El marxisme (IV): Das Kapital. Aspectes i interpretacions.

daskapital

En les entrades anteriors hem parlat de la biografia de Marx. Ara ens centrarem en la seua obra més important: Das Kapital, dedicada a l’anàlisi del funcionament del mercat i del capitalisme. Personalment, l’economia em resulta menys atractiva que la filosofia, la història o la política, però si volem comprendre què és marxisme hem de saber què entén Marx per plusvàlua, força-treball, acumulació de capital, etc. De l’anàlisi rigorosa del funcionament del sistema capitalista i les seues contradiccions Marx preveu el col·lapse del sistema que haurà de ser substituït per un altre, el socialisme, igual que el capitalisme va fer amb el feudalisme.

Estic convençut que moltes de les coses que va dir Marx són correctes i que encara aprofiten per explicar el funcionament de l’economia actual. Dic això sense cap dogmatisme perquè sóc conscient que Marx va fer la seua anàlisi en el segle XIX, molt abans de fenòmens coma ara la globalització i la degradació dels ecosistemes planetaris. Marx creia que cada vegada el nombre de proletaris – és a dird’obrers industrials, seria major. No podia preveure fenòmens com ara la deslocalització – o siga tancament de fàbriques a Occident per portar-les als països emergents – faria que a Europa o Amèrica anara minvant el nombre d’obrers industrial com abans va passar amb els camperols als inicis del capitalisme.

marx_karl

Ara bé, jo no crec que s’enganyara tant com pretenen els seus detractors. A nivell planetari és evident que el nombre de proletaris ben explotats ha crescut de manera exponencial mentre que a Occident creixen dos sectors: serveis i aturats que el sistema no por absorbir. Siga com siga, aquest sistema no es sostenible per diversos factors. Els treballadors i classes mitges occidentals s’han proletaritzat, els recursos naturals s’estan exhaurint i la misèria al món sencer és un caldo de cultiu d’enfrontaments, de migracions on moren milers de persones i on – com va dir Marx – l’acumulació de capital en poques mans és un fet com també que els rics són cada vegada més rics i els pobres arriben a la misèria. Aquest sistema no pot durar més que a força de repressió policial o militar. No és previsible que la gent arribe a deixar-se morir de fam no sols al Tercer Món sinó a una empobrida Europa.

Per tant, jo sóc dels que reivindiquen a Marx front a Adam Smith i les seues teories basades en la cobdícia i el neoliberalisme despietat que ha substituït a Déu pels diners, el capital i els bancs. La figura de Marx és inseparable del pensament contemporani d’Occident.

DasKapital-Cover.340x340-75EL CAPITAL

Unànimement considerada com l’obra essencial de Karl Marx, El capital és un magne tractat en tres volums. El primer es va publicar a Hamburg el 1867; el segon i el tercer van ser publicats per Engels després de la mort de l’autor, respectivament en 1885 i en 1894.

Comunament és conegut només el primer volum, que, tot i ser el més important i fonamental, no dóna una idea exhaustiva del pensament de Marx. En la societat capitalista (així comença el volum) la mercaderia no compta per la seua valoració social: s’ha convertit en un objecte abstracte, un fetitxe. De manera particular, els diners s’apoderen de l’ànima humana i la tiranitza com un dimoni. Els diners són els que compren els homes i el treball d’aquests.

La força-treball, productora de les mercaderies, es canvia i es compra com una altra mercaderia qualsevol i obeeix a les mateixes lleis del mercat, oblidant que darrere d’elles hi ha un home, amb la seua família: el proletari. Aquest proletari és lliure, però si no ven el seu treball es mor de fam. Ven la seua capacitat de treball, però aquesta és una qualitat personal, i no es pot vendre aïlladament; per això una vegada fet el contracte entre capitalista i treballador, aquest, amb tota la seua personalitat i les seues necessitats, passa a mans de l’altre.

Per al capitalista, els diners han de multiplicar diners. També els diners invertits en els salaris es multiplica, és a dir, que la força humana adquirida produeix al capitalista una plusvàlua, a més del valor amb que la paga. La formació de la plusvàlua i el seu augment s’efectuen de les següents maneres:

1908_Fabrica_algodon_LincolntonXiquets treballant en una fàbrica de cotó a principis del segle XX. El capitalisme ha estat immoral sempre. Ara mateix segueixen treballant xiquets en aquest tipus de fàbriques en països asiàtics.

