Bukowski’s Factotum. Last chapter in Catalan-Valencian by Regí. Something about the poet.

charles-bukowski j0iCharles Bukowski, always drinking and smoking.

Thanks to my good friend Luis.

I have liked Bukowski since a teenager. I saw Ferreri‘s film The Most Beautiful Woman in Town with Ben Gazara and Ornella Muti. Something happened inside me. I needed to know more about this writer, so I bought my first book by Bukowski. I liked it very much and went on to read all of his books.

He’s not only a writer but also  a poet. His poetry is not stupidly romantic, but realistic. Brutally realistic, because life is not a fairy tale. Life is dirty, sad, brutal…

Bukowski talks about his life, a life without heroes, saints or gods. He is a loser, a alcoholic, a man who only cares about two things: alcohol and sex. He needs these things to stay alive,  to keep him from committing suicide. He goes from whore to whore and from a bottle of whiskey or wine to another. But he has another passion: books. He is an avid reader. He enjoys good literature and goes to the public library whenever he’s not drunk.

But he’s an outsider. He doesn’t believe in the American Dream. He knows the rich can pay for the best and youngest prostitutes, while the poor can only afford the old and ugly ones. He once met  a beautiful woman, a whore. She was the most beautiful woman in town. He fell in love with her but she killed herself. He nearly did the same. He tried to drink himself to death, but he met a teenage girl who took care of him. They went to a beach. The girl showed him her naked body, took his hands and put them on her young breasts. He cried like a child, wrote a poem and forgot Cass, the most beautiful woman in town.

storie_di_ordinaria_follia_ben_gazzara_marco_ferreri_004_jpg_fqsxCharles Bukowski is the poet of despair. He said alcohol was one of the best things that came to America besides him. He always writes drunk. He has never written a poem completely sober. When people call him the greatest poet in the United States, he answers that his friends call him Hank. He likes desperate men with broken teeth and broken fates. He also likes women in dirty, torn stockings and cheap makeup; the perverts better than the virtuous. He writes about marginal people because he’s an outsider. He hates laws, morals and religion. He dislikes being molded by society.

As far as I know, you can find all Bukowski’s books translated into Spanish. They are published by Anagrama. Only one book has  been traslated into Catalonian, La màquina de cardar (The Fucking Machine). You can buy it in Empúries. A pity because Bukowski is one of the better American poets and his books are read around the world.

There are two excellent films based on Bukoski’s stories. In 1981, the Italian director Marco Ferreri made Storie di ordinaria follia (Tales of Ordinary Madness), based on the short stories of Bukowski with Ben Gazzara in the role of Bukowski’s character and Ornella Muti as Cass, the girl.

Tales of Ordinary Madness

 The second one is Factotum. It was made into a film of the same title in 2005, directed by the Norwegian director Bent Hamer and starring Matt Dillon, Lili Taylor and Marisa Tomei.

You can also see and listen to Bukowski in Youtube. No one can read his poems as he does.

Love

 All his work is autobiographic. His family went to America from Germany. His father was unemployed during the Great Depression. Each day, he would get dressed and pretend he was going to work. It was shameful not to have a job. His father believed in the American Dream, Bukowski did not. Neither do I…

Now, here is my translation into Catalonian of the last chapter of Factotum.

Factotum. Trailer.

 FACTÒTUM DE CHARLES BUKOWSKI.  CAPÍTOL FINAL.

Les seues natges semblaven el cor viu del món.

El protagonista, després d’anar a buscar treball sense èxit, veu vi una i una altra vegada fins que entra en una sala d’striptease. La ballarina, molt sexy i ardent no és capaç d’exitar-lo.

I a mi no se’m va poder posar dura.


Factotum portada englishL’Agència de Treballadors per a la Indústria estava emplaçada just al costat de la serradora. Els rodamons estaven millor vestits, eren més joves, però igualment desclassats. S’asseien en les vores de les finestres, encongits, calfant-se amb el sol i bevent el café gratis que l’Agència oferia. No tenia llet ni sucre, però era gratuït. No hi havia tanca de filferro que ens separara dels empleats. Els telèfons sonaven més sovint i els empleats estaven molt més relaxats que en el mercat de les granges.

Em vaig acostar al mostrador i em van donar una targeta i una ploma lligada amb una cadeneta.

—Emplene-la —em va dir l’encarregat, un jove mexicà d’agradable aparença, que tractava d’ocultar la seua càlida naturalesa sota una fredor professional.

