Toni Mestre, la veu del país que volgueren fer callar.

toni mestre 9

Comence recomanant un bloc molt especial per a mi, De Dalt a Baix- Toni Mestre. El porta el nebot del millor locutor que he tingut ocasió de sentir perquè era molt més un un locutor. En poques paraules diria que és el meu pare espiritual ja que jo no seria qui sóc si un bon dia no haguera posat la ràdio i l’haguera sentir parlant en la meua llengua.  Toni Mestre va ser un animador cultural molt engrescador, una persona que feia país, com solia dir-se aleshores. La caverna volgué callar-lo, però no pogué. Quan li van impedir parlar en la ràdio, va plegar i es va posar a escriure a la premsa en valencià, sempre en aquesta llengua que ell tant s’estimava i que tant odien els cavernícoles blavosos castellanitzats que són la vergonya de València.  Un 28 de juliol ens va deixar.

Eren els anys 70-80. Tota la meua formació havia estat en castellà i va estar fins que acabí la carrera. Ni una sola paraula en valencià. Jo estudiava de vesprada i sentia Radio Peninsular a València on treballava Toni amb un programa que guarde en el meu cor per a sempre, De dalt a Baix. Entre els seus col·laboradors hi eren periodistes de talla. M’estime més no posar noms per no ser injust ja que em falla la memòria. Parle de quan en tenia uns 20 i ara en tinc 55. Una abraçada si m’estan llegint.

alteaAltea

 Com deia, Toni Mestre amb el seu programa que arribà a durar quatre hores – jo en sentia solament dos perquè havia d’estudiar – va un cosa de no dir. Un èxit total. Encara la maleïda batalla de València no havia estat dissenyada per la dreta. La gent deia que Toni parlava “valencià del bo”, “un valencià molt bonic i ric”, etc. Era de València ciutat, però lingüísticament era fill de la Marina, d’Altea en concret, on parlen del bell valencià del món parafrasejant el cronista.

De dalt a baix va ser el primer programa de ràdio en valencià, emès per Radiocadena Española des de l’any 1974. El primer director va ser Amadeu Fabregat. Posteriorment se’n faria càrrec Toni Mestre, que ja era  guionista i presentador del programa i que iniciaria una nova etapa el 1983 com a director donant-li el seu toc personal, que va establir escola, de manera que en dir De Dalt a Baix pensem automàticament en Toni Mestre.

El programa tractava temes d’actualitat vinculada a la realitat valenciana des d’un vessant cultural, festiu i històric. Notícies, cultura, llibres, cançó, entrevistes, etc.

jaume 1

Toni i els seus col·laboradors van presentar-me a tots el personatges que en l’escola m’havien ocultat, i ho feia de manera molt amena, Així vaig seguir la biografia de Jaume I, algun fragment de Tirant lo Blanc... Tant de bo estiga enregistrat perquè era preciós. Recordava les novel·les radiofòniques, amb diverses veus i sorolls ambiental que et feien imaginar un cavall cavalcant. Tot un plaer. Quan vaig fer 15 anys mon pare va comprar-me el Tirant lo Blanc en edició facsímil i vaig devorar-lo amb plaer. No solament estava aprenent valencià, sinó que m’estava habituant a la lectura medieval, passió que encara tinc. L’edició pertanyia a Barcino, una editorial catalana i formava part de la col·lecció Els Nostres Clàssics, tota una mina de passatemps i de content en la meua llengua. Una col·lecció imprescindible encara al mercat que recomane sense reserves. Aquesta és la web.

La biografia de Jaume I era de Ferran Soldevila. Tant m’agradà que vaig llegir-me les grans cròniques catalanes començant pel Llibre dels feits del rei en Jacme i la de Muntaner, que són les meues favorites. De Soldevila vaig llegir altres llibres, com ara Resum d’Història del PPCC. Tot això li ho dec a Toni Mestre.

