El marxisme (II). Marx: vida i pensament fins l’exili a Londres.

karl-marxKarl Marx, possiblement el pensador més influent de la història.

En l’entrega anterior vam referir-nos al Manifest Comunista, la seua obra més coneguda junt a Das Kapital. Ara ens centrem en la seua biografia i fem una introducció a les seues idees, que ampliarem en noves entrades. Marx va tenir una formació multidisciplinar fruit dels seus estudis en universitats alemanyes i va haver exiliar-se en diversos països de manera que conegué in situ diferents idees que ells va arreplegar en la seua obra, que ve a ser una sínteis de la filosofia alemanya, el socialisme francés i l’economia britànica.

  • Karl Marx

(Trèveris, Prusia, 1818 – Londres, 1883). Pensador socialista i activista revolucionari d’origen alemany. Rarament l’obra d’un filòsof ha tingut tan vastes i tangibles conseqüències històriques com la de Karl Marx: des de la Revolució russa de 1917, i fins a la caiguda del mur de Berlín el 1989, la meitat de la humanitat va viure sota règims polítics que es van declarar hereus del seu pensament. Contra el que podria semblar, el fracàs i esfondrament del bloc comunista no parla contra de Marx, sinó contra certes interpretacions de la seua obra i contra la praxi revolucionària de líders que el filòsof no va arribar a conèixer, i dels que en certa manera es va deslligar profèticament en afirmar que ell no era marxista.

marx jo

Marx, el fundador del socialisme científic.

Biografia

Karl Marx procedia d’una família jueva de classe mitjana; son pare era un advocat convertit recentment al luteranisme. Va estudiar a les universitats de Bonn, Berlín i Jena, doctorant-se en filosofia per aquesta última en 1841. Des d’aleshores el pensament de Marx quedaria assentat sobre la dialèctica de Hegel, si bé va substituir l’idealisme hegelià per una concepció materialista, segons la qual les forces econòmiques constitueixen la infraestructura subjacent que determina, en darrera instància, fenomens superestructural com l’ordre social, polític i cultural.

Son era un home inclinat a la Il·lustració i a les idees moderadament liberals, devot de Kant i de Voltaire. Per tant, Karl va tenir una infància habitual en la burgesia culta del seu temps, i va assistir a l’escola i va cursar el batxillerat a la seua ciutat natal.

A l’octubre de 1835, amb disset anys, es va inscriure en els cursos d’humanitats de la Universitat de Bonn. Va passar allà només un any, en què va estudiar grec i història i va portar una agitada vida estudiantil, incloent un duel i un dia de calabós per alcoholisme i desordres (va ser l’única vegada que el fundador del comunisme científic va estar a la presó). L’ambient universitari de Bonn era rebel i polititzat, per la qual cosa Karl es va fer membre d’un cercle en el qual es discutia de política i poesia, i va arribar a presidir el Club de les Tavernes, que tenia altres fins. Malgrat tantes activitats, de sobte va resoldre passar-se a la Universitat de Berlín, en la qual va ingressar l’any següent, també al mes d’octubre.

Marx+Family_and_Engels

Marx, Engels i família.

A Berlín es va apuntar per estudiar lleis i filosofia, sense abandonar la seva inclinació per la història. Va trobar molts amics i una xicota, Jenny von Westphalen, jove intel·ligent i atractiva de vint anys (quatre més que Karl Marx), pertanyent a una família de funcionaris de recent noblesa. Es coneixien des de xicotets perquè els seus pares eren amics.

En 1843 es va casar amb Jenny. Tingueren set fills, però la majoria moriren de petits. Son pare va iniciar a Marx en l’interés per les doctrines racionalistes de la Revolució francesa i pels primers pensadors socialistes. Convertit en un demòcrata radical, Marx va treballar algun temps com a professor i periodista; però les seues idees polítiques el van obligar a deixar Alemanya i instal·lar-se a París (1843).

