Ser valencià és parlar valencià.

jaume i 9Potser algú – fins i tot valencià – en llegir aquesta frase pense que exagere, fins i tot no seria d’estranyar que s’emprenyara senzillament perquè no coincideix amb els estereotips que ens han forçat a creure com a dogma. Jo no sóc dels que s’engolixen dogmes. Escric el que pense i sent i tant se me’n fot el que puguen opinar els altres. Aquest és el meu bloc.

Si dic això és perquè recentment he tingut una batalla campal amb un interlocutor anònim d’eixos que de seguida et diuen – en castellà, clar – que són ciudadanos del mundo, que si em passe el dia al terruño mirant-me el melic, que si una llengua solament és un instrument de comunicació i que haurien de desaparèixer las regionales i/o dialectos… Aleshores, he deixat el valencià  – que ell entenia perfectament ja que és valencià encara que es nega a parlar en esta llengua – i he imitat a Unamuno. He seguit en anglés, li he dit quatre cosetes i… The end. El cosmopolita no tenia ni remota idea d’anglés. Així que he pensat que potser el seu cosmopolitisme acabe a Beteta o Tarancón, poblacions de paisatges preciosos amb un clima envejable en estiu.

mapa_cuenca

Una persona natural de Cuenca o de Madrid té molt clara la seua filiació nacional. Abans que res se sent espanyola i potser castellana a seques o  manxega – res de castellano-manxega -encara que saben que són castellans i que Castella era el seu territori, que compartien amb Guadalajara o Burgos. Espanyols abans que res. Mai de la vida ni ells ni els seus avantpassats han sentit cap desig d’autogovern ni d’autonomia per la senzilla raó que Castella-Espanya és el seu país. Les autonomies són una cosa que els vingué de dalt com per art de màgia. Un problema seriós és la tendència que tenen a pensar que tota la península és uniforme, que tot és Castella, que tot és Espanya. Molts no poden comprendre els sentiments nacionals que es donen a altres llocs.

Don-Pelayo-estatua-em-GijonMolt probablement no sàpiguen que la taifa de Toledo, és a dir, el regne moro de Toledo abraçava territoris de les províncies de Toledo, Madrid, Guadalajara, Cuenca i Ciudad Real. Això sí, en qualsevol escola castellana els hauran partat del regne visigot de Toledo , de Don Pelayo i la Reconquista. Lleonesos primer i castellans després van sentir-se hereus del capitost visigot a qui feren hereu d’un regne – que confonien amb Espanya – sense pensar que ni tot el territori peninsular és monolingüe, monocultural ni té la mateixa història en absolut. Don Pelayo no té res a veure amb Catalunya o el País Valencià. És propaganda d’una nació diferent que té una història diferent. El portuguesos són tan espanyols com els castellans. Podem llegir-ho en l’obra del poeta nacional portugués Camoes Os Lusíadas. Quan dic això, em referesc a Espanya com a Hispània. El problema és que els castellans s’han apropiat d’un territori i d’un gentilici, en exclusiva, de manera que els no castellans – el que no són de la Corona de Castella – no s’hi senten vinculats. Torne de nou a la majoria dels catalans i amb ells, bona part dels valencians i balears.

El cas és que Espanya és l’estat de Castella fet amb el seu territori i les seues adquisicions on el castellà és l’única llengua i la resta han de desaparèixer, malgrat Estatuts i papers varis. Castella-Espanya és profundament centralista.

jaume-i-juansamuhomec

Es podria pensar que allò que dic és una opinió, la meua opinió; però no és així. Deixem Castella i passen a terres valencianes. Des de la conquesta de Jaume I en el segle XIII i les repoblacions posteriors, el Regne de València, des del seu naixement, ha segut un Estat -Cuenca, Guadalajara, Madrid o Ciudad Real mai han segut res que s’assemble a un Estat. Aquest estat ha tingut la seua constitució, Els Furs, els seus textos històrics, les Cròniques, etc. I la seua llengua romànica oficial, el valencià o català – ja en parlarem del tema-. Els textos jurídics s’escrivien en llatí o en valencià (català) mai en aragonés, murcià o castellà