Carles Salvador2  suple imatge de JOAN FUSTER per al 22 de febrer   estelles-COLOR

Carles Salvador, Joan Fuster i V.A. Estellés

1977 va ser un any molt especial per al país i per a mi. Era la Fira de Llibre de València. Toni, com feia Carles Salvador, sempre recomanava la lectura de llibres en valencià. Vaig telefonar al seu programa i em va recomanar tres llibres vitals per a qualsevol valencià que se senta tal: La llengua dels Valencians, de Manuel Sanchis Guarner; Nosaltres el valencians, de Joan Fuster i un llibre de poemes que m’arribà a l’ànima i allí hi és, El llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. Millor, impossible. Encara els conserve en lloc destacat.

Però no tot era bla, bla, bla… també hi havia música, la Llista d’èxits Quatre Barres… I no solament vaig descobrir els nostres cantants, sinó que va influir en la meua formació com a melòman. Gràcies de nou a Toni Mestre, vaig aficionar-me a Raimon, Lluís LLach, Ovidi Montllor, Mª del Mar Bonet, Lluís Miquel, Paco Muñoz i d’altres que encara continua escoltant junt a Wagner, Berlioz o Beethoven. Recorde ara la Fira de Juliol als Vivers on solien actuar Lluís Miquel i Paco Muñoz fins que el PP els va foragitar de la vida cultural valenciana.

Toni Mestre, a qui abraçaria ara mateix si poguera, va ser el meu segon mestre de valencià – el primer va ser mon pare, que m’ensenyà les formes col·loquials- ja que el pobre era analfabet en valencià. Mai no oblidaré el gong de Toni. Jo agafava la llibreta i en prenia nota. Feia el seu famós: “GONG!!!! No es diu *campanari, cal dir campanar“. La de llibretes que vaig omplir. I estudiar, estudiava a muntó. Moltes vegades feia al·lusió al mestre de mestres Carles Salvador. Acabí comprant-me un llibre seu fonamental, la seua Gramàtica Valenciana amb exercicis pràctics, editat – vés per on – per Lo Rat Penat per als seus cursos de valencià abans que el secessionisme se n’apoderés. 

Aquest bagatge valencianista em va permetre amb els anys aprovar l’única oposició convocada per Conselleria per a Filologia:Valencià amb el número 1 de la meua especialitat. És per a mi un gran orgull poder dir això i una de les alegries més grans de la meua vida. Ser el número 1 en allò que tant estimava: el valencià. També he de dir que vaig ser alumne del Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica que organitzava l’ICE, que va ser creat per Manuel Sanchis Guarner. Més tard, vaig treballar-hi com a professor de mestres que havien d’acreditar el seu coneixement del valencià.

Arribà la pesta blava i l’emprengueren amb Toni. El seu programa es va encollir tant que arribar a durar 5 miserables minuts en competència amb un altre programa – si li podem dir així – de caire blaver. La darrera vegada que vaig sentir-lo, estava desterrat en els parts horaris en castellà. El pobre Toni havia de llegir qualsevol notícia manipulada que li donara el babau de torn. Quin malguany! Però no no es rendia, llegia en una accent valencià tan fort que segur que a més de quatre no els faria cap gràcia.

No sé si per les condicions laborals que tenia o per què ja començava a tenir problemes de salut, el cas és que es va prejubilar. Així, va tenir més temps per escriure en la premsa, sempre en valencià, i sempre de temes de molt d’interés. Després en posaré alguna mostra.

fletxes de ventToni Mestre era polifacètic. També era poeta. Va escriure Fletxes de vent, possiblement el seu millor poemari; escrivia lletres de cançons, destacant Què vos passa, valencians? i damunt era un component destacat d’Alimara, un grup de dansa que vetlava per la puresa del vestit i del ball. Sobre el tema va denunciar algunes manipulacions que havia sofert el món de les falles. En fi, una persona imprescindible.

