This is Opera: Tristan und Isolde.

Tristan_et_Iseult

De la mà del baríton Ramon Gener, ens traslladem a Cadaqués, un dels pobles més bonics de la Costa Brava, per parlar d’una gran història d’amor que va més enllà de la mort: la història de Tristany i Isolda.

Per a això, naveguem a bord d’un veler amb una de les més grans Isoldes dels nostres dies, la soprano sueca Irene Theorin.

També impartim una xerrada entre amics per explicar què és un leitmotiv musical i descobrirem el castell que Salvador Dalí li va comprar a la seva musa Gala.

Tot amanit amb la innovadora i revolucionària partitura que Wagner va escriure a partir de la seua trobada amb Mathilde Wesendonck, la dona que va inspirar aquesta gran òpera.

tristanisolda

Per a tots els que esteu bojament enamorats, per a tots els que hàgeu viscut una gran història d’amor, però també, per a tots els que encara no l’hàgeu viscut però que estic convençut que la viureu, aquesta és la nostra òpera. Avui, un monument de la història de la música. Què és el que ens espenta a enamorar-nos? Per què tots ens hem enamorat alguna vegada? Quina força ens porta a cercar a la nostra mitjana taronja? La resposta la té Plató amb el seu Mite androgin.

plato2

Plató

Segons Plató, l’ésser humà va ser creat amb quatre cames, quatre braços, dues cares i dos sexes. Era un ésser que podia córrer més que ningú, treballar més que cap altre, que es reproduïa per si mateix i que, amb dues cares oposades, mai podria ser sorprès per l’esquena. Un ser invencible amb un vigor i una força capaç d’acabar amb els propis déus. Per a evitar-ho, el déu Zeus va decidir partir-lo per la meitat amb el seu raig. Des d’aquell moment, l’ésser humà va quedar dividit en dues parts, dues parts condemnades eternament a trobar-se. Des de llavors, l’existència de l’ésser humà té solament un únic sentit, la cerca de la seua altra meitat, la cerca de la seua altra part amb un objectiu, tornar a ser un ésser complet. Qui guia aquesta cerca és una força imparable, potent, intensa. La força de l’amor.


El que sentim cadascun de nosaltres, el que va sentir Wagner per Mathilde von Wesendonck, la dona que li va inspirar Tristany i Isolda. Hem vingut fins a Cadaqués, un preciós poble de pescadors per a parlar de la que crec que és una de les òperes més revolucionàries de la història. Wagner va compondre una música meravellosa per a explicar-nos un amor intens i sublim. Un amor que us atraparà sense remei, perquè qui de nosaltres no s’ha enamorat perdudament, qui de nosaltres no ha sigut, alguna vegada, Tristany o Isolda. Com és aquest moment d’estar profundament enamorat d’algú? És com una ximpleria, una bogeria, un somni, un ensopiment…

mathilde wesendonck

Mathilde von Wesendonck

Richard Wagner  va viure una gran història d’amor apassionat. En 1857, els estats alemanys independents estan en plena revolta i Wagner, amb molts uns altres intel·lectuals i artistes, es veu obligat a marxar-se a l’exili. S’instal·la en Zurich, lluny de la seua esposa Minna, en la finca del comerciant Otto Von Wesendonck i la seua esposa Mathilde. Otto deixa la seua casa per a eixir de viatge i atendre els seus negocis. Wagner i Matilde es queden sols durant setmanes i setmanes. L’amistat es transforma en amor.

“Si veig els teus ulls no puc seguir parlant, em sent tan segur de mi, quan aquests ulls meravellosos, divins, descansen en mi, i jo em submergixen ells. Oh, allí està la pau, i en la pau, la vida suprema, perfecta. Avui acudiré al teu jardí”.

Mathilde és poetessa i, per primera i única vegada en la seua vida, Wagner posa música a uns textos que no són seus, uns textos escrits per Matilde, els Wesendonck Lieder. El seu amor es confirma i allí, en Zurich, en companyia de Mathilde, Wagner escriu el primer acte de Tristan und Isolda. L’amor, encara és possible. En la seua apassionada història d’amor amb Matilde, Wagner troba el moment que necessita per a crear aquesta obra meravellosa.

Preludi. Mehta.

