This is Opera: L’Anell del Nibelung.

Wagner_s_Ring_Valencia_Review-9

Anell del Palau de les Arts de València. Mehta-La Fura dels Baus.

  Seguim de la mà de Ramon Gener i el seu programa de divulgació operística This is Opera. El tractament serà el mateix que el seguit a Parsifal amb la diferència que he traduit al català-valencià la selecció de textos procedents dels subtítols ja que el foment de la llengua catalana és un dels objectius d’aquest bloc. No obstant això, el vídeo es troba en el castellà original. La tria de les il·lustracions i youtubes és meua. Us recorde que el programa s’emet cada diumenge a les 23 h. a La 2 i dura un poc menys de mitja hora.

fests bayreuthFestspielhaus de Bayreuth

 Ramon Gener, viatjarà fins a Bayreuth, la ciutat on cada any se celebra el Festival wagnerià. Se centrarà en ‘L’anell del Nibelung’. Es tracta d’un cicle de quatre òperes (‘L’or del Rhin’, ‘La Valquíria’, ‘Sigfrid’ i ‘El capvespre dels Déus’), de Richard Wagner, basades en figures i elements de la mitologia germànica, en les sagues islandeses i en el Cantar dels Nibelungs medieval.

‘This is Opera’ també assistirà a un insòlit experiment musical en un desballestament de cotxes. I xarrarà amb el musicòleg i pianista Stefan Mickisch.

Per veure el documental clica ACÍ.

WAGNER 3El programa que ara comença tracta sobre un dels compositors més complexos de la història de la música: Richard Wagner. La seua música és tan immensa i majestuosa, que pot arribar a ser aclaparant. Per açò, avui ens acostarem a ella a través dels somnis, a través dels nostres desitjos més íntims i personals.

Wagner tenia un gran somni, crear el projecte operístic més gran i ambiciós de la història de la música, “L’anell del Nibelung”. No és una òpera, en són quatre, una tetralogía, un drama monumental. La primera d’aquestes obres és el pròleg, “L’or del Rin”. Després ve “La valquíria”, que conté la melodia més famosa del gran compositor alemany. [La cavalcada de les valquíries]. La tercera d’aquestes quatre òperes és “Sigfrid”. I finalment, “El crepuscle dels déus”. En total, més de 15 hores de música; així, en fred sembla una exageració, però penseu que Wagner va necessitar de la primera a l’última d’aqueixes 15 hores per a retratar el nostre món. Des de la seua creació fins a la seua total destrucció per culpa de l’ambició i l’egoisme. 15 hores per a dir-nos d’una forma magistral com hauríem de crear un món millor.

ring3

El nan Alberich, el nibelung, acaçant les filles del Rin mogut per la lascívia.

 Intentar abastar aquestes quatre òperes en un sol programa és una missió absolutament impossible, almenys per a mi. Així que, anem a parlar d’aquesta immensa tetralogia des de la primera d’aquestes quatre òperes, des del seu pròleg, “L’or del Rin”. Una òpera que comença amb aquesta nota. El meu bemoll major. Molt a poc a poc. El meu bemoll major… Que es va desenvolupant en un concorde perfecte. Escolteu, va cap amunt. És com si alguna cosa s’estiguera creant, és la creació del Rin. Són les aigües que flueixen, i cada vegada que flueixen més de pressa. Les aigües flueixen i flueixen, es tracta de la creació del riu, però molt més que açò, es tracta de la creació de la naturalesa, de la creació de tot un món, perquè la naturalesa en la música sempre o quasi sempre sona exactament en el meu bemoll major.

bayreuth edificiFestspielhaus de Bayreuth. El teatre on cada estiu se celebra el Festival Wahner.

  Quan pense en Wagner, pense en un home que no deixa indiferent a ningú. Un home que amb “L’anell del Nibelung” va crear tot un món mitològic per a dir-nos qui som, d’on venim i a on anem. Un home que, a més, va voler crear un teatre únic per a representar la seua tetralogía, un teatre que va convertir en el seu gran somni. Per a conèixer el seu teatre somiat cal viatjar a Bayreuth, Alemanya. Cada any, milers d’amants de Wagner agafen un avió per a dirigir-se allí. I allí ens dirigim també nosaltres.

ring4Alberich furta l’or del Rin.

