Blasfèmia i apostasia, fanàtics i assassins.

A la foto tenim a l’escriptor indi-britànic Salman Rashdie, conegut pel seu llibre Els versos satànics que li va valdre la condemna a mort dictada per Jomeini, teòcrata iraniana messiànic, en un edicte religiós, o fatwa, pel suposat contingut blasfem del llibre. El fanàtic religiós islàmic va oferir tres milions de dòlars als seus assassins i una reserva assegurada en el seu particular paradís. Encara que Jomeini va morir, la seua criminal fatwa – ratificada pels seus successors -persisteix.

A més, Jomeini va acusar Salman Rushdie del pecat d’apostasia, és a dir, l’abandó de la fe islàmica, que segons les tradicions del Profeta, ha de castigar-se amb la mort. L’acusació d’apostasia es va deure al fet que Rushdie a través de la novel·la afirmava no creure ja en l’Islam.

Jomeini va fer una crida a l’execució de l’escriptor, i també a l’execució d’aquells editors que publicaren el llibre. Per açò, l’escriptor s’ha passat la vida amagat i protegit pel govern britànic. A causa del llibre i a la seua persecució pels fanàtics hi ha hagut morts, atemptant, disturbis, etc. en contra d’editors, llibreries, lectors… Tres milions de dòlars pel cap de Salman. Repugnant fanatisme homicida més vil encara si cap per la recompensa ací en la terra (dòlars) com en el paradís.

En definitiva, segons, el fanàtic islàmic, l’escriptor va cometre dos pecats, el de blasfèmia i el d’apostasia o abandó de la religió, que són considerats delictes segons la sharia o llei islàmica, penats amb la mort. Es tracta d’una cosa pròpia de les teocràcies – govern de Déu – inadmissible en les democràcies – govern del poble – occidentals, ja que un pecat (religiós) no pot ser mai un delicte (civil) ja que la democràcia es basa en la separació escrupolosa de tots dos àmbits. No obstant açò, en alguns països, com Espanya, segueix existint en el codi penal el delicte de blasfèmia, si bé rep el nom d’escarn o ofensa als sentiments religiosos. No és democràtic que aquests sentiments tinguen un tractament diferent als diversos sentiments que pot tenir un grup o un individu sense esperar que es castigue als que no els compartixen o en fan mofa. D’exemples en podríem escriure un fum. Hem d’admetre que el que és sagrat per a uns puga ser hilarant per a altres sense que això haja de ser motiu de discòrdia.

La blasfèmia no és un delicte, és un pecat.

Segons explica Carlos de Ayala, catedràtic d’Història Medieval en la Universitat Autònoma de Madrid:

“La blasfèmia durant molt temps ha sigut, a més d’un acte pecaminós, un delicte. I ho seguirà sent en tota societat que confonga els principis religiosos amb polítics, que no separe Església i Estat”. (…) “En la Roma cristiana del segle VIII la blasfèmia era un delicte gravíssim castigat amb la mort.”

El professor explica que la diferència entre els països musulmans i els occidentals és que els primers “no han tingut una Revolució Francesa” que els permeta adquirir una sèrie de drets individuals.

És totalment ridícul condemnar l’atemptat islàmic contra la revista satírica francesa Charlie Hebdo i voler ficar en la presó a una regidora de Podemos per haver participat fa uns anys en un acte en defensa del laïcisme. Se li acusa d’ofensa contra els sentiments religiosos, una mica més propi – en principi – de fanàtics islàmics. El problema és que també hi ha, com denunciava l’ateu Salman, integrisme cristià.

En la Revolució Francesa es van abolir aquests tipus de delictes-pecats, però els hi ha contumaços fanàtics religiosos es resisteixen a integrar-se en la modernitat i segueixen mantenint postures medievals inquisitorials.