Vaig començar a emplenar la targeta. En l’apartat de la meua adreça i número de telèfon vaig escriure: «No en tinc.» Després en l’apartat d’estudis i habilitats professionals vaig escriure: «Dos anys en el City College de L.A. Periodisme i Artesania.»

Llavors li vaig dir a l’empleat:

—He desbaratat aquesta targeta. Em pot donar una altra?

Em va donar una altra. Vaig escriure llavors: «Graduat en l’Escola Superior de Los Angeles. Encarregat d’enviaments, emprat de magatzem, mosso de càrrega. Una mica de mecanografia.»

Li vaig lliurar la targeta:

—D’acord —va dir l’empleat—, assega’s i veurem si apareix algun treball.

Vaig trobar un buit en la vora d’una finestra i em vaig asseure. Un negre vell estava assegut al meu costat. El seu rostre era interessant; no tenia l’usual aire de resignació de la majoria de nosaltres. Semblava com si estiguera tractant de no riure’s de si mateix i de tots els altres. Es va adonar que li mirava. Em va somriure.

factotum_negre

—El tio que porta açò és un tio amb collons. Li van tirar del treball en granges, es va cabrejar, va venir ací i va començar tot açò. S’ha especialitzat en el treball a destall. Si algú, per exemple, vol tenir un camió descarregat ràpid i barat, truca ací.

—Sí, ja he sentit.

—Si un tio necessita tenir un camió descarregat en poca estona i a poc preu, truca ací. El paio que porta açò es porta el 50 per cent. Nosaltres no ens queixem. Agafem el que ell ens aconseguisca.

—Per mi està bé. Merda!

—Sembles una mica adormit. Et trobes bé?

—Vaig perdre a una dona.

—Tindràs unes altres i les tornaràs a perdre.

—On es van?

—Prova una mica d’açò.

Era una botella ficada en una borsa. Em vaig prendre un glop. Era oporto.

—Gràcies.

—No hi ha dones pels voltants de la serradora.

Em va tornar a passar la botella.

—No deixes que ens veja bevent. És una de les coses que no suporta.

Mentre estàvem allí asseguts bevent, van cridar a diversos homes i se’n van marxar a treballar. Açò ens va animar. Almenys hi havia una mica d’acció. El meu amic negre i jo esperem, passant-nos la botella l’u a l’altre. Prompte es va buidar.

—On és la tenda de licors més propera? — preguntí.

Vaig apuntar l’adreça i vaig eixir. Per alguna raó sempre feia calor durant el dia en les proximitats de la serradora  de Los Angeles. Veies a vells rodamons passejant per allí amb pesats abrics a la meitat de la carolina. Però quan arribava la nit i l’alberg de la missió estava replet, aquells abrics eren la seua millor garantia de supervivència.

Quan vaig tornar de la tenda de licors el meu amic seguia encara allí. Em vaig asseure i vaig obrir la botella i li vaig passar la bossa.

—Mantén-la baixa —em va dir.

S’estava ben allí bevent  sense preocupacions. Uns quants mosquits van començar a revolotejar al nostre al voltant.

—Mosquits del vi —va dir ell.

—Els fills de puta són uns addictes.

—Saben el que és bo.

—Beuen per a oblidar a les seues dones.

—Solament beuen.

Vaig donar un manotada en l’aire i vaig atrapar un dels mosquits vinaters. Quan vaig obrir la mà tot el que vaig poder veure en el meu palmell va ser una diminuta taca negra i l’estranya intuïció d’un parell de aletes. Kaputt.

—Ací ve!

Era l’agradable jove que dirigia el lloc. Es va plantar davant nostre.

—Molt bé! Vegen-se d’ací! Isquen cagant llets d’ací, fotuts borratxos! Vagen-se volant abans que cride a la policia!

Ens va portar fins a la porta, espentant-nos i maleint. Em vaig sentir culpable, però no em vaig enfadar. A pesar que ens anava donant espentes jo sabia que en realitat no estava molest amb nosaltres. Era un xic agradable. Portava un gruixut anell en la seua mà dreta.

No anàvem el bastant de pressa i vaig rebre de ple l’anell en l’ull esquerre; vaig sentir com la sang em començava a caure i després vaig notar com s’unflava. El meu amic i jo ens vam veure de potes en el carrer. Ens allunyem caminant.

Trobem un portal i ens asseiem en el graó. Li vaig passar la botella. Li va pegar un glop.

—Bon vi.

Em va passar la botella. Vaig pegar un glop.

—Sí, bon vi.

—El sol ja està alt.

—Sí, el sol està ben alt.

Ens asseiem en silenci, passant-nos la botella l’u a l’altre. Es va acabar la botella.

