Clara Mouriz, mezzosoprano.
Aquest divendres 12 de juny he assistit al meu darrer concert de la temporada. Encara que comptava amb música de Claude Debussy, Hector Berlioz i Txaikovski – els tres compositors de la meua devoció – el que em feu comprar les entrades va ser Berlioz i el seu formidable cicle de cançons d’estiu. L’al·licient consistia al meu paper – en la mezzo basca Clara Mouriz, que té una molt bona reputació a Londres a través de la BBC. Per què parle de complexe d’inferioritat dels espanyols? Ara ho diré.
Fa molts anys que vaig al Palau de la música de València i crec que conec prou bé els seus parroquians. La majoria són d’eixos que caminen de manera estirada i vehement que has d’esquivar-los si no vols entufar-te del perfum exagerat que acostumen a posar-se les fèmines. No és estrany sentir-los parlar dels seus negocis, viatges, sopars, etc. Em causen una repugnància que no vull evitar deixar per escrit. Tanta perla i rellotges d’or ostentosos resulten tan quotidians com avorrits. I és que fan ganes de riure. Total. Les entrades més cares poden estar entre 30 i 60 ó 70 euros. Ni un més, perquè la burgesia espanyola a València – que no valenciana, ja que parlen en castellà – està subvencionada com passava en el franquisme.
Com deia, en valencià solem dir que tot té un mig i dos vores, és a dir que no res és roí del tot. Gràcies a tenir una burgesia subvencionada, els treballadors com jo també hi podem anar. Em consta que de Barcelona vénen a posta a València perquè allí el Palau de la Música Catalana té uns preus desorbitats for the rich only, que el senyor Millet necessitava d’on traure els diners, al cap a i a la fi és dels well-to-do de la burgesia estafadora i lladrona catalana.
Per altra banda, la burgesia espanyola a València és majoritàriament inculta, tant que van al Palau per relacionar-se entre ells però la majoria no tenen ni puta idea de música, de cultura o d’art. Són analfabets funcionals llevant una petita part que és la que anava a la Sala Rodrigo. Aquesta sala estava dedicada al lied, música de càmera, barroca. La programació era d’un nivell altíssim i els preus molt barats. No obstant això l’ocupació era molt fluixa. Ni una sola vegada va omplir-se l’aforament, unes 400 localitats. La raó pense que era doble: la ignorància supina dels abonats a la Sala principal, la Iturbi i el fet de no ser possible lluir el vestit i les joies en una espècie d’amfiteatre wagnerià en miniatura. La gent que solia anar-hi era culta: professors, músics, melòmans… Quan va vindre la crisi, la tancaren. No era gens rendible ja que solament es venien dos terceres part de les entrades.
Sala Iturbi. Orquestra de València.
Els espanyols tenen un complexe d’inferioritat. Això els porta a supervalorar el que és forani i infravalorart el que és propi. Resulta evident aquest complexe d’inferioritat cap els estrangers de països rics, especialment nòrdics. Com en l’època de Franco, pensen que anglesos o alemanys són millors en tot: dirigeixen millor, canten millor, defequen millor. Per això, la majoria solament compra entrades soltes si vénen orquestas extranjeras. Són tan ignorants que no saben que en el extranjero hi ha de tot. Bon cantants i de dolents, directors de primera i de darrera divisió. Són tan així que si una mezzo es diu Clara i ha nascut a Sant Sebastià forçosament ha de ser tan mediocre com són ells. I no és així. Almenys en aquest cas.
L’altre aspecte del complexe d’inferioritat que tenen els espanyols és la infravaloració d’allò propi. Falla no va poder estrenar al Real la seua òpera, sinó a França; sense aquest país, Falla no fa carrera. Els espanyols mai s’han estimat el que és espanyol encara que sempre han tractat de fer-ho obligatori per aquells que no se senten espanyols. És curiós, potser de psiquiatria-social. Al director de cinema manxec Almodóvar no li feien ni cas fins que va triomfar a l’estranger, i així, tot.
Andrés Salado
En alguna ocasió he sentit dir entre els abonats que, si bé, t’estalvies les cues per comprar entrades soltes, te has de tragar a la Orquesta de Valencia (sic), és a dir, que si vengueren abonament amb orquestres estrangeres, la de València es quedava per vestir sants. I això és el que va passar ahir. La zona de no-abonament estava quasi totalment buida. Solament es veia gent en la zona d’abonats que, com que ja havien pagar la localitat no anaven a quedar-se en casa.