Salman és ateu i procedeix d’una família culta en un ambient d’ignorància generalitzada on l’islam és la religió dominant de la populosa ciutat de Bombai, caracteritzada per abismals diferències de classe o casta. En el seu article El problema de la religió afirma:

Mai em vaig considerar un escriptor preocupat per la religió, fins que una religió va començar a perseguir-me. La religió formava part de les meues obres, per descomptat; com no anava a ser així en un novel·lista del subcontinent indi? Però pensava que hi havia altres assumptes més amplis i sucosos dels quals tractar. No obstant açò, quan em van atacar, vaig haver de plantar cara a l’agressió i decidir què estava disposat a defensar enfront d’una envestida tan sorollosa, repressiva i violenta.

Ara, 16 anys després, la religió ens persegueix a tots i, encara que segurament són majoria els que pensen, com pensava jo, que tenim altres preocupacions més importants, no anem a tenir més remei que afrontar el repte. Si fracassem, aquest assumpte acabarà per devorar-nos a tots. (…)

Victor Hugo va escriure: “En tot poble existeix una torxa, el mestre, i un extintor, el rector”. Necessitem més mestres i menys capellans en les nostres vides, perquè, com va dir en una ocasió James Joyce, “no hi ha heretgia ni filosofia tan detestable per a l’Església com un ésser humà”. Encara que és possible que el millor argument laic fóra el del gran advocat nord-americà Clarence Darrow. “No crec en Déu”, va dir, “perquè no crec en els contes de fades”.

A més, agrega que el problema no resideix solament en l’integrisme islàmic sinó també en el fanatisme cristià encarnat en el seu moment en la figura de Tony Blair i en George W. Bush.  A més, s’ha mostrat en contra de la llei que prohibeix la incitació a l’odi religiós, per considerar-la extremadament restrictiva i contrària a la llibertat d’expressió.

Hi ha qui pensa que la intolerància religiosa solament es dóna en l’islam. És fals. El cristianisme ha condemnat tant llibres com pel·lícules per considerar-les blasfemes o ofensives. Citarem algunes pel·lícules que van tenir problemes per la reacció de diferents autoritats religioses o pels creients de diverses religions. Algunes d’elles són excel·lents:

 

• L’amore-episodi II Miracolo Roberto Rossellini (1948).

Una camperola embarassada d’un desconegut creu que va a donar a llum al Fill de Déu. A Itàlia, la van ratllar de «profanació abominable», i a Estats Units, el cardenal Spellman va demanar als fidels que la boicotejaren.

• L’exorcista Wiilliam Friedkin (1973).

La seua estrena va provocar casos d’histèria, a voltes col·lectiva, entre els espectadors, i alguns van precisar atenció mèdica. Limita Blair, la xiqueta protagonista, va rebre amenaces de mort i necessità protecció policial durant diversos mesos.

• La vida de Brian Terry Jones (1978).

Paròdia del col·lectiu Monty Python sobre la vida de Jesucrist. Va patir assetjament judicial perquè la van considerar blasfema a Estats Units, país en el qual acaba de reestrenar-se. Es va prohibir a Noruega, Itàlia (fins a 1991) i Irlanda (fins a 2000).

• Jo et salude, Maria Jean-Luc Godard (1984).

Versió heterodoxa de l’embaràs de la Verge. El Papa Juan Pablo II la va condemnar, al seu director li van tirar un pastís a la cara en el Festival de Cannes i els fidels de tot el món van assetjar els cinemes en els quals s’estrenava.

• L’última temptació de Crist Martin Scorsese (1988).

Cap estudi de Hollywood es va atrevir a filmar-la durant anys. Les sales en les quals es projectava van patir l’assetjament de grups integristes, que fins a van oferir pagar-li a la productora el que havia costat i destruir-la.

• El petit Buda Bernardo Bertolucci (1993).

En l’Índia i el Nepal se li va canviar el títol pel de Petit Lama per a evitar incidents, perquè Buda mai pot ser «xicotet» per als seus fidels. Va haver-hi també conflicte perquè en el film es diu que aquest va nàixer en l’Índia, en lloc d’en el Nepal.

