Caín matant Abel segons la mitologia judeocristiana.
La vida és un instant entre el no-res i el no-res.
No hi ha cap cel després sinó un infern ara mateix. L’infern són els altres.
La religió és l’opi del poble.
El nostre déu són els diners; la nostra religió, el lucre.
I
Déu no ha mort; Déu existeix. Déu és el capital i els diners. És un déu terrible que exigeix sacrificis humans en forma de suïcides que no poden pagar perquè són insolvents. Abel és un banquer que no té compassió per als homes que ho han perdut tot. Amb els seus cadàvers fa ofrenes a Déu en el Consell d’Administració Celestial.
Déu va triat a Abel com a testaferro perquè li agradaven més les seues ofrenes. Caín li va ofrenar llibertat, igualtat i fraternitat entre tots els homes i dones de bona fe. Déu quasi mor de tant de riure i li va posar una marca perquè tothom sabera que era repudiat per Ell. És la marca de Caín que hereten els seus fills.
Caín va ser foragitat a l’est del Banc Central on no hi ha entitats financeres ni inversió pública ni privada. Els fills de Caín no saben què fer. Tots tenen la mateixa marca: dos triangles grocs formant una creu. Al bell mig hi és un Ull sagrat. És l’Ull del Gran Germà, un dels mils noms de Déu, i s’hi senten observats.
Déu els espia per enganyar-los millor. Els envia de quan en quan fills del seu Administrador General, Abel.
– No us queixeu, fills de Caín, que el que pateix ací gojarà sens mida Allà.
– Mireu que us dic: És més difícil que un Conseller d’Economia passe pel forat de l’agulla que un Aeroport Diví sense avions.
– Si un banquer et fot una hòstia en la galta dreta, gira la cara perquè et fota una altra en l’esquerra. Solament així sereu nomenats Fills de qui tot ho sap, tot ho pot i tot ho vol perquè és el President de Fons Monetari Intersideral.
Els fills de Caín s’ho empassaven tot. No tenien accés ni a l’educació ni a la sanitat, però no els importava perquè quan venien els fills d’Abel sempre els regalaven entre hòstia i hòstia a les galtes pa i vi de marca i una bola d’opi per a fumar. Quan estaven engolint-se el fum tot es transformava i ho podien veure perfectament totes les coses agradables. El Gran Banquer, que era ros, amb ulls blaus i amb la pell clara, igual que els fills d’Abel. Fins i tot, si fumaven més, ells mateixos deixaven de tenir els cabells i els ulls negres i la pell fosca. Era meravellós. Agulles amb forats enormes per on passaven cotxes de luxe, transatlàntics, gran banquers i magnats… I quan l’efecte s’acabava, sempre algun idiota deia amb veu solemne que el que no tingueren ací ho tindrien Allà, que s’escrivia amb majúscula perquè així era la Voluntat d’Aquell que tot ho sap, ho pot i tot ho vol.
L’únic que no s’empassava res era Caín. Callava perquè no sabia què fer i perquè encara que ho sabera de res no aprofitaria adreçar-se a la seua gent mentre els fills d’Abel els tingueren enganyats.
II
Un bon dia, Caín va despertar d’un agitat somni al cim de la muntanya. Un potent resplendor l’il·luminava. Ho veia tot molt clar i sabia, per fi, què havia de fer. Baixà de la muntanya i va dirigir-se a les valls on malvivien els seus fills desitjant que arribaren els que els pegaven en les galtes i els donaven opi a dojo. La saviesa, en forma d’intuïció, era la seua guia.
– Escolteu, fills meus, vinc a predicat la mort de Déu, d’Abel i de tots els seus esbirros. Tot el que us han dit és mentida. L’opi que us donen és perquè no us adoneu que les hòsties que us peguen són l’única cosa eterna entre tanta mentida. Ells ho tenen tot i nosaltres res. Ells passen per qualsevol forat de l’agulla que siga i nosaltres no podem passar per les immenses portes dels seus Bancs Celestials perquè ens han exclòs del Sistema, del seu sistema. Així que anem a parlar amb Déu si és que és viu, perquè he somniat que era mort i que entre tots els matàvem.
Totes les tribus caïnites abandonaren l’Est; una part del país que feia pudor. No sabien què els esperava. Pensaven que dialogant anaven a aconseguir alguna cosa. Massa opi durant massa anys. Però i si ja era mort? Com podia ser mort i ells haver-lo matat si mai no l’havien vist? Existia realment? Sense opi no podien comprendre el seu patriarca.
III
El que tot ho podia, tot ho sabia i tot ho tenia: el capital i els diners, ja ho havia previst tot. Sabia que algun dia el seu odiat Caín, pobre, amb els cabells i ulls negres i la pell fosca apareixeria en el Banc Central per demanant coses, coses que ni coneixia. La seua intuïció no donava per a tant. Així que va pensar com mofar-se d’ell i els seus descendents amb alguna cosa més que una hòstia en cada costat de la cara. De pas, els donaria una lliçó eterna perquè mai ningú no gosara importunar-lo com el pobre diable de Caín havia fet.
– Digues, Caín, què vols de Mi, amb majúscula perquè sóc el del rostre dels triangles que porteu com a marca?
– Gran Germà del Fons Monetari Celestial, vull que nosaltres també passem pel forat de les agulles, que els bancs ens donen crèdits per fundar empreses i crear riquesa, que tinguem educació i sanitat públiques, serveis socials, que deixen d’enganyar-nos amb el Més Enllà perquè volem tot en el més ací, amb minúscula perquè tots som iguals, vull…
– Ja sé el que vols. No cal que digues res més. Mira, tot ho tindràs si arribes en un tres i no res a la Font de la Saviesa del Bé i del Mal. Vinga corre i beu…
Així ho va fer. Va córrer com un llamp però per poc de temps. Abel li va clavar una llança feta d’or diví en l’esquena amb tanta força que li va travessar el cor. De sobte comprengué què calia fer. Mentre moria, va girar-se cap els seus i va dir:
– No us rendiu mai. Lluiteu fins a la mort.
Però no aprofità de res. Un eixam de policies amb porres i de soldats armats aparegueren de manera miraculosa, com no podria ser altrament. Els fills de Caín els plantaren cara fins que, desarmats com estaven, s’hagueren de retre. Els van ficar de trens per a animals i se’ls van portar a un lloc que era molt més lluny que l’Est d’on procedien. Era l’infern sobre la terra. Un infern on solament es podia eixir pels fumerals.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 