En aquells dies va establir una duradora amistat amb Friedrich Engels, que es plasmaria en l’estreta col·laboració intel·lectual i política de tots dos. Va ser expulsat de França en 1845 i es va refugiar a Brussel·les; per fi, després d’una breu estada a Colònia per donar suport a les tendències radicals presents a la Revolució alemanya de 1848, va passar a portar una vida més estable a Londres, on va desenvolupar des de 1849 la major part de la seua obra escrita. La dedicació a la causa del socialisme el va fer patir grans dificultats materials, superades gràcies a l’ajuda econòmica d’Engels.

hegel-255x300

Hegel, filòsof que va influir en Marx.

Un jove hegelià

Hegel acabava de morir i l’ambient universitari berlinés era fervorosament hegelià, tot i que cada grup o cenacle estudiantil interpretava les idees del creador de la dialèctica a la seua manera. El jove Marx es va veure immers en aquestes discussions, que el van portar a una profunda depressió i al primer daltabaix de la seua fràgil salut. Com a prova al seu rigor intel·lectual, va acceptar incorporar-se a «una concepció que odiava» (segons carta al seu pare de novembre de 1837) i es va unir al grup de seguidors del jove professor Bruno Bauer, que sostenia les idees més progressistes i democràtiques de la obra de Hegel i el qüestionament del pensament matemàtic i formal.

Bauer va ser expulsat de la universitat per «radical» en 1839, però els joves hegelians ja eren republicans d’esquerres que utilitzaven la filosofia i la dialèctica com a instrument crític de la rígida societat prussiana en què vivien. No obstant això, Marx i els seus companys eren encara idealistes i força romàntics, a confiar que la societat canviaria gràcies al desenvolupament de la cultura i l’educació. Aquesta posició no era compartida pel periodista Adolph Rutemberg, el més íntim amic de Karl en aquesta època, que l’impulsava a conèixer la llòbrega realitat dels obrers i els necessitats.

A instàncies dels seus amics i de Jenny, l’abril de 1841 va presentar una brillant tesi doctoral que contrastava la filosofia de Demòcrit i la d’Epicur, incloent la després famosa frase: «La crítica és també teoria», de manera que es va doctorar en filosofia quan encara no havia complert vint anys. No anirien molt més enllà seus èxits acadèmics. A principis de l’any següent es va incorporar a una publicació fundada per les forces més progressistes de Colònia, llavors capital industrial de Prússia.

feuerbach nm

Feuerbach, hegelià d’esquerres seguit pel jove Marx

Un periodista radical. Feuerbach

Com a redactor de la Rheinische Zeitung (Gaseta de Renània), Marx va prendre contacte amb les realitats socials i la naturalesa cruament classista de la legislació prussiana. Nomenat de nou director de la revista a l’octubre de 1842, les seues cròniques parlamentàries des de la Dieta renana denunciaven l’Estat com a guardià i valedor dels interessos dels empresaris i expressaven la seua interpretació radical del pensament hegelià, en tant que l’Estat no complia la seua funció essencial com realització ètica de l’especificitat humana.

La seua tasca com a periodista polític el va portar a prendre coneixement dels moviments obrers a França i Anglaterra, especialment per les cròniques de Heine des de París i Lió, i de les idees del socialisme utòpic mantingudes per Fourier, Owen, Saint Simon i Weitlig. Des de feia un temps estava fortament Influït pel pensament de Ludwig von Feuerbach, deixeble de Hegel que va elaborar el que sol resumir com un «humanisme ateu». Marx va començar a intentar casar aquest materialisme amb la dialèctica hegeliana sense arribar a plantejar encara res que poguera anomenar lluita de classes.

