La llegenda de Tristany i Isolda (II). Tristany venç Morolt, l’irlandés gegant. Tantris.

Gottfried_von_Straßburg-tristan Gottfried von Strassburg autor de Tristan und Isolde en alemany que va llegir Wagner.

Ben poc se sap sobre l’origen i procedència d’aquesta llegenda molt més remota que la data corresponent a les dades més antigues que fan referència a ella. Per exemple, en les tríades gal·leses del Llibre roig es parla d’un porquer, Drysta, fill de Tallwch, que vivia en l’illa de Prydein (Bretanya), que “va anar de missatger a Essyllt” (Isolda). També en les tríades de la Myvyrian Archaeology of Wales, s’al·ludeix als tres enamorats de la illa Prydein i se cita concretament a “Trystan, fill de Tallwch, amant de Essyllt, dona de Marc”.

Desapareguts per complet els poemes de La Chèvre i de Chrétien de Troyes, no ha sigut possible establir la relació que aquestes obres van poder tenir amb un poema primitiu, anterior als més antics, que Bédier suposa estar compost des de principis del segle XII. Però sí ha pogut establir-se una relació entre els dos poemes més antics, desgraciadament incomplets, tals són el de Béroul, del que han arribat a nosaltres uns tres mil versos, i el de Thomas, del que es conserven vuit fragments. El primer se suposa escrit a Normandia cap a 1180, i té una continuació anònima, escrita cap a 1209. El poema de Thomas, anglonormand, va ser escrit a Anglaterra entre 1155 i 1170.

Totes aquestes obres procedeixen, segons Bédier, d’un model que va haver de ser, en el seu temps, l’ampliació d’un arquetip. Hi ha també altres obres que procedeixen més directament del poema de Thomas. Tal és, entre unes altres, el Tristan und Isolde, poema en alemany de Jofré d’Estrasburg o Gottfried von Strassburg, compost entre 1200 i 1220 -incomplet- i del qual, com de les obres dels seus continuadors, prové l’òpera de Wagner.

duel

2. Tristany venç Morolt, l’irlandés gegant. Tantris.

Quan Tristany tornà al seu país, Marc i tota la població estaven consternats perquè el rei d’Irlanda havia equipat una flota per a devastar Cornualla, si es negava, com venia fent durant quinze anys, a satisfer el tribut que pagaven els seus avantpassats. Els antics tractats establien que  els irlandesos podien recaptar a Cornualla, tres-centes lliures de coure el primer any, tres-centes lliures de plata fina el segon, i tres-centes lliures d’or el tercer. Arribat el quart any, podien emportar-se tres-cents mossos i tres-centes donzelles de quinze anys escollits a sort entre les famílies del país.

Morholt_by_CrowsrockAquell any, el rei d’Irlanda havia enviat a Tintagel, com a ambaixador, a un cavaller gegant, Morolt, el seu cunyat,  a qui ningú no havia vençut mai en batalla. El rei Marc havia convocat en la cort a tots els barons de la seua terra per a prendre consell. Arribat el temps assenyalat i quan els barons estaven reunits amb el rei, Morolt va parlar així.

–Rei Marc, escolta per última vegada l’ordre del rei d’Irlanda, el meu senyor. Et commina a pagar ja el tribut que li deus. I com ho has demorat amb excés, requereix que em siguen lliurats en aquest dia tres-cents mossos i tres-centes donzelles de quinze anys d’edat, triats a sort entre les famílies de Cornualla. La meua nau ancorada en el port de Tintagel els portarà a Irlanda per a fer-los súbdits nostres. Amb tot, rei Marc,  si algun dels teus barons vol provar en batalla que el rei d’Irlanda recapta aquest tribut contra raó, acceptaré el seu repte. Quin d’entre vosaltres, senyors de Cornualla, vol combatre per l’honor del seu país?

Els barons es miraven els uns als altres de reüll i després van baixar el front. Un va dir:

–Observeu l’alçada de Morolt d’Irlanda: és més fort que quatre homes robusts. Mireu la seua espasa: no sabeu per ventura que  ha fet saltar el cap dels més intrèpids campions durant molts anys i que aquest gegant sempre és el guanyador dels desafiaments que fa? Infeliç qui vulga anar a cercar la mort? Per a què temptar a Déu?

Un altre pensava: «Us he criat, fills meus, per a tasques de serfs, i a vosaltres, estimades filles, per a dones de plaure? La meua mort  no podria salvar-vos!»

I tots callaven. Morolt va insistir:

–Qui de vosaltres, senyors de Cornualla, accepta el meu repte? Li oferisc una bella batalla. A tres dies  amb barca hi ha la illa més enllà de Tintagel. Allí el vostre cavaller i jo lluitarem a mort i el vencedor tindrà la glòria de ser el campió i en les seues mans estarà el destí dels donzells i donzelles de Cornualla.

Seguien callant com si estigueren muts i Morolt va parlar per tercera vegada:

–Doncs bé, senyors de Cornualla, ja que aquesta solució us sembla més noble, trieu els vostres fills i filles a sort i me’ls emportaré! Ja veig que aquest país està habitat solament per serfs i covards.

tristan lleonisLlavors Tristany es va agenollar als peus del rei Marc i va dir:

–Senyor rei, si voleu concedir-me aquesta gràcia, jo lliuraré batalla.

