John Fisher, pedòfil. Va ser detingut gràcies a una xiqueta de deu anys.
John White era un home de negocis de New York. Es guanyava la vida molt bé en Wall Street. Estava feliçment casat amb Susan, mare dels les seues quatre filles. Les xiquetes, encara petites, eren rosses i amb els ulls blaus com sos pares. Anaven a una escola on solament hi acudien els whasp adinerats, és a dir, White, Anglo-Saxon and Protestant. Res no impedia que hi anaren xiquets d’altres races i condicions socials en la teoria, però en la pràctica era així; l’escola era per als fills dels triomfadors. El mateix passava al barri on vivien. Ni un negre o latino, tots més blancs que els nòrdics europeus.
John era una persona molt ocupada. Quan no treballava es reunia amb els seus companys del Partit Republicà per preparar alguna estratègia que els fera guanyar les eleccions i derrocar l’alcalde demòcrata que odiaven per haver pujat els impostos i fer polítiques socials afavoridores del que despectivament deien working class, segment majoritari de la població on els ulls blaus eren pura excepció i predominaven els negres i latinos que volien viure a costa del Govern si hem de creure a John que tampoc acceptava a l’alcalde perquè era jueu i el seu gabinet estava ple de catòlics, alguns afroamericans i latinos. Situat a l’extrema dreta del partit, considerava que els que estaven governat no eren bons nord-americans i comunistes camuflats. Amèrica per als americans, és a dir, per als blancs nòrdics com ell i la seua família. Aquestes coses solament les deia en comptades ocasions, ja que encara que no li feia gens de gràcia necessitava una els vots d’aquelles persones que tant menyspreava. Quan se sentia ben a gust és quan acudia a les reunions del Tea Party, facció ultradretana amb la qual coincidia.
Tots el diumenges començaven el dia de la mateixa manera. La mainadera vestia les xiquetes de blanc i se les portaven al temple. Pertanyien a una secta protestant exclusiva per a blancs nòrdics. Creien en la supremacia de la raça blanca i que l’Estat havia de reduir-se a la mínima expressió. S’oposaven al matrimoni homosexual i en l’escola els xiquets estudiaven en aules diferents de les xiquetes. Si pogueren tornarien al passat quan solament podia votar la part més adinerada de la societat. Estaven en contra de legalitzar als immigrants sense papers i s’oposaven a qualsevol intent d’introduir qualsevol sistema sanitari que s’assemblara a la Seguretat Social europea o canadenca. Deien que això era propi del comunisme i anti-americà.
– Què et sembla si deixem les xiquetes amb la mainadera i…. – començà a preguntar Susan quan John la va parar en sec.
– Aquesta vesprada no pot ser, tinc una reunió – li va mentir.
Sempre tenia alguna reunió, de treball, política o del que fos; fins i tot sense previ avís havia d’agafar un avió per negocis. La veritat és que ja no sentia cap atracció per la dona. Les quatre criatures que havia tingut li havien fet malbé la figura als seus ulls, encara que realment era molt atractiva. Li semblava vella malgrat que encara no havia complit els 40. A ell li agradaven joves, molt més joves…
– Amor meu, no puc anar a casa a dinar. Negocis, ja saps. No m’esperes desperta. Tinc una reunió molt important i no sé quan podré tornar. Un dia d’aquests et tractaré com mereixes – va dir quasi maquinalment.
Susan intuïa que alguna cosa passava. Era intel·ligent i en més d’una ocasió l’havia enxampat mentint. «Cabronàs, un dia d’aquests et quedes amb la teua puta i no em tornes a veure la cara a mi ni a les xiquetes», va pensar enfurismada. Ja n’estava farta.