Justificava en els seus articles les reivindicacions proletàries europees com a rebel·lió de «la classe que fins ara no ha posseït res», un fenomen natural i circumstancial motivat per la insensibilitat de l’estament dominant, que no complia adequadament el seu paper rector. Fins i tot criticava obertament les idees del comunisme utòpic per la seua parcialitat classista, que deixava de banda les «comprensions objectives» de la realitat. En última instància va seguir defensant l’estat integral humanista de Hegel, davant del «estat d’artesans» que, segons ell, propiciaven els protocomunistes.

La censura prusiana va pressionar seriosament contra els editors de la Rheinische Zeitung i Marx es va veure obligat a dimitir. No desitjava tornar a la carrera acadèmica a causa del rígid control ideològic implantat pel govern a la universitat. Després de set anys de festeig, es va casar amb Jenny el juny de 1843 i tots dos es van sumar a l’emigració política alemanya que es va dirigir a París. Allà coneixeria a la crema de la joventut revolucionària europea, com Heine, Born, Proudhon i, sobretot, Friedrich Engels.

  • A París

Marx va seguir treballant sobre la base de l’humanisme abstracte de Feuerbach, que criticava la religió i la filosofia especulativa. Per la seua banda, Engels el va convéncer de la importància d’aprofundir els estudis econòmics. Al costat del hegelià Arnold Ruge va editar en 1844 el Deutsch Französische Jahrbücher (Anuari franco-germànic), que incloïa dos extensos articles de Marx: «La qüestió jueva» i «La filosofia hegeliana del dret» en què escrivia la cèlebre afirmació: «La religió és l’opi dels pobles» (metàfora de gran actualitat, ja que Anglaterra acabava d’envair la Xina en l’anomenada «guerra de l’opi»). També va treballar en aquesta època en uns Manuscrits económico-filosòfics, que va deixar en esborrany i no va publicar durant la seua vida. En ells es reflecteix especialment el moment de transició que travessava el seu pensament  i el procés d’elaboració de què ell mateix anomenaria la «barreja» entre l’anàlisi crítica de les idees i l’estudi i interpretació de les dades reals.

Engels_HD

Engels, amic i col·laborador de Marx.

  •  Engels i Marx

Marx va partir de la crítica als socialistes anteriors, als quals va qualificar d’ utòpics, si bé va prendre d’ells molts elements del seu pensament (particularment, d’autors com Saint-Simon, Robert Owen o Charles Fourier). Aquests pensadors s’havien limitat a imaginar com podria ser la societat perfecta del futur i a esperar que la seua implantació resultara del convenciment general i de l’exemple d’unes poques comunitats modèliques.

Per contra, Marx i Engels pretenien fer un socialisme científic, basat en la crítica sistemàtica de l’ordre establert i el descobriment de les lleis objectives que conduirien a la seua superació; la força de la revolució (i no el convenciment pacífic ni les reformes graduals) seria la forma d’acabar amb la civilització burgesa. En 1848, a petició d’una lliga revolucionària clandestina formada per emigrants alemanys, Marx i Engels van plasmar aquestes idees en el Manifest Comunista, un pamflet de retòrica incendiària situat en el context de les revolucions europees de 1848.

  • A Brussel·les i Londres

La pressió de Prússia sobre el govern de Guizot va fer que Karl Marx abandonara París. El 5 de febrer de 1845 es va instal·lar a Brussel·les, on transcorrerien dos anys de fecund treball en col·laboració amb Engels. Va ser en aquest període quan van efectuar la primera formulació del materialisme dialèctic i escriure La sagrada família, La ideologia alemanya i Misèria de la filosofia, aquest últim qüestionant el llibre de Proudhon Filosofia de la misèria.

En 1847 Marx va arribar a Londres i va prendre contacte amb una societat secreta en formació, la Lliga dels Justos, integrada principalment per artesans alemanys emigrats, que li van demanar que escrivira els seus estatuts. Engels els va relacionar amb els obrers esquerrans anglesos, i tots dos van treballar des de desembre fins a gener de 1848 a la carta fundacional de la Lliga, que es va publicar com a Manifest comunista. La declaració comença amb una frase que es va fer famosa: «La història de tota societat que haja existit fins avui, és la història d’una lluita de classes». I entre les seues consideracions afirma que les forces productives estan en tensió constant amb «les relacions de producció, amb les relacions de propietat, que són les condicions de vida de la burgesia i del seu domini».

