Una de les claus de l’èxit del sistema educatiu finlandés és que hi ha poc alumnes per aula i els professors poden donar una atenció individualitzada.
Un amic català que dóna classes a Suècia m’ha passat aquests articles sobre la educació a Finlàndia publicats a La Vanguàrdia. Els he copiat íntegres amb l’esperança que pares, mares i autoritats acadèmiques siguen conscients – si és que no ho són – de la massacre escolar que s’està duent a terme a casa nostra per culpa de les polítiques neoliberals aplicades a l’educació – o la la Sanitat i Serveis Socials – que tenen com a objectiu crear dues classes de ciutadans – els que ocuparan els càrrecs superiors i els que seran carn de canó- mitjançant un procés de privatització que té com a missió que l’educació no siga un dret, sinó un negoci lucratiu per als que se suposa no tenen ànim de lucre. No solament és un negoci molt especial – el paga l’Estat bàsicament – sinó que a més es tracta de manipular les ments infantils mitjançant un procés d’adoctrinament d’acord amb el seu ideari. Tot això s’amaga sobre el trampós dret a decidir l’educació dels fills, que és una falsedat, ja que eixe dret és limita pràcticament a una sola disjuntiva: educació catòlica o pública.
Escola catòlica. Educar NO és adoctrinar.
Començaré presentant-me. Als quatre any ja volia ser mestre. Jugava a donar-los classe als meus germans. Sempre vaig estudiar en centres públics. Gràcies a les beques que ara el PP nega, jo vaig poder estudiar Magisteri. Mos pares no hagueren pogut pagar-me els estudis. Vaig aprovar les oposicions per Filologia: Valencià amb el número 1 de la meua promoció. No dic això per una ridícula jactància, sinó per recalcar el fet que la major part dels meus companys procedien de bones famílies i havien estudiat amb els frares o les monges i obtingueren pitjors notes que jo. Comencí a treballar en 1985 i he tingut alumnes de totes les edats – de 2 a 84 anys -, colors, religions, nacionalitats, etc. He fet el recorregut complet treballant des d’Educació Infantil a postgrau universitari.
L’STEPV i altres sindicats afins.
Sóc partidari de l’escola pública, laica, de qualitat i valenciana i estic afiliat des de fa dècades al STEPV-Intersindical Valenciana – nacionalista i d’esquerres – perquè crec que tots els treballadors haurien d’estar en un sindicat i aquest defensa les meues idees. El sindicat ha guanyat sempre les eleccions en l’ensenyament no universitari. Dit açò, jo no sóc representant de ningú més que de mi mateix.
Aquest acudit mereix una explicació. Ho faré en la propera entrada.
Un poc d’història és imprescindible per comprendre la situació actual. L’educació ha estat des de sempre en mans de l’església catòlica en el nostre cas; per això en l’estat espanyol fins ben entrat el segle XX la immensa majoria de la gent era analfabeta. Els meus avis i ma mara ho eren. Solament podien llegir els benestant que podien pagar als monjos, monges o capellans. Aquest magisteri de l’església no era gratis, sinó un privilegi de les classes altes. No interessava que el poble fora educat, ans al contrari, havia de ser ignorant i manipulable pels propietaris de l’educació. Es parlava de la santa ignorància. Les pintures o escultures dels temples anaven dirigides a un públic illetrat a qui es pretenia adoctrinar.
La prohibició de traduir la Bíblia per part de l’església catòlica va contribuir a aquest fenomen de analfabetisme. En els països protestants sempre hi ha hagut més persones lectores per l’obligació de llegir la Bíblia. Ací passava just al contrari. Per això, els països catòlics han estat sempre endarrerits en comparació als protestants.
Rousseau va ser un teòric de l’educació.
