènia.

sultan-abdul-hamid-iiEl Sultà otomà Abdul Hamid II

L’Imperi Otomà sota el règim autocràtic del soldà Abdul Hamid II, malgrat les matances hamidianes de finals del segle XIX, era una entitat política pluriètnica i plurireligiosa. Entre les nombroses minories que hi havia, destacaven els armenis, de llengua indoeuropea i de religió cristiana a diferència de la majoria otomana de llengua turca i religió musulmana, tot i que a més dels conflictes culturals i religiosos hi havia, sobretot, l’interés de Turquia per ampliar en seu domini geopolític territorial des d’una concepció d’hegemonia cultural monolingüística i mono-religiosa, sense cap respecte pel dret a la diferència dels altres com a portadors de drets de ciutadania, tot i que foren de nació armènia o, millor dit, just per ser de nació armènia.

Al llarg del segle XIX van sorgir els primers partits nacionalistes armenis que, influïts per les idees liberals, democratitzadores i revolucionàries procedents d’Europa, van desencadenar un seguit de revoltes i accions armades a l’est d’Anatòlia. El grup Armenagan va provocar una insurrecció a la ciutat de Van l’any 1885. El partit Hentxak, d’orientació marxista, va començar a promoure l’autodefensa de la població armènia contra els abusos de latifundistes, funcionaris dèspotes i atacs de les tribus kurdes emparats per l’administració otomana en tot el seu territori.

armenio15Xiquets armenis en les llargues marxes de la mort.

Davant d’aquesta situació, l’any 1894 el soldà hi féu intervenir l’exèrcit amb els hamidiye, cavalleria formada per tribus kurdes enquadrades militarment, segons el model dels cosacs russos. La situació ben aviat es convertiria en una matança contra els armenis encara residents a l’imperi otomà.

Els incidents es van estendre a Istanbul el 1896, quan, en resposta, un comando armeni assaltà la Banca Otomana. Les represàlies governamentals contra els armenis van ser terribles. Es produïren matances en tots els barris armenis de la ciutat, sobretot al Gàlata. Els morts es comptaven per milers als carrers, on els cossos eren amuntegats per portar-los a fosses comunes o cremats en piles. Entre 1894 i 1896 es calcula que foren assassinats uns 300.000 armenis.

Rafael de Nogales Méndez (1879-1936), un oficial de Veneçuela en l’exèrcit turc, va escriure el seu testimoni de les massacres en el seu llibre ‘Quatre anys sota la mitja lluna’.

joven tuco Ismail Enver

Líder dels Joves Turcs, Ismail Enver.

El soldà, a conseqüència dels fets, féu que els armenis deixessin d’estar reconeguts com a minoria ètnica i religiosa a protegir per la Constitució otomana. Malgrat la violència, la intel·lectualitat armènia no posava en dubte la pertinença d’Armènia a l’imperi Otomà, sinó que culpava dels fets el règim autocràtic d’Abdul Hamid II. Les elits armènies continuaren ocupant llocs d’importància a les institucions otomanes i donaren suport al moviment dels Joves Turcs, que pretenia democratitzar l’estructura imperial. En 1908 protagonitzen una revolució contra el sultà amb els recolzament dels armenis i altres monories ètniques. Malgrat tot, els Joves Turcs ben aviat mostraren la intenció de fer de Turquia un país centralitzat i culturalment homogeni, segons el model jacobí, i refusaren les reivindicacions armènies, que d’altra banda comptaven amb el suport de la Rússia tsarista.

Amb l’entrada de l’imperi Otomà a la I Guerra Mundial com a aliat d’Alemanya i contra Rússia, França i la Gran Bretanya, la població armènia esdevingué de seguida ‘sospitosa’ de fer el joc a l’enemic. Els armenis que tenien càrrecs públics foren despatxats. El govern va requisar totes les armes de foc a la població armènia. Seguidament ordenà detencions en massa entre els intel·lectuals armenis i s’inicià la deportació de la població armènia. L’ambaixador nord-americà, com hem dit abans, fou dels primers a denunciar els fets com una autèntica campanya d’extermini sota l’excusa de reprimir una revolta de fet inexistent. Els deportats eren sistemàticament assassinats per la gendarmeria, per escamots kurds i per companyies de convictes posats en llibertat i armats per a l’ocasió.

armeni-in-anatolia-from-palazzo-zenobio-per-larte2Xiquets armenis en condicions infrahumanes.

Es calcula que 1,5 milions d’armenis van ser assassinats en aquestes massacres, durant la I Guerra Mundial, a mans de l’estat turc, mentre que uns 800.000 van aconseguir arribar als centres de deportació de Síria i uns 300.000 més a l’Armènia russa.

