Un llibre molt recomanable.
Com ja he dit, la millor manera d’enfrontar-se a la brutalitat de les dictadures és mofar-se dels dictadors. Una bona carcallada trenca qualsevol por. A través de la cultura i de l’art tenim nombrosos exemples. La sàtira és tan antiga com el temps. El Gran Dictador de Chaplin potser siga un dels més coneguts. Hitler i Mussolini convertits en bufons del pim, pam, pum. En aquesta entrada vull fer esment del llibre que porta com títol un dels acudits que es contaven en el nazisme i que encapçala aquestes línies: Heil Hitler, el porc és mort!
Dades del llibre:
Títol: HEIL HITLER, EL CERDO ESTA MUERTO! Reír bajo Hitler.
Autor: Rudolph Herzog
Editorial: Capitan Swing, 2014
Llengua: Castellà
Idioma original: Alemany
Títol original: Heil Hitler, des Schwein ist tot!
Any de publicació: 2007
Traducció: Begoña Llovet Barquero
Desde la torre de radiodifusión, Hitler dice a Göring que le gustaría dar una alegría a los berlineses, a lo que su segundo le replica: “Entonces salta desde la torre”.
A causa de la tràgica dimensió dels horrors comesos pel règim nazi molta gent té dificultats per adoptar una mirada còmica sobre Hitler i el nazisme. Cada vegada que algú ho fa és acusat de restar importància i trivialitzar l’Holocaust, però el cert és que hi ha una llarga història d’acudits al respecte. En aquest llibre, el primer sobre la comèdia i la sàtira al Tercer Reich, Herzog reuneix totes les manifestacions de l’humor: caricatures, cabaret, espectacles de varietats, entreteniment, pel·lícules, cançons pop i musicals.
D’aquesta manera ens mostra com la imatge ridícula del Führer no va ser en absolut una invenció de la postguerra. En els primers anys del règim molts alemanys es van burlar d’Hitler i altres alts funcionaris, una història fascinant i aterridora: la supressió de l’escena de cabaret antifeixista de la dècada de 1930, les bromes durant la Segona Guerra Mundial, les col·leccions d’acudits publicades en els mitjans en acabar la guerra, els nombrosos alemanys empresonats i executats per explicar acudits sobre el Führer i el seu entorn. Les bromes ací recollides també mostren que no tots els alemanys van ser hipnotitzats per la propaganda nazi.
Heil Hitler! El porc és mort.
Aquest és un acudit que va circular per Alemanya en l’etapa final de la II Guerra Mundial:
El cotxe de Hitler atropella una gallina, i el Führer decideix comunicar-li-ho personalment a l’amo. Als dos minuts torna corrent amb les empremtes que li han donat una bona pallissa. Prossegueixen el seu camí i, poc després, atropellen un porc. Aquesta vegada, per no córrer riscos, el missatger és el xofer que, passada una hora, torna borratxo amb una cistella plena de salsitxes i molts altres regals. “Però, què li ha dit vostè al granger?”, pregunta el líder nazi. I el xofer respon:Només li he dit: “Heil Hitler, el porc és mort!”.
Precisament aquesta última frase dóna títol al llibre de Rudolph Herzog, editat per Capità Swing, que constitueix la versió escrita d’un documental i en el qual s’il·lustra que, fins i tot en els moments més foscos del Reich dels mil anys, l’humor va permetre alliberar tensions i donar una tímida i encoberta veu a la dissidència. Tot i que el mateix autor matisa en dir que “els acudits polítics no eren una forma de resistència passiva, sinó més aviat una via d’escapament per a la ràbia acumulada del poble”.
Conscient de les objeccions que pot provocar el seu treball, Herzog comença el llibre amb aquesta pregunta. “És lícit fer bromes sobre Hitler?” El dubte va planejar en el seu moment sobre obres mestres de la cinematografia com El Gran dictador, de Charlie Chaplin, i To be or not to be, d’Ernst Lubitsch. I només el pas del temps les ha aclarit. És legítim, insisteix l’autor d’aquesta obra singular, aproximar-se a Auschwitz amb els mitjans de la sàtira.
Tràiler de To Be or Not to Be.
Herzog es justifica amb el fet indiscutible que els alemanys -i no només els contraris al règim- no van deixar de riure de Hitler i el nazisme durant els 12 anys que va durar el Tercer Reich. L’anàlisi dels acudits de l’època revela quin tipus d’humor era el que més temien els governants. L’objectiu del llibre, abans de fer riure el lector, és “contemplar la societat alemanya d’aquells terribles anys des d’una nova perspectiva“.