I ho fa amb una música revolucionària, una música que pot ser que us hipnotitze. Al principi pot semblar, fins i tot, difícil, però si us deixeu portar, anireu entrant i entrant, i una vegada dins, us ho dic perquè a mi em va passar, ja mai més podreu eixir. Perquè mai més tornareu a ser els mateixos, ja veureu. Comencem des del principi de l’òpera, la primera frase musical. És aquesta. (Piano) Fins a ací aquesta primera frase musical i quan l’escoltem, ens adonem que està… com inconclusa, està demanant a crits una segona frase musical que s’està. (Piano) I aquesta segona també queda inconclusa i demana una tercera, que és aquesta. (Piano) I encara una altra frase més. (Piano) I encara altra. (Piano) I encara altra. (Piano) I així, fins al final. Fins que després de cinc hores de música arribem a l’acord final que és aquest. (Piano. Fins a aquest acord final en si major, que segons Richard Strauss, és el  més bell de la història de la música.

Al cinema tenim moltes pel·lícules d’amor que acaben amb el típic happy end de Hollywood com ara  Pretty woman és una gran història d’amor, però no és una història romàntica, perquè les vertaderes històries romàntiques, mai no acaben bé.

Irene Theorin

Ara anem a parlar amb la gran Isolda dels nostres dies, la soprano Irene Theorin.

-Irene, estem navegant com Isolda en el primer acte, com t’asseus ací?

-Oh, és relaxant. Ara és relaxant, ara. Quan estic en el vaixell per a fer de Isolda, no és tan relaxant. 

-Quantes vegades has interpretat a Isolda?

-Sabia que aquesta pregunta podria sorgir, jo mai les he explicat. No ho sé, pot ser que 50,60… I cada vegada que ho faig, fins i tot si és una producció en la qual he participat 10 vegades, és com si fóra la primera vegada. Sempre.

-Açò és molt bonic. No és problema que siga la mateixa producció sempre és la primera vegada. Puges a l’escenari, representes aquesta increïble història, la història de Isolda.

-Per sort, mai puge a l’escenari representant el que espere ser. I, simplement, ho faig. Ho sóc, ací i ara. Açò és increïble, no saps que hi ha un públic, que estàs actuant, i, d’alguna manera, eres Isolda.

-Sí. Ho sóc.

-És genial. Sí, hauries de provar-ho.

-Bé, no podria. Tu eres la soprano wagneriana dels últims anys, eres la Isolda dels últims anys. Quina classe de veu necessites per a interpretar aquest personatge?

-Crec que el que m’agradaria mantenir per a seguir fent-ho, és la flexibilitat. Tenir la possibilitat de fer aqueixes parts tan líriques del segon acte.

-La flexibilitat és un tret preciós. Vols dir que, mentre conserves la flexibilitat en la teua veu, podràs seguir cantant aquest paper?

-Açò crec. Pense que tots arribem a un punt en què diem, “Crec que m’ha arribat el moment”. I decideixes deixar-ho. Jo encara no em sent així.

-Clar que no. Em referia al paper, el personatge és molt exigent, és molt complicat per a la veu.

-El que sent amb Isolda és que jo també tinc molts colors dins de mi. I en l’escenari, com Isolda, puc utilitzar-los tots. Són sis hores.

-Sis hores?! 

“Act I Scene 5: Tristan!…Isolde! (Isolde, Tristan, Men’s Voices, Brangane, Kurwenal, Sailors)”, de Rhoderick Davies

Hola a tots, moltes gràcies per venir. Estem ací avui per a intentar explicar com Wagner, amb el seu Tristan und Isolda ens explica aquesta immensa història d’amor a través d’una música que es va configurant amb xicotets leitmotivs. Un leitmotiv, un altre, un altre i un altre i un altre i açò fa tot un discurs musical que al final és una òpera sencera. Però, què és un leitmotiv? Tots pensem que un leitmotiv ha de ser una cosa molt complicada. Açò ha de ser una cosa dels de l’òpera. No, és molt fàcil. Leitmotiv significa motiu conductor. És a dir, és un fragment de música que serveix per a recordar-nos alguna cosa. Per exemple, un personatge, per exemple, una situació, un sentiment, un objecte. Bé?

Bravo, perfecte. És tan fàcil com açò, leitmotiv, motiu conductor. Una música que serveix per a recordar a una persona, un personatge, un sentiment, una situació, recordar un lloc… Amb tots aquests recursos musicals, Wagner compon una òpera de cinc hores que és Tristan und Isolda.