El genocidi armeni va inspirar l’holocaust nazi contra el poble jueu, quan a la mesa de preparació per a l’holocaust en advertir-se que l’extermini jueu podria passar a la història i culpar els nazis alemanys, Hitler va preguntar, amb desdeny, qui se’n recordava del genocidi armeni, tot i que a penes havien passat unes poques dècades? També al setembre de 1939, abans d’atacar Polònia, Hitler arengà els seus soldats amb aquestes paraules: “Mateu sense culpa ni pietat els homes, dones i nens de raça i llengua polonesa. No patiu, ningú no us jutjarà, perquè qui se’n recorda hui dels armenis?” va al·legar el dictador per justificar-se. És a dir, va invocar el genocidi armeni per proclamar que la “solució final” -l’obsessió antisemita nazi- seria igualment oblidada. Per aquesta raó, la memòria és el gran antídot per afrontar les atrocitats passades i futures.

Una obra de la nostra literatura catalana que reflecteix el genocidi armeni és ‘Quadern d’Aram’, de M. Àngels Anglada.

hitler colorEl mot genocidi aplicat a Armènia es va aprovar el 1948 a l’ONU gràcies a un jurista polonès, d’origen jueu, Raphael Lemnkin, que va perdre 43 parents en l’Holocaust. La seva definició de genocidi és la següent: “la destrucció deliberada, total o parcial, d’un grup ètnic, social, nacional o religiós.” Ell mateix sostenia que el primer genocidi del segle XX va ser l’armeni i després el que Hitler va cometre amb els jueus. El més sorprenent, però, i allò que el diferencia especialment de l’Holocaust és la negativa del govern turc, encara a hores d’ara, a qualificar aquella matança de genocidi. Fins i tot està penat per la llei turca anomenar-lo genocidi.

El premi Nobel turc Orhan Pamuk va ser portat a judici el 2004 per “insultar i debilitar la identitat turca”, en reconèixer la massacre dels armenis en una entrevista a un diari suís. Va ser condemnat dues vegades i finalment el 2006 es va fer un sobreseïment del cas. Insultat i vexat al seu propi país va haver d’exiliar-se.

El govern turc al·lega que els fets de 1915 no van ser un pla sistemàtic per exterminar una ètnia, sinó una reacció a una possible revolta dels armenis, aliats amb els russos per desmembrar l’Imperi Otomà. Desprès de cent anys d’aquella gegantesca carnisseria, encara que sembli mentida, només 22 països han reconegut el genocidi armeni. L’estat espanyol ‘no’ ha reconegut el genocidi armeni per les seues relacions diplomàtiques, econòmiques i polítiques amb Turquia. No obstant això, tant el País Basc, Navarra, Catalunya i  les Illes Balears l’han reconegut, pensem que el parlament valencià també l’hauria de reconèixer perquè les injustícies causades pels genocidis no poden restar impunes, alimenten més genocidis físics, culturals i lingüístics.

mapa+del+imerio+otomanoExtensió màxima de l’Imperi Otomà.

L’Imperi otomà tenia una gran consistència en l’Edat Moderna (del segle XV al XVIII aproximadament), com l’Imperi hispànic, el seu gran rival en el Mediterrani. Però a finals del segle XIX estava en franca decadència. El seu domini havia comprès extenses parts de tres continents: Europa –més enllà dels Balcans-, Àsia –el Pròxim Orient– i el nord d’Àfrica, tot i que en moltes zones el domini era més nominal que real. La pèrdua progressiva dels Balcans al llarg del segle XIX a causa de moviments nacionalistes, més la incapacitat de tirar endavant una revolució industrial que donava cada cop més poder als seus rivals occidentals va fer que els monarques – anomenats soldans- adoptessin una política molt conservadora basada en l’integrisme religiós que forçosament havia de xocar amb la tradicional composició multi-ètnica i multireligiosa de l’Imperi. El resultat va ser un sistema polític cada vegada més autocràtic.

Les elits turques comencen a percebre el seu món com a obsolet, inviable i sense expectatives. I la constatació del seu fracàs civilitzador els empeny cap a l’extremisme – la neteja ètnica. Curiosament, avui, cent anys desprès, al Pròxim Orient, dominat per l’Imperi otomà en aquella època, hi ha una veritable teologia extremista del fracàs, plena de ràbia i d’odi, que porta de nou a la barbàrie. El programa d’aquest moviment nacionalista musulmà el resumí un dels seus màxims dirigents civils, el metge Mehmet Nazim:

“Les pretensions de les diverses nacionalitats ens avorreixen sobiranament. Les aspiracions lingüístiques, històriques, ètniques ens horripilen. Cal que unes i altres desapareixen. Sobre el nostre sòl només pot haver-hi ‘una nació’, la nació otomana, i ‘una sola’ llengua, la turca. L’Imperi ha de ser turquitzat per la força de les armes”.