 Tinc una estona abans d’embarcar, a veure si sóc capaç d’explicar-vos de què va “L’or del Rin”. En l’òpera hi ha un munt de personatges, però vaig a parlar-vos dels principals. Comencem per les filles del Rin, tres nimfes que custodien el més sagrat de l’univers, l’or del Rin. Seguim per Wotan, el pare de tots els déus. Un personatge clau que vol construir un castell, un temple de dimensions colossals per a tots els déus germànics, el Walhalla. I finalment, el personatge que ho desencadena tot, Alberich, el Nibelung, un ser vil, egoista i despietat que, com tots els nibelungs, viu sota terra com les rates. Alberich furga sota terra fins a arribar al llit del Rin, descobreix l’or, i una de les nimfes li confessa que qui aconseguisca fer un anell amb aqueix or, posseirà per sempre el poder absolut. Però per a poder forjar aqueix anell que atorga el poder absolut – i, atenció, aquesta és l’essència de “L’anell del Nibelung”–  cal renunciar a l’amor. Solament aquell que renuncia a l’amor, podrà forjar l’anell de poder absolut. Vosaltres què faríeu? Robaríeu l’or? Renunciaríeu a l’amor i forjaríeu l’anell? Poder o amor, aqueixa és la qüestió. Una qüestió, que si llegiu els periòdics o mireu les notícies veureu que és molt actual.

tolkien libroDiuen que Tolkien es va inspirar en Wagner i en el seu Anell del Nibelung per a escriure “El senyor dels anells”, adaptada en cinemes per Peter Jackson. Una altra saga que desperta passions. Orcos, nans, hobbit i un anell que atorga el poder, però que també corromp. Si coneixeu “El senyor dels anells”, sabeu més sobre Wagner del que imagineu.

La primera vegada que vaig venir a Bayreuth va ser fa més de 20 anys, i he de confessar-vos que llavors, Richard Wagner no m’agradava massa. No entenia la seua música i se’m feia pesada i llarga. Sempre massa llarga. Vaig arribar en ple mes de juliol i el festival de Bayreuth era a punt de començar. Em va sorprendre veure que estava ple de gent, gent de tot arreu, i és que Wagner genera devoció. Per als aficionats és un Déu i el teatre de Bayreuth, la seua església.

Benvinguts a Bayreuth. Aquest és el lloc al que peregrinen tots els fans de Wagner. Ací tot respira a Wagner. I a la part alta d’aquest pujol, el famós pujol verd, és on es troba el teatre dissenyat per Wagner per a representar les seues pròpies òperes, especialment, “L’anell del Nibelung”. Es troba just ací. Aquesta és la placa que commemora la primera representació de “L’anell” ací a Bayreuth, en 1876. Entre els assistents estava tota la intel·lectualitat de l’època, Tchaikovski, Camille Saint-Saëns… Hi havia reis, cancellers, primers ministres, etc. Va ser una estrena monumental que es va convertir en un gran esdeveniment social. Per a qualsevol amant de Wagner, estar en Bayreuth és un somni. Però obrir portes prohibides al públic i travessar passadissos permesos solament al personal és increïble. Estem veient les entranyes de Bayreuth.

bayreuth llenoInterior del teatre de Bayreuth.

 Atenció, perquè som a punt d’entrar en el gran temple de Wagner. Tots els que encara no conegueu aquest teatre, per favor, estigueu molt atents, perquè aquest és un lloc molt especial. Preparats? Seguiu-me. Mireu, aquest és l’escenari, és absolutament increïble, és gegant. I veniu per ací, mireu, açò és Bayreuth… És un lloc increïble. Tal vegada penseu que tenen una estètica una mica austera, però heu de saber que està fet a dretcient. Tot el que veieu darrere de mi està pensat i dissenyat pel propi Wagner. Gens del que hi ha ací és casual, tot està dissenyat para i per la seua obra, per a enaltir el drama, enaltir el que passa damunt de l’escenari.

Hi ha un munt de detalls que fan d’aquest auditori un lloc únic en el món. Per exemple, veniu, mireu el fossat de l’orquestra. Wagner no volia que els espectadors es distragueren amb res, per açò va amagar els músics, els va posar sota l’escenari, en un fossat. Ara es veuen fossats en tots els teatres d’òpera, però Wagner va ser el primer. Un geni.

amfiteatre grecAmfiteatre grec.