1r) El capitalista obliga a l’operari a donar-li el seu treball per un temps superior al que es necessita per compensar el salar.

2n) La mercaderia-treball, en comptes de consumir-se com una altra qualsevol, produeix un valor superior al que representa, és a dir, que el treball produeix un excedent sobre el seu cost, que és la plusvàlua, monopolitzada pel capitalista, el qual té poder d’imposar a l’operari les condicions que vulga.

3r) Quan no és possible ulteriorment augmentar la jornada de treball per via directa, el capitalista procura augmentar indirectament, modificant el procés tècnic; tota millora de la tècnica productiva equival a un augment de la jornada de treball; augmenta la producció i per això creix la plusvàlua.

Aquesta última consideració posa en clar que, en un moment donat de l’evolució del procés productiu, és a dir, quan el capitalista ha portat al seu límit extrem els dos primers modes d’aprofitament, el problema de l’augment de la plusvàlua es torna essencialment un problema tècnic: millorar els mitjans tècnics de la producció. Els invents mecànics han estat, referent a això, el gran recurs del capitalista.

En mans del capitalista la plusvàlua es converteix en nou capital: així s’obté l’acumulació. Aquesta, per un procés les diverses fases analitza Marx en l’obra, condueix a la concentració dels capitals i a la centralització, fins que el capitalisme cau en un cercle viciós. Heus ací com se sintetitza en el pensament de Marx sobre el cercle tancat del sistema capitalista: en la competència de la producció venç el preu més baix; el preu més baix és el resultat d’un alt rendiment de treball, i aquest es resol en màquines més poderoses i en tallers més perfeccionats, i per tant en un capital major.

D’ací la necessitat d’acumular a ritme creixent; però com més s’acumulen les màquines, més disminueix proporcionalment el nombre d’obrers i més petita es fa la proporció del capital circulant (mà d’obra) respecte al capital fix (màquines, instal·lacions, etc.); com la plusvàlua deriva del capital circulant, com més petita siga la proporció d’aquest capital, tant menor es fa la proporció de la plusvàlua (que pot augmentar en valor absolut, però disminueix en valor relatiu).

desempleo

Mentre, creix la massa d’obrers desocupats, de manera que les possibilitats de consum decreixen, mentre d’altra banda augmenten les mercaderies al mercat. Llavors és menester, perquè els aturats tornen a consumir, ocupar-los en noves branques de la indústria, o desenvolupar les que ja existeixen. Però per això són necessaris nous capitals i els nous capitals no es poden obtenir sinó amb l’acumulació, i l’acumulació no s’obté sinó amb l’augment de la plusvàlua. Per augmentar el valor relatiu de la plusvàlua caldria disminuir el valor de la mà d’obra, baixant el preu de les mercaderies consumides pel treballador. Per disminuir el preu de les mercaderies cal augmentar la productivitat, millorant la tècnica. I per millorar la tècnica, és imprescindible també acumular, augmentant la plusvàlua, i així successivament.

El cercle viciós queda tancat. De tant en tant el cercle s’interromp; amb els magatzems plens, i les sortides tancades, el mercat ja no accepta res; fallides, obrers sense feina, revoltes dels famolencs: crisi. Aquest és el cercle viciós del sistema capitalista; però aquest, com el sistema que és expressió, ha tingut també el seu punt de partida. A l’origen del capitalisme correspon l’origen de l’acumulació, pecat original de l’economia política. La primera acumulació del capital és fruit d’una expropiació: de propietat privada conquistada amb el treball. Immediatament es té una nova forma d’expropiació: la del capital inferior, que ja s’aprofita d’una multitud d’operaris. Tot capitalista ha matat a altres i, la majoria de les vegades, serà mort per un de més gran que ell.

chile-manifestacion-en-paro-21-abril-2015-690x400Manifestació d’aturats a Xile. Tot el sistema capitalista és corrupte.

