Mahler. Simfonia nº 2, Resurrecció. Palau de la Música de València.

mahler jove
Sóc apàtrida per triplicat: natiu de Bohèmia a Àustria,
austríac entre els alemanys i jueu en tot el món.
Sempre un intrús, mai benvingut.

Aquest divendres 29 de maig Yaron Traub ha dirigit de forma excel·lent l’Orquestra de València reforçada per a l’ocasió – la Segona de Mahler, Resurrecció, per músics d’altres formacions. Molt bé, les solistes, tant la soprano Emöke Barath com  -sobretot, la contralt Nathalie Stutzmann i la Philharmonia Chorus, que va repetir l’èxit aconseguit al març en la versió en concert de l’Acte III de Parsifal.

Emöke Barath  nathalie-stutzmann

La soprano Emöke Barath i la contralt Nathalie Stutzmann.

Va ser una interpretació que va agradar molt al públic. Uns vetlada d’aquelles on l’orquestra se supera a sí mateixa. Potser influïra el fet que era el comiat de temporada de Yaron Traub i volia deixar un bon record fins que torne a la tardor amb una simfonia de la qual la de Mahler és deutora, la 9º, Coral, de Beethoven. Sincerament he de dir que va ser molt gratificant l’audició, especialment si tenim en compte la seua durada i complexitat. Una meravella.

Mahler és el meu simfonista favorit junt a Bruckner i Shostakovich, sense deixar a banda Beethoven, pare espiritual de tots tres. El moviment que més em fa gaudir d’aquesta simfonia és, sense dubte, el primer, possiblement procedent del poema simfònic original. Com a wagnerià, m’agrada la tragèdia, i aquest moviment inicial és una marxa fúnebre. Això no vol dir que no m’agrade també la resta de la música, però solament els primers compassos d’aquest tràgic moviment ja em fan posar la pell de gallina.

Va ser hora i mitja de música que – en paraules del propi compositor – va omplir un món. Recorda la Novena de Beethoven – encara que té cinc moviments i no pas quatre – en el sentit de la intervenció d’un cor monumental en el darrer moviment amb veus solistes – les dos femenines en lloc d’un quartet com en el cas de l’alemany.

En l’acte anterior ja intervé la contralt cantant un poema – un lied integrat en la simfonia, Llum primigènia, com seria habitual en el compositor – procedent de recopilacions de cants populars alemanys molt del gust de Mahler, Des Knaben Wunderhorn (El xiquet de la trompa màgica) on buscarà inspiració en altres ocasions. En l’últim moviment, Mahler fa de poeta, ja que el text cantat, Resurrecció, és de F. G. Klopstoch i d’ell mateix.

wien_opernhaus_um_1900

Òpera de Viena.

La temàtica és molt habitual en Mahler, la mort i la possible resurrecció. Gustav era una persona malaltissa, hipocondríaca i supersticiosa. Era creient? Era una persona religiosa? És difícil de dir. Va nàixer al si d’una família jueva de Bohèmia, país aleshores pertanyent a l’Imperi d’Àustria-Hongria i ara integrant de la República Txeca. Encara que ara pensem en ell com a compositor, també era director. La meta de tot director d’orquestra era arribar a treballar a l’Òpera de Viena i, millor encara, ser-ne el director.

En vida va ser més conegut i apreciat com a directors que com a compositor. De fet va dir que el que ell composava seria apreciat 50 anys després de la seua mort. I així va ser, ja que mor en 1911 i és a partir del 60 quan la seua obra comença a fer-se un lloc en el repertori.

A la Viena d’aleshores, ciutat molt cosmopolita, la minoria jueva era molt important – un 10 % – però l’antisemitisme era ferotge. Ser jueu impedia accedir a cert lloc com ara a la direcció de l’Orquestra de Viena, tan important aleshores com ara en el terreny simfònic com en l’operístic. Finalment, Gustav es va convertir al catolicisme i per aconseguir el càrrec encara que la pressió antisemita – que era més racista que no pas religiosa – li va obligar a deixar el càrrec uns anys més tard.

A Alemanya el nombre de jueus era realment petit ja que no superava el 3 %. No obstant, aquesta ideologia va ser responsable que Mahler, el millor director wagnerià d’aleshores junt a l’antisemita Büllow, ex-marit de Cosima Wagner, no dirigira mai a Bayreuth. Cosima era qui portava el timó del Festspielhaus fins que morí fins i tot quan el seu fill Siegfried era nominalment qui dirigia el negoci familiar. Com a curiosa anècdota, recordar que un aleshotes jove Hitler va assistir a una representació de Tristan und Isolde a Viena amb Mahler a la batuta. Va dir que va ser el millor Tristan de sa vida. Ironies del destí.

