Galileo i la Inquisició.
Jo, Galileo Galilei, fill del difunt florentí Vincenzo Galilei, de setanta anys d’edat, compareixent personalment en el judici i agenollat davant Vosaltres, Eminentíssims i Reverendíssims Cardenals, Inquisidors generals contra la perversitat herètica en tota la República Cristiana, tenint davant els meus ulls els Sacrosants Evangelis que toque amb les meues pròpies mans, jure que sempre he cregut, crec ara i amb l’ajuda de Déu creuré en el futur, tot allò que considera, predica i ensenya la Santa, Catòlica i Apostòlica Església.
Mes com per aquest Sant Ofici, després d’haver sigut jurídicament intimat mitjançant precepte al fet que de qualsevol manera havia d’abandonar totalment la falsa opinió que el Sol és el centre de l’Univers i que no es mou, i que la Terra no és el centre de l’Univers i que es mou, i que no podia sostenir, defensar ni ensenyar de cap manera, ni de paraula ni per escrit, l’esmentada falsa doctrina, i després d’haver-me sigut notificat que la citada doctrina és contrària a les Sagrades Escriptures, per haver jo escrit i publicat un llibre en el qual tracte d’aquesta doctrina i aporte raons molt eficaces en favor seu sense aportar solució alguna, he sigut jutjat vehementment com a sospitós de heretgia, açò és, d’haver cregut i sostingut que el Sol és el centre de l’Univers i que és immòbil, i que la Terra no és el centre i que es mou.
Per açò, volent apartar de la ment de Vostres Eminències i de tot fidel cristià aquesta vehement sospita, justament concebuda a propòsit meu, amb sinceritat de cor i no fingida fe abjure, maleïsc i avorrisc els esmentats errors i heretgies, i en general qualsevol altre error, heretgia o secta contrària a la Santa Església; i jure que en el futur mai més afirmaré, per escrit o de paraula, coses per les quals puga ser objecte de semblants sospites; i si coneguera algun heretge o algun que fóra sospitós de heretgia ho denunciaré a aquest Sant Ofici, o davant el Inquisidor o Ordinari del lloc on em trobe.
Jure també i promet complir i observar enterament totes les penitències que m’han sigut o em seran imposades per aquest Sant Ofici, i si contravinc alguna d’aquestes promeses i juraments, cosa que no vulga Déu, em sotmet a totes les penes i càstigs que els sagrats cànons i altres constitucions generals i particulars imposen i promulguen contra semblants delictes. Que Déu m’ajude, i aquests els seus Sants Evangelis que toque amb les meues pròpies mans.
Jo, Galileo Galilei, he abjurat, jurat, promés i m’he obligat de la manera que figura més amunt. En testimoniatge de la veritat he escrit la present cèdula d’abjuració i l’he recitat paraula per paraula a Roma, en el convent de Minerva, aquest 22 de juny de 1633.
Jo, Galileo Galilei, he abjurat i signat amb el meu puny i lletra.
(Abjuració de la teoria heliocèntrica de Galileo Galilei, Roma 22-06-1633)
L’escrit de retractació anterior provoca un sentiment de rebuig al lector perquè manifesta l’arrogància de la religió davant la ciència, el poder de l’Església davant el científic que es veia obligat a desdir-se malgrat que sabia que tenia raó per evitar la tortura i la mort. Hem de ser conscients que la religió és una de les lacres pitjors de la humanitat i causa d’ignorància, endarreriment i de por. La religió ha ficat els seus nassos en la política i també en la ciència tant ahir com avui. Això no es por consentir en una societat moderna. Però, qui era Galileu?
Galileo va nàixer a Pisa en 1564. El seu pare, Vincenzo Galilei va ser un músic d’indubtable esperit renovador, defensor del canvi d’una música religiosa anquilosada en favor de formes més modernes. Va mantenir contacte amb la Camerata Florentina, responsable de la creació d’un nou gènere musical, l’òpera, a imitació de la tragèdia grega. El tipus d’educació rebut per Galileo queda patent en les següents paraules del seu pare:
“Em sembla que aquells que només es basen en arguments d’autoritat per a mantenir les seues afirmacions, sense cercar raons que les recolzen, actuen en forma absurda. Desitjaria poder qüestionar lliurement i respondre lliurement sense adulacions. Així es comporta aquell que persegueix la veritat.”
