Educació: el dret de no triar (i III). El foment de la desigualtat.

rebelion en las aulas
Fotograma de Rebel·lió en les aules. Una escola en un barri suburbial de Londres on els xics estan condemnats a ser carn de canó.

 En l’entrega anterior vam comentar que el sistema educatiu espanyol actual és classista i racista. Encara que sone fort, és la norma habitual al món.  Ho podem veure clarament en tota Amèrica on els blancs són els rics i els que tenen la pell més fosca són els pobres, dit això en termes generals. ¿A que no podem imaginar-nos una tele-fem on el senyor siga negre o indígena i el criat siga alt, ros i amb els ulls blaus? Impossible. Les societats americanes del nord i del sud s’estratifiquen en raó de classe social i de raça. A l’Estat Espanyol passa el mateix. La dreta local admira la Tatcher, la destructora de l’estat del benestar; Cameron segueix els seus postulats. Doncs bé, en el Regne Unit es produeixen anualment més de 20.000 incidències de tipus racista en les escoles. Com que les TV estan al servei del capital, aquesta esgarrifosa realitat l’oculten.

Quan els estudiants són conscients que el seu futur està marcat pel seu origen no tenen interés per l’educació.
Dues postures diferents davant els problemes en educació.

 Tot això, no és casual ni ningú ha pogut demostrar mai que els blancs siguen més intel·ligents que la resta de la població. El que passa és que l’educació – com la cultura, la religió i la política – formen part del que els marxistes anomenen superestructura. Són l’expressió i justificació de les relacions socials i econòmiques  que constitueixen l’estructura que hi ha a la base i d’on dimana el poder. Segueixen existint ideologies per més que alguns s’entesten a dir el contrari. Per això, de la mateixa manera que hi ha visions diferents de la cultura o la política, amb l’educació passa el mateix. Hi ha polítiques educatives conservadores que pretenen reproduir o augmentar les diferències socials front a d’altres, progressistes la finalitat de la qual és just la contraria, és a dir, compensar les carències fruit de la desigualtat promovent la igualtat com a valor ètic i social.

paulo-freirePaulo Freire, educador i filòsof que va promoure la pedagogia de l’oprimit.

 Per una banda tenim una educació conservadora que busca reproduir els rols socials de l’establishment i per una altra, existeix una educació progressista que tracta de canviar la societat i les seues relacions a través de l’escola sense que això supose de cap manera adoctrinar els xiquets. L’educació té un gran valor econòmic i polític. Un país que era tradicionalment pobre, com ara Suècia, va convertir-se en un dels més rics del món gràcies a l’educació. A l’igual que Marx va dir que la filosofia no havia de descriure la realitat sinó canviar-la, el pedagog brasiler Paulo Freire, apòstol de la Pegagogia de l’oprimit, va veure en l’educació el motor per a l’alliberament de l’oprimit una vegada fora conscient de la seua opressió i d’on provenia, és a dir, de l’estructura socioeconòmica.

Les polítiques progressistes que van aplicar-se a Suècia de la mà dels socialdemòcrates no solament va fer del país un dels més ric del món, sinó el posseïdor d’una de les millors escoles. Aquest sistema feia anys que trontollava a conseqüència de les polítiques neoliberals aplicades per la dreta. Com a resultat de la introducció de les escoles privades concertades, que tenien un sistema semblant a l’espanyol, l’educació ha caigut en picat fins davall de la mitjana europea. Afortunadament, en les darreres eleccions ha guanyat l’esquerra, encara que per poc. Esperem que corregisquen la situació, que ja era alarmant. Com a annex he posat al final un excel.lent article d’un expert en el tema on parla de Suècia i d’Espanya.

gonzalo anayaGonzalo Anaya, eminent pedagog progressista que comença en l’ensenyament com a mestre en la República.

