La llegenda de Tristany i Isolda. (IV) El filtre d’amor i de mort.

Com podem veure, Wagner no es proposa ser fidel a vells mites o antigues llegendes; sinó que els fa servir per construir el seu drama romàntic. Una de les diferències fonamentals la trobem en el filtre i el seu significat. La llegenda medieval ens informa d’un únic filtre, que és d’amor, fet per la mare d’Isolda per ser ingerit la nit de noces pel rei Marc i la seua filla. Per pura casualitat és begut per Tristany i Isolda, que s’enamoren amb passió i seran infidels a l’oncle i el marit, Marc. Es tracta de víctimes innocents del destí.

En canvi, en la versió de Wagner, la mare d’Isolda fabrica filtres diferents: d’amor, de mort… No els cal cap beuratge per enamorar-se. Ja que ho fan en l’instant mateix que  les seues mirades es troben per primera vegada, és a dir, quan Isolde, que ha reconegut l’assassí del seu promés, deixa caure de les seues mans l’espasa amb què anava a matar-lo. El filtre que demana la irlandesa a Brangània és de la mort, única eixida que troba al seu carreró sense eixida, ja que està promesa a un home que no ama i és precisament el que ama qui la porta amb ell. Tristany també vol morir i beu del filtre que intueix és de mort. No concep la vida sense l’amor de la seua estimada Isolda ni suporta ser-li infidel al seu amat oncle.

Brangània desobeeix l’ordre de la seua senyora i aboca en la copa que ha de compartir amb Tristany el filtre que els força a confessar el seu amor – ja existent – però, alhora, condemna a una existència plena d’insatisfacció ja que no poden satisfer la seua passió i anhelen la mort.

Així, doncs, podríem dir que mentre en la llegenda el filtre és la causa, en el drama de Wagner és el detonant del ja existent que fa que es manifeste per damunt de cap convencionalisme moral o social.

4. El filtre d’amor i de mort.

Arribat el temps de lliurar a Isolda als cavallers de Cornualla, la seua mare va arreplegar herbes, arrels i flors, les va barrejar amb vi i va compondre un poderós beuratge. Acabat aquest amb ciència i màgia, el va abocar en un flascó i va dir a Brangània.

–Filla meua, has de seguir a Isolda al país del rei Marc, ja que li professes un amor tan fidel. Oculta’l de manera que cap ull no el veja, ni cap llavi se li acoste. Arribada la nit nupcial i en l’instant en què queden sols els esposos, vessaràs aquest vi d’herbes en una copa i la presentaràs al rei Marc i a la reina Isolda perquè apuren el seu contingut entre els dos. Procura, filla meua, que només ells tasten aquest beuratge perquè tal és la seua virtut que els qui el beguen junts, s’estimaran amb tots els seus sentits, amb tot el seu esperit, per sempre, en la vida i en la mort.

Brangània va prometre a la reina que ho faria segons la seua voluntat.

La nau es portava a Isolda, tallant les profundes ones. Com més s’allunyava de la terra d’Irlanda, més tristament es lamentava la donzella. Asseguda sota la tenda on s’havia tancat amb Brangània, la seua sirventa, plorava de nostàlgia. On l’arrossegaven aquells estrangers? Cap a on l’espentava el destí? Quan Tristany se li acostava i volia calmar-la amb dolces paraules, s’irritava, el rebutjava i sentia el cor ple d’odi. Havia vingut ell, el raptor, el matador de Morolt;  l’havia arrancada amb astúcia de la seua mare i del seu país i no s’havia dignat guardar-la per a si. La portava com un rar botí, a través de les ones, cap a la terra enemiga!

–Miserable! – deia ella-. Maleïda siga la mar que em porta! Més em valdria morir en la terra on vaig nàixer que viure allà on em porten!

Cert dia es calmaren els vents; les veles penjaven flàccides al llarg del masteler. Tristany va fer prendre terra en una illa i, cansats del mar, els cent cavallers i els mariners van baixar a la platja. Només Isolda romania en la nau amb una xica per servir-la. Tristany s’adreçà cap a la reina tractant d’apaivagar el seu cor. Cremava el sol com si fos de foc, i abrasats tots dos per la set, van demanar beure. La xica va cercar alguna cosa per a beure fins que va descobrir, amagat, el flascó confiat a Brangània per la mare d’Isolda.

–He trobat vi! – els va cridar.

No, no era vi; era la passió, era el bàrbar gaudi i l’angoixa sense fi; era la mort. La xica va omplir una copa i li la va presentar a la seua mestressa. Va beure a grans glops i després la va tendir a Tristany, que també va beure.