A l’edat de 17 anys, Galileo va seguir el consell de son pare i va començar a cursar medicina en la Universitat de Pisa. Més endavant va decidir canviar a l’estudi de les matemàtiques amb el consentiment patern sota la tutela del matemàtic Ricci. El seu notable talent per a la geometria es va fer evident amb un treball en el qual estenia idees d’Arquimedes per a calcular el centre de gravetat d’una figura.
Als 25 anys se li va assignar la càtedra de matemàtiques a Pisa i als 28, en 1592, va millorar la seua situació acceptant una posició a Venècia que va mantenir fins a l’edat de 46 anys.
Venècia era una ciutat plena de vida, poblada per uns 150.000 habitants i dedicada al comerç. Galileo es va casar en 1599 amb Marina Gamba de 21 anys amb qui va tenir tres fills. A l’edat de 46 anys, en 1610, Galileo va desenvolupar el telescopi aconseguint gràcies a açò una posició permanent amb un bon sou a Pàdua. Va presentar els seus sorprenents descobriments: muntanyes en la lluna, llunes a Júpiter, fases en Venus. Astutament, va donar el nom de la família Medici a les llunes de Júpiter aconseguint així el lloc de Matemàtic i Filòsof (és a dir Físic) del Gran Duc de la Toscana.
Els descobriments astronòmics de Galileo afavorien dramàticament al sistema copernicà, la qual cosa presagiava seriosos problemes amb l’Església. En 1611, Galileo va ser a Roma per a parlar amb el pare Clavius, artífex del calendari Gregorià i líder indiscutible de l’astronomia entre els jesuïtes. Clavius era reicent a creure en l’existència de muntanyes en la lluna, actitud que deixà de defensar després d’observar-les a través del telescopi.
Però, a poc a poc, nous descobriments com el de les taques solars afegits a la inusitada contundència de Galileo per a refutar i ridiculitzar als seus oponents li van fer guanyar-se enemistats. La complexitat de la situació es va accentuar i Galileo va ser reconvingut a no defensar les seues idees. El canvi de Papa, ara Urbà VIII, inicialment admirador de Galileo, el van portar a augmentar el nivell de defensa de les seues idees.
En 1632, en un comportat laberint de permisos oficials poc clar, Galileo va publicar el seu Diàleg, on la seua defensa acèrrima del sistema heliocèntric anà acompanyada de vexacions i insults cap als seus enemics. La Inquisició va prendre cartes en l’assumpte més per desobediència de les directives eclesiàstiques que pel propi contingut de la seua obra. Un llarg procés inquisitorial va portar a un vell i decrèpit Galileo a abdicar de les seues idees i veure’s confinat a una vila a Florència fins a la seua mort en 1642 sota l’esguard de la Inquisició.
Galileo jutjat per la Inquisició romana. Cristiano Banti.
Galileo simbolitza la raó, la llibertat i la ciència front al fanatisme, la submissió i l’obscurantisme religiós. Les diferents arts – pintura, teatre, cinema – s’han fet ressò d’aquests fets. Abans d’entrar en l’obra de teatre i la pel·lícula, unes consideracions prèvies per comprendre-les millor. Aquest en seria l’argument:
Galileo Galilei és un home de ciència, que es dedica a l’astrologia, era tossut, savi i intel·ligent. Vivia amb la seua filla, la seua mestressa de casa i el fill d’aquesta que es deia Andrea, qui va ser deixeble seu. Va ser un home que estava dedicat devotament a la ciència i a descobrir la veritat sobre les coses, i opinava que tots els éssers humans tenien dret a saber la veritat sobre les coses que s’investiguen, perquè creu que açò els farà mes feliços i més fàcil la vida.
L’Església l’obligava a escriure els seus descobriments en llatí perquè el poble no poguera entendre els seus descobriments, però ell no li fa cas i segueix els seus ideals escrivint les seues teoria en l’idioma del poble perquè tots tinguen la possibilitat d’entendre els seus descobriments (descobreix que la terra té moviment i no és com deia Aristòtil que era el centre de l’univers, sinó que el centre era el Sol, era l’únic astre que no es movia per res i que tots els planetes giraven al voltant d’ella, l’única cosa que girava al voltant de la Terra era la Lluna, descobreix que Júpiter també posseeix les seues pròpies llunes, etc.).
