Parsifal ridícul amb pedofília, morreig i punyalada final. Comentario de Luis, que estuvo allí.

Parsifal_kundry tacaKundry, enamorada d’Amfortas vestix la seua roba amb la sang de la ferida que ella mateixa li ha provocat. Tot un disbarat.

 A l’abril va representar-se Parsifal a Berlín. Un amic meu hi va anar. Després afegiré la seua crònica. Començaré amb la meua opinió referida a les barbaritats escèniques que he tingut ocasió de veure en ma casa. Ni sé ni m’importa el nom del regidor. És més em sabria greu escriure’l al meu bloc. Em fa fàstic i ganes de vomitar. Sé que algú que puga estar llegint això pensarà que sóc conservador, reaccionari, inculte o què sé jo. Si és així, l’invite a consultar els meus escrits en aquesta web perquè es faça una idea de com sóc. D’hipòcrita no en tinc res i no acostume aplaudir pel què diran com em consta que sol fer més d’un.

Wagner té un problema que es diu Hitler. En el festival de la reapertura li van dir les forces d’ocupació americanes a Wieland Wagner, nét del compositor, nebodet de l’oncle Wolf (Llop) – Hitler – i nazi amb carnet que desnazificara el Festival de Bayreuth. Per això, a partir de 1951 fins a l’actualitat, el que s’ha fet és desgermanitzar, desacralitzar, manipular i prendre els cabells gràcies als regidors que no han respectat l’obra de Wagner perquè el que realment han fet  ha estat deswagneritzar Wagner.

El compositor va estar pegant-li voltes a la que seria la seua darrera obra durant un quart de segle. S’ho va pensar molt perquè intuïa que era el seu testament musical i dramaturg, com va ser. En ella feu palés el binomi religió-art que va teoritzar durant tota la seua vida. Va composar la partitura molt lentament per fer alguna cosa fora del comú. De fet, no volia ni una òpera romàntica ni un drama musical com els anteriors. Va crear un gènere nou, m’atreviria a dir, que va anomenar festival sacre escènic que alguns consideren entre l’òpera i l’oratori, ja que és una obra que pràcticament no té acció sinó narració dels fets del passat. Gurnemaz faria ací el paper de l’Evangelista en La Passió segons Sant Mateu de Bach.

Parsifal_1882_Act3_Joukowsky_NGO4p119Parsifal 1882 Act3 Joukowsky

Hi ha qui, com l’antiwagnerià Osborne va dir veritables estupideses d’aquesta obra. Són tan absurdes que fan riure. Parsifal és un Crist ari que crea una nova religió, una espècie de cristianisme sense judaisme, els cavallers del Grial són homosexuals que preconitzen les SS i Kundry i Klingsor són jueus que han de morir. Tots això és una diarrea mental monumental que no es sosté i que ara no tinc ganes de comentar. Solament diré que Wagner afirmà i està escrit, que Parsifal no era Jesús. També hi ha qui diu que Hitler en persona volia crear una nova religió a partir de Parsifal. A mi no em consta, però si fora així, Wagner no seria responsable ja que va morir 50 anys abans del III Reich. El que sí em consta és que Hitler va prohibir Parsifal durant la guerra, ja que el seu missatge pacifista, igualitari i fraternal era el pol més oposat possible a les seus idees genocides. Dubte seriosament que a Wagner li agradara aquesta obra a no ser que en fera una lectura que no es correspon amb la de Wagner com ja va fer en Rienzi i que molt han repetit com lloros sense haver-ne llegit el llibret considerant Rienzi un dictador quan és justament el contrari.

Amfortas – Wolfgang Koch
Gurnemanz – René Pape
Parsifal – Andreas Schager
Klingsor – Tómas Tomasson
Kundry – Anja Kampe
Titurel – Matthias Hölle
Regidor – Dmitri Tcherniakov
Staatskapelle Berlin
Daniel Barenboim

Passem ara a la producció esmentada. Repugnant. Em referesc, com he dit adés, al Parsifal de Barenboim a Berlín de fa unes setmanes. Musicalment és quasi impecable. El director jueu ja ha passat a la història com un dels millors en el repertori wagnerià. L’escolta és molt agradable, bona direcció, bons cantants. Potser René Pape faça un Gurnemanz una mica monòton; però compleix sense estar al seu nivell habitual. Potser no va tenir un bon dia o l’escena disbaratada no li era massa propícia. En definitiva, un bon àudio parsifalià.