Segons escriuria més tard Engels, va ser en aquest període quan es va produir el punt d’inflexió conceptual que va superar Feuerbach, passant «del culte de l’home abstracte a la ciència de l’home real i la seva evolució històrica». Va aparéixer llavors també la idea de la «superestructura» composta per les institucions i formacions ideològiques, enfront de la Verhaltnisse (paraula alemanya que significa tant condicions com relacions) de producció i apropiació del producte social.

En aquest moment van esclatar a Europa una sèrie de revolucions populars en cadena que van afectar a França, Itàlia i Àustria, amb repercussions socials a Alemanya i Anglaterra. Marx va ser convidat a París pel govern provisional i es va oposar amb vehemència a l’expedició «alliberadora» sobre Alemanya que proposava el poeta Georg Herwegh. Això li va comportar una gran impopularitat entre els revolucionaris, tot i que ell i Engels van passar l’abril de 1848 a Alemanya per col·laborar amb les forces democràtiques. La proposta de Marx era una aliança dels treballadors amb la burgesia progressista, que el portaria a enfrontaments frontals amb els líders obrers.

Marx va ressuscitar a Colònia la Neue Rheinische Zeitung, que va tenir curta vida a causa del contraatac repressiu del govern prussià. En el seu últim número, espectacularment imprés en tinta vermella, la revista convocava tardanament a la resistència armada. En 1849, davant el fracàs de la revolució, Marx va tornar a París, d’on va ser novament expulsat. Va passar a Londres, ciutat en la qual viuria la resta dels seus dies. El desencant circumstancial respecte a l’activisme polític i el seu rebuig al radicalisme utòpic d’alguns companys, el va portar a dissoldre en 1850 la Lliga dels Comunistes.

Wagner Munich 1865

Encara que Wagner no va ser marxista trobem la influència de Marx en alguns escrits del compositor.

  • Marx i Wagner

Malgrat que Wagner no va ser marxista, sinó anarquista, podem trobar nexes en comú entre ells. Els dos participaren d’una manera o altra en les revolucions alemanyes del 48-49; van sentir-se decebuts per la política, van haver d’exiliar-se i es dedicaren a escriure obres teòriques. Wagner, sobre la música i l’òpera; Marx sobre economia i filosofia especialment. Fins i tot hi ha tres figures que els relacionen: Feuerbach – filòsof admirat pels dos en la seua joventut -, Herwegh – poeta que mantingué relació epistolar amb Marx i que va conviure amb Wagner en l’exili suís. També va ser qui inicià al compositor en la filosofia de Schopenhauer i qui li feu arribar el seu llibre fonamental “El món com a vuluntat i representació” i BakuninEn alguna altra ocasió hem abordat el tema de les possibles relacions entre els dos personatges que són quasi contemporanis perfectes. Moriren el mateix any, 1883. Es tracta d’un tema interessant que emprenya molt als antimarxistes de tot tipus, inclosos els filonazis.

És cert que Wagner no va escriure sobre Marx, cosa que no vol dir que no en tinguera notícia, ja que és impossible. En els seus escrits podem trobar influències en el compositor, especialment del Manisfest Comunista i Sobre la qüestió jueva, de Marx en La Revolució i El judaisme en la música, de Wagner. A més, Bakunin, que els conegué als dos i va ser amic i company de barricades de Wagner és el traductor al rus del Manifest comunista. En L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, d’Engels, se cita l’episodi de l’incest dels welsungs wagnerians. Sobre l’evident relació de Wagner amb Bakunin, els wagnernazis afegeixen a llur negacionisme de l’Holocaust jueu la negació o relativisme de l’íntima amistat que va haver-hi entre la figura més destacada de l’anarquisme junt a Prouhon – també dels gust de Wagner – i el nostre compositor.