Mapa_dialectal_del_català-valenciàNo obstant això, el regne sempre va ser dual. La zona nord i costanera va ser de domini catalanòfon i la zona central i més tard del sud, de parla aragonesa que aviat va ser substituïda pel castellà. Ara bé. Territorialment, demogràfica, econòmica i des d’altres punts de vista, la part valenciana – catalana – va ser capdavantera. Hem de recordar que la zones castellanes de Requena-Utiel i Villena no pertanyien al regne de València, sinó a la corona castellana. En el segle XIX van ser incorporades a la província de València i Alacant, respectivament. Mai no s’han sentit valencians fora d’alguna excepció que ràpidament s’ha valencianitzat, és a dir, aprés el valencià. Una prova són la denominacions dels vins. Existeix la denominació d’origen València, on Requena-Utiel mai no hi volgueren afegir. No són valencians. Com a molt, algú parla de la Castilla valenciana, però castellana.

Un problema greu per mantenir la nostra identitat va ser el de les províncies, copiades dels departaments centralistes francesos. En l’esmentat segle XIX, durant el regnat d’Isabel II, algú va agafar un llapis sobre un mapa, va fer dues ratlles i ens convertiren en provincianos de la unidad de España. El gentilici valencià començà a fer nosa al voltant de Castelló i – sobretot- d’Alacant. A Castelló apareix fins i tot la Senyera amb franja verda per diferenciar-se de la blava atribuïda erròniament a València. I més cap el sud es produeix un abandonament de la pròpia llengua i identitat, i s’imiten les de l’estranger. Soy de la Vega Baja, alicantina y española però no valenciana. Això va dir-me una persona que per no saber no sabia que tota l’època foral la legislació d’Oriola – ciutat reial del regne i seu eclesiàstica – va ser escrita en valencià (català) fins el Decret de Nova Planta, segle XVIII, que va imposar el castellà i prohibir el valencià.

Espriu  suple imatge de JOAN FUSTER per al 22 de febrer

Salvador Espriu i Joan Fuster.

Salvador Espriu, poeta i dramaturg, que estime i que no va ser premi Nobel per l’antipatia castellano-española que el vetà va dir: «La meva pàtria és la meva llengua». Fuster va ser atacat amb dues bombes feixistes per haver escrit: «Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans.» Encara que en principi no em va agradar massa la frase del suecà perquè no la comprenia bé, ara ho tinc ben clar. Compartisc les dues sentències. Vaig a tractar d’explicar-ho.

Els xiquets mai no mentixen. Els menuts repetixen el que han sentit dir als majors sense cap tipus d’inhibició. Els xiquets són la veu del poble. Fa uns anys, treballava jo de mestre en un poble de muntanya castellano-parlatnt estricte rodejat de poblacions castellanoparlants i molt allunyat de terres on es parla valencià, és a dir, terres valencianes. L’únic contacte amb el valencià eren el dibuixos de Canal 9 i les classe del col.legi. Mai vaig no sentir-los dir que eren valencians, mai. En certa ocasió va arribar al poble un grup d’excursionistes d’un poble valenciano-parlant de la zona de la Ribera, amb un accent molt tancat. Un dels meus alumnes, de 7 ó 8 anys anys, en sentir-los parlar en valencià va dir: «Vaya, cómo se nota que son valencianos». Una dona major li va respondre en castellà: «¿Qué vosostros no sois valencianos?» i el xiquet va dir: «No, nosostros no. Somos de Cortes» – que era el nom del seu poble. I així són les coses, els valencians són els que parlen valencià i els altres no; són una altra cosa, xurros és la manera un tant despectiva que els valencians-valencians, el que parlen la llengua, ha fet servir per als que no la parlen, per als forasters. Igual té que siguen de Bunyol, de Camporrobles, de Cuenca que de Brasil. Qui no parla com nosaltres no es del nostre grup, són diferents, són, xurros. I així ha estat durant segles. Evidentment, no faig servir el mot xurros de manera despectiva, sinó informativa. Tots els pobles que tenen llengua pròpia fan servir alguna paraula per als que no la parlen, i això passa en tot el món, no solament a Euskadi o Catalunya, evidentment. És un fenomen universal.

papa-alejandro-vi borja

Un papa valencià. Alexandre VI Borja que anà a Roma amb els seus catalani.