 Gonzalo Anaya Santos va dir que els rics i els pobres no estudiarien mai junts. Jo vaig tenir la sort de parlar amb ell quan estudiava Magisteri. Tenia raó, la concertada és un miratge distorsionat de la realitat on es crea la ficció d’un interclassisme que no existeix, ja que el més rics van a escoles privades i quan passen els anys els estudiants de famílies humils no podran estudiar en la Universitat perquè els ho impediran les taxes, la manca de beques i la necessitat d’ajudar en casa. La concertada és un negoci més que té l’avantatge per al poder de fer creure en el pobre que no ho és, sinó que forma part d’una entelèquia més que realitat anomenada classe mitja.

Volen crear dues classes del ciutadans. A les proves m’atinc. En els centres concertats no hi ha ni professorat de Pedagogia Terapèutica – abans Educació Especial – ni psicòleg – a no ser que l’escola el contracte fora del concert – Per què? Per evitar que es matriculen xiquets amb problemes d’aprenentatge. Abans de l’arribada dels emigrants, quan un alumne anava malament en una escola concertada li menjaven el cap a la família perquè en traguerera la criatura. Despatxar-lo no podien, però els deien als pares que el xiquet era fluix i que estaria millor en un centre públic assegurant que allí el nivell és més baix, que tenia EE, PT, etc. D’això en puc donar fe. He tingut alumnes que anaven a les mongetes, tan bones elles amb les criatures, que acabaren en la meua escola pública. Efectivament, eren alumnes amb necessitats educatives que el col·legi religiós no contemplava.

Seguim amb l’església. Vaig tenir una xiqueta que tenia síndrome de Down que sos pares volien anara a un col·legi de capellans. Malgrat tenir un capellà en la família, els bons capellans, no la van admetre ni per caritat. Podria seguir fins l’infinit esmentat que aquestes escoles no contemplen la possibilitat de matricular alumnes amb deficiències motòriques. També em costa que fan tot el possible per no matricular gitanos. Tenen obligació de matricular-los, però saben què fer per no fer-ho.

niños downXiquets amb síndrome de Down en una escola pública.

 Xifres. És més fals de Judes dir que els centres mantinguts amb fons públics es regeixen per les mateixes normes. En primer lloc, he de dir que la immensa majoria d’estrangers i gitanos estudien en escoles públiques. Sobre el 80 % o més. Per què serà? Perquè no els volen i perquè són pobres. És una discriminació, com vaig dir, racista i econòmica. En els centres concertats – que no poden cobrar ni obligar a pagar per res – es busquen la manera de fer-ho. Així guanyen diners, que eixa és la seua funció, i es lleven de damunt els xiquets que consideren problemàtics. Despeses: uniforme, roba d’Educació Física, activitats extraescolars i complementàries, una hora més de classe, contribucions voluntàries, menjador escolar més car que el públic, transport en el seu cas, etc. a banda de llibres i materials escolars. Hi ha  sectors de la població no es permetre pagar tot això. D’ací procedeixen els xiquets locals que van a l’escola pública, és a dir, el més pobres. Cas a banda són els xiquets de la línia en valencià, que solament poden estudiar en la pública perquè la privada no oferta ensenyament en valencià.

stepv uSTEPV. Per un ensenyament públic i de qualitat.

 A més, hi ha un greuge comparatiu creat per la mateixa Conselleria. En les escoles públiques solament es pot estudiar Infantil i Primària, de manera que si el xiquet no ha repetit acaba als 12 anys i passa a l’institut. En canvi, les escoles concertades per prolongar el negoci imparteixen també l’ESO, Educació Secundària Obligatòria, fins els 16 anys si ho ha aprovat tot. Els pares prefereixen que els xiquets vagen a l’institut més grans perquè consideren que són massa petis amb 12 anys. Això fa que molts pares es decanten per la concertada, ja que el concert agafa des dels 3 anys als 16. Podria pensar-se que aquesta política de dretes és la del PP, i és cert, però els socialistes fan el mateix; al capdavall són les dues cares de la mateixa moneda amb què pretenen crear la il·lusió de cavi, però és fals. Els dos concerten cada vegada més. El mite que els socialistes són partidaris de la pública és una mentida monumental, No és d’estranyar que perden vots per l’esquerra.

escuela segregadaEscola segregada per sexe. Solament xics.