Al meu entendre, va ser un concert molt bo. El madrileny Andrés Salado va dirigir a una Orquestra de Valencià que va fer un bon treball. Destacaria a la mezzosoprano de Sant Sebastià Clara Mouriz, desconeguda per a la colla d’incultes de l’altre dia, però que ja té un nom en la BBC de Londres on ha gravat per a Chandos música de Montsalvatge i Turina. Aquest va ser el:
PROGRAMA
Claude Debussy………………………………………………………………………………………….Petite Suite
Hector…………………………………………………………………………………………………..Les nuits d’été
Txaikovski……………………………………………………………. ………………………………Simfonia nº 4
La Petite Suite obra breu de Debussy formada per quatres peces formant una col·lecció d’elements breus i senzills. Encara que al compositor no li agradava que digueren que el seu estil musical era impressionista, els crítics asseguren que ho és i que en aquesta obra es pot veure fàcilment. Realment, la música ens suggereix element extramusicals. En principi estava pensada per a piano a quatre mans, encara que l’amic de Debussy …. va orquestrar la versió que normalment se sent. Ací tenim Andrés Salado -que va dirigir ahir a València – amb la JONDE i aquesta obra tan bella com suggeridora:
S’articula en quatre moviments:
1-En bateau (amb vaixell). Suggereix el moviment de l’aigua al pas de l’embarcasió. Es tracta d’una barcarola. Domina la melodia.
2-Cortège (seguici). És una polonesa on l’harmonia és complexa.
3-Menuet. Poc té a veure amb el minuet tradicional ja que té una gran complexitat rítmica i melòdica.
4-Ballet. Es tracta d’un vals francés amb què acaba la suite.
Com he dit abans, el motiu de la meua visita al Palau era Berlioz. Els cicles de cançons amb orquestra és un gènere que m’interessa molt. Mahler i Richard Strauss són els millors compositors o, almenys, els que més m’interessen en el lied. Menció a banda seria Wagner i els Wesendonck Lieder i Berlioz i Les Nuits d’été. Crec que podem establir algun paral·lelisme. Els dos compositors eren autors dels seus librettos, però en els cicles de cançons al·ludits van fer una excepció. En el cas de l’alemany, els poemes són de la dona que els dóna nom Mathilde Wesendonck; en el del francés, el poeta Théophile Gautier és l’autor del poema d’on Berlioz va prendre les cançons, La comèdia de la mort. Hi ha un fet interessant.
Bona part del poetes francesos admirava Wagner. Baudelaire, company literari de Gautier era wagnerià, i una Gautier – la seua filla Judith – va ser amiga o amant de Wagner. Va escriure algun llibre sobre el saxó i va ser una de les primeres traductores al francés de la seua obra. A més, era qui li enviava a l’autor de Tristany sedes i perfums de Paris a través de la mateixa Cosima, fet que ha donar¡t molt a dir i escriure. Wagner va mantenir relació amb els Gautier en una època problemàtica: la guerra franco-prussiana. La senyora Gautier estava casada amb un francés, evidentment.
Deu anys més jove, Wagner va ser un gran admirador de Berlioz – especialment des que va assistir a l’estrena a París de la Simfonia dramàtica Romeo i Julieta – però així com Wagner va poder veure acomplerts tots els seus objectius, Berlioz no va tindre oportunitat de contemplar la seua obra magna, Les Troyens, ja que no va representar-se completa en vida del compositor. A més, els músics – i no sols músics- francesos va ser wagnerians, de manera que la seua obra va quedar pràcticament oblidada fins que un britànic, Sir Collins Davis,va gravar l’emblemàtica integral de la seua obra ja en el segle XX. No obstant això, Berlioz sí que va deixar per a la posteritat un Tractat d’orquestració que va ser admirat i estudiat des del segle XIX a l’actualitat. És a dir, l’orquestració moderna deu molt no sols a Wagner sinó també a Berlioz que, tot s’ha de dir, mai no es mostrà tan amical cap a Wagner com al contrari. Wagner parlà molt del francés, però aquest sembla voler fer creure que el saxó no va existir. Resulta hilarant llegir en algun bloc que Wagner li tenia enveja a Berlioz, quan si algú en tenia motius era el francès, que morí amargat i insatisfet.
