La llegenda de Tristany i Isolda. (VI). L’encontre espiat.

Tristan_et_Iseult

La Història i la Literatura estan plenes de llegendàries històries d’amor que han estat contades i representades al llarg dels segles, projectant quasi sempre el mateix intens sentiment en els lectors. Un exemple típic és Romeu i Julieta, en la ficció o el de Marc Antoni i Cleòpatra, en la realitat però revestits pel mite.

El cicle artúric ens dóna dos casos que guarden un gran paral·lelisme.Es tracta de dos triangles amorosos on trobem infidelitat i remordiment, desig i dolor. Lancelot i Ginebra, que traeixen el rei Artús, i Tristany i Isolda, infidels al rei Marc. En ambdós casos i malgrat el filtre del segon, el que realment passa és que l’amor és tan fort que no coneix més barrera que la mort, la metàfora de la qual és la nit que cobreix el delicte  que no poden evitar cometre.

Com ja hem vist, l’acció de Tristany i Isolda té lloc a l’Edat Mitjana. Diverses són les versions segons el poeta en qüestió. Les més famoses són les de l’anglo-normand Thomas i la del francés Béroul, ambdues incompletes.

Els fets varien segons el text. Així, tenim dos finals diferents. En la versió en prosa – més tardana que les anteriors – els amants reprenen el seu idil·li després que els efectes de la poció finalitzen mentre que en la versió poètica – més antiga – la parella no torna a trobar-se fins que Tristany jaga en el  llit de la  mort. Isolda hi acudirà per morir amb ell. Aquest serà el model que Wagner prendrà per al seu drama, que acaba en el magnífic Liebestod (Mort d’amor).

Aquesta llegenda està considerada com una de les creacions poètiques més importants de la literatura, testimoni de l’amor cortés medieval  i un arquetip  de l’amor com a força constructora i desgastadora alhora.

tristan-isolda XXX

6. L’encontre espiat..

Van desaparèixer els temors del cor de Isolda. El rei l’honrava i sempre que ho desitjava podia trobar-se amb el seu amic. Però, com podrien guardar sigil els seus cors ardents? L’amor els assetja i fustiga com la set precipita al riu al cérvol assedegat o l’esparver, al que es dóna regna solta després de llarg dejuni, cau sobre la presa. L’amor no pot ocultar-se!

Va voler el seu fat advers que una nit de lluna plena, estant el rei absent, Andret -l’enemic envejós de Tristany –  isquera a passejar pel jardí que comunicava amb la càmera de la reina. La neu havia caigut durant tot el dia i va poder descobrir sobre l’herba les trepitjades recents d’un home que, amb pas ràpid, s’havia dirigit cap a les habitacions de les dames. Va seguir el rastre amb sigil, ocultant-se entre els arbustos. Va arribar fins a la porta i va veure que el pestell no estava tirat. A les palpentes, tocant els murs i parets per a guiar-se, va arribar fins a la càmera on la reina jeia en braços de Tristany. Andret va ofegar un crit de sorpresa. Haguera desitjat desafiar a Tristany i proclamar la seua infidelitat, però temia la seua habilitat en el maneig de les armes. Va tornar sobre els seus passos i l’endemà, amb paraules vetlades, va donar a entendre a Tristany que sabia on havia passat la nit.

No va tardar a explicar als altres barons que el volien malament el seu descobriment. Els barons cremaven d’enveja i desitjaven perdre a Tristany, a qui el rei tant admirava per les seues proeses i valentia. Pensaven acudir a Marc per a donar-li la notícia i s’alegraven imaginant que Tristany seria expulsat de la cort o sotmés a una mort infamant. Però vacil·laven a fer-ho per temor a la còlera de Tristany, que era valent cavaller. Per fi, el seu odi va triomfar sobre el seu temor; un dia els quatre barons van acudir al rei i li van dir:

tristan arpa isolda

– Rei us donarem una notícia per la qual el vostre cor s’enutjarà. Molt lamentarem la vostra tristesa, mes és deure tot bon vassall vetlar pel bé del seu monarca i revelar-li quant siga del seu interès àdhuc al preu de patir el seu enuig. Heu posat el vostre cor en Tristany, el vostre nebot, i ell cerca vostra deshonra. En va us advertim: per l’amor d’un sol cavaller menyspreeu a tota la vostra baronia i aquest cavaller no és digne de la vostra estima. Sapigueu que Tristany ama a la reina: és veritat provada que ja està en boca de molts.

– Calleu, covards mentiders! -va replicar el rei irat i malhumorat-. Quina perversitat  heu pensat! Per més que ho digueu no creuré en la infidelitat de Tristany! Cert que el meu cor està amb ell: quan va venir el Morolt a oferir-vos batalla, tots vau baixar el cap, tremolant i callats com a muts; només Tristany va acceptar el seu repte per l’honor d’aquesta terra i es va exposar a un combat desigual. Per açò l’odieu i jo l’estime més que no pas a vosaltres. Només per açò ja mereixeria la meua estima més que tots vosaltres, però va mostrar a més la seua valentia en moltes altres circumstàncies. Covards! Més us valdria acréixer la vostra glòria en batalles que com a dones perdre el vostre temps en vils calúmnies.