En aquest instant va entrar Brangània i va veure amb sorpresa que es miraven calladament amb boig embadaliment. Davant ells estava la copa quasi buida. La va agafar, va córrer a popa i la va llançar per la broda  gemegant:

–Desgraciada! Maleït siga el dia en què vaig nàixer i maleït el dia que vaig pujar a aquesta nau! Isolda, amiga, i vós, Tristany, heu begut la vostra mort!

De nou la nau s’encaminava a Tintagel. Li semblava a Tristany que un esbarzer viu d’agudes espines i d’oloroses flors clavava les seues arrels en la sang del seu cor i amb forts llaços lligava el bell cos d’Isolda al seu cos, a tot el seu esperit i a tots els seus desitjos. Pensava:

«Barons que m’acusàveu de cobejar la terra del rei Marc, ah! Sóc més vil encara, i no és la seua terra el que cobege ja! Bon oncle, que m’heu estimat orfe, àdhuc abans de reconèixer la sang de la vostra germana Blancaflor; vós que em ploràveu tendrament mentre els vostres braços em portaven a la barca sense veles ni rems, bon oncle, per què des del primer dia no heu llançat lluny de vós al xiquet errant vingut per a trair-vos? Ah! Què he pensat? Isolda és la vostra dona i jo el vostre vassall. Isolda és la vostra dona i jo el vostre fill. Isolda és la vostra dona i no ha d’estimar-me»

Isolda l’estimava i volia odiar-lo, no obstant açò: no l’havia menyspreada vilment? I es torturava el cor per aquest amor més dolorós que l’odi.

Brangània els observava amb angoixa, més cruelment turmentada encara, doncs només ella sabia el dany que havia causat. Els va espiar durant dos dies, els va veure refusar tot aliment, tota beguda i tot refrigeri i cercar-se mútuament com  cecs que caminen un cap a un altre. Infeliços quan llanguien separats, més infeliços encara quan, reunits, tremolaven davant l’horror de la primera confessió.

Al tercer dia, quan s’encaminava Tristany cap a la tenda alçada sobre el pont de la nau, Isolda el va veure acostar-s’hi i li va dir humilment:

–Entreu, senyor.

–Reina -va dir Tristany-, per què m’heu cridat senyor? No sóc, per contra, el vostre súbdit i el vostre vassall per a  servir-vos i estimar-vos com a reina i senyora?

Isolda va respondre:

–No, tu saps que eres el meu senyor i el meu amo! Tu saps bé que la teua força em domina i que sóc la teua serva! Tant de bo haguera avivat en el seu moment les nafres del joglar ferit! Tant de bo haguera deixat morir al matador del monstre en les herbes del pantà! Tant de bo haguera descarregat sobre ell l’espasa empunyada quan jeia en el bany! Ai! Jo no sabia llavors el que ara sé!

–Isolda, què sabeu, doncs, avui? Què és el que us turmenta?

–Ah! Tot el que sé em turmenta i tot el que veig; i també aquest cel, i aquest mar, i el meu cos, i la meua vida!

Va recolzar un braç en el muscle de Tristany; les llàgrimes van extingir el fulgor dels seus ulls i els seus llavis van tremolar. Ell va repetir:

–Amiga, què és, doncs, la  cosa us turmenta?

Ella va respondre:

–El vostre amor.

I llavors ell va posar els llavis sobre els seus.

Però quan per primera vegada assaborien junts un gaudi d’amor, Brangània, que els espiava, va llançar un crit, i amb els braços estesos i amb la faç enrogida per les llàgrimes, es va llançar als seus peus:

–Desgraciat! Detingueu-vos, torneu cap a arrere si podeu encara! Però no, el camí no té volta. Ja la força de l’amor us arrossega i no tindreu mai gaudi sense dolor. És el vi d’herbes que us embriaga, és el filtre d’amor que la vostra mare, Isolda, m’havia confiat. Només el rei Marc l’havia de beure amb vós; però l’Enemic s’ha burlat dels tres i vosaltres heu apurat la copa. Amic Tristany, Isolda amiga, en càstig de la mala custòdia que he fet, us abandone el meu cos i la meua vida; ja que per la meua culpa, en la copa maleïda, heu begut l’amor i la mort!

Els enamorats es van abraçar; els seus bells cossos palpitaven de desig i de vida. Tristany va dir:

–Vinga, doncs, la mort!

I en morir el dia, sobre la nau que avançava més ràpida que mai cap a la terra del rei Marc, units per sempre, es van abandonar a l’amor.

← pàgina anterior

pàgina següent →