La llegenda de Tirant i Isolda (III). A la recerca de la Bella dels cabells d’or.

tristan isolda w

L’extraordinari romanista Joseph Bédier va reconstruir amb saviesa i precisió, a partir dels fragments conservats, la història dels dos desgraciats amants. En l’Edat Mitjana francesa van existir poemes de Tristany i Isolda avui perduts. El fragment de Béroul es va compondre a Normandia en la segona meitat del segle XII. Per a la seua versió Bédier va prendre com a base el poema de Béroul, que ja havia traduït al francés modern, convertint la seua traducció en un poema francés de mitjan segle XII, però compost a finalitats del XIX.

La versió de Béroul, situada segons els autors entre 1150 i 1191 i posterior a la de Thomas, consisteix en un romanç en vers compost per 4.000 octosíl·labs que narra diferents episodis de la llegenda de forma èpica. No obstant això, és una obra discontínua que no permet reconstruir la trama de la llegenda de manera global.

En vuit fragments de desigual longitud. J. Bédier va aconseguir reconstruir les parts perdudes a partir de les seues imitacions estrangeres, al mateix temps que editava els fragments conservats. Fascinat per aquesta història que va revolucionar les emocions dels francesos del segle XII, va recollir els fragments que es conservaven i per completar-los va posar-se en la pell del poeta medieval Béroul. Segles després, el resultat és una llegenda viva i salvatge, on els amants protagonitzen una història d’amor que s’allarga més enllà de la mort.

Va ser la tesi del medievalista francés que totes les llegendes de Tristany podien derivar d’un únic poema, traduït per Thomas de Brittania al francés des d’una font original en cornuallés o bretó.

En el poema de Béroul, Tristán viatja a Irlanda per portar de tornada a Isolda la Rossa, perquè la despose el seu oncle el rei Marc. En el camí, beuen accidentalment una poció d’amor, que causa que la parella s’enamore desesperadament durant tres anys. Encara que Isolda es casa amb Marc, ella i Tristany estan forçats per la poció a trobar-se i cometre adulteri. Tot i que el típic personatge noble de llegenda medieval hauria d’estar avergonyit per tals actes, la poció d’amor que els controla els allibera d’aquesta responsabilitat. D’aquesta manera, Béroul els representa com a víctimes. Els consellers del rei intenten jutjar-los per adulteri, però, una i altra vegada, la parella es val de trucs per preservar la seua façana d’innocència. Finalment, l’efecte de la poció s’acaba i els dos amants són lliures de continuar. 

La versió de Béroul, que no tenia final, s’estima que es va basar en Thomas. És moralista i ambigua i se centra més en qüestionar el lloc que l’amor i el desig ocupen en la societat.

L’escriptor i filòleg francés Joseph Bédier no solament és l’autor de la millor i més completa versió de la llegenda, que  va publicar en 1.902, sinó que és un dels més grans medievalistes europeus, a qui es deu els estudis més importants que s’han realitzat fins avui sobre el tema. La versió de Bédier va ser traduïda al català en 1921 per Carles Riba, com vam dir, d’una manera excel·lent amb una prosa de gran valor literari que sol obviar-se malgrat la seua qualitat.

Tristan-Isolde-blonde

3. A la recerca de la Bella dels cabells d’or.

Hi havia en la cort del rei Marc uns barons, d’allò més innoble que imaginar-se puga i que odiaven a mort a Tristany per les seues proeses i pel tendre amor que el rei li professava. Un d’ells era el duc Andret, que era, com Tristany, nebot del rei. Comprenent que el monarca procurava envellir sense fills per a deixar-li la seua terra a Tristany, es va aguditzar la seua enveja i amb mentides incitava contra Tristán els sentiments dels personatges de Cornualla.

–Tristany és un bruixot! – deien els traïdors-. Que haja triomfat sobre Morolt ja  és un gran prodigi; però sense encanteris, quasi moribund, no hagués sobreviscut a soles pel mar. A més, en quin embruixat país ha pogut trobar remei a les seues nafres? Certament, és un mag. Sí, la seua barca, la seua espasa i la seua arpa estan encantades i cada dia aboquen verí en el cor del rei Marc! Com ha sabut domar aquest cor amb poder i arts de bruixeria! Serà rei, senyors, i vosaltres tindreu les vostres terres a feu d’un mag!

