La llengua dels valencians. Manuel Sanchis Guarner. (I)

sanchis guarner k

En contra del que va dir Carolina Punset de Ciudadanos sobre el valencià i els prejudicis i odi manifest a esta llengua, vos penge un resum del que deia el filòleg Manuel Sanchis Guarner, que va ser blanc en un atemptat terrorista amb bomba per part del que opinaven més o menys el mateix que ella i el seu partit antivalencià. Com podreu veure, els arguments antivalencianismes en època de Guarner són idèntics als que defensa la diputada. Per tant, no és original el seu discurs sinó  una vulgar repetició del que ja es deia fa un segle.

La major part del text que ve a continuació procedeix del llibre més reconegut i imprescindible de Guarner: La llengua dels valencians  (1933) que seguiré comentat en aquest bloc. Dir que va ser un dels signants més joves de les Normes de Castelló (1932) que unificaven els criteris sobre els temes lingüístics. Arribà a ser capità en l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Per cert, el valencià no solament no va ser un problema per a ell, sinó que li vingué molt bé per a aprendre francès i acabar treballant com a professor de llengua francesa en un institut públic molt prestigiós abans de passar a la Universitat de València.

  • OBLIGATORIETAT DE LA LLENGUA AUTÒCTONA
llengua valenciansAquest és l’assaig més conegut del professor. El que va dir en 1933 més ben actual. Els enemics del valencià tenen els mateixos arguments, que Guarner desmunta.

L’home forma part d’una família, d’un país i d’una època. El vincle entre l’home i la terra no és un relació de causa a efecte sinó d’estímul i reacció. L’home primitiu és un animal errant. La civilització no avança fins que l’home posa arrels en la terra cultivada.

L’envaniment patriòtic no és ni elegant ni intel·ligent, ans és l’actitud que més dificulta qualsevol millorament. Més fecund és un patriotisme ensems crític i resignat.

La personalitat d’un poble i un país , la defineix la conjunció de factors geogràfics, històrics, econòmics i culturals. L’expressió més sensible del particularisme d’una col·lectivitat, de la seua personalitat diferenciada, és la llengua pròpia. La llengua no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xàrcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural individuada.

L’idioma autòcton és un fet històrico-cultural que cada poble ha elaborat per al seu ús comú i privatiu, és un dels trets principals de la deixa intel·lectual que ha heretat, és ensems factor integrant i expressió de l’ambient espiritual en què hom viu.

Nosaltres hem nascut a València i som valencians. El País Valencià, el poble valencià, té una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultura pròpies. Té també un idioma autòcton. La llengua dels valencians és el valencià.

JAUME I  GLa nostra llengua és la que Jaume I ens va portar.

Som valencians i el nostre idioma és el valencià.

Parlar d’una manera peculiar significa pensar d’una manera privativa, i pensar d’una manera privativa significa concebre la vida la vida d’una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini de la cultura de la qual la llengua és l’expressió.

Fa més de quatre-cents anys que un sector important de valencians no estima la llengua pròpia. Els arguments amb què es pretén fonamentar aquest desamor són diversos: n’he fet un recull dels més repetits, i els transcric amb una breu refutació:

Entrevista en Canal 9 al fill de Sanchis Guarner.

 1. El valencià és un dialecte i preferisc parlar la llengua castellana.

Hi ha gent que, presumint de culta, diu que no els interessa el valencià perquè es tracta d’un dialecte, i ells prefereixen la llengua castellana oficial que s’ensenya a l’escola.

Emprant la paraula dialecte en to despectiu demostren desconèixer el seu significat.

Dialectes són les diverses variants regionals com una llengua és parlada popularment, variants sovint ben antigues i significatives, mentre que la llengua és la forma culta, acurada, estàtica, literària. I si establim la comparança amb termes de la Geografia política, la relació entre llengua i dialecte és semblant a la que hi ha entre Estat i província: el conjunt de les províncies forma l’Estat, com el conjunt dels dialectes forma la llengua.

2. Com que sóc cosmopolita no vull parlar una llengua minoritària sinó una d’universal.

Hi ha alguns que, vantant-se de cosmopolitisme, declaren que cal deixar de banda el valencià, que és una llengua poc parlada, perquè el món marxa cap a la unitat i convé anar esborrant les diferències entre els diversos grups humans.

La veritat és que una cosa no lleva l’altra. Es pot ser cosmopolita i parlar diverses llengües sense haver de renunciar a la nostra llengua pròpia; és més, el bilingüisme és una bona base per al multilingüisme. A un monolingües li costa més aprendre una llengua estrangera que no pas a un bilingüe, ja que aquest està adaptat a funcionar amb dues llengües almenys.

És ben cert que la tendència actual del món és a esvair els nacionalismes tancats i a agrupar els països en unitats superiors. Nacionalisme vol dir llibertat i cultura d’un poble, mentre que imperi significa domini de les nacionalitats subjugades per un poble militarment més fort.