Anem a aquest meravellós cicle; el millor en francés per al meu gust. Com va passar en casos semblants, el cicle va ser escrit per a veu i piano. Més tard Berlioz va composar la versió per a orquestra i veu. Les veus poden ser masculines o femenines. La de l’altre dia a València va ser interpretada de manera magistral per una jove mezzo, Clara Mouriz que va seguir la tradició de cantants de la talla de Régine Crespin, Victoria De Los Angeles, Jessye Norman, Véronique Gens, Agnes Baltsa, Janet Baker, Anne Sofie von Otter, Bernarda Fink, Nicolai Gedda, José Van Dam, Leontyne Price, etc. Personalment, Véronique Gens és la meua favorita en actiu, bona cantant i actriu qie sap transmetre el dramatisme que contenen aquests versos encara que la referència absoluta està considerada Régine Crepin entre les històriques.
T. Gautier
Berlioz va voler retre homenatge a Shakespeare amb el títol, en concret a El somni d’una nit d’estiu. Del poema de Gautier, Berlioz va extraure sis poemes de factura clarament romàntica. El tercer, Sur les lagunes (En les llacunes) és el que més m’arriba, tan per la música com pel poema. Les sis cançons són aquestes:
- Villanelle, cançó estròfica amb una senzilla melodia.
- Le spectre de la rose (L’espectre de la rosa) on el compositor tracta el tema de l’amor d’una manera molt intensa.
- Sur les lagunes (En les llacunes) és un cant molt trist, desolat, ple d’angoixa i dolor.
- L’absence (L’absència) Evocació tranquil·la però expressiva del món dels morts.
- Au cimetière (En el cementiri) és un profund lament.
- L’île inconnue (L’illa desconeguda) és la cançó conclusiva. Expressa la frustració d’aquell que busca l’amor en aquest món. D’alguna manera em fa pensar el Tristany.
S’hi fa al·lusió a veles, vaixells i el país de l’amor.
En contra del que vergonyosament ha estat habitual en aquest lloc des que la dreta s’hi va fer càrrec, la part valenciana del programa de mà és bona, sobretot la traducció dels poemes feta per Amparo Albelda de manera inobjectable. La política de qui ja deixa les regnes del Palau ha estat anti-valenciana durant anys. Seria llarg contar-ho ara ací. Ja estàvem acostumats al fet que ens presentaren sense esmenar les traduccions del castellà via algun programa tipus Google Translator. En aquest cas, la traducció és perfecta perquè l’ha feta una persona i no una màquina. No obstant això, m’estime més presentar la meua pròpia traducció.
Parlant de vergonyes alienes, encara recorde amb menyspreu els temps que hi havia programes en castellà i en valencià en edició separada. Els espanyols establerts a València – que no valencians perquè parlen en castellà – perdien el cul per obtenir el seu exemplar – que després deixaven tirat en terra – en la llengua de Cervantes. Semblava que sentien repulsió pel programa en valencià. Això no passa a Barcelona, on el públic prefereix la versió catalana com és normal. La solució salomònica ha estat la presentació del programes en edició bilingüe. El que mai no han fet és llibrets d’òpera en valencià, mai, sempre en castellà. Una vergonya que vull denunciar. Valencià és qui parla i llig en valencià. Així opine jo, almenys.
Ací tenim el poema de Gautier amb la meua traducció:
1. Villanelle – Les nuits d’été (Berlioz) – Anne Sofie von Otter – mezzo-soprano. Marc Minkowski.
I Villanelle
Quand viendra la saison nouvelle,
Quand auront disparu les froids,
Tous les deux nous irons, ma belle,
Pour cueillir le muguet aux bois.
Sous nos pieds égrenant les perles
Que l’on voit au matin trembler.
Nous irons écouter les merles siffler.
Le printemps est venu, ma belle,
C’est le mois des amants béni;
Et l’oiseau satinant son aile,
Dit ses vers au rebord du nid.
Oh! Viens donc, sur ce banc de mousse
Pour parler de nos beaux amours,
Et dis-moi de ta voix si douce,
Toujours!
Loin, bien loin, égarant nos courses,
Faisant fuir le lapins caché,
Et le daim, au miroir des sources
Admirant son grand bois penché;
Puis chez nous, tout heureux, tout aisés,
En paniers enlaçant nos doigts,
Revenons, rapportant des fraises des bois.
Villanelle
Quan arribe l’estació nova,
quan hagen desaparegut els freds,
els dos ens n’anirem, bella meua,
a agafar els lliris al bosc.
Sota els nostres peus desgranant les perles
que es veuen al matí tremolar,
anirem a escoltar les merles xiular.