 Aquesta és la política de Conselleria que, en lloc de defensar el que és seu, prefereix recolzar la competència de diverses maneres per raons econòmiques, ideològiques i polítiques. Qui primer discrimina la pública és qui hauria de defensar-la. El tracte és discriminatori i possiblement il·legal, ja que es subvenciones escoles d’una determinada secta catòlica on els xiquets van a classes distintes de les xiquetes; exactament com passa en el països islàmic més o menys radical, sense tenir en compte que la Constitució prohibeix la discriminació en raó de sexe.

Així són les coses en la pràctica. La llibertat d’elecció de centre no existeix. Els criteris son purament econòmics i racials. També està el tema de la religió, catòlica, of course, que es fa servir coma excusa als musulmans per no admetre’ls en les escoles privades. Els únics xiquets – molt pocs – que he vist estudiant en una concertada era llatinoamericans catòlics -. És un engany, clar, ja que la religió no és obligatòria, però és molt fàcil enganyar a una perdona humil que no domina la llengua perquè ve d’Algèria o de Pakistan. Aquest procés ha fet que la majoria de les escoles públiques s’hagen convertir en guetos de gent estrangera, pobra o amb problemes d’aprenentatge. Molta gent que matricula els fills en escoles religioses és per evitar que les seues criatures estudien amb gitanos, negres, magrebins, eslaus, etc.

I no m’invente res, ja que he matriculat i sé quines preguntes els pares: “Jo no és que siga racista, però…” Res, que no són partidaris de la multiculturalitat precisament. Alguns centre públics s’ha convertit en guetos per a gitanos. En conec uns quants, i això no hauria de ser així. En els països més sensibilitzat sobre el tema – conec el cas de Finlàndia o dels EEUU – s’eviten els guetos. Com? Molt fàcil, qui s’encarrega de les matriculacions reparteix aquests xiquets per diferents escoles. Així s’evita que tots vagen a parar al mateix lloc.

En EEUU hi ha una reserva del 10 % per a minories obligatòriament. D’aquesta manera tracten d’evitar una cosa molt perillosa, la no integració del xiquet forà o amb problemes. En la meua escola, pública, predominen els pakistanesos; per això tenen problemes per integrar-se ja que juguen entre ells i parlen la seua llengua. En canvi, en els col·legis concertats de la zona jo no he vist ni un sol xiquet d’aquest país. Com a màxim, algun sud-americà de família que ha tingut sort en el treball i és catòlica.

Tot això, em resulta vergonyós. La immensa majoria dels meus companys que tenen xiquets en edat escolar els porten a la concertades, si és amb mongetes o frares millor. D’aquesta manera tiren pedres damunt del seu sostre. Fa uns anys, això no passava. Jo he estudiat en centres públics tota la vida i puc assegurar que el nivell estava per damunt de les privades de la zona. Companys d’estudis meus són advocats, mestres, funcionaris, metges…. Això ja no passa. S’estan carregant la pública, que s’ha convertit en el lloc on van a parar els que no obtenen plaça en la concertada. Passa el contrari del que havia de ser, l’escola pública és subsidiària de la privada. Uns monstruositat made in Spain.

mestres abans i araEl mestre hauria de ser recolzat per les famílies i l’administració.

 Ja hem parlat del alumnes. Parlem ara dels mestres i professors i de com s’obté una plaça. És ràpid i senzill. Pera treballar en la pública has de passar unes oposicions en competència amb milers de persones. No hi ha possibilitat de tracte de favor, ja que els tribunals estan formats per cinc professionals i és metafíscament impossible obtenir un tracte de favor de tots. En la concertada, el propietari del negoci fa el que vol lliurement sempre que qui contracte tinga els estudis necessaris. Conec molt cassos d’escoles on treballen uns quants membres de la família, amiguets, etc. Una ajudeta del capellà també és molt important, així com el fet d’haver estudiat en una escola religiosa – catòlica, clar -. Per tant és evident que el professorat de la pública té més nivell, a no ser que el fet de ser família, amic o tenir bona relació amb capellans o monges siguen mèrits superiors.