En va va voler el rei dissuadir-lo. Era un cavaller tan jove! De què li serviria la seua valentia? Tristany va insistir i mirant al reptador va dir:

–Sou un fanfarró amb la boca molt gran. Jo us la tancaré per sempre.

Morolt el va mirar de dalt a baix amb menyspreu, i rient a gran carcallades se’n va anar sense dir res.

El dia assenyalat, Tristany es va fer armar per a la gran aventura revestit amb una cuirassa protectora i un elm d’acer brunyit. Mai no es conegué un cavaller tan jove i valent disposat a enfrontar-se amb un gegant irlandés. Ploraven els barons de pena per l’agosarat i de vergonya d’ells mateixos que, tenint més experiència guerrera, no havien gosat acceptar el desafiament per salvar els seus fills.

–Ah, Tristany! – es deien-, intrèpid baró, joventut en flor…, per què no he acceptat jo abans que tu aquesta batalla? La meua mort produïra un duel menor sobre aquesta terra! Vergonya, cavallers, vergonya! Ànim jove defensor de Cornualla!  Salut a tu, heroi!

Sonen les campanes i tota la baronia amb la gent menuda, vells, xiquets i dones, pregant i plorant, escorten a Tristany fins a la platja. Estan inquiets i pesarosos però la determinació i valentia del jove guerrer els dóna esperança.

Tristany va pujar en una barca i es va fer a la mar cap a la illa acordada. Morolt havia posat una vela de color porpra en la seua i va arribar el primer a la illa. Atracava en la platja, quan Tristany, prenent terra al seu torn, va espentar amb el peu la seua barca cap al mar.

–Vasall, què fas? – va dir Morolt-, per què no has amarrat com jo la teua barca?

–Vasall, per a què? – va respondre Tristany-. Només un de nosaltres ha d’eixir viu ací. No N’hi ha prou amb una sola barca?

isla-rocosa

I els dos, fustigant-se amb paraules injurioses, es van endinsar en l’illa.

Ningú no va veure l’aspra batalla; però per tres vegades va semblar com si la brisa del mar portara a la platja un crit furiós. Llavors, en senyal de duel, les dones batien palmells a l’uníson i els companys de Morolt, reunits a banda davant les seues tendes, reien. Per fi, cap a l’hora nona, van veure al lluny onejar la vela de color porpra; la barca de l’irlandés va abandonar l’illa i va ressonar un clam d’angoixa:

–Morolt! Morolt!

Però quan la barca s’albirà de sobte en la cresta d’una ona va mostrar a un cavaller alçat en la proa brandant una espasa en cada mà: era Tristany. Immediatament vint barques van volar a la seua trobada i els joves es van llançar nadant cap a ell. El valent es va llançar sobre la platja i mentre les mares, de genolls, besaven la seua cota de ferro, va cridar als companys de Morolt:

–Senyors d’Irlanda, Morolt ha lluitat bé. Vegeu: la meua espasa està oscada un fragment de la fulla va quedar enfonsat en el seu crani. Porteu-vos aquest tros d’acer, senyors: és el tribut de Cornualla.

Després va pujar cap a Tintagel. Al seu pas els xiquets alliberats agitaven branques verdes donant grans veus; riques ornamentacions penjaven de les finestres. Però quan entre cants d’alegria, tocs de campanes, trompetes i botzines, tan fort sonaven que no s’haguera sentit el tro de Déu, Tristany va encaminar-se cap el castell quan, de sobte, va caure en els braços del rei Marc com si estiguera mort mentre la sang brollava de les seues ferides. Prompte va ser coneguda la notícia: el jove Tristany estava entre la vida i la mort. Un silenci espés va substitut l’enrenou anterior i les pregàries va substituir els càntic de celebració.

Amb profund desànim els companys de Morolt van arribar a Irlanda. Antany, quan Morolt entrava de nou en el port de Weisefort, era motiu d’alegria tornar a veure els seus homes que l’aclamaven a patolls, i a la reina la seua germana i a la seua neboda Isolda la Rossa, la dels cabells d’or, la bellesa de la qual resplendia com l’alba. Elles l’acollien tendrament i si havia rebut alguna ferida li la guarien, doncs sabien de bàlsams i beuratges que reanimen els ferits en trànsit de mort.

isolda rossaPerò de què els servirien ara les receptes màgiques, les herbes tallades en hores propícies, els filtres? Jeia mort en una pell de cérvol, amb el fragment d’espasa enemiga clavat encara en el crani. Isolda la Rossa el va arreplegar per a guardar-ho en el seu petit cofre d’ivori, preciós com un relicari.  Inclinades sobre el gran cadàver, mare i filla, repetint sense parar l’elogi del mort i llançant sense treva la mateixa imprecació contra el matador, dirigien cadascuna al seu torn, entre les dones, el fúnebre lament. Des d’aquell dia Isolda la Rossa va aprendre a odiar el nom de Tristany de Lleonís.