La primavera ha arribat, bella meua;
és el mes pels amants beneït;
i l’ocell, satinant la seua ala,
diu els seus versos a la vora del niu.
Oh! Vine doncs a aquest banc de molsa,
per parlar dels nostres bells amors,
i digues-me amb la teua dolça veu:
Sempre!
Lluny, ben lluny, extraviant nostres passos,
fem fugir el conill amagat,
i la daina, inclinada en el mirall de la font
admirant la seua gran cornamenta;
després, a casa nostra, feliços i contents, tornarem portant les maduixes del bosc.
Berlioz, Nuits d’été. Janet Baker.n°2. Le spectre de la rose. Conductor: Herbert Blomstedt.
II Le spectre de la rose
Soulève ta paupière close
Q’effleure un songe virginal!
Je suis le spectre d’une rose
Que tu portais hier au bal.
Tu me pris, encore emperlée
Des pleurs d’argent, de l‘arrosoir,
Et, parmi la fête etoilée,
Tu me promenas tout le soir.
O toi qui de ma mort fu cause,
Sans que tu puisses le chasser,
toute les nuits mon spectre rose
A ton chevet viendra danser.
Mais ne crains rein, je ne réclame
Ne messi ni De Profundis,
Ce léger parfum est mon âme,
Et j’arrive du paradis.
Mon destin fut digne d’envie,
Et pour avoir un sort si beau
Plus d’un aurait donné sa vie;
Car sur ton sein j’ai mon tombeau,
Et sur l’albâtre où je repose
Un poet avec un baiser
Ecrivit: “Ci-git une rose,
Que tous les rois vont jalouser.”
L’espectre de la rosa
Obri la teua parpella tancada
que frega un somni virginal!
Sóc l’espectre de la rosa
que tu portaves ahir al ball.
Em vas agafar coberta de perles,
per les llàgrimes de plata de la rosada
i, a la festa estelada,
em vas passejar tota la nit.
Oh tu, que de la meua mort vas ser causa,
sense que ho pugues fer oblidar,
totes les nits el meu espectre de rosa acudirà al teu coixí a ballar.
Però no temes res, ja que no reclame
ni tan sols una missa ni De Profundis.
Aquest lleuger perfum és la meua ànima
i vinc del paradís.
El meu destí va ser digne d’enveja,
i per tenir un destí tan bell
més d’un hauria donat la seua vida;
doncs en el teu pit tinc la meua tomba,
i sobre l’alabastre on repose
un poeta amb un bes
“>va escriure: “Ací jau una rosa
“>que tots els reis envejaran ”
Kiri te Kanawa “Sur les Lagunes” Berlioz. D.Barenboim.
III Sur les lagunes
Ma belle amie est morte,
Je pleurerai toujours;
Sous la tombe elle emporte
Mon âme et mes amours.
Dans le ciel, sans m’attendre,
Elle se retourna;
L’ange qui l’emmena
Ne voulut pas me prendre.
Que mon sort est amer!
Ah! Sans amour s’en aller sur la mer!
La blanche creature
Est couchée au cercuil;
Comme dans la nature
Tout me parait en deuil!
La colombe oubliée
Pleure et songe a l’absent.
Mon âme pleure et sent
Qu’elle est déparaillée!
Que mon sort est amer!
Ah! Sans amour s’en aller sur la mer!
Sur moi la nuit immense
S’étend comme un linceul.
Je chante ma romance
Que le ciel entend seul:
Ah! Comme elle était belle
Et comme je l’aimais!
Je n’aimerai jamais
Une femme autant qu’elle…
Que mon sort est amer!
Ah! Sans amour s’en aller sur la mer!
Sobre les llacunes
La meua bella amiga ha mort,
ploraré sempre;
ella es porta a la tomba
la meua ànima i els meus amors.
Al cel, sense esperar-me,
ella ha tornat;
l’àngel que se la va emportar
no va voler portar-me.
Quina amarga és la meua sort!
Ah, sense amor anar-se’n a la mar!
La blanca criatura
està ajaguda al taüt;
com en la naturalesa
¡Tot sembla de dol!
El colom oblidada
plora i somia amb l’absència;
la meua ànima plora i sent
que està desparellada.
Com d’amarga és la meua sort!
Ah, sense amor anar-se’n a la mar!
Sobre mi la nit immensa
s’estén com un sudari,
jo cante el meu plany
que únicament escolta el cel.
Ah, que bella era,
i quant l’estimava!