Una cosa que em va molestar molt és que fins i tot amb els socialistes semblava vetat a Canal 9. Mai en la vida el vaig veure per allí. Em crida l’atenció que Amadeu Fabregat – el seu director en la ràdio  quan començà De dalt a Baix.  No sé si el seu treball en RNE ho faria incompatible. El que sí que sé és que l’Amadeu va cridar a Lluís el Sifoner per fer una llista de paraules catalanes prohibides a la seua televisió. La veritat és que de la dreta cavernícola no es pot esperar res més però els socialistes, tan progressistes ells, tan nacionalistes ells em fa l’efecte que pensaven que si Toni eixia per aquella podrida institució les ties maries els acusarien de catalanistes. El cas és que el millor professional en valencià de la història d’aquest niu de corrupció no va eixir mai que jo sàpiga, i molt poques voltes els nostres cantants, total, per a què? Jo ho diré, perquè perdéreu els vots i tinguérem més de 20 anys de blaverisme pertot arreu. Vau ser uns covards, senyors socialistes i amigatxos censors de paraules.

Toni va ser capdavanter en tot. Només aprovar-se la llei de matrimoni entre persones del mateix sexe, la seua parella i ell van ser el primers a casar-se.

Fins ací el que el cor i la memòria m’han dictat sobre una persona de les poques que estime i he estimat i de qui em sent d’alguna maner deixeble. A continuació informació procedent d’Internet, destacant la del bloc del seu nebot. Viquipèdia i El País.

Moltes gràcies.

Regí


Antoni Beneyto  Mestre
  • Nom literari: Toni Mestre
  • Data de naixement: 22/09/1942
  • Lloc de naixement: València ( l’Horta )
  • Lloc de residència: València ( l’Horta )
  • Professió: Periodista
  • Formació:

    Toni Mestre va nàixer a València (l’Horta) el 1942. Va fer estudis de Filosofia i Lletres en la Universitat de València. Ha treballat com a periodista en diversos mitjans radiofònics, com ara Ràdio Peninsular de València, Radio Cadena o RNE. Paral·lelament, ha participat amb articles de crítica literària i col·laboracions poètiques en diverses publicacions, com ara L’Aiguadolç o La Rella. Com a escriptor de creació se situa en l’àmbit de la poesia. Amb el seu primer llibre, Pleniluni d’estiu, guanya el premi Artur Simó de Silla de 1980. En aquesta època mereix uns altres premis literaris: el Vila de Catarroja per Retaule (1980) i el Jordi de Sant Jordi amb Fletxes de vent-Amb les armes del sonet (1981). Posteriorment, ha escrit els poemaris D’enlloc i no mai (1988) i Quadern d’enyor i de desig (1994).


Toni Mestre

Antoni Beneyto Mestre, més conegut com a Toni Mestre (València, 1942 – València, 28 de juliol de 2006) fou un periodista i escriptor valencià compromès amb els valors democràtics i valencianistes i defensor de la cultura i llengua catalana al País Valencià.

Va ser guionista i presentador del programa De dalt a baix, primer programa en valencià a la ràdio pública (Ràdio Peninsular, RNE), que es va iniciar sota el franquisme i que es va mantenir amb diverses interrupcions fins als anys 80. En els seus programes va difondre la Nova Cançó durant la transició, emetent cançons d’Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Carraixet, Paco Muñoz o Lluís Miquel, a més de Raimon, Ovidi Montllor, Marina Rossell, Lluís Llach, Pau Riba, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat. Paral·lelament a la seua tasca periodística, Mestre escrivia poemes i cançons.

El programa va reaparèixer posteriorment amb un altre nom: Ara i ací. Tenia cobertura sobre tot el territori valencià i va crear escola. Després, Toni Mestre va ser “condemnat” a llegir els butlletins horaris en castellà, fins que va decidir jubilar-se, als 58 anys, el febrer de 2001. Darrerament col·laborava a mitjans com L’Avanç i Levante-EMV.