 En la platea es va lluir, volia fugir del teatre a la italiana amb forma de ferradura, i es va inspirar en els teatres clàssics. Per açò, tots els seients són exactament iguals, sense llotges. Tots els espectadors són iguals, i des de qualsevol punt del teatre es veu l’escenari perfectament. També va llevar els passadissos, perquè la gent no es poguera saludar. Si véns a Bayreuth és per a veure l’òpera. Els seients són estrets i incòmodes, i l’espai per a les cames és quasi inexistent. Asseure’s ací durant cinc hores s’acosta bastant a un mètode de tortura. Però crec que Wagner ho va fer a propòsit, perquè la gent no es dormira. Perquè a més, Wagner, també va ser el primer a fer alguna cosa que ara ens sembla tan elemental com apagar els llums. Fins llavors, la gent anava a l’òpera a relacionar-se, a parlar, a menjar… Wagner es va ocupar que tot allò acabara. També va ser el primer a prohibir l’entrada una vegada que l’òpera havia començat.

Stefan_MickischPer entendre millor la música de Wagner he quedat amb la persona que, us ho assegure, millor coneix la seua obra. Avui dia, parlar de Wagner és parlar del musicòleg pianista Stefan Mickisch.

– Guau, Stefan.

– Hola, Ramon. Havia de tocar-ho fins al final.

– La teua interpretació ha sigut fantàstica. Podries explicar-nos què has tocat?

 – L’eixida del sol en “L’or del Rin”.

– Stefan, eres el major expert en Wagner, però així i tot, tots hem de saber quan vas escoltar la música de Wagner per primera vegada.

– Als 13 anys. Vaig ser a veure “Sigfrid” a Munic, en l’òpera nacional. El meu pare em va portar allí perquè apareixia un drac combatent, i va pensar que, com abans havia jugat molt al futbol “Sigfrid” era un bon començament. Amb 13 anys ja entenia bastant. Per a llavors ja havia interpretat, per exemple… A Schumann,  a Mozart o a Ravel. Però açò mai ho havia escoltat.

– I encara ho tens en el cap?

– Sí, encara.

– Bé, anem al gra, anem al nucli d’aquesta gran tetralogía. Hi ha un or. Sí, amb poders. Aqueix or està en el Rin.

– Exacte.

– Podries explicar-nos què és aquest or?

– L’or és innocent. No té cap maldat.

– I llavors, arriba Alberich… 

ring2

– És solament alegria. Naturalesa innocent, no hi ha cap problema. Però arriba Alberich… Alberich és el dolent. Arriba amb petits intervals de segona. És música de dolent. No és atractiu com nosaltres. Un s’adona de seguida, no té bon aspecte. I li agradaria posseir a una de les boniques filles del riu. Però és impossible. Les filles del Rin custodien l’or.  Arriba Alberich i el roba.

– Per què?

– Perquè no troba l’amor, Alberich és un nan i té moltíssima energia. I francament, en la seua casa també hi ha nanes, en el món subterrani. Però elles no són boniques. No massa, i prefereix…  A les filles del Rin.

– Però les filles del Rin li expliquen el secret de l’or.

– Sí, açò és una estupidesa, la segona filla del Rin es va de la llengua i li diu que si algú roba l’or de la naturalesa, aqueix algú haurà de renunciar a l’amor.

– I aquesta és la qüestió, renunciar a l’amor.

– Flosshilde, Wellgunde i Woglinde es diuen, i la mitjana se’n va de la llengua. Per què? Perquè mai es va poder arribar a imaginar que existisca algú que puga renunciar a l’amor.

– Però, Alberich ho fa.

– Sí, perquè solament rep rebuig de les filles del Rin, burles, així que decideix…  Les nimfes li han revelat que qui aconseguisca forjar un anell amb aqueix or posseirà el poder absolut. Però recordeu, tenir l’anell és renunciar a l’amor. Aquesta és l’essència del drama de Wagner, la confrontació entre el poder i l’amor.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tornem a Bayreuth. En aquesta ciutat es respira Wagner pels quatre costats. El compositor és el seu autèntic motor però què ocorre amb els seus habitants? M’agradaria saber què relació tenen ells amb Richard Wagner.

-Sí, el coneixem. Està assegut al nostre costat.

-Naturalment que conec la música de Wagner. Porte vivint 30 anys en Bayreuth, he anat tots els anys al festival.

-Sé que Wagner és un compositor famós.

– Jo visc a Bayreuth, i a Bayreuth és normal topar-se sempre amb Wagner.

-No sabria dir-te com es diuen les òperes però si les escoltara et diria, “sí, aqueix és Wagner”.

-Bé, hem mantingut una relació especial amb Wagner perquè els meus pares procedeixen de Baviera.

