La Batalla d’Alger (La Battaglia di Algeri). Un film entre la política i la història.

la-batalla-de-argel-l_coverLa pel.lícula va estar censurada durant el franquisme.

La Batalla d’Alger (La Battaglia di Algeri) és una pel·lícula ítalo-algeriana de 1966 que tracta de la guerra d’Independència d’Algèria. Va ser dirigida per Gillo Pontecorvo, que també va participar en el guió i en la música. Va ser  guardonada amb importants premis cinematogràfics internacionals.

Fitxa de la pel·lícula.

bataille-dalger-8

L’acció té lloc quan l’FLN (Front de Liberation  National), organització nacionalista que lluita per la independència, decideix portar la guerra a la capital. En els anys cinquanta Alger era una ciutat poblada majoritàriament per població europea i només existia una minoria de la població àrab, concentrada a la Kasbah. Entre la gent d’aquest barri passaran inadvertits els seus militants.

AliLaPointe300Ali La Pointe és un lladregot analfabet amb un llarg historial delictiu, que malviu als carrers d’Alger com a triler. Després de ser detingut, en un dels seus ingressos a presó contempla des de la finestra de la seua cel·la l’execució d’un pres vinculat al nacionalisme algerià. Aquest fet li fa prendre consciència de l’opressió colonial francesa sobre Algèria, i decideix enrolar-se després de la seua fugida, en el Front d’Alliberament Nacional, per acabar sent, al final de la pel·lícula, un dels seus responsables màxims.

La trama comença pel final, situant l’acció en el 7 d’octubre de 1957, des d’on s’inicia un llarg flash-back que reflecteix la presa de consciència del personatge principal i la seua implicació en el moviment nacionalista algerià pel que donarà la vida després d’haver estat un dels dirigents de l’FLN.

El context en què es desenvolupa aquesta pel·lícula és, doncs,  el de la fi de la presència colonial francesa a Algèria. Per a això mostra els orígens, el desenvolupament i la fi de l’enfrontament entre el Front d’Alliberament Nacional (FLN) d’Algèria i les autoritats colonials franceses a la ciutat d’Alger entre 1954 i 1957.

batalla yEl Coronel Mathieu, al capdavant dels paracaigudistes.

La pel·lícula mostra de forma trepidant la confrontació entre la guerrilla algeriana i el cos d’elit dels paracaigudistes francesos. Quan en 1954 l’FLN inicia la seua lluita el primer que fa és netejar la Kasbah de prostitutes, drogoaddictes, delinqüents, etc. És ací on els militants nacionalistes es podran confondre entre la població, que els mostra la seua simpatia i suport. A partir d’ací s’inicia la lluita armada.

En una progressiva espiral de violència, mentre els primers recorren progressivament a les accions terroristes i l’assassinat de la població civil d’origen europeu amb la finalitat de atemorir-los i que tornen a França, les tropes militars franceses recorren a la tortura per aconseguir els seus objectius. L’acció antiterrorista del Coronel Mathieu, al capdavant dels paracaigudistes, té un lògica clara: si el que es pretén és mantenir el poder colonial francés cal escapçar l’FLN. Per a això cal localitzar als seus dirigents i acabar amb ells, sinó seguiran reproduint-se. I per localitzar els dirigents qualsevol mètode és bo. En un moment de la pel·lícula, argumenta que no es tracta de si es pot o no utilitzar la tortura, la qüestió és una altra: si s’està disposat que Algèria seguisca sent una colònia francesa cal destruir a qui encapçala la insurgència. No importa si són ètics o no mètodes. Des del punt de vista del director, els paracaigudistes no són els responsables del que passa, sinó simplement l’instrument de la repressió colonialista.

batallTortura habitual en la guerra (bruta) anti-terrorista de tots els Estats democràtics i no democràtics.

D’altra banda, sense exèrcit, sense armes, sotmesos a la diària explotació francesa, l’FLN no té més possibilitat que l’atemptat, que crea una situació d’inseguretat, per obligar al colon a tornar a França, i per poder fer-se amb les armes dels policies, i militars morts.