L’afany per ser objectiu d’Herzog el porta a demostrar que les bromes satíriques contra el nazisme o algun es seus jerarques, Hitler inclòs, i sempre que no sobrepassaren certs límits, no suposaven en si mateixes un passaport al camp de concentració, la guillotina , el tret al clatell o la càmera de gas. “La major part dels narradors d’acudits que van ser denunciats i arrossegats als tribunals”, assegura, van rebre càstigs més aviat lleus, fins i tot de vegades se’ls deixava marxar amb una simple sanció.
Aquesta realitat gairebé estadística no implica ni molt menys que la tolerància fos manera un senyal d’identitat del nazisme, sinó tan sols que la repressió no sempre era tan barroera com per intentar posar portes al camp i que potser havia dirigents que comprenien que cert tipus d’humor, el menys transgressor, podia tenir fins i tot un efecte estabilitzador en el sistema. Tot depenia de la virulència de la sàtira, de l’època en què es produïa (a última hora Hitler i els seus no estaven ja per bromes) i, sobretot, de qui era el seu autor o propagador. En aquella basta caricatura de la justícia, la profusió de lleis arbitràries i a la mida dels seus interessos característica del règim permetia tant la clemència com la crueltat més salvatge. El mateix acudit es podia castigar amb una amonestació, una multa, una severa condemna de presó o la pena de mort.
A vegades, la part més dura d’aquesta variable vara de mesurar s’utilitzava per dictar sentències exemplaritzants. Un cas simptomàtic va ser el del famós actor Robert Dorsey, galant en nombroses pel·lícules de la UFA, conegut pel seu menyspreu del nazisme (es va negar a entrar al partit) i gran comptador d’acudits sobre Hitler i Goebbles. Com el següent, un dels que, després de ser denunciat, li van conduir a la guillotina a l’octubre de 1943: Una nena tendeix a Hitler un grapat d’herbes. “I què faré amb això?”, li pregunta. “Plantar”, diu la petita. “La gent diu cada dia: només quan el Führer crie malves vindran millors temps “.
El mateix destí fatal córrer el sacerdot catòlic Joseph Müller, el afany per l’apostolat el portava a competir en el reclutament amb les Joventuts Hitlerianes i que rebia a sa casa treballadors polonesos condemnats a treballs forçats. El seu judici -una farsa- es va fer famós per la fúria del fiscal del president del tribunal Roland Freisler, que va arribar a explicar acudits i llançar atacs violents contra el Papa, el cristianisme, els bisbes i les diverses institucions religioses. L’acusat va dir que “s’havia introduït com un cuc en la medul·la del poble alemany i havia corromput la seua voluntat defensiva”.
Un dels crims de Müller va ser explicar un acudit que, en 1933, en les albors del règim nazi resultava gairebé inofensiu. És aquest: Al seu llit de mort, un expilot demana que li posen el retrat de Hitler a la dreta i el de Göring (cap de la Luftwaffe) a l’esquerra, després del que diu: “Ara mor com Crist [entre dos lladres ] “. El capellà va pagar la seua gosadia a la guillotina el 11 de setembre de 1944. El jutge es va lliurar de retre comptes perquè va morir víctima d’un bombardeig al febrer de 1945.
Una petita selecció d’acudits que recull Herzog en el seu llibre.
Hitler visita un manicomi. Els pacients el reben amb el braç en alt. Excepte un, al qual pregunta: “Per què no saluda vosté com els altres?” Resposta: “És que jo no estic boig. Sóc l’infermer”.
De visita a Suïssa, un jerarca nazi pregunta per un edifici. “És el Ministeri de Marina”, li responen. “Ja, i per a què el voleu si no teniu mar? La rèplica: “I per a què necessiteu a Alemanya un Ministeri de Justícia?”
[Sobre la psicosi de delació]. “Obriga vosté bé la boca”, demana el dentista al seu pacient. Aquest replica: “Com? Jo a vosté no el conec de res “.
[Després que Rudolph Hess saltés sobre Anglaterra en paracaigudes, el 10 maig 1941 per intentar un impossible acord de pau]. Churchill rep a Hess i li diu: “Així que vosté és el boig?” El dirigent nazi respon. “No, només sóc el seu representant”.