Van convèncer per fi a la major part dels barons, doncs molts homes ignoren que el que sembla poder de mags, el cor pot aconseguir-ho per la força de l’amor i de la gosadia. Per això, els barons van instar al rei Marc a prendre per esposa una filla de rei que li donara hereus; si refusava, anirien a les seues fortaleses per a fer-li la guerra. El rei es resistia i jurava en el seu cor que mentre visquera el seu estimat nebot cap filla de rei entraria en el seu llit. Però, al seu torn, Tristany, que suportava amb gran vergonya la sospita d’estimar al seu oncle amb interessat amor, li va pressionar dient-li que es rendira a la voluntat de la baronia; si no, abandonaria la cort i el país. Llavors Marc va fixar un termini als seus barons: passats quaranta dies, expressaria el seu pensament.

El dia assenyalat, a soles en la seua cambra, el rei esperava l’arribada dels barons i pensava tristament:

«On trobar filla de rei tan llunyana i inaccessible a qui puga fingir, però fingir tan sols, que la vull per esposa?»

golondrinas

En aquell instant, per la finestra oberta al mar, dues orenetes que feien el seu niu van entrar joguinejant; després, espantades, van desaparèixer. Però dels seus becs havia escapat un llarg cabell de dona, més fi que un fil de seda i brillant com un raig de sol.

Havent-ho agafat Marc, va fer entrar a Tristany i als barons i els va dir:

–Per a complaure-us, senyors, prendré dona, sempre que vosaltres vulgueu cercar a la qual he escollit.

–Certament, la cercarem, bon senyor; però, qui és la triada?

–Vaig escollir aquella a qui va pertànyer aquest cabell i sapigueu que no vull a cap altra.

–I d’on, bon senyor, us ve aquest cabell d’or? Qui us l’ha portat? I de quin país?

–Ve, senyors, de la Bella dels cabells d’or; dues orenetes me l’han portat: elles saben de quin país.

Els barons van comprendre que eren víctimes d’una burla i un engany. Miraven Tristany amb desdeny; perquè sospitaven que ell havia aconsellat tal astúcia. Però l’heroi, havent examinat el cabell d’or, se’n recordà d’Isolda la Rossa. Va somriure i va parlar així:

–Rei Marc, feu molt malament; no veieu que les sospites d’aquests senyors m’avergonyeixen? Però en va heu preparat aquesta burla; jo aniré a cercar a la Bella dels cabells d’or. Sapigueu que la recerca és perillosa i que em serà més difícil tornar del seu país que de l’illa on vaig matat a Morolt; però de nou vull posar per vós, bon oncle, el meu cos i la meua vida a la ventura. Perquè els vostres barons comprenguen que us estime amb amor lleial, vaig  aquest jurament: O moriré en l’empresa o conduiré a aquest castell de Tintagel a la Reina dels cabells d’or.

barco medieval

Va equipar una bella nau i la va proveir de blat, mel i tota classe de bons menjars. Va fer pujar en ella, a més de Kurwenal, el seu fidel escuder, a cent joves cavallers d’alta nissaga, escollits entre els més audaços. Els va fer vestir de mercaders i va carregar riques mercaderies en el vaixell per simular que anaven a comerciar.

Quan la nau es va fer a la mar, el pilot va preguntar:

–Bon senyor, cap a quina terra naveguem?

–Amic, vés  rumb a Irlanda, dret al port de Weisefort.

El pilot es va estremir. Ignorava Tristany que des de la mort de Morolt el rei d’Irlanda perseguia les naus de Cornualla, capturava als mariners i els penjava en la forca? El pilot va obeir, no obstant açò, i va arribar a la terra perillosa.Tristany va saber persuadir als homes de Weisefort que els seus companys eren uns mercaders d’Anglaterra vinguts per a comerciar en pau.

Cert matí, a trenc d’alba, va sentir una veu tan espantosa que s’haguera pogut confondre amb el crit d’un dimoni. Mai havia sentit xisclar a una bèstia d’una manera tan horrible i meravellós alhora. Va cridar a una dona que passava pel port.

–Digueu-me -va exclamar-, senyora, d’on ve aquesta veu que he sentit? No m’ho oculteu.

–No, senyor, us ho diré sense engany. Ix d’una bèstia fera, la més horrorosa que puga haver-hi en el món. Cada dia baixa de la seua caverna i es para en una de les portes de la ciutat. Ningú pot entrar ni eixir sense haver lliurat al drac una donzella; i així que la té entre les seues arpes la devora en un tres i no res.

–Bona dama -va dir Tristany-, no us burleu de mi, però digueu-me si seria possible a un home nascut de mare vèncer la bèstia en batalla.