L’any 2001, la Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi Nacional de Radiodifusió per la seua trajectòria professional al servei de la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. El juny de 2006 va rebre un premi pel seu suport a la música en valencià en la festa dels Premis Ovidi Montllor que es va fer a València.

El 5 de novembre de 2005 va protagonitzar, amb la seua parella, el primer casament entre persones del mateix sexe a l’Ajuntament de Bocairent.

Va morir el 28 de juliol de 2006 a causa d’un càncer.

Taula de continguts

  • 1 Premis
  • 2 Obra
  • 3 Referències
  • 4 Enllaços externs

Premis

  1. Premi de Poesia Artur Simó de Silla, 1980 al llibre Pleniluni d’estiu.
  2. Premi de Poesia Pasqual Asins i Lerma de Catarroja 1980 al llibre Retaule.
  3. Premi de Poesia Jordi de Sant Jordi de l’Ajuntament de València 1981 al llibre Fletxes de vent. Amb les armes del sonet

Obra

  1. Pleniluni d’estiu. Ajuntament de Silla. Silla, 1980 [Poesia]
  2. Retaule. Ajuntament de Catarroja. Catarroja, 1980 [Poesia]
  3. Fletxes en el vent. Amb les armes del sonet. Pròleg de Vicent Andrés Estellés. Editorial Prometeo, 1981. [Poesia]
  4. D’enlloc i no mai. Llegendes valencianes. Consorci d’Editors Valencians, S.A.. València, 1988 [Literatura infantil]
  5. Quadern d’enyor i desig. Edicions Alfons el Magnànim Prometeo, 1994. [Poesia]

La cançó que ve ara, Què vos passa, valencians? té lletra de Toni Mestre i música del cantant Paco Muñoz. Va ser molt coneguda en la seua època:


 Què vos passa, que vos passa,
què vos passa, valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava
el vell regne valencià
però vingueren uns homes
i mataren aquell cant.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat
ara saps com la noblesa
demostrà la lleialtat.
Hem patit segles de lluita
de matances i d’espant
perquè un poble nascut lliure
no sap viure empresonat.

Què vos passa, que vos passa,
què vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat

Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era País conquistat.
Ja la llengua bandejaven
llevant-li oficialitat
i per just dret de conquesta
imposen el castellà.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Sempre ens han guanyat la guerra
els anomenats cristians,
als altres, ja ens diguen moros,
jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i escriure-la en valencià:
una història on els vençuts
de tants segles guanyaran.

Què vos passa, que vos passa,
què vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

D’altres guerres hem patit
tot ha anat costera avall:
ens robaren la consciència
per això, hem estat callats.
Alça’t poble de València
i comença a caminar
  perquè un poble nascut lliure
no pot viure empresonat.


A continuació uns textos de Toni Mestre. Un poema d’amor-odi a la ciutat de València i uns articles de temes valencians.


Amor difícil

Enamorat de tu, vaig i vinc ebri
sobre el teu cos ingrat solcat pels segles,
que altres abans de mi estimaren bojos
d’aquell amor retut que mai no acceptes.
Enamorat de tu, malgrat els aires
d’enuig irat que prens quan te m’acostes,
quan et bese o et faig una carícia
i en respons amb destral, falç o navalla.
I què vols? He intentat, i és impossible,
deixar-te de voler més que a la vida.
He vist que no pot ser, que em muir de pena.
Ja pots riure’t de mi o martiritzar-me.
Perquè et conec molt bé, perquè em parires,
sempre t’estimaré, mare València!

Toni Mestre. Novembre de 1998.


A la moda valenciana.

La recuperació de la indumentària tradicional valenciana, la manera de vestir-se dels nostres avant-passats dels segles XVIII i XIX a la moda valenciana, ha estat des del moment de la seua fundació una de les tasques principals del grup Alimara de València. Així, al llarg de quasi vint anys ha demostrat en exposicions, publicacions, conferències i sobre tot en la pràctica, damunt dels escenaris, en totes les seues actuacions i espectacles.