L’Església havia acceptat des de l’Antiguitat la teoria de les esferes d’Aristòtil, ja que col·locava a l’home en un lloc predominant de l’Univers, la qual cosa s’acoblava perfectament amb la idea cristiana que l’home era un ser especial per a déu. La teoria Copernicana no col·loca a l’ésser humà en cap lloc especial de l’Univers sinó que l’integra en ell com una peça més del mecanisme còsmic i, segons és advertit per Galileo “no sembla deixar lloc per a déu”.
A més l’Església era poc inclinada a afirmar que certes parts de la Bíblia estaven indubtablement basades en teories falses com una especialment que diu que “el Sol es va detenir”, ja que si és la Terra la que es mou el Sol no pot detenir-se doncs ja està immòbil. Les autoritats eclesiàstiques temien que si la gent començava a dubtar de certes parts de la Bíblia acabaria dubtant d’altres fragments que podrien fer balancejar la seua posició de poder en la societat.
Prop del final de la història a Galileu se li l’obliga a penedir-se de les seues teories i que diga que són falses, el Cardenal Inquisidor parla amb el Papa per a torturar-lo, però el Papa es nega (a causa que ell també era un home de ciència i havia conegut a Galileo un temps enrere i tenia ganes de canviar algunes actituds de l’Església envers la ciència), però el Cardenal Inquisidor insisteix encara que li diu que no farà falta que el torture, que solament amb el fet de mostrar-li els instruments de tortura es penediria immediatament i acceptaria que totes les teories que havia mantingut en el passat que no eren acceptades per l’Església eren mentides.
Quan a Galileo li mostren els instruments de tortura, signa un document retractant-se de tot el que havia dit en el passat, en fer açò tots els seus alumnes que el creien incapaç de semblant immoralitat, li perden el respecte en sentir a un home que anava cridant pel carrer que Galilei s’havia retractat llavors tots els seus alumnes indignats per la notícia decideixen anar-se’n, tots deixen de dedicar-se a la ciència i prenen altres rumbs excepte Andrea, el deixeble favorit de Galileo, decideix anar-se’n a viure a Holanda per a poder desembolicar-se lliurement com a científic sense la pressió de l’Església.
El deixeble visita el seu mestre per dir-li adéu. Andrea s’acomiada de Galileo abans d’anar-se a Holanda. Aquest li dóna una còpia dels seus Discorsi que ha escrit a esquena dels seus vigilants. Andrea es disculpa davant el seu mestre per haver dubtat d’ell i Galileo li contesta que va fer bé acusant-lo de covard ja que es va retractar simplement perquè temia al dolor físic. Galileo opina que aqueix fet l’expulsa per sempre de la comunitat científica ja que va poder fer que la veritat fóra sentida i va callar per la seua pròpia seguretat personal. Andrea es porta els Discorsi i aconsegueix passar amb ells a través de la frontera italiana cap a Europa.
La vida de Galileo (Leben des Galilei en el seu títol original) és una obra de teatre del dramaturg alemany Bertolt Brecht escrita en 1939. Amb la victòria de Hitler va haver d’exiliar-se als EEUU.
En 1945-1947, l’autor va escriure en anglés una segona versió en col·laboració amb Charles Laughton per a adaptar-la als gustos de l’audiència nord-americana. Els llançaments de les bombes atòmiques sobre Japó i els seus efectes devastadors sobre la Humanitat va posar en tela de judici l’optimisme sobre la ciència anterior i molts pensadors van qüestionar la relació entre el poder i la ciència.
En plena Guerra Freda i Cacera de Bruixes, al setembre de 1947, Brecht va ser citat pel Comité d’Activitats Anti-americanesw. Acusat de comunista, va testificar el 30 d’octubre de 1947, i va volar a Europa el dia següent. Va optar per instal·lar-se a Alemanya Oriental i va continuar treballant en l’obra, ara un cop més en alemany. Va sentir que el retrat optimista del projecte científic present en les dues primeres versions requeriria una revisió en un món post–Hiroshima, on el potencial irracional i perjudicial de la ciència s’havia convertit en molt més evident. La versió final es va estrenar a Colònia a l’abril de 1955 .