Els barons es van retirar després d’haver sembrat el verí de la sospita en el cor del rei. El bon Marc es resistia a creure les seues paraules, però sentia com el recel s’ensenyoria amb ell. Des d’aqueix dia va cercar les ocasions per a espiar a la reina i al seu nebot, però no va poder trobar mai als amants junts gaudint del seu amor ja que Bangània sempre els protegia i avisava de qualsevol perill. Inquiet, sense poder trobar repòs, va cridar al seu nebot i li va ordenar que isquera del regne durant un temps.

escuderos_01Tristany va abandonar el castell amb Kurwenal. Va cercar refugi en el burg de Lancien, on va ser albergat a casa d’un ric home. Allí va esperar tristament la notícia de la seua amiga. Isolda llanguia. Hauria mort si no fora pels bons serveis de Brangània que va acudir a la recerca de Tristany i li va confiar un estratagema per a trobar-se amb la reina.

Darrere del castell s’estenia un llarg jardí, voltat de grans estacades. Bells arbustos creixien en ell, replets de fruits, d’ocells i de flors de suau olor. En el lloc més allunyat del castell, prop de les estaques del clos, s’alçava un pi, alt i recte. Als seus peus, una font abundant i cristal·lina: l’aigua s’expandia primer en una ampla capa, clara i tranquil·la, després corria en estret llit pel jardí i penetrava dins del castell, travessant l’habitació de les dones. Totes les nits, mentre les gents dormien, Tristany tallava destrament trossets d’escorça i de branques menudes i escrivia en ells el seu missatge. D’un salt franquejava les estaques punxegudes, arribava fins al pi i llançava els trossets de fusta en la font. L’aigua els arrossegava fins a l’habitació de les dames, on Brangània els arreplegava i corria a advertir a la reina. Les nits en les quals Brangània havia aconseguit allunyar al rei i als barons, Isolda corria cap al seu amic.

La reina venia, àgil i temorosa, observant a cada pas si els barons estaven emboscats darrere dels arbres. Quan Tristany la veia, corria a la seua trobada, els braços oberts. Llavors la nit i l’ombra amiga del pi els acollien.

Les sospites de Marc s’havien dissipat. Isolda havia recuperat la seua alegria, però açò feia sospitar als barons que es reunia en secret amb el seu amic. Durant un temps els traïdors els van espiar sense resultat. Però el més envejós, Andret, sabia què estava passant des que va sorprendre els amants.

Un dia Andret va acudir gojós a explicar al rei la traïció del seu nebot:

– Oferisc el meu cap com a prova de la veracitat de les meues paraules -li va dir.

Per a cerciorar-se, el rei va inventar una argúcia amb la qual descobrir als amants. Va fer preparar els seus cavalls i gossades, va convocar als seus caçadors, va manar alçar les seues tendes en el bosc i guarnir-les de vi i queviures. Després va anunciar que durant set dies i set nits romandria caçant fóra del castell. Va marxar de caça molt de matí,  a boca de nit, va deixar els caçadors en el bosc i va tornar secretament al castell. Va entrar en el jardí i es va amagar entre les branques del pi que s’alçava al costat de la font.

King_Mark_of_Cornwall_11400Pujat en l’arbre va poder veure com el seu nebot saltava sobre les estaques punxegudes, com s’acostava a l’arbre i llançava a l’aigua els trossets de fusta tallats. La nit era clara, la lluna brillant i, en inclinar-se sobre el rierol per a tirar-los, Tristany va descobrir, reflectida en l’aigua, la imatge del rei. «Déu meu! -es va dir- estem perduts! Si almenys poguera detenir els trossets de fusta!» Però l’aigua els arrossegava cap a l’habitació de les dones, on Isolda i Brangània esperaven la seua arribada.

Isolda acudeix a la cita. Tristany l’espera immòbil, assegut al peu del pi. La reina se sorprén en veure que el seu amic no acudeix. «Què pot haver ocorregut perquè Tristany no vinga a abraçar-me?», pensa. Escodrinya l’espessa negror i, de sobte, a la llum de la lluna, observa l’ombra del rei reflectida en la font. Senyors!, escolteu l’argúcia que va inventar l’astuta Isolda!

isolda rossa n– Senyor Tristany -diu al seu amic amb llàgrimes fingides-, com us atreviu a fer-me venir a aquestes hores? No torneu a fer-ho doncs no vindré, us ho assegure. No sabeu que el rei pensa que us estime amb boig amor? Els barons d’aquest regne li ho han fet creure. Però, Déu és testimoni de la meua fidelitat! Abans preferiria ser cremada viva i que les meues cendres anaren escampades al vent que trair al meu senyor!

