Educació: el dret de no triar (II). Classisme i racisme.

MD67. MADRID, 20/04/2010.- Algunas de las cuatro menores que han decidido llevar La immensa majoria de l’alumnat musulmà estudia en escoles o instituts públics.

 Així com en la primera entrega vaig fer un poc d’Història de l’Educació, ara em referiré més al moment actual. Les polítiques neoliberals estan destruint l’escola pública. Els diners que l’Estat hauria d’invertir en els centres del seu sistema educatiu va a parar a mans privades amb ànim de lucre encara que no es vulga reconéixer. Estem en una economia suposadament de lliure mercat. Aquest sistema es basa en el fet que un empresari fa una inversió amb els seus diners en un negoci i – segons les darwinianes lleis del santificat mercat, pot obtenir un benefici o arruïnar-se.

El que passa en aquest país és que qui fa la inversió és l’Estat amb els diners dels contribuents i qui arreplega els beneficis és l’entitat privada – amics o familiars del polític de torn molt sovint – mitjançant un procés d’externalització o gestió privada d’un servei públic com ara la sanitat o l’educació.

Tota aquesta usurpació es basa en una sèrie de mentides, imposicions polítiques, mala informació dels pares i desigualtat d’oportunitats on els responsables del procés d’escolarització tenen molt a dir. En poques paraules, les autoritats públiques discriminen l’ensenyament públic a favor del privat-concertat, concert que es fa amb diners públics, cosa que equival a subvencionar empreses privades.

Crida l’atenció en un a societat capitalista i de suposat lliure mercat on l’Estat no hauria d’intervindre en economia, que ho faça per recolzar empreses privades que haurien de ser emprenedores i no subvencionades. És el mateix que socialitzar les pèrdues dels bancs, que són els que manen. A més es juga amb el llenguatge ja que oficialment es parla de centres sostinguts amb fons públics, com si el model d’escola i el seu tractament fora el mateix.

EKB11 - HAMAMATSU (JAPÓN), 21/06/06.- Estudiantes del Colegio Mundo De Alegría, una escuela para niños sudamericanos, en Hamamatsu, en la provincia de Shizuoka (Japón) hoy, miércoles 21 de junio. La escuela abrió en el 2003 y tiene una asistencia de 110 estudiantes entre las edades de 4 a 17 años, de parientes sudamericanos que trabajan en las fábricas como Yamaha, Honda y Suzuki. La escuela ofrece cursos en español, portugués y japonés además de la lengua natural de los estudiantes que vienen desde Brasil, Perú y Argentina. EFE/Everett Kennedy BrownLa immensa majoria de l’alumnat estranger estudia en escoles públiques moltes de les quals s’han convertit en guetos.

 Resumint més encara dues són les paraules que defineixen el sistema educatiu espanyol: desigualtat social i racisme. Sona fort, però és així i tots ho sabem. És fàcil comprovar-ho. Si un es posa a la porta d’un col·legi públic de línia en castellà el que trobarà serà una gran quantitat d’estrangers pobres sobretot africans i asiàtics, alguns eslaus, latinomericans, gitanos i xiquets amb alguna minusvàlua física o psíquica. Els nadius no gitanos brillen per la seua absència o en són una pura anècdota; el que és segur és que es tracta de famílies pobres. Una altra cosa és si el centre té línia en valencià. Ací es trobarà amb els casos anteriors però amb més xiquets de la terra per una senzilla raó: excepte escassíssimes excepcions, tan poques que no hi compten, no existeixen escoles privades estrictes o concertades que facen servir el valencià com a llengua vehicular. Sí uns pares volen una educació catòlica en valencià es trobaran que això no existeix.

La iniciativa privada, religiosa o no, no contempla el valencià com a llengua d’ensenyament ni de cultura. Un cas significatiu són les famoses escoletes en valencià que hi havia en la ciutat de València per als més menuts. Eren molt prestigioses entre les famílies que s’estimaven el valencià. La dreta governat les va malmetre tan prompte com pogué i les va, no sé si dir cedir, vendre o deixar – privatitzar al capdavall als amiguets privats amb ànim de lucre, molt d’ànim per cert, i passaren a ser bilingües castellà-anglés. La seua propaganda era l’anglés, llengua que consideren molt per damunt del valencià com és sabut.

escoles en valenciaLes escoles en valencià estan sempre amenaçades. Tots els any se celebra una Trobada festiva i reivindicativa on solen aparéixer elements violents d’extrema dreta sota una coberta blava.