Si passem al vídeo, ens trobem amb una escena realment repulsiva i tergiversadora. Veus la producció en HD i penses, quina merda!, així de clar. Es em fa insofrible veure-ho. Sembla que es dirigesca a descervellats avorrits de veure / escoltar sempre el mateix. El genial director d’escena no és que dessacralitze és que es caga damunt l’obra de Wagner amb les seues estupideses i ocurrències de psiquiàtric.

Parsifal baren llaça
Els cavallers del Grial semblen captaires desarrapats.

 En l’acte I veiem a uns cavallers del Grial ridículs amb gorres de llana; alguns amb borla i altres amb orelleres que recorden una escena a Sibèria o a pilots d’aviació de la primera guerra mundial. En l’acte III semblaran captaires de llargues i descuidades barbes. No es veu cap cigne encara que els subtítols en parlen d’un. Apareix Parsifal de muntanyenc amb motxilla incorporada i un fusell. No recorde que sonés cap tret. No obstant això s’hi parla d’un cigne sagrat mort. Abans d’això, Gurnemanz a la manera de professor o conferenciant explica la història del lloc amb l’ajuda de diapositives.

Parsifal-Staatsoper-Berlin-2015Amfortas lluint les seues molles.

 Parsifal, tot un salvatge, se li tira al coll a Kundry. Són separats per Gurnemanz, que en l’acte III, obra just al contrari. No vull anticipar. El pobre Amfortas és obligat pel regidor a anar en roba interior per lluir no només la sang de la seua ferida, sinó les molles que li pengen a causa del seu sobrepés. Patètic. No hi ha mística ni majestuositat al cor dels cavallers del Grial coberts amb gorres, barrets i similars. Fan un petit cercle, es tiren a terra i fan altres estupideses per l’estil. No vaig poder evitar descollonar-me de riure quan trauen un taüt i qual un vampir surt Titurel més fresc que una rosa com si s’hagués despertat d’un somni reparador. L’estúpid regidors busca provocar riure en aquesta obra que no té lloc per a la broma o la rialla. Es deu pensar que és un provocador que ofén els sentiments religiosos quan realment és un ridícul  manipulador.

Acaba l’acte amb Kundry recollint la roba ensangonada d’Amfortas. Sense dubte, està profundament enamorada del pecador encara que Wagner no ho contemple. Res a veure amb el llibret, evidentment, que està malament això de seguir el que s’hi diu, cal traure alguna cosa de la màniga i procurar que no ho haja tret un altre abans. Innovar. Provocar … Tot molt previsible.

parsi barenGurnemanz i la passada de dipositives. El que s’hi veu és l’únic element escènic relacionat amb l’obra de Wagner.

 Després del shock produït pel primer, m’he posat l’acte II i, la mare que el va parir! Les noies-flor són unes jovenetes i nenes petites amb nina inclosa, jugant a la pilota o a la comba com si foren en un parc o un pati escolar. Pura pedofília d’un malalt mental perquè el que estan dient eixes criatures té un fort contingut sexual. Igual és que el regidor no ha llegit justament eixa part del llibret o no ha vist il·lustracions gràfiques on són representades nues o semi-nues. El cas és que literalment parlen dels seus amants xiquetes de deu anysKlingsor fa riure, els seus moviments ridículs, les seues ullerotes d’idiota i pentinant-se els seus quatre pèls de rata contínuament com Travolta en Grease però més lleig. Fa riure. I no diguem Parsifal, la seua motxilla, la caputxa, els pantalons curts … Mentre Kundry explica la vida del Parsifal xiquet enganxat a les faldilles de sa mare entra una noia tan jove com atractiva i comença a llevar-se la roba fins quedar-se amb els pits a l’aire, moment que el noi aprofita per tocar-li-les ben tocades fins que mamà apareix i es dedica a repartir-los unes quantes hòsties acabant amb aquella obscenitat. Mamà Herzelaide fent de Fräulein Rottenmeier com en Heidi.

parsi baren maiden

Xiquetes d’escola fent de noies-flor. Pura pedofília.

 Què hi fot una joveneta quasi infantil amb les mamelletes a l’aire? Això de la noia i els pits només té una funció: distraure el públic mentre Kundry amolla el que per aquest tergiversador és un rotllo insuportable. Molts boniques les tetes adolescents i tot un tipet el de la xicona però és que està fora de lloc. Aquesta és una obra quasi religiosa i no es pot degradar a aquest extrems. A veure si m’explique bé.  Jo no sóc beat de res. M’agraden les jovenetes rosses amb els pits a l’aire com al que més, però és que això no és Parsifal sinó diarrea mental d’un pertorbat. Si vols veure una peli eròtica o porno amb jovenetes només has de engegar l’ordinador, però que no ens donen gat per llebre.

