Palau de la Música de València. 22-05-2015. Berlioz, Schumann, Elgar.

Berlioz-1Hector Berlioz amb el seu posat trist.

Programa

Hector Berlioz …………………………………………………….Carnaval romà (obertura)

Robert Schumann………………………Concert per a violí i orquestra en re menor.

Edwart Elgar…………………………….Variacions sobre un tema original: Enigma.

Isabelle Faust, violí

Orquestra de València

Pinchas Steinberg, director.

El meu al·licient principal per anar al concert d’aquest vespre era Berlioz, un dels meus compositors favorits.  Aquesta temporada hem tingut obres del francés en diferents concerts acompanyat per obres d’altri. Per a un berlozià com jo, una pena. Hauria preferit un sol concert o dos de Berlioz a soles. No crec que fer una macedònia musical siga el millor.

Avui, per exemple, he gaudit de l’obertura carnaval romà, però amb els 8 minuts que ha durat, la veritat és que m’he quedat amb ganes de més, no dic que siga obligatori tot uns Troyans ja que potser no siga del gust majoritari. El cas és que jo – que estic acostumat a Wagner – necessite més dosis de música. Bé, d’ací unes setmanes tindrem més Berlioz, el meravellós cicle de Les cançons d’estiu on poesia, música i cant es fonen en una unitat màgica. Ja us ho contaré.

Pinchas-Steinberg-Photo-RamellaGiannese-©-Teatro-Regio-Torino-049-800x400   violiiii

Pinchas Steinberg ha demostrat la seua vàlua aconseguint un rendiment notable de l’Orquestra de València que hui, ha sonat molt bé. Isabelle Faust ha estat impecable al violí. El problema és la partitura. Schumann té coses molt millors com ara les simfonies o una altra peça per a violí, la Fantasia en en do major. Potser per això aquesta peça siga, el Concert per a violí, siga poc coneguda. És el seu cant del cigne abans de ser vençut per la malaltia mental com li va passar a Nietsche. Les dues obres les va compondre per al cèlebre violinista Joseph Joachim, que va estrenar la fantasia però va guardar en el calaix el concert.

Edward Elgar

L’última obra és la que més plaer estètic m’ha proporcionat. La veritat és que Edward Elgar em resulta tan pompós que se’m fa un tant irritant. Qui pensa que l’obertura de Meistersinger de Wagner és massa solemne ha de sentir Pompa i Circumstància per comprovar que el britànic li guanya en aquest tema a l’alemany. Sembla, i és, música per a desfilar caps coronats envoltats de luxe ostentació.

Una altra cosa és la meravella que hem sentit avui: Les Variacions Enigma. La música és solemne però sense arribar a embafar. És majestuosa, quasi militar i molt colorista. No sé si serà una mania meua però m’ha recordat d’alguna manera l’èpica wagneriana. L’orquestra ha tocat molt bé, tant, que se m’han despertat les ganes per conéixer esta obra i el seu compositor, que jo tenia etiquetat com a compositor pompós i circumstancial al gust de la monarquia britànica. No és així. Té obres, com aquesta, que valen la pena de ser conegudes. Jo ja he sentit dues versions que m’han agradat; la de Berstein i la de Solti. Després tractarem de descobrir l’enigma o enigmes de les Variacions.

Algú podria preguntar-se si hi ha alguna relació entre Berlioz i Elgar. Doncs sí, n’hi ha. Es tracta de l’orquestració. El francés és l’autor del famós Tractat sobre Instrumentació i Orquestració Modernes que ha segut la guia de molts compositor des del segle XIX fins l’actualitat. R. Strauss li feu alguna actualització, però l’essència és de Berlioz. Elgard va beure en aquestes aigües.

A continuació amplie la informació sobre les obres i compositors anterior.  La informació procedeix que fonts diverses: llibres, revistes, Internet. M’he entretingut més en Berlioz perquè és el que més m’interessa. Com a wagnerià els meus gustos parteixen del que es deia música del pervindre fins arribar al post-romanticisme, encara que m’agraden moltes altres obres i coopositors.

Le penseur de Venise

Obertura del Carnaval Romà

El fracàs de l’estrena de l’òpera Benvenuto Cellini al setembre de 1838 va ser pràcticament total. Amb excepció de l’obertura original de l’òpera, de tota la resta va dir Berlioz: “Va ser escridassada amb admirable energia i unanimitat.”

Cinc anys més tard Berlioz va extraure de l’òpera material temàtic per a una nova obertura que pogués ser utilitzada bé com una peça de concert independent, o bé servir d’introducció a l’acte II de Benvenuto.