–No sé, bell i dolç senyor; la veritat és que vint esforçats cavallers han intentat ja l’aventura; perquè el rei d’Irlanda ha fet proclamar pels seus heralds que concediria la seua filla Isolda la Rossa a qui aniquilara al monstre; però el monstre els ha devorats a tots.

Tristany deixa a la dona i torna cap a la nau. S’arma en secret, i quina sorpresa causaria veure eixir d’aquell vaixell mercant a un guerrer tan ricament abillat i tan ben plantat cavaller! Però el port estava desert, doncs acabava d’apuntar el dia, i ningú no va veure al valent cavalcant fins a la porta que la dama li havia mostrat. De sobte van baixar pel camí cinc homes, que esperonaven als seus cavalls, solts els frens, i fugien cap a la ciutat. Tristany va agafar a un d’ells per la roja cabellera trenada, amb tanta força, que el va llançar a terra del seu cavall i el va mantenir immòbil.

–Salve, bon senyor! – va dir Tristany-, per on ve el drac?

I quan el fugitiu li va haver ensenyat el camí, el va soltar.

El monstre s’acostava. Tenia els ulls rojos com carbons encesos, dues banyes en el front, les orelles llargues i peludes, arpes de lleó, cua de serp i el cos ple d’escates.

Dragon _knight_dota2

Tristany va llançar contra ell el seu cavall amb tal fúria, que aquest, malgrat la por que li dominava, va arremetre contra el monstre. La seua llança va xocar contra les escates i va volar feta miques. Al punt l’agosarat trau l’espasa, l’alça, la descàrrega sobre el cap del drac, però… ni arriba a tallar la pell!… El monstre ha sentit el colp i s’enfurisma, llança les seues urpes contra l’escut, les hi clava i els destrossa. A pit descobert Tristany el fustiga encara amb l’espasa i pega, per fi, sobre els seus flancs un colp tan violent que fa retrunyir l’aire. Tot en va: no pot ferir-lo. Llavors el drac vomita per les finestres del nas flames verinoses; la cota de Tristany es torna negra com un carbó apagat, el seu cavall es desploma i mor. Però l’heroi, alçant-se de sobte, enfonsa la seua bona espasa en la gola del monstre: la clava sencera i li parteix el cor en dos trossos. El drac llança per última vegada el seu horrible rugit i mor.

Tristany li va tallar la llengua i la va ficar en la seua bossa. Després, atordit per l’acre fumera es va encaminar, per a calmar la seua set, cap a un estany que brillava al lluny. Però el verí que havia destil·lat la llengua del drac li cremava tot el cos i, entre les altes herbes que vorejaven el pantà, l’heroi va caure inanimat.

Sapigueu, doncs, que el fugitiu de la roja cabellera trenada era el covard senescal del rei d’Irlanda, que cobejava a Isolda la Rossa. Però tal és la força de l’amor, que cada matí s’emboscava, armat, per a atacar al monstre; no obstant açò, amb només sentir des de lluny el seu crit, el valent fugia.

Aquell dia, seguit dels seus quatre companys, va gosar desfer camí. Va trobar al drac derrocat, el cavall mort, l’escut trencat i va pensar que el vencedor acabava de morir per allí a prop. Llavors va tallar el cap del monstre, el  va portar al rei i va reclamar el bell salari promés.

El rei va desconfiar una miqueta de la seua proesa; però volent fer-li justícia, va ordenar als seus vassalls que acudiren a la cort al cap de tres dies. Davant la baronia reunida, el senescal  exhibiria la prova de la seua victòria.

Quan Isolda la Rossa va saber que seria concedida la seua mà a aquell covard, va soltar primer una llarga riallada i després es va desfer en laments. Però al matí següent, sospitant la impostura, va prendre amb si al seu patge, el ros i fidel Perinís, i a Brangània, la seua jove sirventa i companya, fins que Isolda va notar en el camí unes petjades de cavall de forma singular; sens dubte aquest no era del país. Després va trobar el monstre escapçat i el cavall mort: no anava arreglat segons el costum d’Irlanda. Amb tota seguretat era un estranger qui havia matat al drac: però vivia encara?

Isolda, Perinís i Brangània el van cercar llarga estona; finalment, entre les herbes del pantà, la serventa va veure brillar l’elm del valent. Respirava encara, Perinís el va muntar en el seu cavall i se’l va portar secretament a la càmera de les dones. Allí Isolda va explicar l’aventura a sa mare i li va confiar l’estranger. Quan la reina el despullava de la seua armadura, la llengua enverinada del drac va caure d’entre les robes. Llavors la reina d’Irlanda va fer tornar en si al ferit per la virtut d’una herba i li va dir:

–Estranger, jo sé que tu eres el vertader matador del drac. Però el nostre senescal, un covard, li ha tallat el cap i reclama a la meua filla Isolda la Rossa en recompensa. Sabràs dins de dos dies provar-li la seua injustícia en batalla?