Perquè és clar i evident que hi ha hagut, i encara avui s’observa en la indumentària actual, tan despersonalitzada diuen, una manera valenciana d’anar a la moda que ens individualitza entre la resta dels pobles del nostre voltant. Això, naturalment, era molt més evident en els segles anteriors al nostre, aquells als quals acudeix la nostra gent quan vol vestir-se a l’antiga. Però la desinformació, la manca d’estudis rigorosos i la manipulació que el nostre poble ha patit, i encara pateix, en molts aspectes de la seua cultura han fet necessari l’esforç d’Alimara, i d’altres col·lectius interessats seriosament pel tema, per tal de desterrar l’uniformisme o la barreja anacrònica que tan contraris són a l’esperit del poble abans i ara. Sense oblidar que la climatologia, l’estatus socio-econòmic i la facilitat de les comunicacions tenen també un paper destacadíssim en la nostra riquíssima diversitat indumentària.

La posició perifèrica del País Valencià durant els segles XVIII i XIX fa que la nostra indumentària, anar a la moda valenciana, siga només un reflex d’allò que es deia als centres europeus del poder, París i Londres especialment, a través de la cort de Madrid, que influïa directament en el món aristocràtic valencià. Els canvis de monarca solien portar canvis generals de moda que també i especialment s’hi manifestaven en la manera de vestir i de pentinar-se. Aquests canvis, seguits immediatament per les joves generacions cortesanes, arribaven també a les capes mitjanes de la població, que, naturalment, els adaptava a les seues necessitats i possibilitats. Les capes més humils de la població prou feien amb poder-se cobrir de parracs quan arribava l’hivern. Moda i marginació són conceptes que mai no han anat junts. Tot un altre és el cas d’una peça utilitària com són els saragüells, i algun altre detall indumentari, com els mocadors, que venen de més arrere històricament parlant.

Però tot en la vida és un continu va-i-ve. I a mitjan segle XVIII les doctrines de Rousseau, tot allò del bon salvatge i el retorn a la natura, fan que la reialesa i la noblesa es giren cap al poble i juguen a pastors i moliners tal com va imposar la reina Maria Antonieta de França poc abans de perdre el cap sota la guillotina. Al regne de les Espanyes aquesta extravagància de disfressar-se a la manera popular, agullonada per la tempesta revolucionaria, dóna lloc al majismo que té com a representant més popular la duquessa Cayetana de Alba, la de Goya, ja sabeu. Aquesta moda tingué també la seua influència en la societat valenciana.

Passada la tempesta napoleònica, el romanticisme, germà bessó del nacionalisme, tal com s’ha entès des d’aleshores, amb la seua recerca d’allò més pintoresc i característic de cada país, agullona la peculiaritat indumentària i fa del segle XIX una època especialment rica en modes i maneres populars. Això i la proximitat històrica han fet que cada vegada que la gent s’ha volgut habilitar a la moda valenciana, s’ha vestit amb les robes més antigues que ha trobat a les caixes dels seus avantpassats sense mirar, parle dels primers anys del nostre segle, si la meitat del vestit era de l’avia i la resta de la besàvia, o si el gipó era d’un segle i les faldetes d’un altre.

La forta implantació d’algunes festes populars, no molt antigues, en els últims anys i l’obligatorietat que s’ha imposat d’anar vestit a una moda valenciana, a homes i dones des de certs ridículs reglaments, culpables no sols de l’uniformisme anti-històric que patim, sinó de, cosa molt més greu, de la provincialització dels uniformes, fa cada vegada més urgent la difusió de la veritat històrica en allò que toca a la moda valenciana, a vestir-se a l’antiga com cal. Això és el que pretén, una volta més, i amb aquesta mostra indumentària, el grup Alimara de València que dirigeix Salvador Mercado.