L’obertura va ser composta a la fi de 1843.  Inspirant-se en els seus propis viatges a Itàlia la va denominar Carnaval Romà. L’obertura – que té una durada aproximada de vuit minuts –  va obtenir un rotund èxit en la seua estrena a París el 3 de febrer de 1844 sota la direcció del compositor. Immediatament es va unir a la seua Simfonia Fantàstica com les dues obres més populars de Berlioz i aquelles que amb més freqüència es programaven en els concerts que dirigia el propi compositor.

A principis de 1844, Berlioz va publicar una de les seues obres més influents. No es tractava d’una composició sinó d’un llibre de text. El Tractat sobre Instrumentació i Orquestració Modernes. L’obertura del Carnaval Romà va ser escrita justament en el moment en que el Tractat entrava en premsa. Aquesta obertura no va nàixer amb l’objecte de demostrar els principis desenvolupats en el Tractat. No obstant això demostra que la ment i l’oïda del compositor i la del pedagog treballaven en equip.

El Tractat  va ser el primer manual d’orquestració escrit per un compositor de primera línia. Diverses generacions de músics van aprendre l’art orquestral a partir d’aquest llibre. De fet, encara avui és consultat. El fet que un llibre de text continue sent útil durant més d’un segle i mig és una cosa tan impressionant com poc habitual.

Berlioz va ser un mestre de l’orquestració. Escriure música per a instruments era per a ell un art, no una tècnica. Va ser el primer a diferenciar entre la “ciència” de la instrumentació (l’estudi del que els diferents instruments poden i no poden fer bé) i l’art de l’orquestració (la combinació creativa dels colors instrumentals). Creia que la vestimenta instrumental d’una idea musical era una part intrínseca tant del seu afecte com del seu efecte.

Jukka Pekka Saraste. Carnaval Romà (obertura).

En 1844 aquesta idea era radicalment nova. Els compositors anteriors havien concebut la seua música separada del seu color orquestral: testimoni d’això és la disposició amb la qual Bach o Schubert transferien obres compostes per un mitjà a un altre diferent. No així Berlioz, almenys en la majoria dels casos. Una obra com la Symphonie Fantastique o l’obertura del Carnaval Romà només pot existir com a música orquestral.

El llibre aviat va ser traduït a l’alemany, italià, espanyol i anglès. Més tard, orquestradors consumats com Félix Weingartner i Richard Strauss van considerar al tractat de Berlioz prou bo com per limitar-se a modernitzar en comptes d’emprendre la tasca d’escriure textos propis. Entre d’altres compositors que van reconèixer el seu deute amb el llibre es troben Mahler, Delius, Elgar, Mussorgski, Busoni, D’Indy, Debussy, Bruckner i Saint-Saëns. Diuen que el rus va morir amb els llibre de Berlioz en les mans.

Resulta instructiu comparar les lliçons d’orquestració oferides per Berlioz en el llibre amb la música orquestral que ell componia al mateix temps. L’obertura del Carnaval Romà va ser escrita justament en el moment en que el Tractat entrava en premsa. El llibre reclama que es rescate de l’oblit a certs instruments, com ara les violes. En l’obertura, hi ha un sumptuós passatge per les violes. Després d’una melodia lírica expressada en el corn anglès, dit passatge es repeteix amb una orquestració més completa. El text de Berlioz també requereix claredat orquestral, fins i tot en els passatges densos.

L’obertura és meravellosament viva i sonora, per la seua orquestració. Tot i que a mitjans del segle XIX prevalia el piano com a instrument predilecte, una transcripció per a piano del Carnaval Romà segurament sonaria pàl·lida. La música ha de ser orquestral perquè la seua expressivitat realment resideix en les seues sonoritats i no és simplement transmesa per elles.

Les dues melodies principals de l’obertura provenen de l’òpera de Berlioz Benvenuto Cellini, acabada pocs anys abans. Aquests temes estan presos del gran cor “Veniu Tots, Poble de Roma” i l’escena del carnaval “Ah, Toqueu les Trompetes, Toqueu les Gaites, Toqueu les Alegres Panderetes”. No obstant això, el més probable és que el Carnaval Romà no estigués destinat a executar-se amb l’òpera, encara que hi ha algunes conjectures respecte  que Berlioz desitjava que precedís el segon acte. La situació és similar a la de les obertures Leonora de Beethoven, que pertanyien de manera fonamental a l’òpera Fidelio però que no estan destinades a ser executades amb aquesta.

Potser Berlioz haja estat pensant en Benvenuto Cellini a causa que part de la música d’aquesta òpera havia estat interpretada recentment en el seu concert realitzat al Conservatori de París. Aquest concert, a diferència de la majoria dels que havia donat, va tenir un èxit aclaparador. “Pobre del que d’ara en endavant s’atrevisca a injuriar el geni de M. Berlioz”, va escriure un crític. Alguns membres de l’establishment musical de París es van sentir amenaçats per l’inesperat èxit de Berlioz. Es van rescabalar disposant que a Berlioz li fos negat l’ús de la sala de concerts, d’allí  endavant. Més encara, el director de l’Òpera de París va intervenir per obligar que es cancel·lés un concert de l’Associació d’Artistes Musicals, recentment fundada per Berlioz.