D’un dia a un altre els xiquets que hi anaven en valencià es van quedar al carrer ja que no es tractava d’ensenyament obligatori ni aquesta ciutat ha tingut mai prou escoletes, guarderies o com es vulga dir per atendre les necessitats de la població. El que sí que ha tingut l’Ajuntament és algun beneficiari dels xecs infantils. En lloc de construir escoletes públiques i gratuïtes es donava un xec als pares per ajudar-los a pagar la matrícula de les privades, centres que en molts casos estaven vinculats per relacions vàries al mateix Ajuntament, i que eren insuficients.

guarderiaEncara que amb la crisi i la baixada de la natalitat ja no passa tant, l’Educació Infantil sempre ha estat deficitària. En lloc de construir, s’augmenta la ràtio, el que fa que els infants ni puguen tenir l’atenció individualitzada que necessiten.

 A més van canviar ad hoc la titulació requerida per treballar amb els més xicotets. Ja no calia ser mestre o mestra d’Educació Infantil, era suficient amb uns estudis inferiors que s’impartien en una coneguda acadèmia vinculada a l’àrea d’educació l’Ajuntament. No és d’estranyar. És la tònica general de la dreta valenciana, una de les més corruptes de tot l’Estat.

Hi ha escoles privades – concertades, lògicament-  on la meitat del equipo tenen misteriosament el mateix cognom. Hi ha qui va vindre a folrar-se i així ho va dir. Tots sabem qui és.  Vamo a forranno. Un dels tres presidents de la Generalitat que no sabien parlar valencià. Bé, realment tres i mig, perquè un sí que deia alguna coseta de quan en quan.

Vídeo de Canyot a propòsit del valencià de Fabra.

Crec que he deixat més o menys clar com es constitueix un centre concertat. El millor es tenir una bona relació amb l’autoritat que ha de decidir si es concerta o no el centre. Conec casos on el professorat és o bé família del titular o amistats afins. En els religiosos, l’espenteta del capellà és fonamental. La norma és el pur nepotisme o afinitat religiosa o ideològica per aconseguir un lloc de treball que després paguem amb els impostos.

El cas del valencià és sagnant. Tots els dies ens bombardegen pels mitjans de comunicació el cas – envejable –  de Catalunya i la tirania del català. Doncs bé. Solament hi ha 14 casos de pares que volen classes en castellà en lloc del sistema d’immersió lingüística en català malgrat el seu èxit i reconeixement internacional. En el cas valencià milers de pares volen i no en tenen ensenyament en valencià, perquè a Conselleria li importa un rave. En castellà i punt i final. Per si això fora poc, molts dels xiquets que han cursat l’escola en valencià es troben que no hi ha vacants en els instituts pera seguir estudiant en la llengua en què han estat escolaritzat.

Escola Valenciana en defensa del valencià a l’escola i en tots els àmbits de la vida.

 D’això, no se’n diu res. I és molt gros, ja que atempta a la tan cacarejada llibertat d’elecció que per a aquesta gent és de respectar o no segons siga la llengua. Encara no he sentit una tertúlia a la tele on es denuncie aquest atemptat contra una llibertat fonamental. Ara mateix, aprofitant la crisi, la baixada de la natalitat, l’augment de la ràtio i el caloret, s’estan tancant unitats públiques – que es on s’imparteix l’ensenyament en valencià – però paradòxicament, o no, augmenten els concerts. ACÍ en teniu més informació.

Teòricament els centres concertats es regeixen per les mateixes normes que els públics, ja que s’engloben sota la denominació centres sostinguts amb fons públics. Se suposa que no hi pot haver discriminació de cap tipus i que l’ensenyament és gratuït per a les famílies. Açò, com és fàcil de comprovar, és una mentida i una il·legalitat que les autoritats competents no haurien de consentir.

cristo cruz crucifijo

Un altre tema és el de la Religió, catòlica, of course, ja que les altres religions o ideologia no hi pinten res. No contents amb que la majoria de les escoles que concerten sigues confessional catòliques – sobre nun 80% del total – també tenim aquesta assignatura, ària o matèria (!) en les escoles públiques– que se suposa són aconfessionals – i el PP li dona la mateixa importància que a les matemàtiques per exemple a tots els efectes com ara beques.

