Las Cuatro Estaciones Porteñas / Le Quattro Stagioni. Vivaldi / Piazzolla.

astor_piazzollaPiazzolla, el rei del bandoneó.

A mis amigos argentinos con mucho cariño.

Avui, 20 de maig, tinc concert. El va triar la meua dona perquè a ella li encanten Les Quatre Estacions de Vivaldi. A mi, també; però les tinc tan escoltades que la veritat és que no em venia de gust anar-hi. Tan sols hi anava per ella. Fa uns dies mire la programació i llegesc que a més de les de Vivaldi n’hi ha unes argentines de Piazzolla, Las Cuatro Estaciones Porteñas. Quin descobriment! L’únic que sabia d’aquest compositor és que és argentí. Mai no havia sentit res d’ell. Vaig escoltar aquestes peces i em van saber a glòria. Quanta música per descobrir! M’he quedat bocabadat. Té alguna cosa m’atrau i sedueix, com el tango, tan local com universal, tan íntim com cosmopolita.

Invierno Porteño

Un poeta va dir El tango és un pensament trist que es balla. I tenia raó. Era Enrique Santos Discépolo, autor de la lletra de Cambalache i un dels seus màxims poetes; un gènere musical de naturalesa urbana que és també un ball sensual. Aquesta música té alguna cosa que atrapa i emociona. Salvant les distàncies, la compararia a la música de Wagner, que és més que música; és filosofía, una manera d’entendre el món i la vida. El tango és música que plora i que arriba al cor. Et fa evocar records. Recorde, per exemple, la peli de Bertolucci, que tant em va impressionar amb el  tango argentí, com l’adagietto de Mahler en Mort a Venècia.

Verano Porteño

La mort, de nou la mort. El tango em fa recordar a Schubert, La Mort i la Donzella, La Truita. És un balla viril en què l’home representa la mort i la noia és la donzella a la qual pretén seduir – el tango és seducció – per endur-se-la amb ell. El tango és un ball seductor i violent, d’una violència latent i estilitzada. El mascle li vol clavar el seu agulló a la femella com si fos un escorpí. Ella es resisteix inútilment, remena la cintura d’un costat a un altre fins que el dominador penetra el seu cos i la seua ànima i ella, vençuda, se li rendeix.

Piazzolla, Libertango.

El tango és sexe estètic, però també pot ser mort indigna. Un compositor argentí va compondre El tango de les mort que acompanyava els que anaven a ser gasejats pels nazis. El meu oncle Luis era un contumaç ballarí de tango. Gairebé de nen va estar a la guerra; allí va conèixer la mort. Em va dir que quan li obligaven disparava a l’aire perquè no volia matar ningú. No va viure prou per saber que els seus néts acabarien sent el que potser li hauria agradat ser a ell. El xic, pianista, i la xica ballarina de ball de saló. A que sabeu què és el que millor balla? Exacte, el tango. Un tango estilitzat molt bell.

Carlos Gardel. Mis Buenos Aires queridos.

Un dia vaig veure ballar un tango al meu oncle amb ma mare; només una vegada. Mon pare és tan maldestre per a ballar com jo. Ara està assegut a la cadira de sempre mentre jo escolte tangos. Pobret. Li agradava Carlos Gardel però era incapaç de donar dos passos. Jo he sortit a ell, sense gràcia per a ballar. Ma mare, la meua estimada mare, cantava i ballava molt bé. Un dia la vaig veure ballar un tango. Mai no la tornaré a veure més…

Per això deia que el tango és més que música. El tango és una metàfora de la vida i de la mort. No puc escoltar  Gardel perquè em vénen ganes de  plorar. Ma mare cantava la música de la seua època: Carlos Gardel, Jorge Megrete, Concha Piquer, Sara Montiel … Mon pare tocava la bandúrria però fa anys que ho va deixar; vingué el Parkinson i tot es tremolar. A més està gairebé cec i sord i no pot caminar sol. Pobret. Es va enfonsar quan l’Alzheimer  va acabar amb ma mare a poc apoc però inexorablement.

Tango Quattro. Piazzolla. Otoño Porteño.

Tango Quattro segueix interpretant la música de Piazzola a través de l’Spotify.  La vida segueix…  fins que s’acaba i llavors, ja no hi ha res a fer.