Dos vells coneguts es troben en un camp de concentració. “Jo sóc ací”, diu un d’ells, “perquè el 5 de maig vaig dir que Hess estava boig”. Al que l’altre replica: “Doncs jo hi sóc perquè el 15 de maig vaig dir que Hess no estava boig”.
[Sobre les armes per evitar la derrota]. “Sabíeu que la Marina té una nova arma miraculosa? És un submarí amb una coberta de goma amb 1,5 metres de gruix “. “Es tracta d’una protecció contra els radars?” “No, no, el submarí es mou al voltant d’Anglaterra i l’esborra del mapa”.
Hitler, Göring i Goebbles són al patíbul, a punt de ser penjats. L’ex-cap de la Lutwaffe diu: “Ja sabia jo que la cosa es decidiria en l’aire”.
Un home pregunta a un altre: “Què faràs després de la guerra?” “Em prendré unes vacances i viatjaré per la Gran Alemanya”. “Ah! I què faràs a la tarda? “
Hi ha dos tipus de jueus: els optimistes i els pessimistes. Els pessimistes estan a l’exili, els optimistes en els camps de concentració.
Els nazis entenen molt de nutrició: han constatat científicament que els alemanys necessiten 2.500 calories diàries, els polonesos 600 i els jueus 184.
[Sobre l’escassetat durant l’ocupació alemanya a Amsterdam]. Un individu intenta suïcidar-se penjant-se, però la soga es trenca. Prova amb el gas, però està tallat. Llavors decideix viure de la seua cartilla de racionament, i mor al primer intent.
Des de la torre de radiodifusió, Hitler diu a Göring que li agradaria donar una alegria als berlinesos, al que el seu segon li replica: “Llavors salta des de la torre”.
Font: Luis Matías López en Públic.
Així era l’humor negre antinazi. Per: Leticia García.
El fill de Werner Herzog analitza en un llibre l’impacte que van tenir en la població els acudits sobre Hitler.
Quan l’humorista alemany Werner Fink va descobrir dos agents de la Gestapo anotant tot el que deia en el seu show, els va preguntar: “Parle massa ràpid? Poden seguir o, en realitat, volen que els seguisca jo a vostés?”. Aquesta i altres bromes li van costar el tancament del cabaret per part de Goebbles i el seu ingrés en un camp de concentració. Precisament va ser allà on va poder donar curs als seus acudits més àcids: com solia dir, quan actuaven a Berlín vivien amb por al camp de concentració. Un cop dins ja podien animar i tranquil·litzar-se.
Explica el director i escriptor Rudolph Herzog en Heil Hitler, el porc és mort! (Capità Swing Llibres) que eren els jueus els que van desenvolupar un humor més negre. Van seguir, potser, l’argument Fink: total, ara que estaven dins ja era igual. I la comèdia macabra era la forma d’alleujar la seua destinació. En els últims dies de la guerra, si planejaven afusellar i de sobte l’ordre era matar-los a la forca, responien: “S’estan quedant fins sense bales”.
A Rudolph Herzog (fill del cineasta Werner Herzog) va tenir la idea de fer un documental i un llibre sobre l’humor alemany durant el nazisme quan va trobar alguns acudits manuscrits a casa de la seua tia àvia. No obstant això, les conclusions a què va arribar amb la seua investigació són contradictòries. Segons l’autor, l’enginy alemany es va aguditzar quan Hitler va pujar al poder, però la majoria de les bromes tenien a veure amb els defectes personals o les estranyes aficions dels líders del Nacional Socialisme. Gairebé cap era realment subversiu amb el règim. I els pocs que es van atrevir a criticar el règim mitjançant l’humor, van acabar en tribunals. Delictes de sedició i humor absurd. Hi va haver fins i tot qui va ser executat.
Hitler i Göring estan a la part alta de la torre de la ràdio. Hitler li diu a Göring que vol donar-li una alegria al poble alemany. Göring li respon: “Llavors, per què no saltes?”.
Aquesta broma, per exemple, li va costar la vida a Marianne Elise K., una treballadora de fàbrica acusada de sedició pel seu company.
El recorregut pels acudits que es van inventar durant la guerra ens dóna a entendre, per exemple, que tot i que molts alemanys van adduir no tenir ni idea de l’existència dels camps de concentració, aquests van servir d’excusa per crear algunes de les bromes més populars entre la població:
“-Què tal el camp de concentració?