Carolina-Punset_EDIIMA20150506_0787_5Segons Punset, el valencià és una llengua de ALDEANOS  que no aprofita per a res.

3. El valencià és propi de persones incultes i no aprofita per a les funcions més elevades de la llengua.

L’argument més esgrimit és el de no parlar valencià per considerar-lo plebeu, inservible per a l’expressió culta i elegant. Pretén reduir el valencià a les esferes familiars, la broma i la xala, les interjeccions i l’esplai popular. Consideren que parlar valencià és propi de menestrals i llauradors o de senyors de poble.

L’aristocràcia valenciana fa més de quatre segles que comença a desentendre’s de la llengua del país.

La burgesia i la classe mitjana de la ciutat de València no van començar a abandonar el valencià fins a la segona meitat del segle XIX. La desamortització, la industrialització i la transformació agrícola, enriquiren de pressa una classe social que va creure que arribaria a ser distingida si es feia distinta de l’estament popular.

D’aqueixa actitud tan antipatriòtica no hi ha res més que “vanitat”, i podem emprar el mot en les seues dues accepcions: orgull i buidor.

L’actitud envers la llengua del País sol ser tota una altra en el cercles intel·lectuals i artístics, no sols en els barcelonins sinó també en els valencians, on generalment hom té consciència dels valors de què és portadora la llengua autòctona.

Tots devem esforçar-nos, permetent la depuració i el refinament de la llengua parlada culta, que, així, tornarà a lluir amb l’esplendor que mereix.

  • DEL NOM I LA UNITAT DE l’IDIOMA

paises_catalans_mapa_catalamEl valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat de l’Alguer de l’illa de Sardenya.

Segons veurem, s’ha disputat, i es disputa encara, sobre la procedència que hagen o no de transcendir les modalitats regionals a la llengua literària.

El nom de la llengua sí que ha estat objecte de moltes discussions, especialment a València. La denominació científica amb què és coneguda internacionalment és la de llengua catalana. Les raons que fonamenten l’acceptació que ha tingut el nom de català per a la nostra llengua, són de diversos tipus: històriques, geogràfiques i literàries.

Concretem: la reticència dels valencians és a adoptar el nom de catalana per la seua llengua, però no a acceptar la unitat lingüística de València, Catalunya i Mallorca, comunitat d’idioma evident que cap valencià no ha negat mai. No són gens importants les diferències de pronunciació, de morfologia o de lèxic entre catalans, valencians i mallorquins, i que la llengua és essencialment la mateixa. Els catalans tenen dret a exaltar a Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March; valencians. Els valencians també el tenim de considerar con a nostres no sols Ramon Muntaner i Francesc Eiximenis, que encara que nats al Principat escriviren la seua obra en terres valencianes.

El mot català és la denominació que en el camp científic rep el nostre idioma, és una paraula relativament moderna i la seua etimologia és encara molt discutida. El Libre dels Feyts o Crònica de Jaume I designa la nostra llengua amb les denominacions de nostre llatí i romanç pla.

La denominació de la nostra llengua que va tenir més acceptació, fou precisament la més inexacta i inadequada, la de llengua llemosina. Té una explicació històrica.

arago-occitaniaDurant segles els poetes catalans van escriure en provençal

La precoç literatura provençal va influir intensament sobre totes les literatures veïnes i germanes, i sobre la de Catalunya, que havia tingut uns vincles culturals i polítics. Durant els segles XII, XIII i XIV, els poetes cultes de Catalunya, de València i de Mallorca no escriviren en la seua llengua pròpia sinó en un idioma estranger, en la llengua literària dels trovadors, la qual rebé diverses denominacions: llengua romana per antonomàsia, llengua d’oc, provençal i llemosí.

A Catalunya mai no es va usar en prosa la llengua d’oc, i ja en el segle XIII s’escrivien en la llengua del país novel·les en prosa i en vers, narracions curtes i apòlegs, la història, les lleis, la didàctica popular, els temes religiosos i fins la filosofia. Per diferenciar-les es qualificaven de “llemosines” les obres poètiques escrites per catalans en la llengua dels trobadors.

Posteriorment, en iniciar-se la decadència de la nostra literatura, quan es relaxava l’arranjament de la llengua i se n’aprofundien les diferencies regionals, el mot “llemosí” començà a canviar de sentit, i passà a designar la llengua antiga dels nostres autors clàssics.

En el segle XVII Marc Antoni Ortí, el cronista de les festes commemoratives del Siglo Quarto de la Conquista de Valencia, deia que calia rejovenir la llengua materna “desterrant de ella les veus antigues per les quals la solien nomenar Llengua Llemosina”. Així mateix, en el segle XVIII, el notari valencià Carles Ros, partint dels mateixos principis, anomena llemosí la llengua de tots els nostres clàssics, i valencià la dels seus contemporanis i coetarris, considerant que el valencià és la forma més correcta de la llengua llemosina, i que València és per al llemosí allò que Toledo és per al castellà, és a dir el lloc on millor es parla l’idioma.