La tàctica del Coronel Mathieu té èxit i els quatre responsables de l’FLN són capturats o morts. Ali La Pointe ha estat el darrer. No obstant això, la pel·lícula planteja l’aparent paradoxa de com el terrorisme urbà de l’FLN és derrotat militarment per les tropes franceses i com, malgrat això, la causa independentista acaba imposant-se en 1962. El que passa és que el coronel va errat. Està convençut que la qüestió independentista és cosa d’una minoria de terroristes, quan realment és la del poble que els militants nacionalistes han conscienciat. Com va dir un dirigent independentista, la revolució comença amb el terrorisme, però solament triomfa amb la insurrecció massiva del poble. I això és el que passa al final del film.

La-batalla-de-Argel-2

Encara que semble que la pel·lícula tinga una fi sorprenent, el que passa és la conseqüència lògica de la lluita anterior. La sang vessada pels independentistes  ha fet brollar una força i una fe en el poble que cap exèrcit no pot destruir. Després de gairebé tres anys de control francés, la policia i l’exèrcit francés es veuen desbordats per un poble que està decidit a aconseguir la seua independència i els seus drets, al preu que siga.

Pontecorvo tracta d’aclarir que els paracaigudistes del coronel Mathieu no són els responsables del que passa. Són únicament l’instrument de la repressió colonialista. Per això Mathieu nega que ells siguen feixistes i argüeix que molts d’ells tenen un brillant historial en la resistència francesa contra el nazisme. Mathieu obra amb seguretat en si mateix convençut que és adequat el seu procedir.

batallaargel4 luchaA més de mostrar un episodi històric clau en la història de les descolonitzacions, aquesta pel·lícula ens enfronta davant una sèrie de dilemes morals fonamentals en l’anàlisi de les relacions nord-sud. D’una banda ens mostra que les potències colonials no deixen per pròpia voluntat els seus dominis i que fan el que consideren necessari per mantenir el seu poder. D’altra banda, ens posa en evidència que les formes de lluita i resistència dels colonitzats no necessàriament estan exemptes de contradiccions, injustícies i barbaritats. La cruesa amb que ens mostra els atemptats terroristes contra la població civil és un clar exemple d’això.

Un tema capital que aborda la pel·lícula és que quan la metròpoli no reconeix el dret a l’autodeterminació d’un territori que considera part del seu – l’Algèria Francesa –  solament hi ha una eixida: la violència com a resposta a la violència dels ocupants encara que la immensa majoria dels colons francesos haja nascut allí donat que la conquesta va ser en 1830.

Quan a un dirigent independentista se l’acusa de terrorista per posar bombes en bosses de mà de dona ell respon que la seua organització no té com els francesos o els americans avions que bombardegen amb napalm. Això era el que estava succeint a Vietnam, que també va ser colònia francesa. Qui és, doncs, el terrorista? Han de permetre els àrabs ser colonitzats pels europeus? Aqueixos francesos que ara els neguen la independència van respondre de manera similar als algerians quan van ser ocupats pels alemanys. En aquell context, els terroristes, eren els membres de la resistència francesa.

La-batalla-de-argel-1 triomf

A La batalla d’Alger, els seus responsables van voler plantejar una veritable epopeia revolucionària en què el tema central és el valor d’un poble que lluita per la seua llibertat. Pontecorvo mostra les dues vessants del problema: la repressió contra els algerians i la violència de les seues accions terroristes, i deixa a l’espectador la comprensió de les causes d’aquesta situació. Ara bé, les imatges que ens mostra fan decantar l’espectador, gairebé inevitablement, pel costat dels algerians. No obstant això, més que un film directament polític, La batalla d’Argel és  una obra històrica; tan ambiciosa, artísticament, com polèmica, ideològicament. 

La pel·lícula va ser prohibida a França, el que no és d’estranyar donades les circumstàncies històriques. El film va ser estrenat poc anys després dels fets reals i encara eren vius els seus protagonistes; de fet Pontecorvo – a la manera de Einstein – no solament va fer un ús artístic de les masses, sinó que treballà amb persones que havien viscut els fets. L’únic actor professional és el que encarna el coronel, Jean Martin.

degaullephotoLa independència d’Algèria va provocar una hecatombe a França, amb la caiguda de la IV República, el colp de timó de De Gaulle i els sorgiment d’una extrema dreta terrorista – l’OAS –  que no es resignava a abandonar el que deien Algèria Francesa. Deixem el film i passem a la història.