• Sacerdot Antonia Bird (1994).

Aborda l’homosexualitat dels capellans i va alçar molt escàndol perquè es va fixar la seua estrena a Amèrica en Divendres Sant. Les autoritats catòliques de Nova York i Los Angeles la van atacar per considerar-la «descaradament anticatòlica».

• El príncep d’Egipte Brenda Chapman, Steve Hickner (1998).

Recreació en dibuixos animats de la fugida dels jueus d’Egipte. Va ser prohibida a Malàisia i Maldives per ofensiva als musulmans. Va irritar molt a Egipte, perquè donava a entendre que les piràmides van ser obra dels jueus.

• Amén Costa-Gavras (2002).

Crítica al silenci del papa Pío XII davant l’Holocaust jueu. El film no va agradar als catòlics i el pòster, amb una imatge que fon la creu i l’esvàstica nazi, va provocar una demanda judicial i fins i tot la protesta de René-Samuel Sirat, ExGran Rabino de França.

• Com Déu Tom Shadyac (2003).

Aquesta comèdia en la qual l’Altíssim delega els seus poders en un mortal va estar a punt de no estrenar-se a Malàisia, país de majoria islàmica, perquè el ministre d’Assumptes Religiosos va considerar que un mortal no pot comparar-se amb Déu ni de broma.

Com podem veure en aquest breu recorregut, totes les religions són enemigues de la llibertat en general i d’expressió en particular. El mateix té que siguen cristians, budistes, jueus o musulmans. En totes parts trobem talibans, i és que com va dir Russell, TOTES LES RELIGIONS són falses i nocives. Parafrasejant a Wagner, no hi ha res per damunt de l’home, i a Schopenhauer, les religions són contes per a xiquets que alguns es creuen. En tot cas, la meua postura és ben clara, que cadascú crega el que vulga creure o no crea res, però que no s’atorgue la facultat d’agredir a qui no combrega amb les seues idees. El dret a l’escarn és tan legítim com al del proselitisme.

Crec que la separació Estat-religió ha de ser total. No em sembla bé que a Espanya el catolicisme reba un tracte especial i privilegiat que es mesura en milions d’euros a l’any. No és just. En la Declaració de la Renda existeixen dues caselles per a l’assignació tributària, ni més ni menys que el 0,7 dels impostos que paguem. La xifra coincidix amb la quantitat de PIB que fa anys es va proposar destinar als països pobres. Doncs bé. Una és per a l’Església Catòlica – solament per a aquesta confessió, en detriment d’unes altres – però tenim una segona casella, altres finalitats socials, que molts, sense coneixement de causa pensen que no té res a veure amb aquesta Església, però és fals. El Govern del PP destina 2/3 parts del muntant a organitzacions catòliques, quedant una misèria per a ONGs no catòliques.

D’aquesta manera, determinades organitzacions catòliques fan proselitisme de la seua religió quedant com els bons de la pel·lícula que ajuden als pobres; açò sí, ho fan amb els meus diners i en contra de la meua voluntat. Aquestes caselles haurien de desaparèixer ja que van en contra de la Constitució en confondre religió amb Estat i en prevaldre el catolicisme per sobre de totes les altres religions. El milionari palauet de Rouco Varela es nodreix dels diners que trau la seua església dels contribuents. Si a açò sumem els escandalosos concerts que té l’Estat amb les escoles catòliques – milers de milions d’euros – fa l’efecte que Espanya siga una teocràcia.

Han de ser els fidels qui es paguen les seues coses; no l’Estat. Com a curiositat, segons mitjans laïcistes consultats, sobre un 65% dels diners que Hisenda dóna a l’Església catòlica és per a pagar els sous dels religiosos, especialment el dels bisbes i arquebisbes que, sent prínceps de l’Església, viuen a cos a rei, veritat, Rouco?

Fonts: Biblioteca escéptica.

             Europa Laica

             El Mundo

             Wikipedia