Al segle XVIII les coses comencen a canviar amb la Il·lustració– condemnada per Roma – ja que filòsofs i enciclopedistes reivindiquen l’educació com a dret essencial del ser humà – i no solament l’educació, sinó la sanitat i altres drets. Durant el segle XIX tenen lloc les revolucions liberals i durant el XX, les socialistes. Es considera que l’educació no és un privilegi per a una minoria dominadora i que l’església no ha de ser qui la regule, sinó l’estat. És l’estat qui ha de garantir un dret que l’església mai no va fer abans ja que era qui educava als acomodats en exclusiva.
Revolució francesa.
Per aquesta causa, a França l’educació és pública i laica, regulada per l’estat i la religió no forma part del sistema educatiu. França sempre ha estat per damunt que Espanya en tot. Què passa ací?, doncs que no hem tingut una revolució liberal homologable a les europees. Els nostres liberals han estat sempre pegats la sotana. Es diu que la Constitució de 1812, la Pepa, era molt avançada, etc., etc. però no és de veres. Va ser la més avançada del segle XIX a Espanya però era ben retrògrada ja que no trencava amb el passat. En el cas que ens ocupa, l’Estat era confessional catòlic i totes les altres religions quedaven al marge. L’església continuava amb el monopoli de l’educació com sempre.
Moyano, ministre responsable de la llei d’educació del seu nom.
La primera llei que vam tenir que reconeixia l’educació com a dret universal i gratuït – solament per a qui no se’l podia pagar – va ser la que promulgà Moyano a mitjans segle (1857). Va estar e vigor durant més d’un segle i solament contemplava el castellà com a llengua escolar. Era, com ara amb la Constitució actual, paper mullat ja que l’estat ni construïa escoles ni pagava els mestres. D’aquella època ve la dita Passa més fam que un mestre d’escola. Tot quedava a la iniciativa local. Així, es donaven classes en quadres, al camp o cases particulars i el mestre cobrava la misèria que li volgueren pagar les autoritats locals i les famílies.
El nacional-catolicisme de Franco va afavorir l’Església en educació i altres àries.
L’església ha estat i és molt poderosa no solament ideològicament, sinó econòmicament. Durant segles ha segut la principal posseïdora de terres, els monestirs eren centres que dominaven l’economia de la zona i a les ciutats posseïen negocis de tot tipus. Durant el XIX es produïren les desamortitzacions, és a dir, l’expropiació i venda de les terres que l’estat considerava no eren utilitzades racionalment perdent-se així el seu fruit. També s’aplicà aquest fenòmens a les terres comunals dels municipis, cosa que va perjudicar a les classes populars. Totes aquestes terres foren venudes.
Els compradors va ser burgesos adinerats convertits en señoritos i l’estat va quedar-se amb els diners sense que es fera cap reforma que beneficiara el poble. A l’església se la va compensar amb el negoci de l’educació i la seua influència en les lleis. Al segle següent, els governs feixistes de Mussolini i de Franco van donar milions de lires i pessetes a l’església per compensar-la de les desamortitzacions i van renovar els seus privilegis en educació que havien vist perdre durant la II República a Espanya o govern liberals a Itàlia. L’església va col·laborar amb el feixisme; no té per tant cap autoritat moral per regir l’educació.
Amb Felipe González comencen els concerts de les escoles privades. No hi havia prou escoles públiques. Malauradament el que anava a ser un excepció transitòria va convertir-se en norma i posa en perill l’actual sistema d’escoles públiques. Els fills dels socialistes portaven i porten el seus fill a escoles no públiques.
Feta aquesta repassada per la història, en la propera entrada parlaré de l’educació en l’actualitat, que és fruit de la necessitat que va tenir Felipe Gozález per a concertar escoles privades ja que l’estat espanyol no disposava de prou escoles per allò. La LODE (1985) va iniciar els concerts. Realment, no va ser fins la República – primera vegada que es permet oficialment l’educació en català – que el govern es prengué seriosament el que es deia instrucció pública i creà milers d’escoles i prepararà milers de mestres en un temps record.