John, blanc, anglosaxó, protestant i ric tenia un secret que molt poca gent sabia. Li agradaven jovenetes, sí, molt jovenetes; tant que podrien ser filles seues. El seu número favorit era el 10. Buscava xiquetes de deu anys per satisfer els seus més baixos instints. Amb diners tot és possible a Amèrica, especialment si tens bones relacions amb persones que són vistes per la societat com a exemplars. Sí, senyor. El seu contacte era un sacerdot que coneixia les famílies que passaven necessitat, tanta que eren capaces de prostituir a les criatures per una quants dòlars. Normalment aconseguia xiquetes negres o latines. El més complicat era on fer-ho perquè tot havia de passar en el més estricte secret. Si les seues aficions foren descobertes seria la seua ruïna. El molt hipòcrita anava de santet beatífic i assenyalava amb el dit els pecadors. Un altra vegada, els diners eren la solució. La mare portava la xiqueta a una pensió miserable del barri negre i uns quants dòlars callaven la boca i tancaven els ulls del dependent quan arribava ell amb una roba vella per no cridar l’atenció.
D’aquesta manera tan repugnant passava quasi totes les vesprades del diumenge. Per això no era tot. Mitjançant Internet donava renga solta a la seua libidinosa pedofília. Tenia centenars o milers d’arxius que sabia com protegir molt bé ja que era expert en Informàtica. La dona no en tenia ni idea. Pensava que estava treballant o passant el temps amb l’ordinador. John s’excitava mirant fotos i vídeos repulsius i després buscava a la dona per alleujar tensions. Ella pensava aleshores que encara li agradava. En altres ocasions s’estimava més masturbar-se tancant els ulls i imaginat-se caretes de nenes de deu anys, el seu número favorit.
Prostitució infantil a Haití.
Un bon dia, de cas estant amb Susan, va sentir en les notícies que hi havia una catàstrofe ecològica, sanitària, humanitària i de tot tipus a Haití, illa del Carib propera a Veneçuela i Cuba. La tala indiscriminada i intensiva d’arbres per part de multinacionals de la fusta havia provocat un greu problema amb l’aigua, ja que la poca que n’hi havia no era potable, ni l’Estat titella que els americans hi havien col·locat havien creat cap tipus d’infraestructura o de potabilitzadores de l’aigua. Un terratrèmol va empitjorar encara més la situació. Estaven en plena emergència i desesperació. La llei de l’oferta i la demanda funcionava de manera tan salvatge que els preus de l’aigua mineral es posaren pels núvols i molta gent corria un greu risc sanitari per beure aigua no potable. La població era tan pobra que no se podia permetre el luxe de bullir l’aigua. Molts vivien en cabanes o en el mateix carrer.
En la cara de John es va marcar un somriure. Va fer unes trucades, li va dir a la dona que havia de fer un viatge i que tornaria en uns dies. Coneixia molt bé la llei de l’oferta i la demanda. A Haití hi havia milers o milions de xiquetes negres de deu anys i ell hi aniria amb un bon carregament de botelletes d’aigua mineral que en New York valien uns cèntims però que al malaurat país antillà valien el seu preu o el somriure de les infantils caretes innocents de xiquetes de deu anys mortes de set.
Encara que el papa Francisco està combatent la pedofília en l’Església catòlica, durant dècades milers de sacerdots han abusat de menors sense ser castigats sinó protegits per les autoritats eclesiàstiques que es negaven a col·laborar amb la policia. La situació va ser especialment escandalosa en la catòlica Irlanda, EEUU i Mèxic.
CAP PEDÒFIL SENSE CÀSTIC.
Més informació ♦ Bloc mexicà sobre pedofília i pederàstia.
A continuació una selecció de caricatures sobre la pederàstia en l’Església catòlica procedents d’Internet:
Una caricatura de Berg Prensa: Nuevos alegatos: El Papa involucrado en el encubrimiento de la Iglesia a los abusos sexuales de los sacerdotes Sacerdotes: Vamos a ver el lado positivo: nos permite todavía estar a dos mil metros de escuelas, parques y juegos infantiles, ¿no?
L’abús sexual als menors els causa problemes greus de per vida. DENUNCIA qualssevol cas que conegues siga qui siga el criminal: un familiar, un conegut, un veí, un mestre, un sacerdot… Que no quede impune cap violació i que cap institució oculte al culpable.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 