das-kapital_188859

  • El capital

Posteriorment, durant la seua estada a Anglaterra, Marx va aprofundir en l’estudi de l’economia política clàssica i, recolzant-se fonamentalment en el model de David Ricardo, va construir la seua pròpia doctrina econòmica, que va plasmar en El capital; d’aquesta obra monumental només va arribar a publicar el primer volum (1867), mentre que els dos restants els editaria després de la seua mort el seu amic Engels, posant en ordre els manuscrits preparats per Marx.

Partint de la doctrina clàssica, segons la qual només el treball humà produeix valor, Marx va assenyalar l’explotació del treballador, patent en l’extracció de la plusvàlua, és a dir, la part del treball no pagat a l’obrer i apropiada pel capitalista, d’on sorgeix l’acumulació del capital. Denunciava amb això l’essència injusta, il·legítima i violenta del sistema econòmic capitalista, en el qual veia la base de la dominació de classe que exercia la burgesia.

Marx assegurava que el capitalisme tenia caràcter històric, com qualsevol altre sistema, i no responia a un ordre natural immutable com havien pretés els clàssics: igual que havia sorgit d’un procés històric pel qual va substituir al feudalisme, el capitalisme estava abocat a enfonsar-se amb les seues pròpies contradiccions internes, deixant pas al socialisme. La tendència inevitable al descens de les taxes de guany s’aniria reflectint en crisis periòdiques d’intensitat creixent fins a arribar al virtual esfondrament de la societat burgesa; per llavors, la lògica del sistema hauria polaritzat a la societat en dues classes contraposades per interessos irreconciliables, de tal manera que les masses proletaritzades, conscients de la seua explotació, acabarien protagonitzant la revolució que donaria pas al socialisme.

lucha clases

La lluita de classes és el motor de la història. Marx.


  • Lluita de classes i comunisme. Desaparició de l’Estat.

En altres obres, Marx va completar aquesta base econòmica del seu raonament amb altres reflexions de caràcter històric i polític: precisar la lògica de lluita de classes que, segons ell, subjau en tota la història de la humanitat i que fa que aquesta avance a salts dialèctics, resultat del xoc revolucionari entre explotadors i explotats, com reflex de la contradicció inevitable entre el desenvolupament de les forces productives i l’explotació a què les sotmeten les relacions socials de producció.

També va indicar Marx l’objectiu últim de la revolució socialista que esperava: l’emancipació definitiva i global de l’home (en abolir la propietat privada dels mitjans de producció, que era la causa de l’alienació dels treballadors), completant així l’emancipació merament jurídica i política realitzada per la revolució burgesa (que identificava amb el model francés). Sobre aquesta base, Marx apuntava cap a un futur socialista entés com realització plena de les idees de llibertat, igualtat i fraternitat, com a fruit d’una autèntica democràcia; la dictadura del proletariat tindria un caràcter merament instrumental i transitori, ja que l’objectiu no era el reforçament del poder estatal amb la nacionalització dels mitjans de producció, sinó el pas (tan aviat com fos possible) a la fase comunista en que, desaparegudes les contradiccions de classe, ja no seria necessari el poder coercitiu de l’Estat.

marx-engels-ait-asociacion-internacional-de-trabajadores-primera-internacional

  • Les Internacionals

Marx va ser, a més, un incansable activista de la revolució obrera. Després de la seua militància en la diminuta Lliga dels Comunistes (dissolta en 1852), es va moure en els ambients dels conspiradors revolucionaris exiliats fins que, el 1864, la creació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) li va donar l’oportunitat d’impregnar a moviment obrer mundial de les seues idees socialistes.