-Conec una mica la música però no sóc cap expert en Wagner, com una altra gent d’ací.

-Sí, conec a “Els mestres cantores”, “L’holandés errant”, “Tristany i Isolda” i segur que hi ha alguna altra que ara no recorde.

– “Tannhäuser”, és la meua favorita. 

-“Parsifal”, “Tannhäuser”, “Els mestres cantores”.

-“L’anell”, probablement, seria la que més ens interessaria veure. Coneixem altres òperes seues.

wotan-Bryn Terfel Odin

Un dels personatges claus de “L’anell del Nibelung” és el déu Wotan, el pare de tots els déus. Per a conèixer-lo millor, tornem amb Stefan Mickisch.

– Genial. Dis-me, qui és Wotan i per què sona així?

– Wotan és el rei dels déus.Wotan participa en una tasca de creació amb el seu intel·lecte. És majestuós. Té temps.

És el cap.

– Així és. I la seua veu és agradable, per exemple, té un jaguar enorme en el garatge, una casa gran i bonica i ni tan sols necessita un sistema d’alarma perquè …

Simplement no ho necessita.

– Clar, però què té? Aquest leitmotiv prové de l’anell. És una transformació, ell també necessita poder, també desitja tenir poder però…

Vols dir que ell, d’alguna manera està connectat amb l’anell?

– En realitat, està connectat amb Alberich. Connectat amb l’anell però, cura, cal parar esment. Ell també persegueix poder però sense renunciar a l’amor i la bellesa. Aqueixa és la gran diferència entre ell i Alberich. Alberich és… Desitja… Segueix el camí de la maldat. Wotan vol seguir sent bo però també …

– Vol poder.

– Vol tenir poder.

Per açò sona majestuós.

– Majestuós, sempre es parla del leitmotiv de Wotan, però açò és solament una petita part. Wotan té molts altres petits aspectes dels quals parlar. És valent. Has sentit abans una part així…? (Sona música associada a Wotan)

És molt important. Què significa açò?

– Açò significa ser despert, ser conscient.

– Intel·ligència?

– Sí. No és un qualsevol sinó que és summament intel·ligent, plenament conscient. A més és algú capaç de construir alguna cosa.

wagner color  verdi color

Estic convençut que en la música de Wagner gens és per casualitat. Per açò, estem en aquest desballestament als afores de Bayreuth. M’agradaria parlar-vos de dues meravelles musicals que tenen a veure amb Wagner i amb Verdi. Dues coses que van ocórrer en el mateix any, en 1853, l’any en què Wagner acabava “L’or del Rin” i Verdi estrenava “Il Trovatore”, una de les seues grans òperes.

Frank, és genial que puguem trobar-nos avui ací.

– M’agradaria que m’ajudares a explicar què anem a fer amb aquestes dues encluses.

Val. Coneixes l’òpera “El trobador”, de Verdi?

– No, per desgràcia.

Has de veure-la, home.

– Sí, ho sé, però encara no he tingut temps.

Val, Verdi va compondre aquesta òpera en 1853 i crec que va tenir una idea genial. Va intentar crear l’efecte estèreo, és a dir, va inventar una espècie de Home Cinema. Va pensar, al principi del segon acte, quan els gitanos estan en l’escenari, els gitanos que treballen amb ferro, va pensar, mentre l’orquestra toca i el cor canta, col·locaré dues encluses al costat de l’escenari, un al costat dret de l’escenari i l’altre al costat esquerre, i d’aquesta manera aconseguiré…

– Un efecte estèreo.

Exacte, un efecte estèreo. Açò ja va ser en el segle XIX. Què et sembla si ho intentem ara?

– D’acord.

Val, però com tu encara no coneixes la música, si et sembla, l’escoltem per primera vegada perquè sàpigues com va.

D’acord?

Il trovatore. Cor dels gitanos.

Val. I després comencem. Escoltem la música. Atent. (Sona el cor dels gitanos amb les martellades) Sents les encluses?

– Sí.

Primer dreta, esquerra, dreta, esquerra, dreta, esquerra. Pots sentir-ho?

– Sí, ho sent.

Bé, ara parem, ho tornem a posar des del principi i intentem fer-ho. Els dos junts. Tu primer. (Música) (Colps d’enclusa) Una altra vegada, una altra vegada.Vinga, ara ho fem  com Verdi volia. Tu colpeges ací, en el costat dret de l’escenari, i jo colpege ací, en el costat esquerre. Ho tens? Tornem a posar la música. (Música) Tu primer. (Colps d’enclusa) Bé. Açò és, Frank, ho estàs fent molt bé. 