Aquesta tercera versió està centrada en la vida del científic Galileo Galilei, encara que la crítica ha subratllat l’allunyament dels fets reals, ja que l’autor pretenia usar la història per a fer una crítica política, social i de tot tipus de la societat contemporània.
Brecht va ser sempre crític amb el poder i va tenir problemes amb el Partit Comunista de la RDA malgrat la seua filiació marxista. Es creu que la Stasi -policia secreta alemanya – va ser responsable de la seua mort en 1955, any de l’estrena de la versió definitiva del seu Galileo. Segons sembla, anava a denunciar a un alt càrrec de l’Estat, però va ser ingressat a causa d’una grip en un hospital i va morir d’un atac al cor provocat, possiblement, per algun agent de la criminal Stasi. Resulta curiós que el dramaturg alemany havia estat guardonar l’any anterior, 1954, amb el Premi Lenin de la Pau entre els Pobles. Podríem dir que hi ha un paral·lelisme entre Galileo i Brecht i els que tenen del poder absolut: la Inquisició i el Papa, o siga, la policia política secreta -Stasi, KGB – i els dictadors comunistes. Com a artista, va rebre molts premis tant en un com en l’altre costat del Teló d’Acer.
Ambientada en 1609, la peça se centra en els últims anys de vida de l’investigador italià. En la seua llar a Florència, que comparteix amb la seua filla Virgínia, té ocasió de transmetre part dels seus coneixements a Andrea, el fill de la seua propietària, la Senyora Sarti. Quan Galileo fa públics els seus descobriments sobre el sistema solar rep la condemna de la jerarquia eclesiàstica. Ni tan sols l’accés a la cadira de Sant Pere del conreat Cardenal Barberini fa disminuir la pressió. Sota pressió de la Inquisició, Galileu renuncia a les seues tesis. En el seu aïllament, rep la visita d’Andrea, convertit ja en estudiant universitari, al que fa lliurament d’un document, els Discorsi, en el qual resumeix els seus descobriments, demanant-li que ho difonga més enllà de les fronteres d’Itàlia.
Comentari i fragments:
No tenim un heroi sinó un conflicte fonamental entre veritat i dogma, entre la retractació i la vida:
ANDREA (en veu alta).— Desgraciada és la terra que no té herois! (Galilei ha entrat totalment canviat pel procés, quasi irrecognoscible. Espera alguns minuts en la porta per una salutació sense èxit. Els seus deixebles el defugen. Es dirigeix cap a avant, lent i insegur a causa de la seua poca vista. Allí troba un banc on se senta.) No el vull veure. Que se’n vaja.
GALILEI. — No. Desgraciada és la terra que necessita herois.
Al llarg de l’obra, es percep que està en joc alguna cosa bastant més personal. S’ha assenyalat que Galileo és casi un reflex del propi Brecht. Al cap i a la fi, l’obra sorgeix de les seues mans com una de les primeres en la situació límit de l’exili. Un científic, compromés amb la raó i la veritat demostrada, enfrontat a la irracionalitat del dogma imperant que no és capaç d’admetre les conseqüències de defensar la veritat front a la falsedat.
Ara bé, per a Brecht, el vertader descobriment inicial, tan problemàtic, de Galileo, no és l’afirmació de les tesis de Copèrnic, sinó la negació del sistema aristotèlic-ptolemaic que va cremar a Giordano Bruno: no hi ha estels fixos ni volta de cristall que les subjecte, ni tampoc es veu a Déu per allà a dalt. Al començament, s’afirma:
El Papa, els cardenals, els prínceps, els erudits, capitans, comerciants, pescateres i escolars van creure que estaven asseguts immòbils en aqueixa esfera de cristall. Però ara nosaltres eixim d’açò, Andrea. El temps vell ha passat i estem en una nova època. És com si la humanitat esperara alguna cosa des de fa un segle. Les ciutats són estretes i així són els caps. Supersticions i pesta. Però des d’avui no tot el que és veritat ha de seguir valent. Tot es mou, amic meu.
