La llegenda de Sant Jordi i el drac. Sant Jordi i els valencians.

Batalla del Puig de Santa Maria.  Reataule de Sant Jordi. Marzal de Sas (1410-20)

Batalla del Puig. Jaume I amb les quatre barres i Sant Jordi amb la seua creu.

Cada 23 d’abril se celebra a Catalunya el dia del seu patró Sant Jordi. És costum regalar llibres i roses. Es tracta d’una commemoració festiva i alhora reivindicativa. El sant és el patró dels estats de la Corona d’Aragó, de Portugal, Anglaterra i altres llocs. Santiago, patró d’Espanya, a no ha estat mai el nostre patró fins que els Borbons el van imposar. Al regne de València, va substituir-se Sant Jordi per Sant Vicent, que va viure entre els segles XIV i XV. No obstant això, continua sent-ho a algunes poblacions valencianes, especialment a Alcoi, ciutat on va nàixer Ovidi Montllor. A les set de la vesprada se li retrà homenatge en la seu d’Acció Cultural del País Valencià amb presencia de cantants, escriptors, intel·lectuals i públic en general. Serà aquest 23 d’abril al Centre de Cultura Contemporànea sitaut al carrer Ferran prop de la plaça del Ajuntament. Podrem escoltar lectures dels nostres escriptors i sentir música en la nostra llengua tan marginada i maltractada pels enemics de dins i de fora.

bandera i escuts d'alcoi

Bandera i escuts d’Alcoi. Les quatre barres i la creu de Sant Jordi com a Barcelona i altres llocs.

Sant Patró del Regne de València.

Com hem vist, Sant Jordi és el patró de diversos territoris i nacions, entre els quals hi ha CatalunyaAragóPortugalAnglaterra, etc.  Com no podia ser altrament,  també ho va ser del Regne de València abans d’optar pel patronatge de Sant Vicent Ferrer, i encara el 1706 es creava el Regiment de Sant Jordi Patró del Regne. De fet a l’antic escut de la Generalitat del Regne de València, Sant Jordi representava a l’estament militar i nobiliari, junt a la Mare de Déu, del braç eclesiàstic, i l’Àngel Custodi, de les ciutats i viles reials.

corts valencianes

Façana Corts Valencianes. Escuts dels tres estaments. Sant Jordi per la noblesa, la Marededéu pel clergat i l’Àngel Custodi amb les quatre barres pel poble.

Igual que ens han deformat la història, la senyera, la llengua i altres signes d’identitat ens han volgut fer creure que Sant Jordi no és cosa nostra. No és cert. Jaume I, molt devot del sant, va contar que Sant Jordi se li aparegué en plena batalla tant a Mallorca com a València. Aquest, i no altre va ser el patró del Regne de València compartit amb els altres estats de la nostra corona. El va instaurar Jaume I per a la ciutat e regne de València. També va ser patró de la milícia urbana del Centenar de la ploma, i el dia de Sant Jordi era festiu. Va ser després del Decret de Nova Planta que tracten d’esborrar-lo de la nostra memòria i ens imposen a Sant Vicent Ferrer com a patró senzillament per dividir-nos i perquè va ser pro-castellà en el Compromís de Casp.

sant jordi

Sant Jordi matant el drac, símbol de la victòria del bé sobre el mal i font d’inspiració en literatures diverses.

La llegenda de Sant Jordi

La figura de Sant Jordi és llegendària. Un dels sants més populars i antics. No queda clara la seua historicitat, ja que incorpora elements pagans com la cèlebre mort del drac que trobem en altres mitologies com ara la germano-escandinava que arriba a Wagner amb l’episodi de Siegfried el matador del drac. Se’l situa en el segle III, abans que el cristianisme fora oficial en Imperi Romà en època de Dioclecià, emperador responsable d’una de les darreres persecucions. El nostre personatge formava part de l’exèrcit romà com a tribu. En 303 li ordenaren actuar en contra dels cristians però s’hi negà perquè compartia el seu credo. Per això va ser martititzar. L’emperador  ordenà la tortura del traïdor; l’encadenaren  a una roda d’espases i posteriorment, el decapitaren. La tradició comenta que l’esposa de l’emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l’exemple de Jordi, però poc després foren així mateix martiritzats.

El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després, Justinià I hi féu edificar una església en honor seu. El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.

Com deia abans, s’uniren elements pagans i cristians i va sorgir la seua llegenda, que passava de país en país. Per això, en cultures diferents tenim el mateix mite o llegenda del matador de dracs o bèsties semblants. A Catalunya aparegueren diverses versions de la llegenda de Sant Jordi i el drac.

sant jordo diada

Roses, llibres i senyeres per Sant Jordi

La diada de Sant Jordi

La diada de Sant Jordi commemora la mort d’aquest el 23 d’abril de 303. És, a més, considerat el patró de, entre d’altres, Anglaterra, Geòrgia, o Portugal. És el patró de Catalunya. Conta la llegenda que hi havia un drac que atacava al regne. Morts de por, els habitants van decidir lliurar-cada dia dos anyells al drac per satisfer la seua fam i que no atacara la vila. Però quan els animals van començar a escassejar es va decidir enviar una persona -escollida per sorteig- i una ovella. Aquella família que veia com un membre era devorat pel drac rebia, a canvi, tot tipus de riqueses com a compensació.

A partir d’ací, hi ha dues versions de la llegenda: d’una banda, que el poble es va cansar que cap membre de la família reial fora enviat i es va entestar que havia de ser la princesa qui fora devorada i, de l’altra, que un dia va ser la princesa l’escollida per sorteig per acompanyar a l’ovella. Siga com siga, de camí cap a la cova del drac, la princesa es va trobar al cavaller Jordi i aquest, matant al drac clavant-li la seua espasa, la va rescatar. De la sang que va brollar del cos sense vida del monstre va nàixer una rosa vermella que el cavaller li va lliurar la princesa.