Per altra banda, els valencians sempre han estat considerats catalans fora del nostre territori. Un exemple són els valencians papes Borja, anomenats catalani pels romans. Qualsevol anticatalanisme i secessionisme és polític i culturalment absurd. En el segle XV, a més del Tirant es va escriure una altra novel.la quasi tan bona com la valenciana, Curial e Güelfa. Doncs bé, segles després, els especialistes no han pogut determinat l’origen del text. Valencià? Català? Això és per la gran unificació que manté la llengua catalana de Salses a Maó i de Perpinyà a Guardamar. De res aprofiten les ratlles sobre el mapa. La llengua és la mateixa i el poble, també.

ciudad-real-fotos-aereas194Ciudad Real

Molts estarien d’acord amb la unitat de la llengua, però diferirien en la qüestió nacional. Van errats. La meua dona és d’un poble valencianoparlant de l’Horta. Son pare és de Ciudad Real i parlava valencià perfectament, encara que al principi era titlat de xurro quan acabat d’arribar-hi no parlava més que castellà. Quan ella tenia 11 any van visitar la família de son pare. La xiqueta d’11 anys tenia la sensació d’estar en l’estranger perquè tot el món parlava una llengua que no era la familiar. A més, hagué d’aguantar comentaris despectius per part del seu oncle castellà quan a son pare se li escapava una paraula en valencià, llengua que feia servir habitualment. Cojones, si pareces un catalán. No hables en extranjero… Ella va intuir dues coses: que eixa no era la seua terra i que els molestava el valencià, que voldrien extirpar de la seua España si pogueren. També va notar una enorme enveja en els seus cosins perquè ella era capaç de parlar dues llengües perfectament.

paises_catalans_mapa_catalamAquest sentiment l’hem experimentat ella i jo en els nostre viatges. Sempre ens hem sentit a casa a qualsevol població de Catalunya o les Illes. A Eivissa pensaven que érem de Barcelona, i a Barcelona, de Lleida. La mateixa llengua, la mateixa terra, la mateixa pàtria. Molts valencians no pensen així, però em té igual. Parlen en castellà i per a mi no són valencians sinó forasters. On hi ha la meua llengua hi és la meua gent i la meua pàtria. Qui se senta de Valencia del Cid o de Alicante de Alfonso X el Sabio no té res a veure amb mi. Jo parle valencià i sóc valencià. No podré sentir-me espanyol mentre em senta rebutjat pels espanyols encara que siguen republicans, socialistes o de qualsevol ideologia acorde al meu pensament.

Això és el que m’ha passat en algun viatge per Madrid, Sevilla o Gran Canària. M’he sentit observat i amenaçat, m’han dit catalán de mierda perquè en privat li parlava a la meua dona en valencià. I ens ha passat massa vegades. Solament faltava que ens linxaren. Si això és España, rota per a ells que no la vull ni en pintura. Jo, que mai vaig plantejar-me temes com ara la independència, he canviat d’opinió. Jo no vull ser d’un país d’incultes maleducats que no saben respectar la diferència. No, no i no. Me’n vaig. Adéu, España.

PD 1. Això no vol dir que no tinga bon amics castellans o latinoamericans, que els tinc, o que no sàpiga apreciar Lorca, Delibes o Neruda, que els aprecie molt, però és que el món no s’acaba ací. Tinc amics a Suècia, Regne Unit i EEUU i m’agrada molt llegir a Bukowski o sentir els Beatles. I tot això puc fer-ho en la meua llengua i en la meua terra; no necessites ni permisos ni intermediaris.

PD 2. En escrits medievals vaig llegir una expressió amb què m’identifique: Cavaller valencià de nació catalana. Aquesta expressió és segles anteriors al XIX quan en el romanticisme apareixen les nacions i els nacionalismes.

PD 3. Quan estudiava anglés en l’Escola d’Idiomes una companya que havia estat al Quebec va dir en castellà: Los quebequeses son como los catalanes, que te quieren meter el francés por cojones.

I eixe és el problema. Ens odien per la llegua que parlem, perquè no volem de deixar de ser nosaltres. Es parla de bilingüisme, però els únics bilingües som els catalanoparlants. Els castellano-parlants no parle valencià (català) perquè no els ix dels collons – amb les excepcions pertinents – ; així doncs, ells per la seua Castella-España i nosaltres per la nostra terra. No hi ha cap solució. A Europa hi ha estats més petits o menys poblats on la gent viu molt millor que ací. No vull pertànyer a un estat on m’odien perquè no parle com ells. Vull el meu estat mentre desapareixen tots.

Salut.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s