–Reina -va dir Tristany-, el termini és curt. Però sens dubte vós podeu guarir-me en dos dies. He conquistat a Isolda lluitant amb el drac; tal vegada la conquistaré lluitant amb el senescal.

Llavors la reina el va allotjar esplèndidament i va preparar per a ell remeis eficaços. L’endemà Isolda la Rossa li va preparar un bany i li posà dolçament el seu cos amb un bàlsam que la seua mare havia preparat. Detenint la mirada sobre el rostre del ferit, va veure que era bell i va submergir-se amb plaure en aquests pensaments:

«Certament, si la seua valentia és tanta com la seua bellesa, el meu campió lliurarà ruda batalla»

Tristany, reanimat per la calor de l’aigua i la força de les aromes, la mirava i, pensant que havia conquistat a la Reina dels cabells d’or, va iniciar un somriure. Isolda ho va notar i li va agradar.

Va revisar les seues armes per veure si estaven en bon estat per lluitar. Va agafar l’espasa per l’empunyadura:

«Heus ací una bella espasa, com tan intrèpid cavaller requereix»

La trau de la baina per a eixugar la fulla ensangonada. Però veu que té marques profundes. Repara en la seua forma: no seria aquella la fulla que es va trencar en el cap de Morolt? Vacil·la, mira una vegada i una altra per a cerciorar-se del que imagina. Corre a la càmera on guarda el fragment d’acer extret en un altre temps del crani de Morolt. Ajunta el fragment a la fulla de l’espasa i comprova que hi encaixa perfectament.

Llavors es va precipitar cap a Tristany i, brandant sobre el cap del ferit l’enorme espasa, li va cridar:

–Tu eres Tristany de Lleonís, el matador de Morolt, el meu oncle estimat. Mor, doncs, tu també!

Tristany va fer un esforç per a detenir el seu braç: però va anar en va; el seu cos estava molt fluix encara que el seu esperit es conservava àgil. Va parlar, doncs, enginyosament, d’aquesta manera:

–Siga, moriré, però per a estalviar-te eterns remordiments, escolta, filla de rei: sap que no solament tens el poder sinó el dret de matar-me. Sí, tu tens dret sobre la meua vida doncs per dues vegades me l’has conservat i retornat. La primera vegada, no fa molt; jo era el joglar ferit que tu vas salvar en expulsar del meu cos el verí amb que l’espasa de Morolt l’havia emmetzinat. No et faces roja, donzella, per haver guarit aquestes ferides. Per ventura no les vaig rebre en lleial combat? Per ventura he matat a Morolt a traïció? No m’havia desafiat? No havia de defensar el meu cos? Anant a arreplegar-me al pantà m’has salvat per segona vegada. Ah! És per tu, donzella, per qui he combatut al drac… Però deixem aquestes coses: volia provar-te solament que havent-me lliurat del perill de la mort per dues vegades, tens dret sobre la meua vida. Mata’m, doncs, si penses guanyar amb açò llaor i glòria. Per ventura quan estigues en braços del valerós senescal, et serà dolç pensar en el teu hoste ferit, el que va arriscar la seua vida per a conquistar-te i al que hauràs matat, indefens, en aquest bany.

Isolda va exclamar:

–Sent paraules meravelloses. Per què el matador de Morolt ha volgut conquistar-me?

–Un dia, dues orenetes van volar fins a Tintagel portant allí un dels teus cabells d’or. Vaig creure que venien a anunciar-me pau i amor. Per açò he vingut a cercar-te a l’altre costat del mar. Per açò he afrontat al monstre i el seu verí. Mira aquest cabell cosit entre els fils d’or del meu brial; l’or dels fils s’ha esvaït; l’or del cabell brilla amb tota la seua bellesa.

Isolda va tirar la gran espasa i, prenent en les seues mans el brial de Tristany, va veure el cabell d’or. Va romandre llarga estona callada; després va besar a l’hoste en els llavis en senyal de pau i li va revestir de riques peces.

El dia de l’assemblea dels barons, Tristany va enviar a Perinís, el patge de Isolda, per a ordenar als seus companys que es traslladaren a la cort, abillats com corresponia als missatgers d’un gran rei, perquè esperava aconseguir aquell mateix dia el terme de l’aventura. Kurwenal i els cent cavallers, que feia quatre dies es trobaven desolats per la pèrdua de Tristany, s’alegraren de la notícia.