Toni Mestre (27.06.1992)


De què aneu disfressades, criatures?

De valencianes? Ni pensar-ho! De llauradores? Res més lluny de la realitat! De “falleres”? Això ja són altres calces! De “falleres” és possible. Però de valencianes o llauradores, o llauradores valencianes, no. Afortunadament tenim gravats, pintures que ens diuen molt clarament com anaven vestides les valencianes de finals del segle xviii i començaments del segle xix. I fotografies del que es posaven a començament del segle xx aquelles dones que intentaven vestir-se “a l’antiga manera valenciana” en festes i commemoracions. Aquestes últimes, en bona veritat només pogueren aproximar-se a la moda dita històrica. El temps transcorregut i els canvis indumentaris no havien passat debades. I el resultat va ser un híbrid que recordava el vestit tradicional, però amb afegitons i visió contemporània.

Si comparem les fotografies de les dones vestides “a l’antiga” dels anys de l’Exposició Valenciana de 1909 amb les “falleres” actuals, observarem tanmateix uns canvis força descoratjadors. Per una part la distància de l’original s’ha doblar, i per l’altra la intromissió de molts autoproclamats indumentaristes, al servei d’una visió de les festes coenta i pretensiosa, han acabat d’allunyar la indumentària “fallera” actual de la històrica popular valenciana. Tant, que si la fallera major de València d’enguany, per art d’encanteri, poguera tornar als carrers de la València de 1800, per exemple, els xiquets l’apedregarien i tothom l’aücaria perquè la seua indumentària actual de què tan pagada deu estar, i per la qual tant haurà pagat, als valencians d’aleshores els semblaria Vesta ridícula només tolerable els dies de carnestoltes. La mateixa cosa podíem dir del pentinat, calcer, joies, etc.

Del que podem deduir un ensenyament només útil per a dones intel·ligents que vulguen participar en la festa de les falles vestint-se a l’antiga, com a homenatge a les seues avantpassades, i no de “fallera” sense cap respecte pel passat i per la cultura del nostre poble. Un ensenyament que podem resumir en la següent frase: “D’uniforme no aniràs i a les antigues imitaràs; i amb bon gust i senzillesa vestiràs, i a les coentes ridícules mai no imitaràs”. Ho teniu ben clar? Perquè les falles nasqueren populars i perseguides. I no oblidem que els seus protagonistes foren gent menestral i treballadora que el que intentava era burlar-se del poder i no fer-li la gara-gara. Tot el contrari del que passa ara, que les “falleres” no van de llauradores en festa, sinó de coentes disfressades de falses aristòcrates. Així que, si voleu anar “a l’antiga”, alerta amb els falsos indumentaristes que us trauen els diners a canvi d’una falsificació. Procureu anar senzilles i ajustades als models antics i anireu elegants i com cal. Si no, algú us pot preguntar, quan circuleu aquests dies pels nostres carrers: “De què aneu disfressades, criatures?”.

Toni Mestre. Revista Pensat i fet març de 1997


Amb “Las normas de Toledo”.

La mort de don Enric Soler i Godes ens ha sobtat aquests dies amb l’any acabat de començar. Enguany hauria fet noranta anys, però la seua figura menuda i pulcra, la seua mirada entre seriosa i sorneguera darrere d’aquelles ulleres, la vivor del seu pensament i l’agudesa de la seua conversa ens havien arribar a fer creure que sempre el tindríem amb nosaltres. I no era així, evidentment. Els darrers freds se l’han emportat per a sempre. Divendres dia 8 el soterràrem. No va ser un enterrament multitudinari, però hi vam acudir un grapat de deixebles, de més de quatre generacions, i algunes autoritats de Castelló de la Plana i València. He dit deixebles i no amics perquè, quan hom mor a una edat tan avançada, d’amics ja no en queden i si en resta algun no sol estar per a anar de soterrar una freda diada d’hivern.