El Carnaval Romà va aconseguir enorme popularitat, malgrat aquestes intrigues polítiques en contra de la música de Berlioz. L’execució de l’obertura va haver de repetir-se el dia de la seua estrena i al poc temps ja s’estava tocant de manera general. No obstant això aquesta acceptació per part del públic, els enemics de Berlioz no van reconèixer el mèrit artístic de la seua música. Un dels seus oponents, el director F. Seghers, va escoltar per casualitat un assaig de l’obertura. Veritablement li va agradar, fins que va descobrir qui era el compositor. “Quina és aquesta obertura fascinant que estan tocant?”, Va preguntar Seghers al director de l’assaig. “És el Carnaval Romà de Berlioz”, va ser la resposta. Podem imaginar-nos la cara que posaria aquest senyor.

Aquesta obra s’avança al seu temps. No  és una composició típica de mitjans del segle XIX. Més aviat és una peça veritablement original. La mestria orquestral i imaginació melòdica són diferents de les de la resta dels compositors d’aquell temps.

schumann hhh

Robert Schumann. Concert per a violí en re menor.

Una obra pràcticament desconeguda del compositor Robert Schumann és el seu Concert per a violí en re menor. Va ser composat en 1853, poc abans de la crisi nerviosa que portaria a Schumann a perdre la raó, al seu intent de suïcidi, a la tancada en un hospital per a malalts mentals … i finalment a la mort en 1856, després de passar els seus últims anys en tan horrible situació.

Gidon Kremer. Concert per a violí.

Estem, doncs, davant l’última obra de Schumann,  que  no té la qualitat de les seues millors composicions si bé guarda mèrits suficients. Schumann divaga de vegades sense raó en la seua música en aquest concert; el pobre va arribar a dir que l’esperit de Félix Mendelssohn va acudir per dictar-li els temes. Joseph Joachim, virtuós del violí (després col·laborador de Brahms), no es va decidir a publicar el concert que li va ser dedicat, precisament per la seua relativa qualitat musical. De fet, no s’estrenaria fins a 1937. Una pena.

Malgrat aquests vaivens, és interessant conèixer aquesta obra de Schumann, que si bé no es trobava ja en el seu millor moment, ens regala encara bella música, amb molts tocs d’inquietud.

Edward_Elgar

Edward Elgar. Variacions Enigma.

Els esbossos de les Variacions Enigma es remunten a la tardor de 1898. L’obra va ser acabada el 19 de febrer de 1899. Hans Richter va dirigir l’estrena el 19 de juny de 1899, a Londres. Posteriorment Elgar va revisar la peça, ampliant el final. Les revisions van quedar concloses al voltant del 12 de juliol de 1899. És adequat que les Variacions es coneguen com a Enigma, ja que diversos misteris van envoltar l’obra des de la seua primera interpretació. En l’estrena va proposar alguna endevinalla al públic com a enigma.

La gent s’ha estat preguntant per la identitat del tema de l’enigma. Alguns estudiosos van suggerir que Elgar deia “tema”, no a una melodia, sinó més aviat a una idea de programa o filosòfica. Els seus amics, però, insistien que hi havia una veritable tonada involucrada. El compositor va explicar el secret només a tres persones, les quals se’l van endur a la tomba.

Berstein. Variacions Enigma.

Un amic del compositor, que coneixia bé la inclinació d’Elgar a les endevinalles i les bromes pesades, va suggerir que simplement estava jugant-li una broma a la posteritat, proclamant que hi havia una melodia amagada quan en realitat no n’havia. Si aquest suggeriment és certa, Elgar ha de ser felicitat per haver aconseguit mantenir a diverses generacions de musicòlegs en una recerca inútil.

Un altre enigma es refereix a la identitat dels amics descrits en les variacions. La partitura està dedicada a “els meus amics retratats en ella”.  Quan l’obra era nova Elgar es va negar a revelar qui eren cadascun dels amics, agreujant d’aquesta manera els misteris. No obstant això, posteriorment va publicar una explicació extensa que realment no ens interessa. L’important és que és una obra de qualitat.

Variacions Enigma d’Edward Elgar va ser la seua primera obra d’importància. En realitat va ser la primera peça orquestral gran i important realitzada per un compositor britànic. La composició va servir per portar la música orquestral anglesa a un nivell de distinció internacional, just a temps per al segle XX. Altres obres conegudes del compositor són Pompa i Circumstància i el Concert per a violoncel on Jacqueline du Pré va destacar com a solista de referència.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Concert, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s