Representació teatral a Alemanya, 1971.
I una mica més endavant, en el tercer quadre:
Estem a deu de gener de mil sis-cents deu. La humanitat assenta en el seu diari: avui ha sigut abolit el cel.
O, per citar un últim fragment, ficats de ple en l’enfrontament entre Galileo amb el seu telescopi i un Filòsof, un Matemàtic, un Teòleg i el Poder Nobiliari amb el seu Aristòtil:
Vostés sostenen que, segons Aristòtil, existeixen a dalt esferes de cristall, de manera que determinats moviments no podrien ocórrer perquè si no els astres perforarien les esferes. Però de quina manera si vostés poden constatar aqueixa classe de moviments? Tal vegada llavors arriben a la conclusió que tals esferes no existeixen.
(…)
No són els moviments d’alguns llunyans estels els que fan aguditzar les oïdes a tota Itàlia, sinó la notícia que doctrines tingudes com incommovibles comencen a perdre fermesa. I cadascun sap que hi ha massa en aqueixa situació. Senyors meus, no ens posem a defensar doctrines en decadència.
No és aplaudir el nou descobriment, o la tossuderia doctrinària, sinó la conseqüència de “abolir els cels aristotèlics, Ptolemaics, Bíblics”. La defensa astronòmica de l’Església deriva en tints morals i humans: si la terra no és el centre, si és un vulgar astre més donant tornades com els altres, significa que l’home no és tampoc el centre de l’Univers ni de la creació. Dit d’una altra manera, Galileo s’enfronta al Geocentrisme, que l’acusa d’arrabassar-li a l’home la seua posició digna i règia de tota la creació. Açò dóna motiu a Brecht per a induir en Galileu certs passatges més polítics i ideològics que científics, una espècie de “humanisme científic” que recorrerà la resta de l’obra:
Bondat espiritual! Tal vegada vosté vulga dir que ací no queda gens, que el vi li l’han venut tot, que els seus llavis estan ressecs, que es posen llavors a besar sotanes! I per què no hi ha gens? Perquè l’ordre en aquest país és només l’ordre d’un arca buida? Perquè l’anomenada necessitat significa treballar fins a rebentar? I tot açò entre vinyers curulls, a la vora dels camps de blat! Els seus camperols de la Campagna són els que paguen les guerres que lliura a Espanya i Alemanya el representant del dolç Jesús. Per què situa ell la Terra en el centre de l’Univers? Perquè la cadira de Pedre puga ser el centre de la Humanitat. Açò és tot. Vosté té raó quan em diu que no es tracta de planetes sinó dels camperols de la Campagna!
El tema dels camperols i la servitud, està present en el pensament del personatge de Galileo. Enfront d’assotar al treballador extenuat, Galileo arriba a assegurar el poder esvalotar als camperols induint-los a pensar. I el tema apareix en diverses ocasions, entremesclant-se amb la continuació de la Revolució copernicana És a dir, la idea de Revolució científica, religiosa, social i treballadora, la lluita de classes, la repressió, van cobrant forma sense explicitar-se de manera concreta. cal deduir-la del suggeriment de Brecht i de passatges tan eloqüents com el següent:
GALILEI. — Sí, jo podria esvalotar als seus camperols en induir-los a pensar. I a la seua servitud, i als capatassos.
FEDERZONI. — Com? Si cap d’ells llig el llatí.
GALILEI. — Podria escriure en florentí per a molts, i no en llatí per a pocs. Necessitem gent que treballe amb les mans per als nous pensaments. Qui si no desitja saber les causes de totes les coses? Els que només veuen el pa sobre la taula, aqueixos no volen saber com va ser pastat. La xusma agraeix abans a Déu que al forner. Però els que fan el pa comprendran que gens es mou sense alguna causa que origine aqueix moviment (…).
LUDOVICO. — Pel que veig, vostè ha pres la seua decisió. Així serà sempre l’esclau de la seua passió. Dispense’m vosté davant Virgínia. Crec que és millor que ja no la veja.
(…)
LUDOVICO. — Bona vesprada. (Se’n va.)
ANDREA. — Amb salutacions nostres para tots els Marsili!