El cas turc és semblant a l’espanyol, després de la pèrdua de l’Imperi han tractat d‘homogeneïtzar lingüísticament, culturalment i estatalment les diverses nacions que hi ha a l’estat espanyol per a exterminar-les amb un procés d’assimilació etnocidi basat en el no reconeixement dels altres i l’anul·lació dels drets de ciutadania d’aquella gent que no és de nació castellana o espanyola.

MountAraratArarat, la muntanya sagrada dels armenis.

El gran objectiu de la gent armènia és el reconeixement universal del seu patiment, com va explicar el director del Museu del genocidi a Everan, la capital d’Armènia, a Xavier Moret autor del llibre sobre Armènia “La memòria de l’Ararat” . Això és molt més important que la reivindicació impossible de l’Armènia històrica, que anava del Mar Caspi al Mar Negre. Però cal assenyalar un fet; la muntanya Ararat, – per a ells és tot un símbol -, es troba en territori turc i saben que no la recuperaran, però és representada a la seva bandera. Hi ha una anècdota significativa al respecte, que està recollida en el llibre citat: un diplomàtic turc va protestar davant l’ONU i va preguntar com és que Armènia té a l’escut una muntanya que no és al seu territori. El representant armeni li va respondre: “I com és que els turcs tenen la lluna al seu escut si tampoc no és al seu territori? I es va acabar la discussió.

Turquia intenta evitar el “perill” del reconeixement del genocidi armeni en el seu centenari, explica Baykar Sivazliyan, president de la Unió dels Armenis d’Itàlia i membre del comitè internacional que organitza la commemoració del centenari. Hi ha hagut alguns signes positius a Turquia, però del tot insuficients, com la declaració pública de “condol” per part d’Erdogan, primer ministre turc, adreçada als descendents de les víctimes en què equiparava el dolor dels armenis amb els dels turcs morts a la gran Guerra.

Segurament, els turcs ja són prou madurs per afrontar el seu passat, com ho van fer els alemanys. Hi ha tota una generació jove que sap que es traurien un pes de sobre i que això els ajudaria a avançar, però els “negacionistes” s’hi oposen frontalment i en tot cas només admeten que potser hi ha haver “excessos”, matances, però no un genocidi. De tota manera, la diplomàcia turca proposa per vestir l’assumpte, que aquest tema es discutisca entre historiadors armenis i turcs. Com diu el president de la Unió dels Armenis a Itàlia:

“Somric quan escolte algun màxim governant de la Turquia actual parlar de la necessitat de crear un comitè d’historiadors per comprendre el genocidi. En tot cas serà una necessitat dels turcs, jo no necessite documents d’arxiu per conèixer la tragèdia viscuda per la meva família, la memòria dels meus pares i els meus avis m’és suficient”.

Batalladealmansa kiBatalla d’Almança, principi de l’intent del nostre genocidi.

Després, al debat, a l’Espai Basset, es comentà la sensibilitat que hi havia al poble valencià, català i balear per l’intent de genocidi cultural des de la batalla d’Almansa, del 1707 al 1715, on es van fer els primers camps de concentració i treball a l’època moderna, van matar a molts maulets, catalanoparlants, pel fet de ser-ho i per lluitar contra el monarca Borbó, Felip Vè i contra el centralisme jacobí madrileny o espanyol, van imposar el decret de Nova Planta prohibint el català, valencià i balear en un intent de genocidi cultural, polític i lingüístic que s’ha perpetuat fins als nostres dies. Per nosaltres i pels armenis, no podem oblidar els sofriments del passat ni del present, perquè no tinguen continuïtat en el futur; tot els genocidis són rebutjables perquè l’extermini i la vulneració de drets humans no és mai cap solució.

Ararat (2002)

També  va comentar Ararat que a Armènia hi havia menys de tres milions d’habitants amb conflictes amb Rússia per Naborno-Karabaj i Crimea, que fou un regal de Stalin a Ucraïna i que a la diàspora hi ha uns set milions d’Armenis. Al debat es va remembrar el filòleg nacionalitzat canadenc d’origen armeni, Joseph Gulsoy (Ordu, 1925), que  ha dedicat part de la seua vida a la investigació en el camp de la filologia catalana, i més en concret a la variant valenciana. Fou deixeble de Joan Coromines (Barcelona 1905 – Pineda de Mar 1997) a la Universitat de Chicago. Va ser ell qui li va proposar de fer la tesi doctoral sobre M. J. Sanelo, un valencià del segle XVIII-XIX, raó per la qual va passar llargues temporades a València i Barcelona, als anys seixanta, aprenent la llengua amb les venedores del Mercat de Colom de València. Fou amic de Manuel Sanchis Guarner, de Josep Giner i de Joan Fuster. Gulsoy té el doctorat honoris causa per la Universitat de València.