Mestrestant, Tristany llanguia a Tintagel: rajava de les seues ferides sang enverinada. Els metges van reconèixer que Morolt havia clavat en la seua carn l’espasa emmetzinada i, com els seus remeis, filtres i ungüents  no podien salvar-lo. Finalment, el van deixar a la mà de Déu. Les seues nafres exhalaven una pudor tan odiosa que els seus amics més cars fugien d’ell, tots menys el rei Marc i Kurwenal. Només ells podien romandre a la seua capçalera i l’amor que sentien superava al seu horror. Per fi, Tristany es va fer portar a una cabanya construïda en un lloc apartat de la platja i estesa davant les ones mentre esperava la mort i pensava i desvariava per la febre:

«M’heu, doncs, abandonat, rei Marc, a mi que he salvat l’honor de la vostra terra? No, ja ho sé, bon oncle, que donaríeu la vostra vida per la meua; però què podria el vostre afecte? He de morir. És dolç veure el sol, i el meu cor, és valent encara. Vull provar el mar atzarós… Vull que em porte lluny, a mi a soles. Cap a quina terra? No sé; però tal vegada allí trobaré a algú que em guarisca. I tal vegada un altre dia torne a servir-vos com arpista, company de cacera i vassall».

Va suplicar tant, que el rei Marc va assentir al seu desig. Va portar-lo a una barca sense vela ni rems, i va voler Tristany que solament col·locaren l’arpa a la seua vora. Pera què els rems? Per a què l’espasa? Com un marí, que en el curs d’una llarga travessia llança per la broda el cadàver d’un vell company, així Kurwenal amb trèmolos braços va espentar cap a la mar la barca on jeia el seu amic volgut i les ones se la van portar mar endins.

Durant set dies i set nits, la va arrossegar dolçament. A voltes, Tristany premia l’arpa per a calmar la seua angoixa. Per fi, el mar, sense saber-ho ell, el va acostar a la riba. I heus ací que aquella nit uns pescadors havien eixit del port per a tirar les seues xarxes i remaven, quan van sentir una melodia dolça, vigorosa i brillant, que corria entre les ones. Immòbils, amb els rems suspesos sobre l’aigua, escoltaven belles melodies que ells creien eren sobrenaturals; a la primera albor de l’aurora van percebre la barca errant.

barca alba

Van remar fins aconseguir la barca, que navegava a la deriva; gens semblava viure en ella sinó el so de l’arpa; però a mesura que s’acostaven, la melodia es va afeblir fins que desaparegué, i quan la van aconseguir, les mans de Tristany, inertes, van caure de nou sobre les cordes tremoloses. L’arreplegaren i van retornar al port per a posar-lo en mans de la seua compassiva senyora, qui per ventura sabria guarir-lo.

Ai!, aquell port era Weisefort, on jeia Morolt; la seua senyora era Isolda la Rossa. Només ella, mestra en filtres, podia salvar a Tristany; però, entre les dones, cap més que ella  desitjava la seua mort. Quan Tristany, reanimat pel seu art, va tornar en si, va comprendre que les ones l’havien llançat sobre una terra de perill. Però animós encara per a defensar la seua vida, va saber trobar ràpidament belles i hàbils paraules. Va explicar que era Tantris, un joglar que havia pres passatge a bord d’una nau mercant, i que uns pirates els havien atacat: ferit, va escapar en aquella barca.

tristan-isolde-screenshot curar

El cregueren: cap dels companys de Morolt va reconèixer al bell cavaller perquè el verí li havia deformat els seus trets. Isolda la Rossa, que havia aprés de la seua mare la virtut de les herbes, els sortilegis i els ungüents, va obrir la seua ferida, va cremar la carn morta, la va fer sagnar i va retirar el verí que encara en quedava. Després el va guarir amb bàlsams medicinals. En pocs dies va millorar la ferida i Tristany va iniciar a Isolda en l’art de compondre poemes i cançons i de tocar l’arpa.

tristan arpa isoldaAl cap de dos mesos la ferida s’havia tancat del tot i Tristany havia recuperat el seu aspecte. Va recordar-se’n del seu oncle, que l’esperava sense tenir notícies seues, i del seu fidel instructor Kurwenal i, com que temia que algú poguera reconèixer-lo i venjar-se en ell la mort de Morolt, es va acomiadar del rei, de la reina i de la rossa Isolda. Va embarcar en la nau d’un mercader que va atracar en Tintagel de pas cap a França. Marc i tota la seua cort el van rebre amb grans mostres d’alegria i tots es meravellaren en escoltar el relat del seu viatge i de la seua curació.

← pàgina anterior
pàgina següent →
Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Fonts wagnerianes, Literatura, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La llegenda de Tristany i Isolda (II). Tristany venç Morolt, l’irlandés gegant. Tantris.

  1. Retroenllaç: La llegenda de Tristany i Isolda (III). A la recerca de la Bella dels cabells d’or. | El Cavaller del Cigne

  2. Retroenllaç: La llegenda de Tristany i Isolda (I). Tristany és armat cavaller. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s