També tingué fortuna el nom de llemosí a Catalunya i a Mallorca, si bé no tanta com a València, denominant sempre la llengua literària clàssica, per tal de diferenciar-la de la llengua decaiguda, penetrada de dialectismes i castellanismes, que s’usava popularment en els segles XVII i XVIII.

Cal insistir que aquest nom de llemosí, absolutament rebutjable per il·legítim, afirma rotundament la unitat de la llengua. Era una denominació que tant fou adoptada pels catalans com pels mallorquins i pels valencians, com advertí Rubio i Lluch.

La denominació de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc.

Ramon_Muntaner_11111.jpg_1306973099El cronista Ramon Muntaner.

Ramon Muntaner que començà a escriure la seua Crònica l’any 1325 a Xirivella, en l’Horta de València, en referir-se al parlar de Múrcia on aleshores es parlava encara l’idioma dels conquistadors el qualifica cordialment “del bell catalanesc del món”. Segons Muntaner, la nostra llengua estava molt unificada, pix que “d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes con catalans, que si volets dir castellans, la dreta Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d’aragonesos”.

També Sant Vicent Ferrer dóna incidentalment el nom de catalana a la nostra llengua. Això és als valenciana de l’oest del Regne ara anomenem popularment “xurros”, que parlen un castellà-aragonés barrejat amb moltes paraules valencianes.

papa-alejandro-vi borjaPapa Alexandre Borja

Farem esment només que quan dos papes valencians de la família Borja, Calixte III i Alexandre VI, ocupen el soli papal, tots els escriptors italians de l’època els donen com a catalans, i que el poble romà anomenava i catalani la gran partida de valencians, parents o clients del Borja, que llavors pul·lulava i dominava la ciutat i els estats pontificis.

Els intel·lectuals valencians dels segles següents admeten tots la unitat lingüística, i expliquen sovint per què els valencians són anomenats catalans.

El cronista Pere Antoni Beuter, en la II part de la seua Historia de Valencia, per explicar la implantació de la llengua catalana a València, admet la tradició de les tres-centes donzelles de Lleida que hi foren dutes per manament de Jaume I per a la repoblació cristiana del nou Regne, les quals van imposar-hi la seua llengua.

Aquesta llegenda, la replega el tortosí Cristòfol Despuig en el primer dels seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

teodoro-llorenteTeodor Llorente, patriarca de les lletres valencianes.

Ja en plena Renaixença, quasi tots els ratpenatistes admeten la unitat de la llengua. El patriarca de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, saluda els germans de Catalunya.

Cal recordar que quan Jaume I conquistà Mallorca i València en el segle XIII, havia hagut de renunciar a la política d’intervenció i expansió en la Provença i Occitània.

La Corona d’Aragó no tenia capital de dret: era una confederació de regnes autònoms units en la persona del monarca.

La primera traducció de la Bíblia en llengua romànica que s’imprimí, fou la de València en 1488; la Inquisició, després, destruí el llibre , però se n’han salvat les dues darreres pàgines, on es manifesta que fou “arromançada en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer… germà del benaventurat Vicent Ferrer.”

La denominació de valenciana per a la llengua pròpia apareix usada alguna vegada per autors no valencians si bé relacionats amb València.

Tanmateix, alguns historiadors de la Literatura catalana han volgut alguna vegada interpretar que la denominació de “valenciana prosa” era només nom d’una certa escola literària i no tenia significació idiomàtica.

És sabut que en el segle XV penetrava per València, fecunda, l’aura del Renaixement que es propagava des d’Itàlia. El prestigi de les lletres i les llengües clàssiques era tan gran, que els nostres escriptors s’esforçaven per dur a la nostra llengua la construcció i l’hipèrbaton que, per imitació servil del llatí, tenia la prosa italiana d’aleshores

  • FRACAS DE l´INTENT SECESSIONISTA
sant vicentSant Vicent Ferrer tenia fama que en tot el món l’entenien parlant en valencià.

En el període antic i clàssic de la nostra Literatura, la llengua literària estava tan unificada que resulta ben difícil d’esbrinar quins textos són originals d’autors valencians quins ho son de catalans i quins de mallorquins. Només els tècnics arriben a descobrir-hi certs indicis i encara no concloents. Això passa amb la novel.la anònima Curial e Güelfa del segle XV.

Els regionalismes valencians en la morfologia comencen ja a transcendir a la Literatura en certs autors medievals que es complauen a usar el parlar popular, com sant Vicent Ferrer o Jaume Roig.