Recentment, fa només un any i mig, finals del 2013, va venir a València a fer algunes conferències, coincidint amb el tancament de RTVV, el van entrevistar a la llibreria 3i4 preguntant-li què li semblava que tancaren l’únic mitjà de comunicació que hi havia en valencià i va dir, lògicament, que li semblava molt malament perquè el valencià necessita d’uns mitjans de comunicació per a sobreviure i poder-se llegar a les generacions de l’avenir, si no desapareixeria, seria un extermini.

Alguns a l’Espai Basset, van comprar “El libro de los susurros” de Varujan Vosganian, on es conta la història del genocidi contra el poble armeni de 1915, la història dels combois internacionals de  gent deportada als Cercles de la Mort, al desert de Deir-ez-Zor i la història dels armenis que s’exiliaren. Aquest és un llibre identitari per a la gent armènia, un llibre perquè no s’esborre la memòria del genocidi armeni, és un document històric commovedor contra els terribles sofriments del poble armeni.

També s’acaba de publicar al nostre català, traduït de l’alemany [“Die vierzig Tage des Musa Dagh”] per Ramon Monton “Els quaranta dies del Musa Dagh” de Franz Werfel, a Edicions 1984, una obra que narra el genocidi armeni, llegida amb avidesa pels jueus de Varsòvia, durant el seu captiveri, aquesta novel·la publicada l’any 1933, continua sent una de les obres més significatives sobre el primer genocidi sistemàtic.

Per últim, l’oblit del genocidi armeni és una invitació perquè es reproduïsca a d’altres pobles i perquè reste impune, d’entre els quals el nostre propi poble valencià. Només des del reconeixement dels exterminis i les consegüents reparacions, podem allunyar el malson dels distints genocidis que amenacen, sobretot, les nacions que no tenim un estat propi per defensar-se, que tenen un estat feble o un estat enemic, com és el cas de l’estat espanyol que no reconeix el plurilingüisme ni la plurinacionalitat que hi ha i ens intenta negar i exterminar des d’una minorització i invisibilització lingüística, fiscal, cultural, social, política i ‘nacional’, de manera sistemàtica i perfectament planificada i calculada, des de 1707 fins a l’aplicació del model supremacista espanyol ‘constitucional’ de 1978, passant per dictadures com la riverista o la franquista que intentà el nostre genocidi cultural en considerar que els valencianoparlants, balearoparlants o catalanoparlants no tenien dret a tenir drets, si no  per què a la Constitució de 1978 es nega el dret a l’autodeterminació i es prohibeix que les “comunitats autònomes” amb llengua pròpia, com els països catalanoparlants, puguen federar-se o confederar-se pel fet de tenir la mateixa llengua i cultura?

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Història, Llibres, Pel.lícula, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Cent anys de l’extermini armeni pels turcs. Paral·lelismes amb els casos valencià, català i balear.

  1. Pep ha dit:

    Cap a la meitat alta del text dius que la Carolina Punset és de Compromís? Deu ser un error oi? Sembla que t’equivoques de C… ciudadanos

    • rexval ha dit:

      Tens raó, és un error. Punset és la number one de Ciudadanos i en la seua intervenció a qui va atacar sense que vinguera a conte va ser a Compromís per dos motius:
      1- Ciudadanos és espanyolista i anti-tot el que no siga castellanista. Curiosament son pare és català i parla català (l’accent el delata) i ha militat en CiU. Ella ho evita en públic, però a un “bona vesprada” televisiu va respondre “bona tarda”. Autoodi?
      2- Pica molt alt i en un moment donat va creure que Ximo Puig pactaria amb ella, que haguera ocupat el lloc de Mònica. Possiblement, Madrid preferira Ciudadanos a Compromís, però no Ximo. Carolina Punset ha passat per uns quants partits buscant el propi benefici. El mateix Toni Cantó la va acusar del que és ell: trànsfuga. Els dos van ser de UPD. També recordà que venia del PP. Cert, Carolina ha militat en el PP, en el PSOE, en un partit que ella va fundar a Altea i també va acostar-se a algun partit ecologista, Equo, d’on va fugir quan va descobrir que era “d’esquerres”; o siga, que ella és ecologista de dretes -rara avis – amb constructora a nom de l’home mentre era regidora d’Urbanisme gràcies al pacte que va fer amb el PP en el govern de la població citada. La reina del “canvi de partit.” La seua ambició política es veu en el fet d’haver segut regidora en quatre regidories. La més sonada va ser la d’Urbanisme. Almenys això és el que he llegit.

      Moltes gràcies per comentar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s