La llegenda de Tristany i Isolda. (VII) Condemnats a la foguera.

Tirant lo Blanc i la princesa Carmesina o Tristany i Isolda?

---

En els antics romans francesos, basats en llegendes d’origen celta i traduïdes a tots els idiomes, té el seu origen la novel·la moderna europea, sent Tirant lo Blanc, del valencià Joanot Martorell una de les primeres mostres del gènere i de les més reeixides traduïda també a diferents llengües europees. Potser per això – i malgrat les diferències – que podem trobar paral·lelismes entre la novel·la valenciana i Tristany i Isolda.

No hem de confondre el llibre de cavalleries i la novel·la cavalleresca. El primer prové del «roman arthurien» i es un gènere que nasqué a França en el segle XII amb  Chretien de Troyes, que recollí les llegendes d’origen celta al voltant del rei Artús de Bretanya i la seua cort de cavallers: l’anomenada matèria de Bretanya.

Són narracions fantàstiques, fabuloses situades en països exòtics i llunyans, sovint irreals i inexistents. Els protagonistes tenen dots excepcionals; s’enfronten a enemics de força descomunal sovint provinents de la imaginació de l’autor o de llegendes antigues com ara dracs, gegants, monstres de dos caps, etc.L’ambient és mític o llegendari.

A partir del segle XIII, els primers poemes en vers donen pas a les novel·les en prosa, dites de cavalleries. Les diferents versions de Tristany i Isolda pertanyen a aquest grup.

Tirant lo Blanc i la princesa Carmesina

---

En canvi, les novel·les cavalleresques es proposen reflectir fidelment la manera de viure dels cavallers errants que existien realment i sostenien batalles i bregues amb altres cavallers reals. Les aventures són més mesurades i versemblants. No hi apareixen sers mitològics o irreals. La psicologia dels personatges està més treballada. Naix la novel·la moderna.

Tirant lo Blanc (segle XV) pertany al segon grup. L’única referència màgica al món cèltic és una obra de teatre que es representa en la Cort on apareixen personatges de les llegendes artúriques: el rei Artús, Morgana….

La novel·la de cavalleries va nàixer a França, dirigida a lectors de cercles nobiliaris, i inspirada en llegendes artúriques d’origen celta. En aquestes primeres novel·les abunda la presència d’elements meravellosos i inversemblants, com ara dracs, nans i gegants, mags, fades i bruixes, qualitats sobrenaturals dels cavallers, etc.

Al llarg dels segles XIII i XIV, els romans francesos es van difondre per Europa en forma de traduccions a diferents llengües vulgars, entre elles el català.

Però fou al segle XV quan apareix la novel·la cavalleresca, que s’allunya definitivament dels models artúrics: s’escriu en prosa i té un caràcter molt més realista. Els dos exemples més destacats que tenim en català són Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, ja no hi trobem components fantàstics, sinó que la narració s’emmarca sempre dins els límits de la versemblança; l’espai en què es mouen els personatges deixa de ser un indret mític per concretar-se en una geografia perfectament localitzable; les llegendes cèltiques són substituïdes per esdeveniments històrics més o menys pròxims.

La novel·la cavalleresca és l’evolució necessària de l’antic roman: vestit amb una nova forma i dotat d’un nou contingut. El gènere cavalleresc s’adapta a les demandes d’una època que ja té molt poc a veure amb el món feudal.

7. Tristany i Isolda són condemnats a la foguera.

Però l’amor no es pot ocultar i els enemics dels amants estan sempre a l’aguait per fer-los mal. El barons envejosos i traïdors no paren de sembrar zitzània en el cor del rei Marc acusant Tristany i Isolda de ser amants. Corre per la ciutat el rumor que Tristany i la reina han sigut trobats junts i que el rei es disposa a donar-los mort. Grans i xicotets, homes i dones, tots ploren i es lamenten.

– Ah! Tristany, el millor i més valent cavaller! Aqueixos traïdors us han pres a traïció!  Aqueixa és la recompensa pels vostres serveis? Noble i digna reina, en quin lloc podrà trobar-se filla de rei que t’iguale en bellesa? Tristany, com podríem consentir que el teu cos fos condemnat a perir? Quan va arribar Morolt disposat a emportar-se els nostres fills cap baró va ser capaç d’armar-se contra ell. Només tu vas arriscar la vida!

Augmenta el tumult i la irritació. Tots corren a palau demanant clemència sense aconseguir apiadar al rei, roig de furor i d’ira.

