A mi em va tocar el fem, o siga, la merda, de la Formación del Espítitu Nacional en una escola on tots teníem titola i no sabíem que existien les xicones a no ser que tingueres germanes. En ma casa, quatre xics, tots amb la titoleta. El mestre era un ex-combatent que tots els dies ens posava dues cançonetes i un Dios te salve, María… Les cançonetes- que tenien lletra – deien alguna cosa sobre “Alzad los brazos, hijos del pueblo español que vuelve a resurgir…” i això fèiem formats en el pati militarment.
“Alineense” o siga que ens posàrem en fila amb el braç en l’aire uns 45 graus. I el molt cabrit no ens posava la versió “reduïda” ja que ningú no la xiulava, sinó “l’extendida”, que acabaves amb mal de braç. Teníem de 6 a 10 anys. De vegades la posava dues voltes, la primera mentre s’enlairava una bandera molt pareguda a la d’ara però un una àguila negra que feia por i que dia: “UNA, GRANDE Y LIBRE”.Era preciós, tots de soldadets amb pantalons curts i calcetins llargs a la tirolesa. Quan el mestre falangista deia. “Descansen”, baixaven el braç i ja ho crec que descansaves, que et feia mal. Després venia el “Cara al Sol” i hala a tornar a alçar el braç encara que es posara a ploure i no et dic si al company del costat li feia pudoreta l’aixella.
No podies baixar el braç per res del món, que si no, et fotien canya amb una vara que tenia el mestre i que també feia servir si se t’escapava una paraula en valencià (català) perquè allí no es parlava cap “dialecto” sinó la llengua de Viriato, el Cid y los Reyes Godos, que ya eran españoles. Solament faltaven los celtíberos, que devien ser homosexuals ja que el mestre falangista deia: Se juntaron los celtas y los iberos y «surgieron» los celtiberos, que son los primeros españoles. I clar, ja parlaven español.
La vesprada era més descansada, ja que el “Dios te salve, María…” es recitava assegut com si estigueren en una església. Això sí, el mestre – que tenia pegat el cul en la cadira – sempre observava darrere del periòdic des de les tres de la vesprada i si algú obria la boca o la tancava quan calia resar et fotia vara per l’aire, que tenia molt bona punteria i mai no fallava perquè era ex-combatent i havia matat molts rojos. Després, el malfactor havia de tornar-li la vara i posar el cul a tir no per cap acció pedofílica, que d’això no es parlava aleshores, sinó perquè et fotera tres o quatres colps amb la vara dels collons, que mira que feia mal. Don Antonio, el falangista.
Però d’això del nacional-catolicisme, ja fa mil anys i no en queda res. Ara tots som demòcrates de tota la vida i ja no foten canya ni en les manis ni en les comissaries. Un altre dia ja cantaré el “Himno de Infanteria” que diu més o menys “Ardor guerrero… con la épica nobleza CASTELLANA …. y de tu gloriaaaaaaaaaaa”. El que més ràbia em dóna és que després dels colps de vara que em va fotre el mestre ex-combatent perquè m’aprenguera la lletra del Himno Nacional, van i la lleven per motius cosmètics com en Il Gatopardo de Visconti – canviar-ho tot perquè res no canvie – un senyor que li queia fatal a Don Antonio perquè era homosexual i marxista. Home, almenys no era separatista…
Aquesta se suposa és la versió original de Pemán. La que a mi m’ensenyaren no deia “alzad la frente”, sinó “alzad los brazos”. En eixe moment era quan alçàvem els nostres infantils bracets. Era aquesta:
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 