Genial, però espera que açò no acaba ací. Resulta que Wagner va tenir la mateixa idea. Aquesta és una història realment increïble. Wagner i Verdi van nàixer el mateix any, en 1813. Els dos mai es van arribar a conèixer però malgrat açò, en el mateix any, en 1853, a tots dos se’ls va ocórrer, precisament, la mateixa idea. Bé, la mateixa idea però una mica diferent. Verdi tenia aquestes dues encluses col·locades en l’escenari i Wagner 18 encluses, però les va posar darrere de l’escenari. Per a poder realitzar la idea de Wagner necessitem més acció, més gent, més encluses. Com ho podem fer?

– Necessites la meua ajuda?

Sí.

– Puc organitzar-ho sense problema. Anem per allí.

Rheingold. Descens al Nibelheim.

 Ok, genial. Hola, xics. Com esteu? Teniu tots un instrument? Entre cometes, un instrument per a tocar. Acostar-nos una mica més a mi. Ja sabeu tots el que anem a fer, veritat? Representarem, o ho intentarem, la idea que va tenir Wagner quan va compondre “L’or del Rin”. Mentre Wotan descendeix pel Rin, escolta com treballen els nibelungs, veritat? Els nibelungs, que són ferrers, gent bruta, són nans bruts, lletjos i treballen durant tot el dia. Wagner volia mostrar-nos un caos, volia mostrar el caos en el Nibelheim. Ara començarem amb la música des del principi i intentarem recrear aqueix caos. D’acord?  (Sons metàl·lics que recorden la baixada de Wotan al Nibelheim) Ara, més fort. Més fort. (Sons metàl·lics) Exacte! Exacte!

fricka-y-wotan

Ja us he explicat que, quan vaig viatjar a Bayreuth per primera vegada, no estava enamorat de Wagner però em va ocórrer una d’aquelles coses que solament t’ocorren una vegada en la vida. A la meitat del meu viatge, vaig coincidir amb un fan de Wagner i li vaig explicar que em dirigia a Bayreuth. Ell, emocionat, em va regalar tota la tetralogia de “L’anell del Nibelung” en cintes de casset. En total, 15 cintes de casset. A més, em va dir una cosa que se’m va quedar gravada per sempre: “Si no t’agrada Wagner, tens un problema”. “Si Wagner no t’agrada, el problema és teu. No de Wagner”. La música de Wagner és tan natural que es fica sota la pell. És molt propera. No es pot simplement escoltar a Wagner sense més. Has de deixar que et penetre, has d’entregar-te.

ring54

– Diries que “L’anell del Nibelung” és la seua millor obra?

– No. Però tampoc és la pitjor. De fet, no hi ha una que siga la millor. Cada obra és, a la seua manera, una peça única.

– Potser podríem dir que “L’anell” és la seua obra més intel·lectual.

– Diria que, probablement, siga la seua obra èpica de major qualitat, per dir-ho d’alguna manera, quant al contingut filosòfic es refereix.

– Perquè, què vol dir-nos Wagner amb “L’anell”? Quin és el significat de “L’anell”?

– Crec que hi ha una transformació. Wagner ja havia començat a concebre “L’anell” a la fi de la dècada de 1840 però la seua idea va canviar amb el pas del temps per la influència de Schopenhauer. Per açò diria que el que anava a ser una òpera sobre herois socialistes, va acabar convertint-se en un poema sobre el món que parla del poder i la política, del poder de salvació de l’amor, alguna cosa molt metafísic també.

– Llavors hi ha una lluita entre l’amor i el poder.

– Podríem dir-ho així? Sí, podríem dir que hi ha una lluita entre l’amor i el poder. També hi ha una paràbola d’un món arruïnat per la política. Wotan és el polític que es malmet i, al final, solament queda aqueixa visió de l’amor que tot ho venç.

– I també podríem dir que Wagner, a pesar que va morir fa 150 anys, encara és molt actual, no et sembla?

– Per descomptat, si pensem en “L’anell” ens vénen a la ment moltes preguntes com què fem per a conservar el poder?, o som realment amos de les nostres decisions? Ens ocorre igual que a Wotan, que va dir: “Vaig ser jo el que va lligar les seues pròpies cadenes, jo, el més esclau de tots, el déu que se suposa que ha de ser el més lliure”. Igual que un polític és esclau de les seues pròpies polítiques. Açò també és molt interessant i molt actual.