Arriba l’alba. Caven una fossa, porten sarments i els barregen amb espines blanques i negres. Preparen la foguera per als amants. Els pregoners recorren el país i inciten a tots a acudir a la cort. La gent arriba apressada. Tots fan duel excepte els barons envejosos. El rei anuncia que farà cremar la reina i el seu nebot.

– Rei, gran crim cometries si abans no els sotmeteres a judici! -exclama la gent.

– Pel Senyor que va crear el món i quant en ell es troba! -respon el rei irat-, abans preferiria perdre el meu regne que ajornar aquest càstig!

Ordena encendre el foc i portar el seu nebot.

Tristany s’acomiada de la reina que li diu plorant desesperada:

– Amic, amic quin ultratge veure-us així emmanillat! Millor seria morir i veure-us fora de perill, doncs moriria segura que us venjaríeu!

Els guardians el trauen fora a espentes. El porten amb molt d’escarn. Tristany plora de vergonya.

Al costat del camí que Tristany havia de seguir hi havia una capella. S’alçava en el cim d’un penya-segat dominant el mar pel nord. Un sant havia fet construir una finestra amb vidriera que donava sobre el precipici. Saltar de d’allí seria mort segura.

– Senyors -diu Tristany als guardians que el condueixen-, la meua fi s’acosta. Deixeu-me entrar en aquesta capella. Vull demanar a Déu clemència, doncs molt he pecat. Només té una entrada i vosaltres esteu armats: no podré escapar.

Els guardians deliberen i accedeixen. Deslliguen les seues mans. Tristany entra en la capella.  S’acosta a la finestra, l’obri i, sense perdre temps, salta.

– Preferisc aquesta caiguda a perir en la foguera davant d’assemblea! Però el vent s’introdueix entre les seues robes i esmorteeix la seua caiguda. Tristany es posa, sa i estalvi, sobre una roca. Mentre els seus guardians l’esperen a la porta de la capella, ell fuig. Corre per la riba fins a quedar sense alé. Sent ja cruixir els sarments i les espines de la foguera. Gran mercé li ha concedit Déu!

Davant la seua tardança, els guardians enfonsen la porta i entren en la capella. Corre la veu que Tristany ha aconseguit escapar. En saber-ho la reina somriu contenta. Poc li importa ja la sang que les cordes atapeïdes fan brollar dels seus punys! «Gràcies a Déu -es diu-. Poc m’importa ja viure o morir.» Per temor al fet que el rei el faça morir en lloc del seu senyor, Kurwenal abandona la ciutat, portant amb si les armes i el cavall de Tristany. A la volta del camí, Tristany el descobreix:

– Amic, Déu m’ha ajudat! Mes, de què em val haver escapat de la capella si pereix la reina en la foguera?

– Tristany, no desesperes. Amaguem-nos entre aquests esbarzers espesos. Prompte podrem tenir notícies d’Isolda. Si donen mort a la reina, jura que no muntaràs en cadira fins que l’hages venjada. Mira, he portat la teua espasa, la teua armadura i el teu elm.

– Dóna-me’ls. Acudiré a salvar a la reina i faré trossos als qui la porten presa.

– No et precipites, fill. Déu et donarà millor ocasió per a venjar-te sense córrer aqueix risc. No està en les teues mans fer-ho ara. El rei, enfuriat, t’ha posat en bàndol i penjarà als qui intenten ajudar-te. Tots anteposaran les seues vides a la teua.

Tristany calla, abatut. Si no ho impedira el seu escuder, ni la por al suplici podria impedir que correguera a salvar la seua amiga.

Marc ha pregonat un bàndol contra Tristany. Maleeix els guardians que el van deixar escapar. Ple de desmesura vol fer callar la seua ira fent perir la reina. Ordena que li la porten sense tardança. En veure-la tan bella i emmanillada, la gent s’espanta i lamenta:

– Reina noble i honrada -diu-, quin duel han creat en el país els barons que us han acusat! La maledicció caiga sobre ells!