Em fa la impressió que després d’això el públic, en lloc de seguir el drama musical està a l’aguait de “a veure què ens trauen ara”. I és tan fàcil i simple. Que vols ser trencador, fàcil, que Kundry li faça quatre fel·lacions seguides a l’estúpid de la motxilla i ja està. El públic no perdrà ull, especialment si la tal Kundry ha fet un streaptease previ i li pengen els pits mentre li la xucla. Revolucionari! Repugnant. La veritat és que no ho comprenc. A algú li pot agradar això? Te’n vas a una pàgina porno i poses Parsifal.

parsi bar kingsor floSobre un fons pedòfil, Parsifal aconsegueix la llança.

 La cantant que interpreta Kundry ha de deixar-se palpar els pits, ensenyar les calces / bragues i passejar la taca de sang de la camisa d’Amfortas.  No hi ha petó. El que passa ni se sap.  Es fiquen en una habitació presumptament  per fornicar, però el xic no està per la labor. Sembla que tinga un trauma d’adolescència quan sa mare el va enxampar tocant-li les mamelles a una adolescent i els va fotre unes hòsties als dos.

parsi baren cavallersEscena ridícula de l’acte III.

 Acte III. Els cavallers del Grial són uns captaires esparracats i la «redempció» consisteix que aquest senyor li dóna un monumental morreig a la pecadora mentre, com, tafaner miró els contempla el ximple de Parsifal i els cavallers fan uns moviments estranys amb els seus braços i mans que donen ganes de riure mentre caminen de genollons mirant cap amunt, no se sap si per veure si plou encara que estan a cobert, o per donar gràcies a Déu.

Per rematar la faena – mai millor dit – Gurnemanz, potser per gelosia homoeròtica – li clava una punyalada per l’esquena a Kundry per l’esquena i la deixa seca. Els estúpids cavallers del Grial segueixen  com si no hagués passat res donant gràcies a Déu de genolls i movent les seues extremitats superiors de manera espantosament ridícula.

El públic aplaudeix d’allò més. Dubte que en realitat els haja agradat, juraria que volen demostrar com de progres i avançats que són. No puc comprendre com es pot aplaudir el que no és sinó una astracanada. Algú va dir que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Un geni, Albert Einstein va afirmar que la estupidesa humana és infinita. Tenien raó.

I amb tot això, queda totalment pervertit el significat d’una obra que Wagner va tenir en ment durant un quart de segle fins que la va acabar. Això ho podem veure clarament en el cas de la sang. Segons Wagner el Grial conté la sang de Crist vessada quan Longinus li va clavar la llança. El regidor tergiversa la cosa, ja que la sang amb què omplin el recipient procedeix de la nafra del pecador Amfortas quan Klingsor li va clavar la llança en el moment que mantenia relacions sexuals amb Kundry. Es tracta d’una blasfèmia en tota regla d’aquest enfant terrible. No és que m’importe que blasfeme en absolut – és lliure de fer-ho – el que és imperdonable és que manipule d’aquesta manera tan ridícula una obra d’art tan bella com aquesta.  No s’ha representat Parsifal, sinó una ridícula paròdia d’un paranoic. Em pregunte si el regidor haurà llegit el llibret o si algun incompetent li n’haurà escrit un resum manipulat.  La mare que els va parir!

El que encara comprenc menys és com Barenboim en una entrevista en francés parla bé d’aquest regidor. És sincer?  Si algú ho sap, que m’ho diga, per favor.

Després del morreig ve la punyalada per l’esquena.

Com vaig dir al principi, afegisc el comentari del meu amic Luis, que va assistir el mes passat a una de les representacions d’aquesta producció. Parlàrem de l’obra i jo vaig dir-li que considerava que el paper de Gurnemanz és un dels pilars de l’èxit ja que el seu paper és un recitatiu molt extens i s’ha de ser molt bo el cantant perquè no resulte avorrit. A més de dominar el cant ha de ser bon actor. Això és el que em contestà:

Comentario de Luis.