– Genial! Esmorzàvem al llit, fèiem esport, menjàvem tres plats …
-Vaja! Fa poc vaig veure Meyer i em va explicar una història molt diferent.
-Doncs per això l’hi han tornat a portar “.
L’humor els servia per descarregar el pes de la seua situació. Quan va començar el règim, es van succeir les bromes sobre la salutació nazi; quan s’acostava la derrota, els acudits fatalistes augmentaven. No es van rebel·lar, però almenys van saber veure-li el costat absurd a la tragèdia:
“És cert això que diuen que el Marxisme-Leninisme és una teoria científica? No ho tinc molt clar. Si fos així, l’haurien testat primer en animals”. Ben Lewis recull aquest acudit en el seu llibre A History of Communism told by its Communist jokes (Una Història del Comunisme contada per acudits comunistes). A diferència d’Herzog, Lewis sosté que les bromes soviètiques eren més agudes i crítiques amb els seus successius dirigents. El que sembla ser cert és que, en els moments de repressió, el poble descarrega el seu pessimisme a través del riure.
SOBRE L’AUTOR: Rudolph Herzog
Escriptor, actor i director de documentals alemany, Rudolph Herzog és fill del prestigiós director de cinema Werner Herzog. Entre els seues obres més conegudes cal destacar el documental L’agent (2013) que tracta sobre Werner Stiller, l’agent doble de la Stasi que va escapar d’Alemanya Oriental i va esdevenir milionari. També va realitzar Amundsen: Perdut a l’Artic (2010), un documental de National Geographic / ZDF sobre la misteriosa mort de l’explorador polar Roald Amundsen.
El fill de Herzog, cineasta tan interessant com el seu pare, regira la consciència alemanya actual. La tendència a convertir Hitler en objecte humorístic. Herzog els diu als seus compatriotes, amb molt bons arguments, que fins i tot en l’humor els seus pares i avis van ser còmplices.
El seu documental Heil Hitler, el porc és mort! (2006) sobre l’humor al Tercer Reich va obtenir fantàstics resultats d’audiència en la televisió alemanya, i el seu posterior llibre sobre el mateix tema va ser aplaudir a nivell internacional per mitjans de comunicació tan rellevants com The Sunday Times o Al Jazeera. El seu Segon llibre, un història curta de la bogeria nuclear (2013), ha estat publicat recentment al Regne Unit, als Estats Units i Canadà; i en 2014 va firmar un documental basat en aquest llibre i dirigit per ell mateix.
Herzog va molt més enllà del recull d’acudits que se suposa sovint en aquest tipus d’assajos. Conta molt bé el rerefons de la història del nazisme. El que un dels primers llibres publicats a Alemanya després de la guerra siga un recull d’acudits, és per a l’autor un afany de justificació, a més de la necessitat profundament humana d’assimilar les vivències traumàtiques a través del riure.
L’humor anti-nazi va costar la vida a persones, de vegades per explicar simplement un acudit i ser denunciat. Herzog aprofita per parlar-nos d’aquest invent anomenat cabaret i dels seus herois; espectacles de varietats, entreteniment, cançons pop, musicals; del cinema alemany i de l’americà que va introduir el nazisme a la comèdia … hi ha molt cinema en aquest llibre.
Els exemples humorístics que esquitxen i exemplifiquen tot el llibre, deriven sempre en anàlisi breus i precisos sobre la situació històrica: Molt abans del començament de la«solució final», a l’estranger se sabia que els jueus eren discriminats i perseguits despietadament a Alemanya. Però en les pel·lícules anteriors a la guerra no es tractava el tema dels pogroms. La situació política era, des del punt de vista dels polítics del apaivagament, massa sensible per posar a la picota Alemanya públicament. Així doncs, al front de la propaganda, a excepció d’Alemanya, tot va estar tranquil fins a finals dels anys trenta.
De totes maneres, la creadora d’opinió més poderosa del planeta, és a dir, la indústria cinematogràfica de Hollywood, no tenia cap interès a fer pel·lícules clarament antinazis. La raó tenia més a veure amb poderoses consideracions d’ordre econòmic que amb les conviccions polítiques dels productors. Encara que ningú no volguera reconèixer-ho, el cinema americà depenia del mercat europeu. Però, en un clima de terror i de por a la guerra, ningú a Europa volia veure «pel·lícules problemàtiques». La gent anhelava entreteniment i Hollywood els oferia un escapisme a mida, un entreteniment lleuger en diferents formats. Els mateixos americans van mantenir una vergonyosa distància amb la convulsa Europa que s’estava esbocinant a si mateixa.