El procés arriba tals extrems que, en un moment donat, el nombre dels capitalistes és molt petit i es torna amenaçadora per a ells la massa de la misèria que, en el pol oposat, s’organitza, s’uneix i es revolta. És el propi desenvolupament del mecanisme capitalista el que anima aquesta massa; en efecte, el monopoli del capital es torna un impediment fins per als mètodes de producció sorgits del mateix capitalisme.

La concentració dels mitjans de producció i la socialització del treball aconsegueixen tals límits que resulten incompatibles amb l’estructura capitalista, dins de la qual s’han originat i s’han determinat. L’estructura es converteix en superestructura, i s’haurà d’esfondrar. El final de la propietat capitalista està pròxim. Els expropiadors seran expropiats.

El segon volum descriu minuciosament el funcionament del mercat, del qual són esclaus els capitalistes; però aquests, per disminuir els riscos dels capricis del mercat, s’ajuden recíprocament, funden les banques i adopten mesures de seguretat. Així els fenòmens caòtics acaben per regularitzar, i el capitalista aconsegueix viure més segur en el seu propi edifici.

banqueros-santanderEls banquers són els que realment manen perquè són els propietaris del capital.

Però mentrestant el mecanisme s’ha complicat, i el capitalista, malgrat seguir obtenint la plusvàlua només de la seua activitat d’industrial, assumeix noves funcions: es converteix en comerciant, mediador, banquer, latifundista. Es fa ajudar per una munió d’altres persones que ajuden al capital a aconseguir el seu profit, i per això reclamen una part. El profit, d’ara endavant, haurà de ser repartit entre tots els llops de l’horda. La manera com haja de ser dividit ve marcada pel propi joc del mecanisme capitalista. Ja l’economia clàssica havia notat que els capitals emprats en les més diferents empreses donen, en un mateix país i en un mateix temps, una proporció igual de profit.

En el tercer volum del Capital, Marx explica que els diferents profits s’igualen en el moment de la venda de la mercaderia, perquè el capital no ingressa el profit de la seua producció particular, sinó únicament la seua part en el botí general. Els capitalistes es comporten, pel que fa al profit, com accionistes d’una gran societat: no es distingeixen els uns dels altres sinó per l’import relatiu dels capitals emprats per cadascun d’ells.

marx uyMARXISME

Encara que es parle de marxisme per referir-se a les doctrines de Marx, no es pot oblidar que el mateix Marx va declarar en una ocasió no ser marxista, la qual cosa significava la negativa que el seu pensament fos considerat dogma i es tanqués en estretors escolàstiques. A més, en les diverses fases de la seua evolució intel·lectual va mantenir la necessitat d’atenir a les situacions concretes contra la temptació de forjar pures abstraccions intemporals.

No només entre marxistes i no-marxistes, sinó entre els mateixos marxistes, es discuteix sota quin d’aquests significats pot ser considerat més pròpiament el marxisme. Tots els marxistes es basen, evidentment, en les teories de Marx, però el fet que es vegen obligats a reivindicar en cada cas la comprensió correcta i la interpretació adequada de les doctrines del Marx original demostra l’escàs compromís dogmàtic d’aquest.

El problema és que l’obra de Marx ha estat entesa de manera diversa segons s’haja vist en ella una concepció del món, una filosofia, una antropologia filosòfica, una ciència, específicament una sociologia, una manera d’explicar i canviar la història, una sèrie de normes per a l’acció política que s’han de variar d’acord amb les circumstàncies històriques, una ideologia, etc. Aquesta diversitat de visions fan difícil justificar l’opció unilateral per una de les alternatives indicades.

El problema es complica més encara quan es té en compte que al llarg de la seua vida es van anar donant canvis en els propis interessos intel·lectuals de Marx que plantegen la qüestió de la continuïtat i discontinuïtat del seu propi pensament. Per a alguns intèrprets, en els començaments de la seua producció intel·lectual, Marx treballaria dins de llits considerats com filosòfics, però els seus interessos específicament filosòfics anirien disminuint, o atenuant, en benefici dels seus interessos sociològics, polítics i econòmics, que culminarien en el Marx madur amb la construcció d’una ciència.

