Dos algerians torturats fins a la mort i decapitats als que han tallat el membre viril i l’han posat en la boca perquè servesca d’escarment i escarni.
Sobre la tortura, el general torturador francés Massu va escriure el següent:
“No m’espanta la paraula tortura, però pense que en la majoria dels casos els militars francesos es van veure obligats a utilitzar-la per vèncer el terrorisme allà, afortunadament, els nostres mètodes van ser infantils comparats amb els que van practicar els rebels. La situació ens va portar a certa ferocitat, és cert, però vam romandre dins de la llei de l’ull per ull, dent per dent.”
Quan es va produir la revolta dels independentistes algerians, Massu va ser enviat a Algèria, on va autoritzar l’ús de la tortura contra els detinguts i empresonats del FNA (Front Nacional d’Alliberament). Nou anys després de finalitzada la guerra d’Algèria (1954-1962), va publicar un llibre de memòries titulat La veritable batalla d’Alger en el qual va justificar l’ús de la tortura en base a les circumstàncies del moment ja que la necessitat militar la imposava. Com ha assenyalat Edward Peters, “el llibre és un exemple clàssic d’un argument comunament usat per a legitimar la tortura, un argument que Massu no va inventar, ni va ser l’únic a citar: […] l’argument que els torturadors poden ser servidors responsables de l’Estat en temps de crisi extrema “.
El llibre va rebre respostes condemnatòries per part per part d’intel·lectuals que estaven en contra de la tortura en tots els casos fins i tot en els supòsits de raó d’Estat, ja que aquests actes de barbàrie són un càncer que danya la democràcia, crims de l’Exèrcit i de l’Estat. Sent això greu, més ho és encara la indiferència o la connivència de la població manipulada pel secret d’Estat, el silenci o tergiversació dels mitjans de comunicació, les limitacions al dret de manifestació o a la llibertat d’expressió.
El que va passar a França ha passat també en altres països. Pràcticament en tots. La guerra de Vietnam la van perdre els yankees perquè les atrocitats dels marines donaren la volta al món i manifestacions contràries a la guerra eren el denominador comú. Per això, els Estats dicten lleis especials, com ara l’Antiterrorista o la Mordassa per controlar la població.
Controlar l’opinió pública és fonamental per poder actuar fora de la llei. És la norma de qualsevol país per molt democràtic i civilitzat que vulga mostrar-se. Podrà ser condemnat, si és que se li condemna, per organismes internacionals, però en faran cas omís; és més ja s’encarregaran que ningú sàpiga que l’Estat en qüestió ha estat condemnat. La premsa forma part del sistema i calla. La premsa és còmplice. Les veus discordants són callades ja siga amb fortes multes, tancaments, presó o assassinats. Ser periodista independent té eixos perills en un món on les democràcies no són ni formals. A saber què hi ha darrere 11-S de NY. La Llei Patriota va ser una llei d’excepció que va retallar les llibertats amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme. Ja no ens estranya que la família de Bin Laden i els Bush tenien excel·lents relacions. Si els francesos torturaren a Algèria, els americans ho feren a Iraq.
Iraquià mort tortura’t i mofa de la torturadora que fins i tot es fa una foto perquè se sent impune.
Wikileaks revela que EE UU permitió torturas sistemáticas en Irak:
(…) las autoridades estadounidenses dejaron sin investigar cientos de informes que denunciaban abusos, torturas, violaciones e incluso asesinatos perpetrados sistemáticamente por la Policía y el Ejército iraquí, aliados de las fuerzas internacionales que invadieron el país.”
Es podrà dir que els terroristes – siguen o no ho siguen – també torturen i podrà ser cert o no. Però encara que ho siga, els països que se senten amb una autoritat moral per damunt de la resta dels pobles, pobles als quals han portat el cristianisme, la cultura i la democràcia – depén de l’època i del que quede millor en la boca de qui mane – no poden caure en les suposades atrocitat que fan aquells. En cas contrari, la superioritat moral d’Occident és un romanç o una milonga. I ho és, evidentment.
I és que no se salva ningú. A l’Estat Espanyol, els militars africanistes eren molt respectats, eren condecorats i pujaven en l’escalafó. No ens han dit que cometeren atrocitats en el Marroc. Mirem aquesta foto de 1922 i observen què porten els aguerrits soldats espanyols en les mans: caps de rifenys.
Militars espanyols amb caps decapitats de rifenys en 1922
És dur i cruel, però no estrany. Per aquella època els italians els tallaven el cap als abisinis – encara que foren cristians – i comptaven amb la benedicció papal comprada per Mussolini. I els espanyols han seguit torturant, com va denunciar EL PAÍS en Iraq, exactament en Base España que els mitjans de comunicació del règim del 78 ens presentaven com modèlica i molt bona amb les criatures. Segons aquest diari en l’article Torturas en Iraq:
“El vídeo difundido por EL PAÍS sobre las agresiones de tres soldados españoles a dos detenidos iraquíes, presenciadas por otros militares, constituye una mancha en el uniforme de un Ejército cuyo despliegue en misiones fuera de España ha dado poco que hablar en términos negativos y ha aportado una sensación general de buen hacer. La vesania con que fueron pateados dos de los detenidos…”
Carro de combat espanyol a Iraq.