En el si d’aquella Primera Internacional, gran part de les seues energies les va absorbir la lluita contra el moderat sindicalisme dels obrers britànics i contra les tendències anarquistes continentals representades per Pierre Joseph Proudhon i Mijaíl Bakunin. Marx va triomfar i va imposar la seua doctrina com a línia oficial de la Internacional, si bé aquesta s’acabaria per enfonsar com a efecte combinat de les divisions internes i de la repressió desencadenada pels governs europeus arran de la revolució de la Comuna de París (1870).

Retirat des de llavors de l’activitat política, Marx va seguir exercint la seua influència a través dels seus deixebles alemanys, com August Bebel o Wilhelm Liebknecht; des de la seua creació en 1875, tots dos van ser figures de pes en el Partit Socialdemòcrata Alemany, grup dominant de la Segona Internacional que, sota inspiració decididament marxista, es va fundar en 1889. Mort ja Marx, Engels va assumir el lideratge moral d’aquell moviment i la influència ideològica d’ambdós va seguir sent determinant durant un segle.

L’obstinació vital de Marx havia estat criticar l’ordre burgès i preparar la seua destrucció revolucionària, evitant caure en els somnis idealistes de les que acusava els visionaris utòpics; per això no va dir gairebé res sobre la manera en què havien de organitzar l’Estat i l’economia socialistes una vegada conquerit el poder, donant lloc a interpretacions molt diverses entre els seus adeptes. Aquests seguidors es van escindir entre una branca socialdemòcrata cada vegada més orientada a la lluita parlamentària i a la defensa de millores graduals salvaguardant les llibertats polítiques individuals (Karl Kautsky, Eduard Bernstein, Friedrich Ebert) i una branca comunista que va donar lloc a la Revolució bolxevic a Rússia i l’establiment d’Estats socialistes amb economia planificada i dictadura de partit únic (Lenin i Stalin a l’URSS i Mao Tse-tung a la Xina).

estatua_lenin_g.jpg_18530275521001_ucrania_

Enderrocament de l’estàtua de Lenin a Ucraïna.

Fracàs del marxisme?

El progressiu i ja gairebé evident fracàs de suposades aplicacions pràctiques de les seues idees polítiques i econòmiques, no ha enfosquir la talla de Karl Marx com a pensador revolucionari, l’obra del significar en les ciències socioeconòmiques és semblant al produït per Freud en la psicologia o Einstein a la física. La cristal·lització i dogmatització de la seua brillant proposta intel·lectual ha tingut un preu que la història jutjarà i que ell no haguera avalat. Amb Marx, l’ètica política deixa de ser una ciència infusa i la doctrina econòmica una vetllada defensa d’interessos particulars. Després d’ell, la comunitat internacional ja no té excuses racionals per no avançar cap a la justícia i la igualtat des de l’anàlisi científic dels fets, les seues relacions, causes i conseqüències.

Certament van fallar les seues prediccions sobre l’inevitable col·lapse del sistema capitalista. Front els socialistes utòpics,  Marx es va proposar desenvolupar un socialisme científic que partia d’un detallat estudi del capitalisme des d’una perspectiva econòmica i revelava les perversions i injustícies intrínseques del sistema capitalista i es va interessar en com havia d’organitzar-se la societat.En aquesta anàlisi, fecunda pels desenvolupaments posteriors i vigent en molts aspectes, resideix el veritable valor del seu llegat. En qualsevol cas, és innegable l’altura dels seus ideals; mai no va ambicionar res excepte “treballar per a la humanitat”, segons les seues pròpies paraules. I, referint-se a el seu llibre El capital, va dir: “Dubte que ningú no haja escrit tant sobre els diners tenint-ne tan pocs.”

 pàgina següent →

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Filosofia, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El marxisme (II). Marx: vida i pensament fins l’exili a Londres.

  1. Retroenllaç: El marxisme (III). Marx: vida i pensament durant l’exili a Londres. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s