L’oposició entre un Marx madur i un Marx jove ha dividit els intèrprets; uns destaquen la importància del Marx humanista enfront del Marx economista i sociòleg, i altres el contrari.  No obstant això, tot i admeses les diferències entre els dos Marx, es constata l’actitud constant de Marx en la seua ferma convicció socialista i comunista. En la mesura que Marx va tractar de donar una explicació dels canvis socials, el seu pensament seria de caràcter sociològic.

hegel-255x300Hegel, filòsof idealista.

El marxisme com a filosofia

En sentit filosòfic el marxisme pot entendre com una crítica de la filosofia idealista (Hegel) i del materialisme mecanicista (Feuerbach). La crítica de Marx a la filosofia, que es realitza de manera especial a La ideologia alemanya, encara que l’essencial ja ho havia escrit Marx a la Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel, va tenir com a principal interlocutor a Hegel, ja que Hegel significava l’expressió més madura i modèlica del que la filosofia era com “interpretació” de la realitat, contenint a la vegada els gèrmens per a una transformació de la filosofia, i perquè en Hegel tenia lloc la consumació teòrica i ideològica del món cristià- burgés.

L’esfondrament del sistema hegelià vindria a significar l’esfondrament de la concepció cristiano-burgesa del món. El marxisme porta a terme una dura crítica de la “filosofia com a filosofia” proclamant la seva desaparició després de la seva superació.  Malgrat tot, el marxisme pot ser considerat en Marx com una filosofia en sentit tradicional, en tant que la seua crítica contenia els gèrmens d’una ontologia i d’una concepció del món que es proposava dur a terme una clarificació racional de la consciència, tancava una cultura i dilucidava el lloc que ha d’ocupar l’home en el món.

adamsmithAdam Smith, teòric del liberalisme econòmic.

 El marxisme com a ciència

En sentit econòmic i sociològic, el marxisme pretén ser una teoria de la realitat social, més en concret de la societat burgesa capitalista, una crítica i alternativa a l’economia capitalista  britànica (Ricardo, Quesnay, Adam Smith), una sociologia i una ciència de la història. L’atenció prestada a l’explicació de la gènesi, descripció de l’estructura i crítica de la societat capitalista, i la predicció de l’esfondrament d’aquesta societat, víctima de les seues crisis internes i de la força revolucionària del proletariat, semblen fer de Marx fonamentalment un economista i un sociòleg.

L’aportació fonamental de Marx a l’economia política es troba en la seua obra El Capital. Marx va demostrar el caràcter històric dels models de producció i de les lleis que regeixen el seu funcionament trencant amb la concepció ahistòrica dels economistes clàssics i de les seues lleis econòmiques.

La complexitat de la doctrina econòmica de Marx pot resumir en sis trets primordials:

1r) La idea que els productes llançats al mercat tenen un preu.

2n) La idea que per obtenir aquests productes es fa servir el treball dels assalariats, treball al qual es dóna així mateix preu, convertint-se en mercaderia.

3r) La idea que el produït per l’assalariat té un valor superior al salari rebut pel treballador, i això fins i tot descomptant els costos de producció, distribució, etc. Aquest plus en qüestió és la plusvàlua, que és arrabassada al treballador pel capitalista.

4t) La idea que tant el progrés tècnic com les necessitats de competència obliguen als capitalistes a formar grans monopolis, destruint aquesta manera les empreses petites i la classe social (petita burgesia) posseïdora d’aquestes empreses.

5è) La idea que hi ha crisis inevitables en el mercat capitalista (crisi de superproducció, per exemple) i que aquestes crisis produeixen conflictes (incloent guerres) en el curs dels quals el capitalisme s’autodestrueix.

6è) La idea que la quantitat de proletaris i desposseïts augmenta a mesura que la quantitat de capitalistes i opressors disminueix.