Mahler se sentia hereu de Wagner i Beethoven. Va dir: Solament existeix Beethoven i Richard (W.); després, ningú. Dedicava sis mesos a la composició i sis a la direcció. Per a composar es retirava al camp, on tenia una casa. Per estar més tranquil es feu construir una caseta a certa distància de la casa principal on era Alma, la seua dona, i les xiquetes. Tant es concentrava en la composició que pobre d’aquell que el molestara. En certa ocasió va ser molt dur amb la criada que hi anà a portar-li el dinar perquè l’havia distret del seu treball.

Hem vist que el tema de la mort era recurrent en la seua obra. Té la seua explicació ja que va veure morir germans i una de les seues filles. Només sis dels seus tretze germans van arribar a l’edat adulta. Eren temps en què malalties infantils ja feliçment eradicades causaven encara terribles estralls. La pèrdua en 1874 del seu germà més petit, Ernst, va marcar especialment a Gustav, qui entre 1901 i 1904 compondria els seus cèlebres Kindertotenlieder (Cançons als xiquets morts), amb textos del poeta alemany Friedrich Rückert.

“La primera cançó s’inicia amb aquestes commovedores paraules: “Ara el Sol sortirà tan radiant, com si la nit no hagués portat desgràcia. La desgràcia m’ha passat només a mi, mentre el sol brilla per a tots”

Els Kindertotenlieder (Cançons dels xiquets morts) va composar-los abans de la mort de la filla. El fet, donat el seu caràcter supersticiós, li va fer molt de mal. D’alguna manera, Alma, va preveure que alguna cosa horrible podria passar. Li va dir que estava temptant el destí.

Però tot això, vindria anys després. Quan va composar aquesta simfonia encara era un jove que tractava d’obrir-se camí en la vida. Resurrecció va nàixer com a poema simfònic que acabà convertint-se en simfonia uns anys després.

Mahler va compondre la quasi totalitat d’aquesta simfonia durant 1894, no obstant això ja havia començat a treballar amb ella sis anys abans. L’obra va ser concebuda inicialment com un poema simfònic en un sol moviment (compost en 1888) al qual Mahler va posar per nom Totenfeier (Ritus Fúnebres).

Totenfeier.  Eliahu Inba. Aquest és el poema simfònic que donà origen a la Segona Simfonia.

Un cop conclosa, el compositor li va mostrar la partitura al famós director i crític musical Hans von Büllow, però aquest la va rebutjar per considerar-la completament antimusical. Probablement aquest rebuig tenia molt d’enveja. Büllow també composava, però era un compositor mediocre.

Profundament desanimat, el jove Mahler (de 28 anys) es va oblidar d’aquesta obra i sis anys després la va reprendre agregant-li tres moviments amb els quals pretenia ampliar el seu poema simfònic fins a arribar a convertir-lo en una simfonia.

En 1885, Gustav Mahler va dissenyar un programa narratiu per l’esbós d’aquesta obra rescatada de l’oblit i encara pendent de concloure.

1- En el primer moviment (que representa un funeral) es pretén respondre a qüestions transcendents com “si hi ha vida després de la mort”.

2- En el segon es recorden els temps feliços d’una vida ja apagada.

3- En el tercer es presenta la vida terrenal com un “sense sentit” conseqüència de la pèrdua d’una fe.

4- En el moviment següent la fe renaix de nou (“Jo sóc de Déu i a Ell Retornaré”).

5- En el cinqué i últim moviment es reconeix i enalteix l’existència d’una “vida després de la mort”. És la “Resurrecció” que dóna nom a l’obra i es manifesta com a “fruit de l’amor de Déu per l’home”.

Com podem comprovar, queda palés de nou el sentiment tràgic de la vida i la sempiterna presència de la mort com a referent obsessiu en gairebé totes les les obres de Gustav Mahler. No és casual que les seues simfonies Primera, Segona i Cinquena continguen una marxa fúnebre ni ho és tampoc que la Sexta siga coneguda com la Simfonia Tràgica.