Ara, allà es va congriar un grup nombrós de valencianistes que l’havien conegut en algun moment de la seua vida, que l’havien tingut com a mestre als cursets de llengua de Lo Rat Penat d’abans de la mixomatosi actual o que l’avien admirat pel tret més característic de la seua vida: la fidelitat al país, al seu poble i a la seua llengua. I gent de Benifaió, on tants anys havia fet el seu ofici, la seua vocació, de mestre d’escola. Perquè don Enric va ser, per damunt de tot mestre, el mestre enamorat del seu quefer, conscient de la seua responsabilitat en la formació de les noves generacions, malalt d’amor pel seu país el futur del qual només pot garantir una escola nacional i progressista. Ell ho va intentar durant el breu buf de llibertat dels anys trenta i ho va pagar ben car durant els quaranta amb l’exili, ben lluny del seu estimat País València, al qual va tornar en quan el deixaren per tal de reemprendre la tasca de sempre. Si no ja des de l’escola, al menys des d’aquella petita plataforma nacionalista que fou Lo Rat Penat democràtic dels anys de la Dictadura. Carles Salvador i Enric Valor van ser els altres membres d’aquella valencianíssima trinitat que va viure “per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa” que digué l’Espriu.

Abans, l’any 1932, a Castelló de la Plana, on havia nascut l’any 1903, havia format part de la colla que redactà i signà les històriques “Normes” que feien entrar dins del món de la cultura europea la nostra varietat del català occidental, el valencià que diem. A aquelles “Normes” va romandre fidel tota la vida. En elles, amb les reformes naturals que vingueren després per tal d’acabar allò que havia començat el 1932, va escriure tota la seua obra. Una obra més interessant del que alguns poden pensar i que caldria reeditar ara per tal d’acostar-la i fer-la familiar als nous valencians. La seua poesia és si més no, deliciosa, entre l`ingenuisme i l’avantguarda, tal com correspon al mestre que sap que si vol arribar al poble ha de demostrar-li que la cultura, i el seu gaudi, no és sinó qualitat de vida i defensa front al poder reaccionari. I la seua prosa, els seus llibres d’investigació i divulgació sobre festes populars, sobre la història del periodisme valencià, les sucoses “Notes d’un cronista”, les biografies, els estudis i les col·laboracions en diaris i revistes d’ací i d’allà, sempre sobre temes valencians, ens són absolutament imprescindibles si volem saber tantes i tantes coses que altres mestres, els anti-mestres, ens ha amagat.

Però jo volia parlar de la doble tristesa que patírem els qui anàrem a la parròquia de l’Àngel Custodi a donar el nostre últim adéu a les despulles de don Enric. Ja ens ho podíem haver imaginat, som uns ingenus: la missa que se li va dir al mestre i exemple de valencians, al qui ha estat símbol històric de la nostra cultura, a l’enamorat de la nostra llengua, va ser en castellà! Incomprensible? No tant. El rector castellanista d’aquella horrible església, franquisme “pompeyano-naranjero” regalimant per totes les parets, es va negar rotundament a que foren llegits en valencià, al menys, els textos litúrgics adreçats als fidels. Tot es va fer en les “Normas de Toledo”, mentre en la primera fila de bancs seien el president Lerma, el conseller de Cultura López i el director general de Política Lingüística Huguet. Una part dels assistents va abandonar el temple amb sentiments que anaven de la indignació a la vergonya. Don Enric Soler i Godes no es mereixia aquest últim afront.