Una interpretació cientificista de Marx ha vist en la seva doctrina una teoria purament científica (econòmica, històrica i sociològica). Convençuts que Marx, en el curs de la seua tasca investigadora, va evolucionar des de la filosofia fins a la ciència, els defensors d’aquesta interpretació només concedeixen a l’obra de joventut de Marx un interés purament històric i concentren tota la seua atenció en les seues realitzacions de maduresa, sobretot a El Capital. Aquesta interpretació del marxisme va ser feta ja a la fi del segle XIX pels teòrics principals de l’anomenat “marxisme ortodox”.

althusserAlthusser discrepa amb la postura anterior ja que va considerar que el  pas de la ideologia a la ciència no significaria, però, una negació de la filosofia. Quan en 1845 Marx va trencar amb el discurs ideològic de la seua joventut, havia fundat ja una ciència nova: el materialisme històric; però, alhora, una filosofia: el materialisme dialèctic. L’objecte del materialisme històric era la societat; l’objecte del materialisme dialèctic era el coneixement científic. El Capital, que va ser l’obra més significativa de Marx, té alhora un significat científic i un significat filosòfic. D’una banda, fonamenta la ciència de l’economia, és a dir, la ciència d’un determinat sector de la societat, i de l’altra, presenta una nova concepció del coneixement.

El marxisme com a praxi revolucionària

En sentit polític, el marxisme significa una crítica a l’acció política del socialisme utòpic francés (Fourier, Proudhon, Saint-Simon, etc.) i una praxi revolucionària (socialisme científic) encaminada a la transformació de la realitat i de l’estructura econòmica i social. En realitat, aquest és el gran objectiu que persegueix tota la formulació teòrica del marxisme des dels primers fins als últims escrits: “Els filòsofs s’han limitat a interpretar invariamente el món, però el que importa és transformar-lo”, va escriure Marx. La teoria marxista, per tant, aconsegueix la seua suprema concreció allà on es projecta en una acció històrica. La praxi revolucionària, concebuda des d’un principi com un dolorós procés d’aprenentatge, havia d’estar oberta a una revisió permanent i a una concreció renovada.

manifestacion-rusa

El marxisme, com la teoria d’una praxi que s’ha articulat a partir de la problemàtica de la societat burgesa moderna i de la seua civilització industrial, apareix com un intent, sobretot pràctic, per resoldre aquesta problemàtica d’una manera reflexiva i teòrica en una determinada direcció. L’interés pràctic, que en l’àmbit teòric actua com a conductor del coneixement, s’expressa en el problema de com és possible alliberar la creixent productivitat del treball industrial de les cadenes i dels efectes destructius que de seu té en la seua forma d’organització capitalista.

El moviment pràctic, mitjançant el qual es realitza aquest interès, està concebut en el marxisme com un procés d’autodefensa i auto-alliberament d’aquells que pateixen els efectes negatius de la societat burgesa, com a emancipació de les classes treballadores de les classes posseïdores. Les classes treballadores estan resumides sota el nom de proletariat, i el sector que determina el caràcter d’aquest moviment és la mà d’obra industrial. L’objectiu d’aquest moviment és l’apropiació dels mitjans de producció moderns pels productors immediats. L’expropiació dels mitjans de producció és un moment essencial d’aquesta apropiació, que condueix a una societat sense classes en la mesura que es convertisca en una apropiació universal, és a dir, en la mesura que suprimisca les limitacions de la divisió actual del treball i distribuïsca a cada individu una quantitat de força de producció.

marx con la v

A destacar la inspiració de caràcter ètic de tota l’obra de Marx, òbvia en els escrits de joventut, però també present en El Capital. Tota ella es troba marcada per la dualitat entre una ciència objectiva i una ètica revolucionària. El significat més apropiat, per tant, per a designar d’una manera general el que és marxià seria considerar la teoria i la pràctica de Marx com un humanisme real, revolucionari i militant, com a teoria d’una praxi de l’emancipació humana dins d’una civilització industrial internacional convertida en una unitat.

El marxisme, en canvi, no hauria estat creació del propi Marx, és a dir, no representaria la suma de les opinions de Marx, sinó el complex producte històric de les interpretacions de les teories de Marx. Com filosofia universal de base materialista, va començar on Marx va acabar, és a dir, creant un sistema tancat en si mateix, d’intuïcions filosòfiques, econòmiques i sociopolítiques.

Per ampliar informació vés a Marxists.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Filosofia, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s