També és significatiu que un sentiment de resignació impregne tant la seua Novena com la inconclusa Desena Simfonia. Això fa pensar en la superstició romàntica que va afectar a diferents compositors en el sentit de no poder superar el nombre de simfonies de Beethoven, és a dir, nou. Per això, el que realment és una simfonia amb veu on el lied es fon amb la simfonia – típic en Mahler – Das Lied von der Erde (La Cançó de la Terra) no va ser computat ni numerat com a simfonia per Mahler. A Bruckner li va passar una cosa semblant. En aquest cas, tenim diverses simfonies 0 -zero- per por a ultrapassar el 9.

Claudio Abbado. Festival de Lucerna.

No obstant això, la Segona Simfonia de Mahler no és una simfonia pessimista. Més aviat al contrari, ja que en el seu desenvolupament expositiu avança i evoluciona des d’una cançó de mort (Totenfeier) fins a arribar a una cançó d’esperança. És per aquest motiu que la marxa fúnebre apareix just al principi de l’obra (la mort com començament i no com a final) mentre que en l’últim moviment, un cor celestial entona la resurrecció.

Com hem vist abans, la simfonia té el seu programa ja que procedeix d’un poema simfònic. Aquest programa li’l va explicar Mahler a un amic en una carta:

1- Primer moviment: Totenfeier. Allegro maestoso.

Si he anomenat al primer moviment Pompa Fúnebre és perquè en ell porte a la tomba a l’heroi de la meva primera simfonia.

Em plantege un seguit de qüestions. Per a què has viscut? Per a què has patit? És tot això una enorme i horrible broma que només es podrà resoldre si és cert que hi ha una vida després de la mort?

En qualsevol cas, donaré les respostes en l’últim moviment de l’obra.

2- Segon moviment. Andante moderato.

He dissenyat els moviments segon i tercer com una mena d’interludi.

En el segon, evoque la vida de l’heroi en una escena assolellada, calmada i tranquil·la.

Potser li haja passat a vosté en alguna ocasió haver portat a la tomba a un amic estimat, i després, de camí a casa, rememorar la imatge d’una hora de felicitat ocorreguda molt de temps enrere i que en aquest precís moment entra en seua vida com un raig de sol que gairebé li fa oblidar el que acaba de succeir.

Doncs bé, això és el que descric en el segon moviment de la meua simfonia.

3- Tercer moviment. In ruhig fliessender Bewegung. (Amb un moviment fluid)

Després, quan vosté desperta d’aquest somni nostàlgic i torna de nou a la confusió del món real amb un llarg enrenou en permanent moviment en forma de misterioses figures dansant en un il·luminat saló de ball que es contempla des de lluny enmig d’una nit fosca, és llavors quan la vida perd sentit i es converteix en una horrorosa aparició davant la qual potser vosté reaccione donant un crit de disgust.

Així és com ha de comprendre el tercer moviment de la meva simfonia.

4- Quart moviment. Llum Primigènia.

A la carta al seu amic, Gustav Mahler no va fer menció directa al quart moviment de la seua segona simfonia (conegut amb el nom d’Urlicht o Llum Primigènia) en el qual destaca una veu femenina de contralt.

No obstant això, Mahler va escriure alguna cosa referent a recórrer a la veu humana en les seues obres:

Quan concep una gran idea musical sempre arriba el moment en què he d’utilitzar la paraula com a portadora de la idea …

Solti. Moviment II.

 5- Cinqué moviment. Im Tempo des Scherzo.

Durant un temps vaig contemplar la possibilitat d’utilitzar un cor per a l’últim moviment, però em va preocupar que algú pogués considerar com una superficial imitació de Beethoven en la seua Simfonia Coral.

Va ser llavors quan va morir Büllow, i durant el funeral, el meu estat d’ànim es trobava en sintonia amb l’esperit de l’obra que portava dins de mi. Llavors, el cor de l’església va entonar el coral “Aixeca’t novament” i de sobte vaig sentir com si un llamp ho fera tot  clar davant la meua ànima.

Vaig saber que el que vaig experimentar aquell dia havia de transformar-ho en sons.

Així va ser com va sorgir el cinqué moviment de la meua segona simfonia.

I és així com sempre ha succeït amb mi: només si experimente, componc. Només si compose, experimente.