També és de destacar que així com el professorat de la pública sol començar treballant per pobles i poblacions petites, el de la concertada no fa eixa classe de turisme, ja que on no hi ha possibilitat de negoci no existeixen escoles privades. Resulta curiosa la vocació religiosa que ha d’aplicar el magisteri de l’església, ja que no arriba als pobles ni que siga un capellà ni ningú per a impartir Religió Catòlica. Una dada, una gran majoria d’escoles privades són catòliques, sobre un 80%. Altres religions o opcions ideològic no disposen de cap escola concertada o sense concertar.

escola_catolica_140717011852El 80 % de les escoles concertades són catòliques. La llibertat d’elecció de centre és falsa.

Parlant de Religió, el model espanyol és quasi medieval. Ací la separació Religió-Estat típica dels països democràtics no s’ha produït. En països com ara França la religió, cap religió, no forma part del sistema educatiu, que és públic majoritàriament com és habitual en els països avançats. Per a impartir religió confessional ja hi són les esglésies, mesquites, sinagogues o temples. En l’escola s’hauria d’estudiar el fenomen religiós d’una manera científica pel seu interes cultural i no una religió de manera confessional i dogmàtica. L’escola ha de formar esperits crítics no adoctrinar ser passius. Educar no és adoctrinar. Els valors que l’escola hauria de fomentar no han de ser religiosos, sinó laics i acceptables per tothom.

Finalment dir que l’escola pública és el model habitual en Europa i Amèrica. En els països nòrdics el 99% ho són. Tenen tant de prestigi que hi estudia tothom inclosos els fills dels reis. Fins i tot als  EEUU la immensa majoria de les escoles són públiques. El cas d’Espanya és molt singular. La base de tot és, com vaig dir, les prebendes atorgades a l’Església Catòlica, que qüstiona el fet de si l’Esta Espanyol és aconfessional o no. No passa ni a Itàlia. El cas és que ací, l’escola concertada, que hauria de ser subsidiari de la bíblica, guanya cada vegada camí en detriment de la pública. En la Comunitat de Madrid aquestes escoles concertades ja són la meitat del total, fet sense parangó enlloc.

Felipe González, en contra de la suposada ideologia socialista en favor de l’escola pública,  va concertar un gran nombre d’escoles perquè no hi havia suficients de les públiques per escolaritzar tots els xiquets. Es tractava d’una mida provisional fins que construïren les escoles necessàries. El cas és que el que anava a ser provisional va ser definitiu i que el procés de concertació no ha parat de continuar, especialment amb la dreta, posant en perill la pública. A més, per a vergonya dels socialistes que suposadament defense la pública, molts d’ells porten als fills a les concertades. Són uns hipòcrites i uns estafador en qui ningú no confia. Per coses com aquestes han perdut la força electoral que un dia van tenir. Són l’altra cara de la mateixa moneda.

Quin model és millor. Suècia ens dóna la resposta. Si heu llegit l’article anterior, sabre que el model finlandés – el millor del món – va basar-se en el suec. En aquest país, els socialdemòcrates governaren durant dècades i crearen un estat del benestar envejable. Era l’anomenat socialisme nordic. Doncs bé, quan guanyaren els conservadors les eleccions aplicaren polítiques neoliberals a l’educació. Empreses que reconeixien que tenien ànim de lucre, es feren càrrec d’una part d’aquest servei essencial, que hauria de considerar-se un dret i no un negoci. El sistema és molt semblant al de Rajoy-Wert: negocis privats amb diners públics. Deien el que la propaganda de la dreta no para de repetir, és a dir, que la competència millora el servei i allò del dret a la lliure elecció de centre. Resultat, empreses que feren fallida i tancaren i una caiguda en picat en l’informe PISA. En un temps rècord Suècia va passar de ser una de les primeres a estar per davall de la mitjana europea. Finlàndia, en canvi, segueix ocupant els primer llocs.

És per això que reclame el dret a no triar escola perquè totes són iguals de bones i en totes els xiquets són tractats segons les seues necessitats. Cooperació i respecte a la diferència front a la competició i la discriminació. La mateixa escola per a tots perquè volem que tots siguen iguals.