Quan la reina és conduïda a la foguera, el senescal Dinas, que molt apreciava a Tristany, es postra davant els peus del rei:

– Senyor -li diu-, escolteu-me. Molts anys us he servit com a vassall generós i fidel sense obtenir cap profit: ningú en aquest regne, ni orfe ni vídua, per pobra que fora, donaria una moneda per la senescalia a la qual he consagrat la meua vida. Senyor, ara us demane clemència per a la reina. Voleu condemnar-la a la foguera, mes no és just que perisca sense judici qui no s’ha reconegut culpable. Grans mals podrien sobrevenir al vostre regne si persistiu en la vostra intenció: Tristany ha escapat. És valent i audaç. Ningú no coneix com ell planes, boscos i guals. Vós sou el seu oncle i no alçarà la seua espasa contra vós. Però atacarà els vostres barons i els vostres camps seran devastats. Creeu que podrà deixar sense venjança la mort d’aquesta noble princesa que ell va portar d’Irlanda? Rei, en recompensa pels nombrosos serveis que durant tota la meua vida us he prestat, atorgueu-me la vida de la reina.

Els barons que havien maquinat la traïció s’acosten al rei i l’inciten a complir la seua venjança. Marc pren de la mà a Dinas i jura per Sant Tomàs que per res del món renunciarà a la seua justícia. El bon senescal es desespera: tots els seus esforços per a impedir la destrucció de la reina són inútils.

– Rei -diu alçant-se-. Me’n vaig. El Déu que va crear a Adan és testimoni que, per tot l’or del món acumulat des de temps de Roma, no podria patir la vista del suplici de la reina.

Puja al seu cavall i s’allunya, amb el cap clot i aire trist cap als seus dominis.

Isolda camina cap a la foguera envoltada de la munió que xiscla, es lamenta i profereix crits injuriosos contra els traïdors. Les llàgrimes corren pel seu rostre. Va vestida amb un brial gris brodat amb un fi fil d’or. Els seus cabells cauen fins als seus peus en trenes daurades. Qui veient-la tan bella no es compadiria?

Els repugnants leprosos no es compadeixen; al contrari, volen traure profit de la situació. Un d’ells li diu al rei:

– Senyor, vau triar la foguera per a fer justícia de la vostra dona: el suplici és terrible mes de curta durada; prompte el foc consumirà el seu cos i el vent escamparà les seues cendres. Si volguéreu escoltar-me us proposaria un càstig molt més dur pel qual la reina viuria una vida miserable i enyoraria la foguera tots els dies.

– Si així és -va respondre el rei-, i m’ensenyes un càstig més terrible que el foc, seràs recompensat.

– Rei -va respondre-, doneu-nos a Isolda. Doneu-nos-la als leprosos: serà la nostra dona comuna. Mai dama va tenir pitjor fi. Sota aquests parracs que se’ns peguen a la pell, crema en nosaltres el desig insatisfet, doncs mai dona va poder suportar el nostre comerç. Amb vós la reina vivia honrada i feliç, vestia riques sedes, s’adornava amb joies precioses, descansava en habitacions de fi marbre, assistia a delicats festins i es divertia en festes. Si ens la lliureu compartirà les nostres brutes barraques, les nostres escudelles i els nostres llits de bruta palla, s’alimentarà de les restes que ens tiren a les portes. Llavors Isolda, l’escurçó, comprendrà la vilesa de la seua conducta i lamentara no haver mort en la foguera.

Uns moments va romandre el rei pensatiu. Després es va acostar a Isolda i la va prendre de la mà.

– Senyor, pietat! -va dir la reina-. Millor cremeu-me que lliurar-me a aqueixes gents!

Marc va fer oïts sords als seus laments i la va lliurar als leprosos, que es van arremolinar al seu al voltant proferint crits de goig. Ja havia començat a enfosquir quan la repugnant comitiva va arrossegar Isolda fora de la ciutat. Per pura casualitats van anar a parar als matolls entre els quals s’ocultaven Tristany i Kuewenal.

– Fill! -diu Kurwenal-. Què vas a fer? Mira la teua amiga!

– Déu! -exclama Tristany estupefacte-. Bella Isolda, sóc ací per a rescatar-te.

Espenta el seu cavall fora de la mala herba i crida:

–Solteu-la si voleu viure.

Però els leprosos es neguen a deixar-la en llibertat i amenacen amb contagiar-los llur malaltia. Ajudant per Kurwenal, Tristany els presenta batalla i allibera Isolda. En mig de la foscor, tots tres se’n van al bosc del Morois on l’heroi se sent tan segur com si el protegira la muralla d’un poderós castell.

A trenc d’alba, van construir una barraca per viure. I llavors, en el fons del bosc salvatge, va començar per als fugitius una vida dura i, no obstant açò, bella.

← pàgina anterior

pàgina següent →