És voluntària però d’obligada oferta encara que un sol pare la demane. Jo vaig patir personalment aquesta situació en una població industrial de Castelló. Dues línies. Solament tres alumnes de religió amb un professor mentre que jo tenia sobre 50 alumnes de 7é – ara 1r d’ESO- per donar-los Ètica en el saló d’actes perquè no cabien en una aula. Si no m’enganye, als alumnes de Religió se’ls posava una unflada nota i al altres una raja en el Butlletí. Ara se’ls avalua a tots.

Seria llarg comentar-ho tot. He assistit a escoles on els que no anaven a Religió perdien el temps jugant al parxís. Com he dir abans, la Religió dogmàtica no hauria de formar part del sistema educatiu. És un privilegi per a l’Església que hauria de ser eliminat. Totes les religions haurien de tenir els mateixos drets, com totes les ideologies. La solució francesa em sembla la més justa. Que siguen les esglésies, mesquites, pagodes, sinagogues, etc. les encarregades d’atroctrinar els xiquets si els pares volen. A més, el professorat de Religió Catòlica és l’únic que no ha passat unes oposicions públiques – que és el que mana la llei – sinó que és el bisbe o qui en ell delegue qui en fa la selecció, a dit.

Hi ha qui argumenta que és voluntari però no diu que segons per a quines coses post tenir problemes de treball si no has passat pel forat de l’agulla. He dit abans que el 80 % de les escoles privades son catòliques. Si no has estudiat religió no t’agafen perquè no tens els perfil demanat pel seu ideari. I tot això s’ha fet amb els impostos de tots. També hi ha bancs i altres empreses que on no pots treballar sense haver donat Religió o no tenir recomanació d’un religiós. Lamentablement és així.

Ens queda la darrera entrega. Si vols opinar, t’ho agrairia molt.

Gràcies.


escuelas-finlandesas-co_54394727738_54028874188_960_639Aula d’una escola finlandesa. A destacar el baix ratio, imprescindible per a una educació personalitzada.

14 claves del éxito del modelo educativo de Finlandia

Los alumnos tienen menos horas de clase y menos deberes, y casi todas las escuelas del país son públicas

Andy Robinson

El sistema educativo de Finlandia está considerado como uno de los más exitosos del mundo. Éstas son las claves:

1. Casi todas las escuelas son públicas.

2. Existen niveles muy bajos de variación entre los resultados de las diferentes escuelas y entre el rendimiento de cada alumno. La equidad educativa es alta.

3. No se comparan las escuelas públicamente mediante rankings.

4. No existen pruebas o exámenes estandarizados hasta la selectividad.

5. Tienen menos horas de clase y menos deberes.

6. Los profesores están muy bien remunerados y tienen una alta cualificación. El sistema de selección de los estudiantes de magisterio es muy exigente y les preparan bien.

7. Los docentes disfrutan de elevados niveles de autonomía: no hay inspecciones en el aula. Sus salarios son elevados, de unos 4.000 euros brutos al mes. Trabajan una media de 31,6 horas a la semana.

8. Los padres influyen poco en las decisiones de la escuela debido al elevado estatus de los docentes. Los profesores tienen más margen para decir que no a un padre.

9. Todos los niños disfrutan de comida y material escolar gratuitos.

10. Casi el 50% de los alumnos reciben apoyo individualizado, no solamente los que tienen problemas.

11. Existen redes de comunicación e intercambio de ideas entre las escuelas.

12. Los alumnos estudian una amplia gama de asignaturas que incluyen música, arte y estudios sociales.

13. Existe educación preescolar para todos. Los maestros tienen estudios de pedagogía superior.

14. Finlandia es uno de los países menos desiguales y la pobreza infantil es del 6,5%, frente al 30% de España.

pàgina següent →

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Educacó, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Educació: el dret de no triar (II). Classisme i racisme.

  1. Teresa ha dit:

    Hola Regí, encara que et llegeixo sempre, escric poc, doncs molts dels teus post son tan clars i argumentats, altres amb una història tan ben contada, que sembla que no res es pugui afegir.
    En aquest cas, una petita reflexió a l’entorn de la nostra llengua pròpia: com et vaig dir, la familia de mon pare és del Baix Maestrat, i desde petita hi he anat sovint.
    Sempre he vist una gran diferència entre els dos territoris; mentre que a Catalunya l’idioma va ser perseguit, arraconar i denostat molt temps, pero sempre es va guardar amb orgull en l’àmbit familiar i, quan es va poder, es va anar expandint a tots els àmbits ciutadans, al País Valencià parlar el propi idioma era “de pobres”, “de poble”, de “classes inferiors” i els ricatxos franquistes del poble parlaven als seus fills en espanyol, amb un accent que feia tombar d’esquenes, pero en l’idioma “dels senyors”. Mai no he entés perque aquest poc amor a la llengua pròpia, aquest menyspreu. Generalitzo, és clar, però aquest va ser molt de temps el sentiment imperant respecte al català, que inclús va portar a rebatejarlo com a valencià, per marcar inexistents diferències….però aquest ja seria un altre tema. Una abraçada!