Tots aquests mestres van ser depurats per Franco i molts d’ells empresonats o afusellats en molts casos després d’haver segut torturats. El delicte, segons sembla, va ser retirar els crucifixos de les aules d’acord amb la constitució laica. En l’època de la monarquia alfonsina, un mestre català anarquista, Ferrer i Guàrdia, va ser afusellat per haver creat l’Escola Racional i Moderna on – Déu, meu! – els xiquets i les xiquetes estudiaven junts. Oficialment, va ser acusat de participar en la Setmana Tràgica de Barcelona en un judici manipulat, ja que ni que siga era a la ciutat durant eixos dies.
Carles Salvador, propagador de les Normes del 32 i lluitador per l’ensenyament en valencià. Va defensar sempre la unitat de la llengua catalana. Vergonyosament, els anomenats blaveros, secessionistes, volen apropiar-se i manipular el seu llegat. La primera normativa que vaig estudiar va ser la seua Gramàtica Valenciana, publicada per Lo Rat Penat quan encara mantenia criteris científics.
La República va portar l’esperança. Al País Valencià vam tenir dues fites fonamental. A Castelló en 1932 s’aproven les Normes de 32, que seguien la normativa fabrista i que foren impulsades i fetes conéixer pel mestre valencià Carles Salvador i Gimeno, que també va impulsar en 1934 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana a semblança de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1898). Jo em considere deixeble de Carles Salvador. La seua Gramàtica Valenciana va ser la primera normativa que vaig estudiar.
Ja en parlarem.
Us deixe amb el primer article sobre l’educació a Finlàndia. Llegiu-lo i compareu.
Regí
ANNEX
Mapa de Finlàndia i els països nòrdics.
Educació a Finlàndia: el dret de no triar
El país ha creat un sistema educatiu d’alta qualitat i equitatiu que tots els partits polítics defensen
Andy Robinson
Els pares tenen dret de triar escola -pública o privada- i tenir tota la informació necessària per fer-ho”. “La competència entre escoles millora l’ensenyament”. Són frases que es repetiran en els pròxims mesos en les tertúlies preelectorals europees des de Madrid a Londres.
Però ningú no les ha pronunciat a Finlàndia, on el mes passat es van celebrar eleccions generals. A Finlàndia, un país que aquest diari va visitar fa uns dies, l’ensenyament es basa en el dret de no haver de triar. No cal perquè totes les escoles són públiques i de qualitat. “Hem comprovat que si es dóna importància a l’equitat i a la cooperació i no al dret a triar i a la competència, es crea un sistema d’ensenyament en què tots aprenen bé”, explica Pasi Sahlberg, pedagog finlandès, establert a la Universitat de Harvard i autor del llibre Finnish Lessons .
Encara que en aquesta campanya electoral s’ha debatut amb crispació sobre el futur de l’Estat de benestar i la sanitat pública, ningú al país no qüestiona un sistema d’ensenyament basat “en la importància de l’educació universal, pública, gratuïta i no selectiva“, segons un nou document del Govern. “Totes les escoles són iguals”, afirma la ministra d’Educació finlandesa, Krista Kiuru. “Aquí no anem a comprar a la recerca d’escola”.
A Finlàndia ni tan sols no es dóna gaire informació als pares sobre els centres educatius. “No publiquem rànquings, ni fem proves estandarditzades, ni exàmens nacionals; tampoc no tenim inspectors escolars”, diu Janne Varjo, expert en la sociologia de l’educació de la Universitat d’Hèlsinki. “Les autoritats saben quina és la millor escola, però no ho diuen públicament; això és necessari per evitar la segregació i la polarització escolar, un risc en un moment de creixent immigració i bosses de pobresa,” continua Jarvo.