Les òperes de Richard Wagner estan plenes de leitmotivs. Alguns, molt difícils d’interpretar, per açò, al principi, costa tant entrar en la seua música, no l’entenem. A poc a poc Wagner ens va atrapant. Fixeu-vos, per exemple, en Tristán und Isolda en el seu leitmotiv principal, el més destacat, el leitmotiv del desig. Com expressa Wagner aquest desig tan intens? Com sona el desig permanent i no resolt entre Tristany i Isolda? Doncs amb aquesta meravella musical, extraordinàriament revolucionària en el segle XIX.

Si us fixeu, és un acord que no sona, és dissonant. Molts altres compositors havien usat aquest acord abans, Schuman, per exemple. Però en Wagner queda la frase com penjada. En la segona fase, torna a fer exactament el mateix. Enmig de la frase, torna a aparèixer  l’acord de Tristany i segueix sense resoldre’l. Ho fa perquè per a Wagner l’amor és un sentiment tan pur, tan sublim, que a ell no li serveixen les normes tradicionals de l’harmonia. Ell ha de estirar l’harmonia al màxim per a expressar la tensió no resolta que hi ha entre Tristany i Isolda. Per a expressar el que li passa a ell i a Mathilde.

Minna

Minna

7 abril 1958. L’esposa de Wagner, Minna, intercepta un missatge d’amor entre Wagner i Mathilde escrit en l’esborrany del primer acte de Tristany. Otto Von Wesendonck també descobreix l’idil·li entre Mathilde i el compositor. Minna, destruïda i indignada, escriu a Mathilde:

“He de dir-te amb un cor sagnant que has aconseguit separar-nos al meu marit i a mi, després de quasi 22 anys de matrimoni. Que aquesta noble gesta contribuïsca a la teua pau d’esperit, a la teua felicitat”.

Wagner, incapaç de deixar a la seua esposa i forçar la separació del matrimoni Von Wesendonck, decideix allunyar-se de Mathilde. Els romàntics pensen que l’amor és impossible de viure en la vida.

Hem vingut fins a Cadaqués perquè en aquesta casa va viure el gran pintor surrealista Salvador Dalí. Dalí era un gran amant del Wagner, un gran apassionat de la seua música. Deia que Wagner era la seua principal font d’inspiració, i Tristan und Isolda, la seua òpera favorita. Dalí, igual que Tristany i Isolda, igual que Wagner i Mathilde, també va viure una història d’amor apassionada amb la seua musa Gal·la. Mentre Dalí vivia en aquesta casa, Gal·la vivia en el fantàstic castell de Púbol, i igual que fera Wagner amb Mathilde, Dalí li escrivia cada dia. Ja veureu, en aquest castell es respira sens dubte pur wagnerisme.

dali-Josep, com és que Dalí arriba a Wagner? Per què Dalí s’apassiona per Wagner?

-Crec que no és tant per la seua música, i sé que açò sorprèn, sinó pel personatge.

Wagner és l’artista total, l’home que controla la música, l’escenografia, la llum, el vestuari, l’orquestra… Fins i tot es fa construir un teatre per a representar les seues pròpies obres. Podríem dir que Dalí també és una mica aquesta idea?

-Sí, perquè Dalí era un artista total, era un artista més propi del Renaixement que de la seua època. Dalí era fotògraf, es va ficar el món del cinema, va fer teatre, ballet… També ací en Púbol trobem sorpreses dalinianes. Fins i tot, parlant de Wagner, podem anar al jardí i descobrirem alguna cosa interessant.

-Anem.

-Ací els tenim, 14 busts de Wagner en ceràmica. I aquest acabat d’aqueixa font daliniana que Dalí va fer posar expressament ací.

-Com és aquesta història que Dalí compra a Gala un castell?

-Era quasi una obsessió de Dalí, poder-li regalar un recinte, un espai sol reservat a la seua estimada, a Gala.

Dali_Brunnen_Castell_PubolCastell de Púbol. Font amb nombrosos capa de Wagner.

-Li regala un castell, que és com una cosa molt Tristany i Isolda…

-Amb una condició, solament podràs venir a aquest castell si és per invitació escrita meua.

-Per escrit. És una mica com la relació de Wagner amb Matilde, que vivien relativament a prop, una casa al costat de l’altra, però cada dia s’escrivien.

-En aquest castell de Púbol s’han trobat les targetes escrites en francès, perquè sempre parlaven en francès, en les quals ell diu: “Solament podràs venir aquest castell el dia que jo et convide”. I posa la data exacta.

-I quan venia, imaginem que escoltava la música de Wagner, de Tristán. Sí, més que imaginar el podem dir que ho sabem, perquè en la biblioteca del castell de Púbol s’han trobat discos, entre uns altres, de Tristán i Isolda, per la qual cosa se suposa que tots dos ho escoltaven en aquest castell.