Mai no estimaré
una dona tant com a ella
Com d’amarga és la meua sort!
Ah, sense amor anar-se’n a la mar!
Berlioz, Nuits d’été. Janet Baker.n°4. Absence.
IV l’Absence
Reviens, reviens, ma belle aimée!
Comme une fleur lon du soleil,
La fleur de ma vie est fermée
Loin de ton sourire vermeil!
Entre nos cœurs quelle distance!
Tant d’espace entre nos baisers!
O sort amer! ô dure absence!
O grands désirs inapaisés!
Reviens, reviens…
D’ici làbas que de campagnes,
Que de villes et de hameaux,
Que de vallons et de montagnes,
A lasser le pied des chevaux!
Reviens, reviens…
Absència
Torna, torna, amiga meua!
Com una flor lluny del sol,
la flor de ma vida està tancada
lluny del teu somriure vemell.
Entre els nostres cors, quanta distància!
Tant espai entre els nostres besos!
Oh, sort amarga! Oh, dura absència!
Oh, grans desitjos insatisfets!
Torna, torna…
D’ací fins allè baix, quants camps,
quantes ciutats i llogarets,
quantes valls i muntanyes,
fins cansar els peus dels cavalls!
Hector Berlioz: Au cimetière (claire de lune) – Régine Crespin. Ernest Ansermet. Tota una meravella.
V Au Cimitière (Claire de lune)
Connaisez-vous la blanche tombe,
Où flotte avec un son plaintif
L’ombre d’un if?
Sur l’if une pâle colombe
Triste et seule au soleil couchant,
Chante son chant:
Un air maladivement tendre,
A la fois charmant et fatal,
Qui vous fait mal
E qu’on voudrait toujour entendre;
Un air comme en soupire aux ciex
L’ange amoureux.
On dirait que l’âme éveillée
Pleure sous terre à l’unisson
De la chanson,
Et du malheur d’être oubliée
Se plaint dans un roucoulement
Bien doucement.
Sur les ailes de la musique
On sent lentement revenir
Un souvenir.
Une ombre, une forme angélique
Passe dans un rayon trembant
En voile blanc.
Les belles-de-nuit demicloses
Jettent leur parfum faible et doux
Autour de vous,
Et la fantôme aux molles poses
Murmure en vous tendant les bras:
Tu reviendras!
Oh! Jamais plus, près de la tombe,
Je n’irai, quand descend le soir
Au manteau noir,
Ecouter la pâle colombe
Chanter sur la pointe de l’if
Son chant plaintif.
Al cementiri (Clar de lluna)
Coneixeu la blanca tomba
on flota amb so planyívol
l’ombra d’un teix?
Sobre el teix un pàl·lid colom,
trist i sol al sol de l’ocàs,
canta el seu cant:
Una melodia malaltissament tendra,
alhora que encantadora i fatal,
que et fa mal
i que voldries sempre escoltar;
una melodia com un sospir als cels,
l’àngel amorós.
Es diria que l’ànima desperta
plora sota terra a l’uníson
amb la cançó;
i per la dissort d’e ser oblidada
es lamenta en un amanyac,
molt tènue.
Sobre les ales de la música,
se sent lentament tornar
un record;
una ombra, una forma angelical,
passa sobre un raig tremolós,
amb vel blanc.
Les flors de la nit semitancades
llancen el seu perfum feble i dolç
al voltant de tu,
i el fantasma de formes volubles
murmura estenent-vos els braços:
Tornaràs!
Oh, mai tan a prop de la tomba,
només aniré quan es faça fosc
sota un mantell negre,
per escoltar el pàl·lid colom
cantar sobre la punta del teix
el seu cant planyívol.
Les Nuits d’été Op. 7: VI. L’île inconnue. Barbara Hendricks/English Chamber Orchestra/Sir Colin Davis.
VI L’Ile inconnue
Dites, la jeune belle,
Où voulez-vous aller?
La voile enfle son aile,
La brise va souffler.
L’aviron est d’ivoire,
Le pavillon de moire,
Le gouvernail d’or fin;
J’ai pour lest une orange,
Pour voile une aile d’ange,
Pour mousse un séraphin.
Dites…
Est-ce dans la Baltique?
Dans la mer Pacifique?
Dans l’île de Java?
Où bien est-ce en Norvège,
Cuillir la fleur de neige,
Ou la fleur a’Angsoka?
Dites, dites, où voulez-vous aller?