—Bé —va dir ell—, me n’he d’anar.

—A reveure.

Es va allunyar. Jo em vaig alçar i em vaig anar en adreça oposada; vaig donar la volta a la cantonada i vaig pujar per Main Street. Seguí caminant fins que vaig arribar al Roxy. Hi havia fotos de les ballarines col·locades amb xinxetes darrere d’un cristall al costat de la porta. Hi vaig entrar i vaig comprar un tiquet. La xica de la taquilla tenia molta millor pinta que les de les fotos. Només em quedaven 38 centaus. Em vaig introduir en el fosc cinema de vuit files. Les tres primeres files estaven plenes.

Factotum-image-1216

Vaig tenir sort. La pel·lícula havia acabat i la primera ballarina acabava de començar el striptease. La primera solia ser habitualment la pitjor, una veterana vinguda a menys, relegada ara a bellugar la cama en el cor la majoria de les vegades. Ací teníem a Darlene com a obertura. Probablement alguna altra havia sigut assassinada o tenia la regla o havia tingut un atac d’histèria i aquesta havia sigut l’oportunitat per a Darlene de tornar a ballar sola.

Però Darlene era una tipa legal. Prima, però amb bones mamelles, un cos com un salze. I al final d’aquella esvelta esquena, d’aquell cos com un jonc, hi havia un enorme cul. Era com un miracle —suficient per a tornar boig a un home.

Darlene anava vestida amb un llarg vestit de vellut negre, amb la faldilla tallada molt alta, les seues cuixes i cames eren d’un blanc somort en contrast amb el negre del vestit. Ballava i ens mirava a través d’uns ulls espessament pintats. Aquesta era la seua oportunitat. Volia tornar, ser una altra vegada una ballarina cotitzada. Jo estava de la seua part. Mentre es baixava les cremalleres més i més parts del seu cos anaven quedant al descobert, lliscant-se fora del vellut negre, les cames i la pàl·lida carn. Prompte el seu abillament va quedar reduït al sostenidor rosat i a la mínima bragueta adornada amb els diamants de plàstic agitant-se que lluïen  mentre ballava.

Darlene va seguir ballant i es va agarrar a la cortina de l’escenari. La cortina estava rasa i molt bruta. La va abraçar, ballant al ritme dels quatre paios de la banda i la llum intermitent dels focus.

Va començar a follar-se la cortina. La banda va accelerar el seu ritme. Darlene s’estava raspallant realment la cortina; la banda li donava més marxa i ella seguia la marxa. La llum rosada va canviar sobtadament a porpra. La banda es va posar dempeus, va tocar amb totes les seues ganes. Ella va semblar arribar al clímax. El seu cap va caure cap a arrere, la seua boca es va obrir…

Llavors es va incorporar i va tornar ballant fins al centre de l’escenari. Des d’on jo estava vaig poder sentir-la cantar per a si mateixa per sota de la música. Va agafar un tirant del seu sostenidor i se’l va llevar amb un veloç moviment; un tipus de la tercera fila va encendre un cigarret. Només li quedaven les braguetes. Es va ficar el dit en el melic i va gemegar.

Va seguir ballant en el centre de l’escenari. La banda tocava ara molt suaument. Va començar a bellugar-se amb dolçor. Se’ns estava follant a tots. Les lluentes braguetes es balancejaven lentament. Llavors els quatre paios de la banda van començar a arremetre de nou amb un crescendo progressiu. Estava recolzant la culminació de l’acte; el bateria estava sacsejant un repic de tambors com el foc d’una metralladora; semblaven esgotats, desesperats.

Darlene es va acariciar les bufes, ensenyant-nos-les; els seus ulls lluminosos relluïen amb la plenitud del somni, els seus llavis estaven humits i oberts. Llavors es va girar ràpidament i va agitar les seues esplèndides natges davant nostre. Els adorns saltaven i brillaven entre centelleigs, embogien, centellejaven. Els focus tremolaven intermitents en el paroxisme, dansant com a astres desorbitats. La banda tocava una música frenètica, desenfrenada. Darlene vibrava com una posseïda. Es va llevar les braguetes. Jo vaig mirar, tots van mirar. Vam poder veure els pèls del seu cony a través de la braga de malla color carn. La banda l’estava sacsejant de debò, les seues natges semblaven el cor viu del món.

I a mi no se’m va poder posar dura.


factotum4 llit  Factotum (2005) bar
Les fotos anteriors pertanyen al film noruec Factotum.


Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Directors, Llibres, Pel.lícula, Poema, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s