-Home, açò ho tenim a veure. Avant, per allí. Ara estem en el saló biblioteca del castell de Púbol.

-Ací és on trobem, en aquest bagul, els discos de Gala i Dalí. Anem a obrir-ho amb molta cura. Ací pots veure…

-Veiem que hi ha moltes obres de Wagner. Veiem “L’holandès errante”, “Sigfrido”… Aquest et va a agradar especialment, “Tristán i Isolda”.

-Aquest és el disc que ha estat sempre en el castell de Púbol, i que probablement, si alguna vegada estaven junts Gal·la i Dalí, van haver d’escoltar unes poques vegades aquest disc.

Acte II. Duet d’amor. Tristan: S.  Jerusalem. Isolde: Waltraud Meier. Conductor: D. Barenboim. Director: H. Müller

Estem escoltant un dels grans moments de l’òpera, en el moment de La invocació de la nit. Wagner era un gran romàntic, i per als romàntics, l’amor era impossible en aquest món. Per a ells, l’amor solament es podia viure en plenitud en el més enllà. I per açò, Wagner en l’òpera representa la societat amb el dia, amb el desig insaciable, i representa la nit com el més enllà, l’únic lloc en el qual els amants troben i poden viure el seu amor. Per açò, quan arribem a aquest gran duo d’amor entre Tristany und Isolda, és de nit.

Vull que ens concentrem en el fragment que hem escoltat, quan els dos amants invoquen la nit sabent que és l’únic lloc en el qual podran veure completament realitzat el seu amor.  Després de la primera part del duo en què l’excitació dels amants fa impossible que troben una tonalitat en què cantar, arriba la segona part. I la música arriba a un meravellós La bemoll major, la tonalitat de la llum interior, l’única tonalitat possible en què els amants trobaran i podran veure realitzat el seu amor.

Wagner, lluny de Matilde, s’instal·la al palau Justinià de Venècia, al costat del gran canal. La passió amorosa que segueix sentint per Matilde el consumirà durant vuit mesos, sempre de nit, escriu el segon acte de Tristany i Isolda. El seu amor per Matilde serà impossible, l’amor entre Tristany i Isolda també. Absolutament meravellós. Els dos amants invocant la nit, fixeu-vos el que diuen:

“Oh, descendeix ací nit de l’amor, dóna’m l’oblit perquè jo visca, acull-me en el teu si, Allibera’m del món”.

Això és Wagner, pur romanticisme, pura passió.

Us recordeu del rànquing de pel·lícules romàntiques? Ens havíem quedat en Pretty Woman i ens faltava la primera, la pel·lícula més romàntica de la història del cinema és sense discussió Titanic, una altra gran història d’amor apassionat amb un final tràgic, aquest cop si. Però m’agradaria que ens fixàrem en una altra història d’amor que apareix a la pel·lícula, una història real, la del matrimoni Strauss. A Titanic els veiem abraçats al llit mentre l’aigua inunda la seua cabina, però el que va passar en realitat és que van intentar embarcar-se en un dels bots salvavides. Ella ho va aconseguir, però ell no va poder, només es permetia pujar a dones i xiquets. En veure-ho, ella va saltar del pot i va tornar amb el seu marit per esperar la mort junts.

Acte II. Els avisos de Brangäne.

I aquest, és precisament el gran desig dels protagonistes de l’òpera de Wagner, poder viure el seu amor més enllà de la mort. Tristany i Isolda, la gran història d’amor que no serà completa si els dos amants no aconsegueixen morir junts. Recordareu el duo d’amor, dos amants cantant a la nit, sota l’amenaça del dia. El que anem a escoltar ara és primer la nit i després, a Brangäne, la criada d’Isolda, cantant el seu famosíssim Einsam wachend in der Nacht. Ella avisa els dos amants de l’amenaça del dia. Però abans, fixeu-vos, Wagner assigna a la nit la tonalitat de sol bemoll major, que és aquesta. I al dia, la tonalitat de fa sostingut major.  Sonen exactament igual, sembla absurd, és que de fet, són exactament les mateixes notes, però, què passaria si escoltàrem aquestes dues tonalitats tocades per una orquestra? Sonen diferent, creieu-me. Ja veureu, escolteu. El que sentim és a Brangäne, la criada d’Isolda, que està alertant als dos amants que estan cantant a la nit en sol bemoll. I ella diu: Aneu amb compte, aneu amb compte. El dia està a punt d’arribar, el sol està a punt de sortir. I de sobte, just en aquest moment, surt el sol. Sona diferent, sona diferent una altra vegada. Wagner sabia exactament que els violins tenen un sistema diferent d’afinació, és diferent al del piano, sabia que aconseguiria aquest efecte musical. Un petit miracle musical per il·lustrar l’arribada del dia.