Amb el Compromís de Casp (1492) s’entronitza la dinastia castellana dels Trastàmara, llavors, la influència del castellà sobre el valencià es tornà aclaparadora i fou una altra causa important de diferenciació.

Aleshores s´origina a la ciutat de València el fenomen dialectal anomenat parlar apitxat. Aqueixos fenòmens no es generalitzaren a València fins devers l’any 1.600, una mica més tard però obeint al mateix procés de simplificació fonètica que acabava de produir-se en castellà.

Després de la Batalla d’Almansa (1707) es produeix un procés d’esvaïment dels lligams polítics de València amb Catalunya i Mallorca, els vincles culturals i mercantils també s´hi relaxaven: la pirateria turca i algerina impossibilitava el comerç mediterrani, i els Països Catalans es trobaven molt decaiguts econòmicament i política.

Aleshores s’origina a la ciutat de València el fenomen dialectal anomenat parlar apitxat. Aquest fenomen no es generalitza a València fins devers l´any 1600 obeint al mateix procés de simplificació fonètica que acabava de produir-se en castellà.

La decadència va afeblir el sentiment de comunitat idiomàtica. La generalització del nom de valencià per a la llengua, implicava la propagació de la idea que la relació del valencià amb el català no era de filiació sinó de germanor, és a dir, que en comptes de ser el valencià una variant regional del català era una llengua germana.

En produir-se la Renaixença de les nostres lletres en el segle XIX, dues són les l´actituds que els escriptors valencians adopten envers la llengua: d’una banda, hi ha els renaixementistes arcaïtzants, i de l’altra, els vulgaristes dialectalitzants.

Els renaixentistes cultes s’afanyaven col·laborant amb catalans i mallorquins, per restaurar una llengua literària deliberadament farcida d’arcaismes, la qual anomenaven llemosina.

Enfront hi havia els escriptors populistes, versificadors satírics, fàcils i graciosos, molt llegits per la nostra gent, partidaris d’usar un valencià vulgar, sense cap ambició culta que es desentenia completament de l´esforç restaurador dels renaixentistes.

Josep Nebot i Pérez publicà en 1894 uns Apuntes para la Gramática valenciana popular, on pretenia de consumar l’escissió dels anticultistes. Les seues regles gramaticals no tingueren gens d’acceptació, perquè els escriptors a qui anaven adreçades no desitjaven cap regla, volien simplement que els deixassen tranquils amb la seua incultura, i seguir escrivint lliurement sense cap preocupació.

Els valencianistes han hagut de combatre llargament contra aquella actitud. Afortunadament, ja no queden anticultistes, però sí antivalencianistes que tracten de posar entrebancs al valencià amb mitjans diversos.

La necessitat d’acostar la llengua literària a la popular també era imperiosa a València, on la docilitat amb què els escriptors populistes admetien la castellanització feia el problema més greu.

Entretant, la sana doctrina gramatical havia guanyat la batalla de València. Lluis Revest, en La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, aclarí molts punts i plantejà el problema de manera escaient, marcant-hi la pauta a seguir.

Carles Salvador2

Carles Salvador

És immens el deute de gratitud del nostre poble a Carles Salvador, per haver donat a conéixer a València l’excel·lent codificació de la llengua, elaborada científicament pels filòlegs barcelonins de l’escola de Pompeu Fabra.

Contra l’actitud lingüística unitarista dels castellans i dels francesos, tinguem en compte que llengües com l’anglès, el rus i l’italià, presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible. El segons model és el del català. La normativa ha de ser policèntrica i convergent. És per això que existeix un standard valencià, és a dir, un model per al català de València.


  • ESQUEMA DE GEOGRAFIA LINGÜÍSTICA

El domini de la nostra llengua llengua comprèn els següents territoris:

  • Quasi tot el departament dels Pirineus Orientals de la República Francesa.
  • El Principat d’Andorra.
  • El Principat de Catalunya.
  • El marge oriental d’Aragó.
  • La major part del País Valencià.
  • Un grup de llogarets de la província de Múrcia, El Carxe.
  • La ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.

Com ocorre en totes les llengües, la nostra no és uniforme en tot el seu domini, havent-hi diverses modalitats regionals de parlar-la o dialectes.

La divisió dialectal principal de la llengua catalana, la determina la distinció o confusió de a i e àtones. El català oriental no fa eixa distinció, de manera que sona igual pare que para: en canvi, el català occidental  sí que en fa la distinció. El valencià, junt al lleidatà o el tortosí pertanyen al grup occidental. Per altra banda no existeix un valencià únic sinó que està format per diferents variants territorials. A més, no existeix una frontera clara entre el que és considerar valencià o català, ja que els canvis de parla són graduals i no uniformes.

Mapa-dialectes-català2

 pàgina següent →
Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Assaig, Filologia, Història, Literatura, Llibres, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s