Però el rei no em creu. No és estrany que sentiu afecte per mi: jo vaig guarir les ferides que vau rebre en el combat contra el drac. El rei no entén que la causa del meu afecte per vós és el vostre parentiu amb ell. La meua mare honrava i volia  la família de mon pare i sempre deia, amb raó, que una dona no estima de debò el seu senyor quan no estima també els seus parents. Senyor, per amor al rei us he estimat i aquesta és la causa de la meua desgràcia. Ara he de marxar-me: la meua vida correria perill si el rei em descobrira.

Tristany dóna gràcies a Déu en veure que la seua amiga ha advertit la presència del rei.

– Reina -li respon-, no és el rei el responsable d’aquesta situació, sinó els consellers que li van inspirar aquestes injustes sospites.

– Què dieu?, senyor Tristany -respon Isolda-. El rei, el meu espòs, és generós i mai no hauria imaginat tal infàmia sense la influència adversa dels traïdors: és fàcil induir a error a les gents i portar-les a  obrar malament . Però porte massa temps ací i he de tornar.

– Senyora, per l’amor de Déu!, escolteu la meua súplica!  Ajudeu-me! Em desespera haver perdut la fe del meu rei. Tant de bo no haguera escoltat les falses paraules dels barons que només cercaven allunyar del seu costat a una persona del seu llinatge! L’han enganyat aqueixos covards que van ser incapaços de prendre les armes quan va aparèixer el Morolt. Jo vaig prendre les armes i vaig combatre per a salvar el seu regne. Abans preferiria ser penjat d’un arbre que trair al rei! Però ell no em permet justificar-me. Noble dama, us pregue que us compadiu de mi i que intercediu per mi davant el rei.

Els amants se’n van cadascú pel seu costat mentre són espiats per Marc, que ha escoltat la conversa. Sent compassió pel seu nebot, ja que creu que és totalment innocent.

mujeres_medievales_mc3basicas

Isolda entra en  l’habitació de les dones. En veure-la lívida i tremolosa Branània va comprendre que alguna cosa li havia ocorregut.

– Volguda amiga -li va dir la reina-. Algú ens ha traït: el rei estava ocult en l’arbre del jardí. Per fortuna vaig veure el seu reflex en la font i gens vaig dir que poguera descobrir els meus vertaders pensaments.

– Isolda, la meua senyora -va replicar Brangània contenta en conèixer com la reina havia aconseguit eixir airosa de la dificultat-. Déu us ha concedit una gran mercé i ha fet per vós un gran miracle!

També Kurwenal donava gràcies a Déu en sentir el relat de Tristany. Marc es va dirigir a la seua habitació decidit a comprovar la innocència de la reina.

– Senyora, heu vist el meu nebot? -li va preguntar.

– Senyor, us descobriré tota la veritat, encara que no em cregueu. Doneu-me la mort si mentisc! Vaig veure  Tristany i vaig parlar amb ell sota el pi. Em va demanar que acudira i ho vaig fer doncs no podia mostrar-me massa severa amb ell: ell em va portar d’Irlanda per a fer-me la vostra esposa. Si no fora pels vilans que us han fet creure que l’estime amb boig amor el tractaria amb els honors que, per ser el vostre nebot i per la seua valentia, li corresponen! Tristany em va demanar que el reconciliara amb vós, doncs es marxa, allén el mar, pobre i a soles a causa del vostre rancor. Gustosa hauria intercedit perquè li ajudàreu a recuperar les seues armes si no fora per temor a alçar sospites! Senyor, tota la veritat us he dit.

El rei comprova satisfet la veracitat de les seues paraules. Isolda trenca en sanglots. Ell l’abraça i consola. Promet no fer cas als calumniadors. Tornarà a acceptar els serveis del seu nebot i compartirà amb ell tot el que té. Tristany podrà entrar i eixir lliurement a palau. Conta a la reina com, pujat en el pi per consell del malvat baró, va poder escoltar les seues paraules.

Al matí següent envia a Brangània a la recerca del seu nebot. Saltant de goig acudeix la donzella a complir la seua comesa. Troba a Tristany en la casa en la qual havia cercat alberg i el condueix fins al palau.

– Benvolgut oncle -diu Tristany-, Déu ens és testimoni que mai ni la reina ni jo pensem cometre vilania contra vós. Guardeu-vos dels mals consellers que us odien i cerquen el vostre mal!

El rei va abraçar-lot. Es va restablir l’amistat i va prometre no tornar a sospitar d’ell.

tristan nu

D’aquesta manera va recuperar Tristany el favor del seu oncle i va tornar a palau, on podia trobar a la reina per al seu goig.

← pàgina anterior
pàgina següent →
Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Fonts wagnerianes, Literatura, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La llegenda de Tristany i Isolda. (VI). L’encontre espiat.

  1. Retroenllaç: La llegenda de Tristany i Isolda. (VII) Condemnats a la foguera. | El Cavaller del Cigne

  2. Retroenllaç: La llegenda de Tristany i Isolda. (V) El casament de Marc i Isolda. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s