Pues precisamente, esa fue la desilusión para todos: Rene Pape. Cuando esperas que el que puede ser el bajo más importante del mundo en uno de sus roles cumbres te impresione, lo que hizo aquí dejó bastante que desear. Vamos, no es que estuviera mal, solo que mucho menos de lo que él es capaz. No hay más que ver la diferencia en el Parsifal del Met. Esta vez estaba frío y distante, los medios y agudos tan apagados que a veces no se le escuchaba en los momentos intensos. Todos creíamos que estaba indispuesto, pero encontré la crítica del NY Times de hace 3 semanas y dice lo mismo. Si no estaba contento con el “Konzept”, bonita manera de expresarlo, pero la verdad es que no tengo idea de qué le pasaba.

Quien se robó el show fue el joven tenor Andreas Schager, debutando como Parsifal con todo lo que hay que tener: voz aterciopelada y vibrante y un instinto dramático muy certero para el papel. La Kundry de Anja Kampe no se queda atrás. A mí me impresionó su Sieglinda en Bayreuth el año pasado, pero no me esperaba una Kundry de tal intensidad. De hecho, el “toma y dame” entre ella y Parsifal en el segundo acto vale el precio de la entrada y el viaje porque la “química” entre ambos cantantes es perfecta. Ya verás.

Otro éxito fue el Amfortas de Wolfgang Koch, el Wotan que sobrevivió el desastre de Castorf en Bayreuth y que para mí estuvo excelente, aunque otros no lo notaron por lo abrumador del circo. Según el “Konzept” de Tcherniakov, este Amfortas no es sólo la víctima sufriente de siempre, sino un prisionero de los miembros de la Hermandad, quienes usan su sangre para consagrar el Grial, ordeñando su herida (que se muestra en HD en todo su asqueroso esplendor). Esto no está muy lejano del sentido original de la obra, solo que aquí se lleva al extremo de que la Hermandad es una sociedad secreta, dictatorial y paranoica, que Gurnemanz debe mantener intacta a cualquier precio (ya verás lo que pasa al final), cosa que choca con lo piadoso del texto. Amfortas se rebela contra todo eso (su escena con el cadáver de Titurel me los puso de corbata) hasta el extremo de de tirar por la ventana (si la hubiera) la caja donde se guarda el Grial y la verdad es que Herr Koch logró comunicar todo el drama y la tragedia de su tortura de manera desgarradora y hermosa a la vez, sin perder su noble sonido de bajo barítono ni su fraseo experto.

Klingsor no es más que un viejo sucio, que ha engendrado todo un internado de niñas (algunas de 6 a 10 años) vestidas a la “Sound of Music” para tentar y jorobar a la Hermandad que lo rechazó. Supongo que dejó toda una nevera llena de probetas porque nadie olvida lo que se hizo con la lanza.

El decorado es algo así como el sótano de un castillo o cárcel, donde se refugian los de la Hermandad, custodiando y ordeñando a Amfortas y acojonados por el dominio de Titurel, quien entra y sale de un ataúd, desde donde canta por buen rato, supongo que para recordarles que su poder trasciende la muerte, o algo así. Todo es opresión, inflexibilidad y rituales casi mecánicos, cosa que observa un desconcertado Parsifal (¿a qué lugar me han traído?), bajo la autoridad fanática y fría de Gurnemanz. Tiene razón Rafa cuando comentaba que hacía falta la transformación visual en el lugar que se impone en el viaje de Gurnemanz y Parsifal en el primer acto. Me pareció interesante que el castillo de Klingsor es una copia exacta del búnker de la Hermandad, pero completamente pintado de blanco estéril (¿por la condición de Klingsor?). Esto refuerza la idea de que ambos lugares son versiones de lo mismo, pues en ambos se imponen la obsesión y la inflexibilidad.

No conozco el teatro Unter dem Linden, que está en obras, pero la acústica del Schiller, que lo remplaza de momento, es un poco apagada, lo que favorece a los cantantes al evitar que la orquesta los cubra demasiado. Como en Bayreuth con menos profundidad. Baremboim llevaba el Preludio tan y tan lentamente, que los vientos-maderas tenían que sacar aire de donde no les quedaba, cosa que se notaba a ratos, pero después supo poner las cosas al nivel que pedían, más o menos. Siento diferir, pero para mí es sólo correcto, y un tanto meloso. Hay quienes le ven más profundidad de la que yo noto y deben tener razón porque saben mucho más que yo. Pero así lo captan mis incultas orejas.

Bueno, pues ya te conté de Parsifal. Mañana te hablo de Lohengrin.

Muchas gracias, Luis, por tu comentario. Un placer leerlo y un lujo para el blog.

Regí.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, cantants, Directors, Regidors, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s