A Finlàndia -amb l’excepció d’una escola internacional per a expatriats- no hi ha escoles privades ni concertades en què els pares dels alumnes paguen quotes. Sí que hi ha instituts independents especialitzats, però estan finançats per l’Estat i no cobren matrícula. Només el 2,4% de la despesa de les institucions d’ensenyament a Finlàndia prové de fonts privades, davant el 32% als EUA i una mitjana del 16% en l’OCDE. Malgrat això, Finlàndia dedica a l’educació el 6% del seu PIB, mentre que Espanya hi destina un 4,5% del PIB. “Gastem el 80% del pressupost en els salaris de professors; estalviem en coses com ara exàmens”, diu Varjo.
Per a molts defensors del mercat de l’educació i la competència entre escoles, un sistema com el finlandès arrossega els millors nens cap a un denominador comú més baix. Però Finlàndia ha estat repetidament el millor sistema d’ensenyament d’Europa, segons l’informe PISA, i un dels millors del món. És cert que el 2012 no va obtenir resultats tan bons, però continuen situant-se entre els millors. “Hem caigut una mica en els últims anys, però això es deu al fet que els països asiàtics pugen molt, nosaltres ens mantenim”, afirma Varjo.
El que crida l’atenció a Finlàndia és l’elevada qualitat uniforme de les escoles. Segons PISA, la variació de resultats entre els centres finlandesos només és del 6%, davant el 18% al Canadà, el 23% als EUA i el 30% al Regne Unit. “Aquesta escassa variació entre escoles fa que els pares finlandesos no hagin d’estar preocupats respecte a la qualitat de les escoles al seu barri”, assenyala Sahlberg.
L’escassa competència del sistema finlandès coincideix amb nivells baixos d’estrès a l’aula. El 7% dels alumnes finlandesos asseguren que senten ansietat quan treballen en tasques de matemàtiques a casa davant el 52% del Japó i el 53% de França. Tot i que països com Singapur i Corea aconsegueixen més bons resultats que Finlàndia en el PISA, els nivells d’estrès juvenil en aquests països asiàtics són perillosament alts.
Mentrestant, la veïna Suècia ha caigut en picat en els rànquings de PISA. El seu estrepitós descens es produeix després d’un agressiu procés de segregació i l’auge d’un mercat d’ensenyament sota l’últim govern conservador. Suècia va caure més que cap altre país en el PISA i se situa per sota de la mitjana de l’OCDE. L’estratègia sueca d’obrir escoles públiques gestionades per empreses multinacionals amb ànim de lucre, propietat en alguns casos de fons d’inversió, ha quedat desacreditada i el Govern conservador que el va promoure va caure en les últimes eleccions. Una de les empreses privades fins i tot va fer fallida, i va deixar centenars de nens al carrer. “Sempre seguíem Suècia, però quan van crear les escoles amb ànim de lucre, els finlandesos de tot l’espectre polític es van sorprendre i van veure que allà les coses van malament”, continua Varjo.
A Espanya i el Regne Unit, els partits conservadors defensen l’ampliació de les escoles concertades i les anomenades free schools del model suec. “L’aplicació generalitzada a Espanya” de les privatitzacions “podrà generar uns resultats positius”, assenyala la fundació FAES, vinculada al PP, en un informe. El think tank de David Cameron, Policy Exchange, també defensa l’ús d’empreses per gestionar escoles finançades per l’Estat.
No ho fa Finlàndia. Malgrat una greu crisi econòmica que qüestiona el finançament de la seva generosa xarxa de protecció social, el sistema educatiu públic no va estar en perill a les eleccions. Tot i que el partit conservador i econòmicament liberal del primer ministre Alexander Stubb volgués, l’opinió pública no ho toleraria. El 80% dels pares creuen que Finlàndia no hauria de tenir escoles privades.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: Educació: el dret de no triar (II). Classisme i racisme. | El Cavaller del Cigne
Retroenllaç: Proves diagnòstiques i revàlides. Educació per a la desigualtat. | El Cavaller del Cigne