L’article que segueix analitza el fracàs del sistema educatiu suec amb les privatitzacions i el compara amb el cas espanyol.

 suècia

Las reformas neoliberales en Educación: el caso de Suecia y de España

La escuela pública en Suecia estuvo considerada durante muchos años (junto con la finlandesa) como una de las mejores en el mundo

El plural.com

Vicenç Navarro

La escuela pública en Suecia estuvo considerada durante muchos años (junto con la finlandesa) como una de las mejores en el mundo. En el informe PISA del 2000 el nivel de comprensión de lectura, matemáticas y ciencias estaba muy por encima del promedio de los otros países de la OCDE, el grupo de países más ricos del mundo. Lo que caracterizaba el sistema educativo sueco era su carácter multiclasista, es decir, que en sus aulas estaban representadas todas las clases sociales, creando una escuela cohesionadora, crisol de una de las sociedades menos desiguales en aquella colectividad de países. Era el producto de muchos años de gobierno de partidos progresistas, que promovieron los valores de equidad, progreso y cultura. El fin de la educación era formar un ciudadano solidario, culto y preparado para decidir y actuar en una sociedad democrática y fuertemente participativa.

Ahora bien, en el año 2006, una coalición de partidos conservadores y liberales cambió el sistema educativo. Muchas escuelas públicas pasaron a ser gestionadas por compañías privadas, el modelo favorito, por cierto, de las reformas Wert del Partido Popular en España. Otro cambio fue que las familias podían escoger las escuelas donde enviar a sus hijos, promocionándose las escuelas de gestión privada, financiadas con fondos públicos.

Como era predecible, hubo una selección de los alumnos por parte de estas escuelas de gestión privada, haciéndolo de forma indirecta, con lo cual aumentaron enormemente las desigualdades educativas en el país y declinó sustancialmente la calidad de toda la enseñanza. La descohesión del sistema educativo perjudicó a todo el sistema educativo. Y afectó negativamente su calidad. En el informe PISA 2009, en matemáticas y ciencias, Suecia estuvo por debajo del promedio de la OCDE. Y se teme que este año 2013 (el informe PISA sale en diciembre) continuará estando por debajo del promedio. Ello es el resultado de las reformas neoliberales que (como ha ocurrido también en varios Estados de EEUU, que introdujeron reformas semejantes en sistemas públicos) han deteriorado muy marcadamente el sistema escolar público.

Ante esta realidad, una pregunta lógica es: ¿por qué las clases más pudientes presionaron para que, a través de partidos políticos afines a sus intereses, se hicieran aquellas reformas? Y la respuesta es que deseaban inculcar un sistema desigual en el que sus hijos serían educados como ciudadanos de primera, dejando las escuelas públicas (financiadas y gestionadas por el sector público) para todos los demás. Y aceptaron incluso el deterioro de todo el sistema (que afectó negativamente la escuela de sus hijos) a fin de producir tal distancia social. Ha sido la práctica característica de las clases más pudientes, que, anteponiendo sus intereses a los de la mayoría de la ciudadanía, han causado con sus reformas un deterioro muy marcado de los sistemas públicos, utilizados por la mayoría de la ciudadanía. Esto está ocurriendo en Suecia, como también está ocurriendo en España, incluyendo a Catalunya.

Como bien ha indicado Francisco Martínez Mora de la Universidad de Leicester en su estudio sobre la educación en España, “(Des)igualdad de oportunidades educativas en España”, la escuela privada concertada y su separación del sistema público (a pesar de estar integrada, en teoría, en tal sistema) está contribuyendo a la polarización educativa del sistema escolar, con un aumento muy notable de las desigualdades en el país. Y esta polarización ocurre no sólo por la educación recibida en tales escuelas, sino por la reproducción de las características sociales de cada clase social, determinada por el origen social de cata tipo de estudiantes. La interacción entre los propios estudiantes, entre las familias y el profesorado, refuerza todavía más el clasismo de las escuelas. Y ello se acentuará sustancialmente con las reformas Wert.

Vicenç Navarro es Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

Ver todos los artículos de Vicenç Navarro.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Educacó, Uncategorized, Vivències, Xiquets i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s