Bayreuth_24.05.06_Kirchgasse_8_Restaurant_Eule

El restaurant wagnerià per excel·lència en Bayreuth és el famós Eule, en el centre de la ciutat. En el seu moment a Wagner va visitar aquest restaurant i, més endavant, es va convertir en centre de reunió de cantants i directors que actuaven en el festival. Per açò, les seues parets estan repletes de fotos dedicades de les principals personalitats del món de l’òpera. Ja que estem ací, deixeu-me que us explique que el procés de composició de les quatre òperes de “L’anell del Nibelung” van costar a Wagner 27 anys, nou mesos i un dia. Una xifra que sembla més una condemna, una barbaritat.

Wagner va intuir com el món es destrueix per culpa de l’ambició humana. Aquesta és la grandesa de Wagner, aquesta és la seua lucidesa creativa, la seua clarividència. Així que quan us acosteu a Wagner, quan us acosteu a la seua música, quan us acosteu al seu missatge, us adonareu de la seua clarividència i de la seua universalitat perquè si existeix una veritat o alguna cosa semblat a la veritat, aquesta estiga tal vegada, tal vegada, en l’obra de Richard Wagner.

Estem arribant al final del nostre viatge. Finalment, ací, en El crepuscle dels déus, la maledicció de l’anell ho ha corromput tot. Wotan ha aconseguit controlar el món, però haurà de presenciar com el seu castell somiat es fa miques.

Stefan, estem arribant al final del programa i hauríem d’intentar fer un resum de la tetralogia. Què passa al final d’aquesta immensa tetralogia?

– L’últim tema és “La redempció de l’amor”, la certesa que l’amor sempre s’imposa. Aqueix és l’últim tema. Un tema que modula a la tonalitat de Wotan, Re bemoll major. Açò significa que Wotan no és un perdedor. I també significa que l’Anell no té un final negatiu. Crec que és molt important subratllar-ho. L’Anell acaba d’una manera positiva.

Escena final de Der Ring.

 – Per l’amor.

– Per l’amor, per la tonalitat i per Wotan. Wotan compleix la seua missió, porta la història del món un pas més enllà. Una època d’evolució.

– Per açò, al final de “L’Anell”, sona “L’alliberament”.

– Exacte.

Aquest alliberament de l’amor, llavors, d’alguna manera, l’amor acabarà salvant al món?

– Sí.Podríem dir-ho així?

Exactament.

– Açò és el que diferencia a Wagner de Nietzsche. I també de Schopenhauer. Schopenhauer i Nietzsche eren pessimistes i deien que el món no tenia salvació possible.

– Però Wagner…

– Wagner diu que el món pot ser salvat …

– Gràcies a l’amor.

– Gràcies a l’amor. I jo puc dir-te com: així. (Toca al piano el tema de la redempció per l’amor) Amb açò queda tot clar. (El toca de nou)

Wagner va morir en 1883, 7 anys després de fer realitat el seu gran somni, estrenar “L’anell del Nibelung” en el seu teatre, ací en Bayreuth. Amb aquesta obra, Wagner ens va deixar un missatge universal: solament l’amor ens alliberarà de la nostra obsessió pel poder. Solament l’amor farà possible nostra existència. Solament amb l’amor serem capaços de construir un món millor.

tumba de wagner (2)  tumba wagner

És per açò, per la profunditat del seu missatge, que després del meu primer viatge a Bayreuth, vaig quedar fascinat per Richard Wagner. És per açò, que cada vegada que estic ací, visite la seua tomba. Aquesta tomba ací, senzilla, austera, en la qual ni tan sols el seu nom està gravat en la làpida. Un altre desig de Richard Wagner, qui en vida va dir: “per a què esculpir el meu nom en la làpida, si tothom sabrà qui està enterrat sota ella”.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a This is Opera: L’Anell del Nibelung.

  1. SrGato ha dit:

    Me gustó mucho el programa. Para hablar sobre Parsifal vino aquí a Valencia y tocó el piano en la Ciudad de las Artes y las Ciencias.

    Buena labor de Ramón Gener, que ya seguía en TV· con su ‘Ópera en texans’.

    Saludos.

  2. rexval ha dit:

    Coincidimos plenamente. Yo la lo conocía por la TV3 donde hacía un programa similar llamado “Òpera en texans”. Vale la pena ir a la web de TVE, a la carta y bajárselos para conservarlos antes de que los retiren.

    Un cordial saludo.

    Regí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s