Van entrar un a un en la sala on s’amuntegaven, incomptables, els barons d’Irlanda, i es van asseure en una sola filera. Les pedreries centellejaven al llarg de les seues riques vestidures d’escarlata i de porpra. Els irlandesos deien per a si:

–Qui són, aquests magnífics senyors? Qui els coneix? Vegeu aqueixos mantells sumptuosos adornats tan ricament!

Però els cent cavallers romanien silenciosos, immòbils en el seu lloc, sense alçar-se.

Quan el rei d’Irlanda es va haver assegut, el covard senescal es va oferir a provar amb testimonis i a sostenir en batalla que havia matat al monstre i que en conseqüència Isolda la Rossa li havia de ser lliurada. Llavors Isolda es va inclinar davant el seu pare i va dir:

–Rei, ací està un home que pretén demostrar que el senescal menteix. És ell qui ha lliurat a la vostra terra de l’assot del drac i pretén ara que la vostra filla no siga abandonada a un covard. Prometeu perdonar-li els seus antics greuges, per grans que siguen, i concedir-li el vostre favor i la vostra pau?

El rei va quedar pensatiu, sense saber què dir, però els seus barons van cridar a un temps:

–Atorgueu-ho, senyor, atorgueu-ho!

I el rei va dir:

–Atorgat.

Llavors Isolda es va agenollar als seus peus:

–Pare, doneu-me primer a mi la besada de gràcia i de pau en senyal que la donareu també a aquest home.

Quan va haver rebut la besada, va anar a cercar a Tristany i el va portar de la mà a l’assemblea. A la seua vista, els cent cavallers es van alçar alhora, el van saludar amb els braços en creu sobre el pit i els irlandesos van comprendre que era el seu senyor. Molts d’ells li van reconèixer llavors i va ressonar un crit atronador:

–És Tristany de Lleonís, és el matador de Morolt!

Les espases nues van brillar i veus furioses repetien:

–Que muira!

Isolda va exclamar:

–Rei, besa a aquest home en la boca com m’has promés.

El rei el va besar en la boca. I el clam es va aplacar.

tristan drac

Llavors Tristany va mostrar la llengua del drac i va presentar batalla al senescal, que no va gosar acceptar-la, reconeixent la seua mentida i covardia.

Tristany va parlar així:

–Senyors, jo he matat a Morolt, però he creuat el mar per a oferir-vos una bella revenja. A fi de compensar el que vaig fer, he posat el meu cos en perill de mort, lliurant-vos del monstre. D’aquesta manera he conquistat a la bella i rossa Isolda. Tinc, doncs, dret a portar-la en la meua nau. Però a fi que en terres d’Irlanda i de Cornualla no regne mai l’odi sinó l’amor sapigueu que el rei Marc, el meu car senyor, la prendrà per esposa. Vegeu ací cent cavallers d’alta nissaga disposats a jurar sobre les relíquies dels sants, que el rei Marc us envia pau i amor, que el seu desig és honrar a Isolda com a la seua esposa estimada i que tots els homes de Cornualla la serviran com a la seua reina i senyora.

Van portar els cossos sants, amb gran goig, i els cent cavallers van jurar que havia dit veritat.

El rei va prendre a Isolda de la mà i va preguntar a Tristany si la conduiria lleialment al seu senyor. I davant els seus cent cavallers i davant els barons d’Irlanda, l’heroi ho va jurar.

Isolda la Rossa tremolava de vergonya i d’angoixa. Una vegada conquistada per Tristany, aquest la menyspreava; el bell conte del cabell d’or era una mentida i el triomfador la lliurava a un altre… El rei va posar la mà dreta de Isolda en la destra de Tristany, i aquest la va retenir en senyal que es possessionava d’ella en nom del rei de Cornualla.

D’aquesta manera, per amor al rei Marc, amb el seu enginy i la seua bravesa, Tristany va dur a terme la recerca de la Reina dels cabells d’or.

← pàgina anterior
pàgina següent →

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Fonts wagnerianes, Literatura, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La llegenda de Tirant i Isolda (III). A la recerca de la Bella dels cabells d’or.

  1. Retroenllaç: La llegenda de Tristany i Isolda. (IV) El filtre d’amor i de mort. | El Cavaller del Cigne

  2. Retroenllaç: La llegenda de Tristany i Isolda (II). Tristany venç Morolt, l’irlandés gegant. Tantris. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s