Un exemple pràctic de com fabricar terroristes islàmics, presumptament, clar.
En 1975 va tenir lloc el darrer estat d’excepció en vida de Franco, mort al novembre. Amnistia Internacional, organització independent que vetla pels drets humans, va denunciar que es torturava sistemàticament al País Basc i Navarra, però no sols allí. En la cèntrica plaça de Sol hi havia una comissaria on un torturador va fer-se lúgubrement famós. Amb la modèlica Trancición va quedar impune.
I ara, què diu ara AI sobre la salut democràtica de l’Estat Espanyol? Doncs que no va massa bé. En 2014 va publicar-se el seu informe, referit sobretot al 2013. Es queixava de les limitacions al dret de reunió i de manifestació. Encara no havia sortit la Llei Mordaza. Ni pots manifestar-te ni parlar com faries en un estat realment democràtic. La causa és la crisi econòmica brutal en què ens trobem. Es tracta que et quedes a casa i amb la boca tancada.
ESPAÑA. EL DERECHO A PROTESTAR, AMENAZADO
En España, la crisis económica, las medidas de austeridad y los recortes en servicios sociales básicos han motivado que miles depersonas salgan a protestar a la calle en los últimos años. A pesar de que en la inmensa mayoría de los casos estos actos han sido pacíficos, ha habido denuncias de uso excesivo de la fuerza y de malos tratos por parte de la policía, y se han incrementado tanto las sanciones administrativas por asistir a protestas como los abusos de las fuerzas de seguridad contra periodistas que informaban sobre las manifestaciones. Además, las autoridades han manifestado la necesidad de imponer restricciones adicionales a la celebración demanifestaciones, proponiendo modificaciones de la legislación que afectarían directamente al ejercicio de este derecho.
Este informe detalla los motivos de preocupación de Amnistía Internacional en torno a las restricciones impuestas al derecho a la libertad de expresión y de reunión pacífica en España en el contexto demanifestaciones. También incluye algunas conclusiones respecto al uso excesivo de la fuerza por parte de la policía al usar indebidamentematerial antidisturbios durante manifestaciones, o al practicar detenciones. Asimismo, el informe documenta algunos casos de malostratos a detenidos bajo custodia policial, y expone diversos motivos de preocupación respecto a lo inadecuado de las investigaciones llevadas a cabo por las autoridades sobre las violaciones de derechos humanos cometidas por agentes de las fuerzas y cuerpos de seguridad.
Amnistia Internacional España.
Marca España en EEUU. En Youtube hi ha molts més. Sembla una dictadura militar.
És clar que pegar de manera salvatge a gent de tota edat i condició és tan cert com que el PP és un partit podrit per la corrupció, però… torturar es tortura? Pregunte. Sentirem el que va dir Iñaki Rekarte, un ex-etarra penedit entrevistat per Jordi Évole, la diputada de Amaiur Onintza Enbeitaque es filla de torturat i torturada ella mateixa i finalment veurem què diu el ministre de l’Interior. Jo no tinc res a dir, que parlen ells, solament condemnar tota classe de violència i de terrorisme vinga d’on vinga, i manifestar el meu dret de ciutadà pacífic i pagador d’impostos a saber la veritat:
Iñaki Rekarte. Ex-etarra penedit.
La intervención en el Congreso de la dipuitada de Amaiur.
La resposta del ministre i la rèplica de la diputada.
Com pot sentir-se reconeix indirectament el ministre que hi ha casos de tortura condemnats pels jutges: 14 un any, 12 un altre, 5 un altre, etc. Són paraules dites per aquest senyor. Pocs – segons el Ministre – però haver-ne n’hi ha. No es pot negar. A més, hi ha organismes internacionals que han donat el seu dictamen i els jutges són posats pels polítics, és a dir, que la independència judicial en l’Estat Espanyol és una assignatura pendent.
De fet, quan algun jutge se n’ix de límit que té marcat van a per ell. És el cas de Garzón i d’altres jutges que han intentat fer el seu treball amb independència. Sobre si són pocs o molts els casos de tortura, la diputada afirma que en són molts més dels que reconeix el ministre. Tant se val. Siga com siga, queda demostrat que a Espanya es tortura. La incomunicació i la durada de la detenció en aplicació de la Llei Antiterrorista fa que siga possible. Quan va ser votada, tres diputats liberals es manifestaren en contra perquè anava en contra dels drets humans. Un d’ells va ver el valencià d’UCD Muñoz Peirats, res sospitós de ser filo-etarra, sinó garantista dels drets civils.
Un Estat democràtic no pot fer servir mitjans antidemocràtics per lluitar contra el terrorisme o mantenir l’ordre públic ja que deixa de ser democràtic i és converteix en un aparell terrorista que practica el terrorisme d’Estat; una arma molt perillosa que pot dur a un Estat militaritzat i una societat feixista. L’Estat ha de ser el garant de la llibertat, no el seu enemic.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 