Fets històrics.

Colònia francesa des 1830. La resistència a l’imperialisme va ser molt dura. Els francesos van reprimir amb brutalitat els líders locals, que clamaven contra una dominació estrangera i, a més, no musulmana. Molts francesos van traslladar-se al país africà i es van establir a les millors terres de conreu. El règim imposat discriminava els nadius àrabs i berbers en el terreny social, econòmic i polític. Algèria comptava amb una important minoria europea, 1 milió sobre 9 milions d’habitants, a l’hora de començar la guerra d’independència. Els europeus rebien el nom de pieds noirs (peus negres). Entre ells, hi havien molts valencians, especialment del sud. En la parla local han quedat paraules valencianes com ara espardenyes.

fln líders

Dirigents del FLN

El Front d’Alliberament Nacional (FLN) algerià dirigit per figures com Budiaf o Ben Bella va iniciar les hostilitats militars contra l’administració francesa l’1 de novembre de 1954. A l’agost de 1955 la guerra es va intensificar  amb importants matances per ambdós bàndols i amb una duríssima repressió part de l’exèrcit francés. El 1956, França havia ja desplegat un exèrcit de 500.000 soldats.

Aquest mateix any, els francesos van intentar amb els britànics l’operació del Canal de Suez, operació que era vista a París com un mitjà d’afeblir a Nasser, el gran suport extern de l’FLN. El fracàs franco-britànic va encoratjar les esperances dels insurgents algerians. Aquest mateix any, França concedia la independència al Marroc i Tunísia i concentrava totes les seves forces en retenir l’Algèria francesa.

massuMassu, l’autèntic general francés torturador.

L’enfrontament armat es va intensificar. En 1956-1957 va tenir lloc el que es coneix com la Batalla d’Alger: els atacs terroristes de l’FLN contra objectius civils i militars francesos van ser contestats de forma brutal pels paracaigudistes del general Jacques Massu. La tortura generalitzada i l’execució sumària de centenars de sospitosos es van convertir en recursos normals en l’acció de l’exèrcit francés.

Al maig de 1958 van tenir lloc importants disturbis protagonitzats pels colons francesos. Després d’atacar les oficines del Govern General a Alger amb la connivència de l’exèrcit, van reclamar la tornada al poder del general De Gaulle. Davant el perill evident d’un conflicte civil a França, el general retornà com a primer ministre i al juny va visitar Alger enmig d’escenes de gran entusiasme.

No obstant això, De Gaulle, que havia arribat al poder com el defensor de la Algèria Francesa, va desencadenar el procés que va portar ràpidament a la independència. Després de prometre reformes econòmiques, el 1959 va acceptar el principi de l’autodeterminació del poble algerià. La resposta dels colons va ser un nou aixecament al gener de 1960 que va fracassar per la falta de suport militar. El 1961, un colp militar organitzat per quatre generals, entre ells Salan i Challe que havien estat caps de l’exèrcit a Algèria, va fracassar.

algeria

Les negociacions es van iniciar el maig de 1961. Mentre l’oposició dels colons es va organitzar entorn l’Organització de l’Exèrcit Secret (Organization de l’Armée SecrèteOAS) que va iniciar una dura campanya terrorista.

Finalment es van signar els Acords d’Evian el 18 de març de 1962. Una nova onada terrorista de l’OAS no va impedir que al juliol se celebrara un referèndum en el qual les postures independentistes van véncer aclaparadorament (6.000.000 vots a favor de la independència i només 16.000 en contra ). Algèria va proclamar la seua independència i va ingressar a l’ONU el 8 octubre 1962.

Molt de dolor per ambdues parts s’hauria pogut evitar si França haguera reconegut el dret d’autodeterminació a Algèria quan aquesta el va demanar i s’haguera votat democràticament en referèndum de manera pacífica. El problema és que els francesos consideraven que el país magrebí era part de França, un departament – o província –  francés al que deien Algèria Francesa.

Tràiler
Tràiler. Blu-Ray en commemoració del 50é aniversari del film.
Atemptat terrorista

Introducció i resum de la pel·lícula doblada al castellà.
Ennio Morricone. BSO. Tema principal.
Pel·lícula HD completa en francés  subtítols varis.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Bandes sonores, Història, Pel.lícula, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s