-Menez moi, dit la belle,
A la rive fidèle
Où l’on aime toujours!
-Cette rive, ma chère,
On ne la connaît guère
Au pays des amours.
Où voulez-vous allez?
La brise va souffler.
L’illa desconeguda
Digues, bella jove,
On vols anar?
La vela infla la seua ala,
la brisa va a bufar.
El rem és d’ivori,
el pavelló de moaré,
el timó d’or fi;
tinc per llast, una taronja;
per vela, una ala d’àngel;
per grumet, un serafí.
Digues, bella jove,
on vols anar?
La vela infla la seua ala,
la brisa va a bufar.
Potser, al Bàltic,
al mar Pacífic,
a l’illa de Java?
O potser, a Noruega,
per agafar la flor de neu,
o la flor d’Angsoka?
Digues, bella jove,
On vols anar?
-Porteu-me, diu la bella,
a la riba fidel
on s’estima sempre!
–Aquesta riba, estimada meua,
apenes és coneguda
al país dels amors.
On vols anar?
La brisa va a bufar.
Berlioz: Les nuits d’été ∙ Véronique Gens ∙ Lionel Bringuier. Cicle complet.
Ací tenim a la mezzo Clara Mouriz en vídeos procedents de la BBC per fer-nos una idea de com canta: Mompou i Falla.
Tchaikovsky l’any de la seua mort.
La segona part del concert va estar dedicada a la Quarta Simfonia de Tchaikovsky, no tan coneguda com les dues darreres però sí inclosa en el grup de les obres que formen part del repertori a diferència de les tres primeres. José Luis Balaguer ens recorda en el programa de mà que aquesta simfonia s’emmarca en l’any més crític de la vida del compositor. Va casar-se per callar els rumors sobre la seua homosexualitat amb una jove, però el matrimoni va fracassar. Va intentar suïcidar-se. Va patir desequilibris mentals i, en la part positiva, va contar amb el recolzament i amistat de la seua mecenes a qui va dedicar l’obra. Va tractar-se d’una relació purament epistolar però profunda. Mai no es conegueren personalment per voluntat de la generosa mecenes, que era vídua.
Més tard caurà en desgràcia en saber-se la relació que mantenia amb un jove de la família del tsar i va morir, no queda clar si per suïcidi o per inducció al mateix per part d’un comité d’honor. El cas és que aleshores hi havia una epidèmia de còlera i el compositor va contraure la malaltia bevent aigua sense bullir. La seua darrera Simfonia, la 6ª, Patètica, amb el seu adagio lamentoso ens mostra quin era el seu estat d’ànim aleshores. Un gran compositor que va patir per qüestions que haurien de ser personals.
La Simfonia núm. 4 en fa menor, op. 36, de Piotr Ilitx Txaikovski va ser composta entre 1877 i 1878. Està estructurada en els tradicionals quatre moviments.
Durant la composició de la simfonia, Txaikovski va escriure a la seua mecenes, Madame Nadezhda von Meck, que desitjava “moltíssim” dedicar-li-la a ella, i que faria constar en la partitura “Dedicada a la meua millor amiga”.
L’estrena va tenir lloc en un concert de la Societat Musical Russa a Sant Petersburg el 10 de febrer (Calendari julià)/22 de febrer (Calendari gregorià) de 1878, sota la direcció de Nikolai Rubinstein.
Les afirmacions sobre el fet que “el primer moviment representa el Destí” són simplificacions superficials: d’acord amb una carta del compositor a Madame von Meck l’any 1878, és realment la fanfàrria que s’escolta a l’inici (“el nucli, la quintaessencia, el lema rector al llarg de la simfonia”) allò que representa el “Destí”, que esdevé “el poder fatal que impedeix a un mateix atènyer l’objectiu de la felicitat … No hi ha res a fer, més que sotmetre-s’hi i lamentar-se en va”. Com el mateix compositor va explicar, el programa del primer moviment és —”aproximadament”—que “tota vida és una constant alternança de dura realitat i somnis i visions de felicitat esmunyedissos …”. Conclou: “No existeix cap refugi … Deixeu-vos emportar per aquesta mar, fins que us engolisca i us submergisca en les seues profunditats”.
Entre les moltes versions que tenim al mercat de les tres darreres simfonies jo em quedaria amb Mravinsky, Karajan i Gergiev. Ací tenim la de l’austríac amb la F. de Viena.
Fonts: Articles d’Internet, Kareol.es, programa de mà, Viquipèdia.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 