Conclusió. Hans von Büllow i Resurrecció:

La Simfonia nº 2, Resurrecció va ser composta entre 1888 i 1894 pel compositor austríac Gustav Mahler (1860-1911). Va nàixer com a Totenfeier (Ritus fúnebres), un poema simfònic en un moviment basat en el drama poètic Dziady del poeta polonès Adam Mickiewicz, que Mahler va acabar en 1888 .

Quan ja començava a adquirir prestigi i estima com a director d’orquestra, va presentar la seua obra al llavors eminent director Hans von Bülow, que va tenir una reacció summament desfavorable i la va considerar antimusical. Encara profundament desanimat, no va abandonar la seua obra i va arribar a afegir tres moviments més a finals de 1893, deixant l’obra per un temps, sentint que necessitava un final.

En 1894, Hans von Bülow va morir, i en el funeral Mahler va sentir una musicalització de l’oda Aufersteh’n (Resurrecció) del poeta alemany Friedrich Gottlieb Klopstock. Allò va ser una revelació, i va decidir acabar la seua obra amb la seua pròpia musicalització d’aquest poema, al qual va efectuar algunes modificacions. Les casualitats de la vida… Va haver de morir-se el seu principal detractor i, per mitjà seu funeral, trobar la inspiració per al cinqué moviment.

Mahler va dissenyar un programa narratiu per a l’obra que va revelar a diverses de les seues amistats. No obstant això, no va aprovar la seua difusió pública, tot i que actualment sempre es divulga en els programes de concert.

En aquest programa narratiu, el primer moviment representa un funeral i respon a preguntes com ara: “Hi ha vida després de la mort?”; el segon moviment és un record de temps feliços de la vida que es va apagar; el tercer moviment representa una completa pèrdua de fe i el considerar la vida com un sense sentit; el quart moviment, un lied, és el renaixement de la fe (“Jo sóc de Déu i Retornaré a Déu”), i el cinqué moviment, després del retorn dels dubtes del tercer i les preguntes del primer, acaba amb una realització del amor de Déu i el reconeixement de la vida després de la fi, la resurrecció.

La seua primera estrena mundial (només els tres primers moviments), va tenir lloc el 4 de març de 1895 a Berlín amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín dirigida pel compositor. Mesos després, el 13 de desembre de 1895, a Berlín i dirigida de nou pel compositor, va tenir lloc la seua estrena mundial completa. L’estrena americana va ser el 8 de desembre de 1908 a Nova York dirigida, un cop més, pel mateix Mahler, a tan sols tres anys de la seua mort.

Recomanacions discogràfiques.

Hi ha moltes edicions discogràfiques al mercat en CD i alguna en DVD. El meu primer Mahler va ser el procedent d’una capsa a preu mitjà per Solti. La recomane sense reserves. El director jueu era magnífic en Wagner, Mahler, Brukner, R. Strauss i Bartók com a mínim, sempre en DECCA o la seua filial London. De referència mahleriana.

Un altre mahlerià excels es Leonard Berstein. En aquest cas tenim molt on triar. Diuen que s’identificava tant amb el compositor que es transformava en ell mateix. El tenim en versió àudio i en vídeo. En el meu cas, tinc les integrals en CD i en DVD -encara que amb diverses orquestres.

I acabe aquest petit recorregut amb el mestre italià Claudio Abbado i la jove promesa veneçolana que és Gustavo Dudamel i les seues lectures plenes d’energia tant en CD com en DVD.

Impossible no recomanar Bruno Walter, deixeble i amic del compositor i referència absoluta. Això sí, es tracta d’enregistraments històrics i la qualitat de so no és la mateixa de les anteriors.


Recomanacions bibliogràfiques:

Jo recomanaria tres autors que considere imprescindibles per conéixer la vida i l’obra de Mahler. És primer no podria ser un altre més que els seu deixeble i amic Bruno Walter, gran divulgador de l’obra del compositor quan encara no tenia un lloc en el repertori. Pérez de Arteaga i Norman Lebrecht són autors de sengles llibres sobre el tema de qualitat indiscutible, ara bé, si solament haguera de recomanar un autor, em quedava amb Artega. Qüestió de gustos, clar. El de Walter el deixaria per a més endavant, quan ja haguera llegit els altres citats.

MAHLER-Pérez-de-Arteaga mahler walter book normanl03mahler

 Més sobre Mahler ACÍ.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Concert, Directors, Llibres, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Mahler. Simfonia nº 2, Resurrecció. Palau de la Música de València.

  1. Retroenllaç: Mahler: entre el lied i les simfonies de grans dimensions. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s