  2. rexval ha dit:

    Moltes gràcies, Teresa, per la teua intervenció. Ja saps que pots tornar-hi i comentar quan vulgues. Intentaré contestar-te. Res no és “perquè sí” i ja està. Tot té una explicació. Amb el Compromís de Casp al segle XV, que va ser un parany on va participar sant Vicent Ferrer – i son germà Bonifaci – s’acaba el casal de Barcelona. Hi havia el candidat d’Urgell i el Trastàmara, que era castellà i la que defensava Ferrer. Va ser triada la casa castellana. Un altra cosa és com, ja tocaré el cas. Això va fer que la noblesa es passara a la llengua del monarca, és a dir, el castellà. En aquesta època comença la castellanització. El poble seguia parlant català. Arribem al segle XIX, quan es produeix l’ascens de la burgesia. La catalana era industrial i avançada. Tenia interessos propis i es va mantenir fidel al català. En canvi, la valenciana era rendista de base agrària, propietària de tarongerars bàsicament. Els seus interessos coincidien amb els de Madrid i va castellanitzar-se perquè considerava que la llengua de prestigi era el castellà i que parlar valencià era símbol de ser pobre, de camp, analfabet… és el que Guarner anomena “estigma plebeu” de la llengua. Per això, quan al País Valencià un pujava d’escala social es passava al castellà, ja que era la llengua dels que manaven. De xiqueta, la meua dona pensava de Déu parlava en castellà perquè així li ho van dir.

    En canvi, a Catalunya va ser diferent. Es tracta d’un cas únic a Europa. La classe dominant adopta una llengua diferent del poble per distingir-se. Aixi, a Gran Bretanya o Rússia, la reialesa feia servir el francés i en molts països d’Europa central, l’alemany. En canvi, la burgesia mantingué – contra el que es podia esperar – el català com a llengua. No va imitar a la aristocràcia castellanitzada. Per això, parlar català no és símbol de ser de poble, pobre, analfabet, etc. ja que els burgesos i industrials catalans parlaven català. Al contrari, quan els emigrants andalusos o murcians arribaren a Catalunya, aprengueren català precisament per no ser considerats “inferiors”.

    Al País Valencià ho tenim fotut, però com diria Raimon, en som molts més dels que ells volen i diuen. Alguna cosa sé del Maestrat i els Ports. Hi he estat treballant i de vacances. El català de la zona es diu “tortosí”. És un català de transició entre el català general i el valencià. Malauradament, m’he trobat p.e. a Morella, gent que diu que parlen “xapurriau”, quan és una variant peculiar i ben bonica que recorda el valencià més antic que es parlava a València – cas dels articles LO i LOS, que mos iaios deien -. Per la zona de la costa: Vinaròs, Benicarló, Peníscola la gent té una certa resistència a fer servir el que diem “valencià normatiu” i es manté pegat al dialecte – que no està malament per a segons quins casos – però no per a àmbits més amplis i generals. La majoria dels illencs no tenen cap problema a fer ús del “català general” quan les seues parles presenten més diferències que el parlar de Vinaròs, que és molt semblant al català d’Alcanar, que es troba al costat català.

    Sobre el nom científic de la llengua, és clar que es tracta de català o llengua catalana. Ara bé, es pot fer servir el terme valencià per motius històrics o sentimentals sempre que no es negue la unitat de la llengua. Hi ha filòlegs que pretenen incloure el català nord-occidental (Lleida, Totosa) en el valencià i d’altres que parlen de català-valencià, cosa que em sembla bé. També existeix el portugués-brasiler o l’American-English.

    Siga com siga el que hem de fer és parlar i escriure en català (valencià per qui ho preferisca) si no volem que desaparega la nostra llengua.

    Doncs bé, Teresa. Encantat de comunicar-me amb tu i no dubtes a intervindre quan et vinga de gust, que t’ho agrairé molt.

    Una abraçada

    Regí

  3. Retroenllaç: Educació: el dret de no triar (i III). El foment de la desigualtat. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s