Sembla que, a la fi de l’acte religiós, l’etern lluitador nacionalista que és Enric Tàrrega li preguntà al tal rectoret, que per a major inri parla valencià, diuen, perquè no havia dit la missa en la llengua del difunt. La resposta no pot ser més arrogant i més anti-cristiana: “Por que no me da la gana”. Amb la seua bonhomia plena d’ironia Tàrrega li va dir que era un moniato i que aniria al infern. Però l’home de Déu ja havia girat cua i no l’escoltava. Massa que deu saber ell que l’infern està tot empedrat de capellans-moniatos-torrats valencians, llops més que no pastors del seu poble. Aquest mal sabor d’ànima només ens el van llevar dues coses aquell mateix dia: el dibuix homenatge d’Ortifus al “Levante”, on un sant Pere, en veure acostar-se a la porta del cel don Enric, es gira cap a dins i diu “Mestre, el mestre” (es veu que allà regeixen les “Normes de Castelló”), i la massiva presència de xiquets de les escoles valencianes omplint de flors els voltants del nínxol on reposa “el mestre”, don Enric. Descanse en pau i visca sempre en la memòria del bon poble valencià. Amen.

Toni Mestre. 1993. Gener.



Obituari: El País.

Toni Mestre, periodista i poeta.
Era la veu del programa De dalt a baix de Ràdio Peninsular a València, on va crear escola
Jaime Prats 29 JUL 2006

El periodista radiofònic i poeta Toni Mestre (València, 1942) va morir ahir 28 de juliol, als 64 anys, al no poder superar el càncer contra el qual va combatre durant els últims mesos.dar

Mestre va ser una de les veus més conegudes de la ràdio en valencià, en bona mesura gràcies a una pronunciació i una dicció que molts dels seus companys no han dubtat a qualificar de perfectes. L’admiració que li professaven diverses generacions de col·legues, no obstant açò, no obeïa només a la seua capacitació professional, sinó al seu compromís ètic amb el periodisme i al “amor cap al seu poble”. “Ha fet escola en la ràdio en valencià”, assenyalava ahir Miquel Martínez, que va coincidir amb ell en Ràdio Nacional d’Espanya (RNE) com a cap dels serveis informatius, “era una persona extraordinàriament culta”.

La carrera de Mestre està lligada estretament al programa De dalt a baix de Ràdio Peninsular (emissora lligada a RNE), que va romandre en les ones des de 1974 fins als primers anys noranta amb diverses interrupcions pel mig.

Fa 32 anys, mentre Mestre treballava en la llibreria Ausiàs March al costat del seu company de sempre, Frederic Martí, el periodista Amadeu Fabregat li va proposar fer el programa al costat de Joan Monleon i Rosa Balaguer. Ràpidament, gràcies al bon acolliment que va obtenir, la durada inicial de 15 minuts es va quedar curta i va ocupar una hora sencera. Amb l’eixida de Fabregat, Mestre va assumir la direcció i després de l’arribada de Jaime Millás a la delegació de RNE, el programa es va convertir en un magazín de vesprada de fins a quatre hores.

“Va ser revolucionari” recordava Mestre en una entrevista concedida a aquest diari en 2001, any en què es prejubilà. “Quan començarem no hi havia res, estàvem ancorats en el franquisme”.

El periodista, que es considerava “fill lingüístic de la comarca de la Marina”, en concret d’Altea, població a la qual estava lligat des que estiuejava de xicotet, es mostrava llavors il·lusionat per trobar-se en un moment “personal i intel·lectualment” fèrtil i amb la il·lusió de tenir temps per davant per a dedicar-ho a les seues aficions. Una nova etapa que iniciava amb “orgull” i la satisfacció d’haver format a dues generacions a partir d’un moment en què l’educació en valencià era un somni i la normalització cultural de la llengua catalana, amb prou faenes una esperança de les forces que lluitaven contra el franquisme.

Entre altres guardons, Mestre va obtenir el Premi Jordi de Sant Jordi de Poesia en 1981 per Fletxes de vent i el Premi Nacional de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya en 2001. El seu cos serà incinerat avui, a les 10.00, en el tanatori de València.

Nota: El text original és en castellà. La traducció és meua.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Cançó, Poesia, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Toni Mestre, la veu del país que volgueren fer callar.

  1. Retroenllaç: El Cavaller del Cigne. « Toni Mestre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s