En poc més de dues-centes pàgines ben elaborades, amb un llenguatge directe i precís, Herzog ofereix un viatge instructiu i entretingut per una zona d’horrors que mai han de ser oblidats.
No vull acabar aquest comentari sense triar almenys un dels acudits inclosos per l’autor. L’escollit és un del final de la conflagració, quan l’humor es va anar fent cada vegada més negre, que va circular a Berlín.
El domini dels nazis ha arribat a la seua fi. Derrota total. Hitler, Göring i Goebbels estan en el patíbul a punt de ser penjats. Llavors Göring es torna una vegada més cap a Goebbels, volent tenir com sempre la raó, i li diu en les portes de l’agonia: «Ja t’ho deia jo sempre, la cosa es decidirà en l’aire».
Chaplin va dir que si hagués sabut el que va passar no hauria rodat la pel·lícula; de fet, va suprimir una escena que representava un camp de concentració. Afortunadament, el film ha passat a la història com a una sàtira ferotge del nazisme. La pel·lícula no solament va ser prohibida en les dictadures, sinó en EEUU per considerar-la comunista quan el que realment succeïa era que la dreta nord-americana era filonazi com ara el magnat de la indústria automobilística Ford, antisemita declarat i finançador de Hitler entre molts altres.
És ètic fer broma d’aquestes atrocitats?
És cert que en el passat recent d’aquesta terra han passat tants horrors que costa fer-se a la idea del que va haver de ser viure. També es fa estrany pensar en aquests successos amb cert sentit de l’humor. Però, a què es deu? És que no podem (i potser hem) riure’ns de tot? Rudolph Herzog opina que sí; que, sempre es faça amb respecte, l’humor és potser l’única manera que tenim de passar pàgina davant l’horror i desdemonitzar als responsables del mateix.
Per a això, Herzog va rodar el 2006 el documental Heil Hitler, des Schwein ist tot! (O Dead Funny), la versió escrita va veure la llum en alemany un any després (set anys després en la seua versió en castellà). En aquest excel·lent assaig, l’autor investiga amb profunditat els acudits que s’explicaven a Alemanya des d’abans que Hitler pugés al poder fins als últims dies del Tercer Reich. Malgrat la repressió existent, el Führer va ser diana de les burles de la població (tant dels opositors al règim com dels seus acòlits), que fins i tot s’atrevien a riure del que passava en els camps de concentració. Especialment sinistres resulten els acudits que els propis jueus comptaven sobre la seva situació, bé per albergar un mínim d’esperança davant la destinació que sabien que els esperava, bé per fer una autocrítica sobre la seua passivitat davant el mateix. Per exemple:
Durant l’època nazi, un llogaret jueu de l’est pateix atacs, pogroms i execucions cada vegada més terribles. Un va al poble del costat i ho explica. Llavors li pregunten: ‘¿I què és el que heu fet?’. Contesta: ‘L’última vegada no només hem resat 75 salms, sinó els 150 complets. I hem dejunat com en el Dia de l’Expiació ‘. ‘Això està bé’, li contesten, “un no pot aguantar-ho tot, cal defensar-se.
Tràiler de El Gran Dictador
Herzog també dedica unes quantes pàgines a analitzar El gran dictador, la pel·lícula de Charles Chaplin que va ser el major atac al règim que es va fer mentre Hitler encara era al poder, i La vida és bella, de Roberto Benigni, la cinta que va trencar amb el tabú que prohibia riure dels horrors succeïts durant el Tercer Reich.
Escena de La vida es bella.
Així mateix, l’autor fa un exhaustiu estudi sobre l’origen dels acudits i, més en concret, dels acudits polítics i el seu poder catàrtic en la societat. Per tot això, Heil Hitler, el porc és mort! és un més que recomanable llibre que ens ensenyarà un aspecte de la història que no coneixíem i amb el qual aprendrem que l’humor no només serveix per passar l’estona, sinó, moltes vegades, per poder fer front a les nostres pitjors malsons.
«Si ric, estic viu».
Hitler i El Cabanyal.
Font: Heil Hitler, el cerdo está muerto.
Ressenyes i comentaris provinents d’Internet.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 