Amb aquests pensaments m’he dirigit al Palau de la Música de València. Una bona vetlada. Collegium Instrumentale, grup de càmera valencià dirigit per Enrique Palomares al violí, ha interpretats les dues estacions fent una mena de viatge entre el temps i l’espai. M’explique. Així com Vivaldi paria d’un sonets com a programa i va concebre els quatre concerts per ser interpretat seguit i en l’ordre establert Piazzolla va composar quatre peces independents que no responen a cap programa i que isqueren a la llum en anys diferents.

collegium instrumentaleCollegium Instrumentale

El que hem escoltat ha estat una amalgama d’ambdues músiques arreglada pel compositor ucraïnés Desyatnikov i el mateix Piazzola per a petita orquestra de cordes: un contrabaix que sovint es toca a la manera del jazz, dos violoncels i una desena de violes i violins. Per als moment vivaldians hi havia un clavecí.

Aquesta és sols una de les diferents maneres d’executar la música. La part porteña original – amb Piazzolla inclòs – va ser interpretada per un quintet: bandoneó, violí, guitarra elèctrica, piano i contrabaix. Altres possibilitats són el trio i el nonet. Avui hem gaudit durant 75 minuts del format violí solista i orquestra de corda, on Gidon Kremer és una referència. Ha estat un èxit entre el públic, poc reaci a tindre en consideració els músics locals. Com a bis, han interpretat de nou El invierno, possiblement la millor pesa de l’argentí.

vivaldi colorVivaldi

Sobre Les Quatre Estacions de Vivaldi poc puc dir que no s’haja dit ja mil voltes. Es tracta dels concerts més enregistrats en disc de tota la música clàssica. Hi ha moltes versions. Si he de triar-ne una sola, em quede amb la de Fabio Biondi i Europa Galante, tot un èxit de vendes i de crítica. L’italià va saber com fer que sonara diferent una música tan trillada i li va donar una força que feu que agrupacions tradicionals com ara I Musici, quedaren desfasades per les noves historicistes.

El que molta gents desconeix és que aquests concert tenen un programa en forma de quatre sonets. Fins i tot hi enregistrament on es canten. Josep Carreres li va posar veu als versos.  Es creu que Vivaldi és l’autor dels sonets. En principi, es tractava de concerts per a violí solista, orquestra i declamador. Aquesta és la meua traducció a partir de l’original italià amb l’ajut de la meua dona. Si Vivaldi és l’autor dels sonet, no cap dubte que era molt millor music que poeta. Es comprén que no siguen declamats en l’actualitat.

LA PRIMAVERA

Va arribar la primavera i de content
les aus la saluden amb el seu cant,
i les fonts al so del blanc vent
amb dolç murmurar flueixen en tant.

L’aire cobreixen amb el seu negre mantell
trons, llamps, heralds del seu advent,
i emmudint-los després, aus nombroses
tornen de nou al seu canor encant.

I així sobre el florit amé prat
entre plantes i fronda murmurant
dorm el pastor amb el seu fidel gos al costat.

De pastoral flauta al so espurnejant
dansen nimfa i pastor sota la teulada
de primavera a l’irrompre brillant.

L’estiu. Mari Samuelsen – Violin

L’ESTIU

Sota dura estació del sol ardida
es panseix home i ramat i crema el pi;
llança el cucut la veu i aviat escoltada
responen tórtora i cadernera al tri.

Bufa el zèfir dolç i de seguida
el vent del nord arrossega el seu veí;
i sanglota el pastor, perquè encara cernuda
tem fera borrasca i el seu destí..

Trau als membres laxos el seu repòs
la por als llamps, trons fers,
de vespes, mosques, la munió furiosa.

Les seues pors per desgràcia són precisos.
Trona i llampega el cel i grandiós
doblega espigues i grans altius.

LA TARDOR

Celebra el vilatà amb balls i cants
de la feliç collita el benestar,
i del licor de Bacus abusen tants
que acaba en el somni el seu gaudir.

Han tots baratar balls i cants:
L’aire dóna, temperat, benestar,
i l’estació convida tant a tants
d’un dolcíssim somni a bé gaudir.

A l’alba el caçador ix de caça
amb banyes, gossos i fusell, fugint
corre la fera, li segueixen el rastre;

Ja espantada i cansada de l’estrèpit
d’armes i gossos, ferida amenaça
farta de fugir, vençuda ja, morint.

L’hivern. Mari Samuelsen – Violin

L’HIVERN

Tremolar gelat entre les neus fredes
al sever bufar de l’hòrrid vent,
córrer colpejant el peu cada moment;
de tal fred petar de dents i genives.

Passar al foc alegres, tranquils dies
mentre la pluja fora banya a cent;
caminar sobre gel a pas lent
per por a caure sense energies.

Fort caminar, relliscar, caure a terra,
de nou sobre el gel anar a gambades
fins que el gel s’obri a la porfídia.

Sentir udolar darrere de portes ben tancades
Xaloc, Bòreas, tot vent en guerra.
Això és hivern, i quant dóna alegria.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, cantants, Concert, Música de cambra, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s