Irene Theorin. Acte III. Liebestod

Seguim conversant amb Irene Theorin.

-Com et fa sentir aquesta història d’amor etern?

-És preciosa.

-Així és.

-Ara arribes a la part complicada, parlar sobre sentiments.

-És una mica la part filosòfica de la història, perquè en el segon acte ells encara creuen que el seu amor és possible. Ja saps, Tristany li pregunta: Com és possible que el nostre amor siga immortal si nosaltres som mortals?

-No hi ha una resposta pràctica a aquesta pregunta, però crec que hi ha alguna cosa comuna en tots els éssers humans. D’alguna manera, quin és el sentit de la vida? Si no va més enllà, desapareixes en certa manera.

-Sí, i encara més, quin és el sentit de la vida si no hi ha amor etern?

-Exacte, aquesta és la raó. I ja que parlem d’amor, si no et fa res que et faci un parell de preguntes personals. Has trobat l’amor de la teua vida?

-Els que em coneixen saben que m’he casat més d’una vegada, però sempre pensava que sí, perquè pensava que aquest era ell. I sempre és amor?

-Tres vegades.

-Tres vegades? Tres vegades ha passat l’amor per la teua vida, i tres vegades era l’amor. I no un amor, sinó l’amor.

-Sí, això creia. Realment, espere que aquest, el meu últim matrimoni, siga l’últim, el que és per sempre.

-I que durarà per sempre, perquè, perdona, he de preguntar-t’ho, perquè tens un tatuatge aquí que tothom pot veure. Hi ha una història d’amor darrere d’aquest tatuatge?

-Així és. Si mires aquí podràs veure dues lletres. Són les inicials del meu nom i del del meu marit.

-Així que portes al teu marit a prop del cor.

-Sí, exacte, per això hi és.

-Així que per això penses que el teu amor durarà per sempre. Però, ¿aquest amor és possible? Perquè per Tristany i Isolda l’amor és impossible per culpa de la societat.

-Potser per això l’amor és més gran.

W. Meier. Barenboim. Scala. Liebestod.

Arribem al final de l’òpera. El famosíssim Liebestod. Tristany mor en els braços d’Isolda i Isolda decideix morir d’amor, sí, morir d’amor. Us imagineu una cosa tan simple però alhora tan potent i tan bella? Es tracta d’un moment absolutament transcendental, una música que et trasllada al més enllà.

dalí. tRISTAN iSOLDETristany i Isolda. Salvador Dalí.

Potser per això diu la llegenda, com ja sabeu, que el 23 de gener de 1989, quan Salvador Dalí estava agonitzant va demanar una última vegada escoltar el Liebestod, la mort d’amor d’Isolda i que escoltant-la, va morir.

Tristany li diu a Isolda, el nostre amor és immortal, no morirà mai. Però, com pot ser això si nosaltres sí som mortals?

dali-gala1Retrat de Gala. Dalí.

En aquesta cripta està enterrada Gala. Al costat de la seua tomba hi ha una altra exactament igual construïda així per exprés desig de Salvador Dalí. Curiosament les dues tombes estan connectades amb un forat a través del qual els dos amants s’haurien de donar eternament la mà. Però la tomba de Dalí és buida. Finalment el pintor va ser enterrat a Figueres. Ni Dalí ni Gala, ni Wagner ni Mathilde, ni Tristany ni Isolda van poder morir junts i per això es van convertir en mites, perquè el seu anhel d’un desig insatisfet, d’un amor impossible, perviu eternament.

L’amor perdut de Warner, Matilde Wesendonck, mai va voler assistir a cap representació de Tristany i Isolda però en 1886, 3 anys després de la mort de Wagner, va fer una excepció. Quan l’òpera es va estrenar al Festival de Bayreuth ella i el seu marit van assistir a una de les representacions i després de l’últim acord, Matilde va dir: Isolda sóc jo.

richard_mathilde01Ich bin Isolde Je suis Isolde – Jo sóc Isolda – Yo soy Isolda – Io sono Isolde- I am Isolde.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Art, Article, Òpera, cantants, Directors, Entrevista, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s