FEDERZONI. — Aqueixos que ordenen a la Terra quedar-se quieta perquè no se’ls enfonsen els castells!
ANDREA. — Per als Cenzi i els Villani!
FEDERZONI. — I els Cervilli!
ANDREA. — I els Lecchi!
FEDERZONI. — I els Pirleoni!
ANDREA. — Que només volen besar els peus al Papa quan calciga al poble!
Brecht no situa el tema a soles en les qüestions astronòmiques, encara que la realitat té major calat social i rebel. Diu el Cantor de Balades:
No, no, no, Galilei, no, no! Acaba la broma, Ateneu:
el gos sense morrió mossega a la gent.
Però una cosa és certa i bé ho sap Roma:
qui no somia amb ser el seu propi senyor avui i sempre?
(…)
Els que en la terra patiu, ai!
Reuniu-vos tots junts
i apreneu de Galilei
a posar la ratlla i punt
al que ja és suficient
qui no somia amb ser el seu propi senyor per sempre?
(Bat fortament el tambor. La dona i la xiqueta s’avancen. La dona sosté un tosc dibuix del sol. La xiqueta amb una carabassa en el cap —imatge de la terra— dóna voltes al voltant de la dona. El cantor indica amb grans gestos a la xiqueta, com si aquesta fora a realitzar un perillós salt mortal, ja que camina cap a arrere, al compàs dels redoblaments del tambor. Després, se senten des d’arrere altres tambors.)
UNA VEU PROFUNDA. — Les comparses! (Entren dos homes amb parracs, tirant un petit carro. Sobre el mateix està assegut, en un ridícul tron, una figura amb una corona de cartó i vestida de arpillera que espia per un telescopi. Sobre el tron, un rètol: “Cerqueu el disgust”. Més arrere vénen quatre homes emmascarats que porten un gran llenç, on paren i llancen un ninot que representa un cardenal. Un nan s’ha col·locat a un costat amb un rètol: “La nova era”. De la multitud ix un mendicant que alça en alt les seues crosses i es posa a ballar patejant en el sòl fins que cau amb gran soroll. Després, entra un enorme ninot que fa reverències al públic: Galileo Galilei. Davant d’ell un xiquet amb una enorme Bíblia oberta, amb les pàgines ratllades.)
EL CANTOR DE BALADES. — Galileu, el triturador de la Bíblia!
En la part final on, en paraules del propi Galileo, ciència, saber i humanitat han d’agermanar-se enfront d’aqueix altre poder:
La meua opinió és que l’única fi de la ciència ha de ser alleujar les fatigues de l’existència humana. Si els homes de ciència, atemorits pels dèspotes, es conformen solament amb acumular saber pel saber mateix, es corre el perill que la ciència siga mutilada i que les vostres màquines només signifiquen noves calamitats. Així aneu descobrint amb el temps tot el que cal descobrir, el vostre progrés només serà un allunyament progressiu de la humanitat. L’abisme entre vosaltres i ella pot arribar a ser tan gran que les vostres exclamacions de goig per un invent qualsevol rebran com a ressò una aterridora cridòria universal.
(…)
Jo, com a home de ciència vaig tenir una oportunitat excepcional: en la meua època l’astronomia va arribar als mercats. Sota aqueixes circumstàncies úniques, la fermesa d’un home haguera provocat grans commocions. Si jo haguera resistit, els estudiosos de les ciències naturals haurien pogut desenvolupar alguna cosa així com el jurament de Hipòcrates dels metges, la solemne promesa d’utilitzar la seua ciència només en benefici de la humanitat,
Acabem amb la pel·lícula GALILEO un film de JOSEP LOSEY (1974) amb guió de BERTOLT BRECHT. Un altre film sobre el tema és el de Liliana Cavani de 1969 i fins i tot hi ha una òpera de Philip Glass de 2.002.
Per a ampliar informació:
Obra de teatre completa en castellà. B. Brecht.
The life of Galileo. B. Brecht.
Brecht sobre Galileo y la responsabilidad del científico. F. Fernández Buey.
Brecht’s Galileo Hero or Anti-Hero. The American Conservative.
Fonts: Obra de teatre, pel·lícula, biografies de Galileo i Brecht, Wikipedia i diversos Internet.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 