El rei va oferir al cavaller totes les riqueses imaginables, però ell va preferir que es repartiren entre els habitants del regne. A més, es va construir una església en el seu nom, de la qual brollava una aigua miraculosa que era capaç de curar els malalts.

És per això que a Catalunya és costum cada 23 d’abril que els homes regalen roses a les dones, com si d’un cavaller i una princesa es tractaren. També és costum regalar-se llibres.

A continuació, dues versions de la llegenda popular catalana.


Conte infantil. La llegenda de Sant Jordi (I).

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nadar, i tenia un alé tan pudent, que des de molt lluny amb les seues alenades enverinava l’aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.

El monstre era l’estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar donar al drac cada dia una persona per menjar i intentar calmar-lo. El problema era trobar la persona que volguera sacrificar-se i ser devorada pel drac.

I així va ser com, després d’una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar  qui seria la persona que aniria a parar a l’estómac del drac. Sembla que la jugada els va eixir bé. L’abominable bèstia se’n devia sentir satisfeta perquè va deixar de fer estralls per aquelles terres.

Però vet ací que un dia, la sort va fe rque fos escollida per ser devorada la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i elegant. Tenia el cor robat de tots els ciutadans, i per aquest motiu centenars de vilatans es van oferir a substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, va ser just i sever, i va considerar que la seua filla era com qualsevol altre: si era el seu torn, l’havia d’assumir.

I així va ser com la donzella va sortir del castell per trobar-se amb la bèstia mentre tot el poble la mirava desconsolat i afligit. Però quan la noia es dirigia cap al sacrifici, un jove cavaller amb una brillant armadura muntat en un cavall blanc, hi va fer acte de presència. La donzella se’l va mirar i li va advertir:

—Fugiu! Fugiu ràpidament d’ací, noble cavaller, si no, apareixerà la bèstia i només veure-us, us devorarà.

El jove cavaller se la va mirar i li va contestar:

—No patiu, noble donzella. Si sóc ací és perquè he vingut expressament des de molt lluny per protegir-vos i per alliberar el vostre poble d’aquesta fera.

No va tenir temps ni de dir això, quan de cop i volta va sortir la bèstia, davant l’horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller va clavar una bona estocada amb la seua llança a la terrible fera i, així, la va matar. De la sang que en va brollar, en va sorgir ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa havia vist mai. El jove cavaller en va tallar una i li la va oferir a la princesa com a mostra d’amor.

01

Conte infantil. La llegenda de Sant Jordi (II).

02-03

Hi havia una vegada una ciutat, bella i emmurallada, que semblava trist: no lluny d’allí vivia un drac que impedia que la gent s’allunyara de les muralles: ningú no conreava la terra, ni podia fer llenya al bosc sota perill de mort.

El drac era voraç i en un tres i no res s’engolia el desventurat que s’arriscava a eixir de les muralles. Dins de la ciutat tot eren cares llargues i gemecs de por.

04

Com que el drac tenia fam, cada matí els ciutadans li oferien unes ovelles, perquè s’assaciara i els deixara viure més tranquils.

Però les ovelles eren devorades d’una mossegada i una altra vegada el drac llançava el seu bram obrint la boca i ensenyant les dents entre flames i fumera que feien una pudor insuportable, embrutaven l’aire i feien emmalaltir els xiquets. Les muralles tremolaven amb cada bram.

05

En arribar el dia en què es van acabar les ovelles, el Rei d’aquesta ciutat va ordenar que foren lliurades al drac les donzelles que hi vivien. S’havia de fer per sorteig  i, a qui tocava, ¡tocava!

De res bo aprofitaven més laments i tremolors. El drac s’anava acostant a les muralles, calcinant la terra que trepitjava: aviat la seua pestilència faria impossible viure en aquest lloc.

I mentrestant, les donzelles, d’una en una, eixien dels portals i anaven a la trobada de la seua terrible mort.

06

Però vet aquí que va arribar el torn a la pròpia filla del rei. Aquest es va adonar de l’abast de la mesura presa; i, desesperat, va oferir el repartiment de les terres i béns de la corona, a canvi d’estalviar-se el sacrifici de la princesa. Ah, no! Els vassalls es van rebel·lar i van exigir el compliment del tracte.

Mentre el rei tremolava, grans núvols enfosquien el cel. La princesa, tan valenta com resignada, del seu propi peu va sortir de la ciutat.

07

El drac la va veure de lluny, i salivava tota la seua boca: Una princesa! Plats com aquest no abunden!

Sí, el drac la va veure; però també la va veure un cavaller amb armadura blanca i lluenta llança que, sobre el seu cavall, va aparéixer miraculosament per allà.

“I doncs, donzella tan pàl·lida com la lluna, on aneu?”

“A complir amb el meu destí, desgraciada princesa sóc, que el drac ha de menjar-me. Morint jo, salvaré la ciutat un dia més. “

Jordi, que així es deia el cavaller, va fer retirar-se a la princesa i va escometre el drac. Amb  la llança va ferir greument el monstre que va morir a l’instant, abatut pel miraculós poder d’aquest guerrer.

09

“Ara, princesa, desfés el camí fins a l’interior de les muralles, jo et seguiré, ja que vull parlar amb els teus conciutadans.”

I així es va fer: es van obrir les portes de la ciutat i la princesa va aparéixer, sana i sencera, davant el rei i els ciutadans. Tots van trencar en crits d’alegria, victorejant el cavaller.

“Cristià sóc, i he de dir-vos que només si us feu cristians desapareixerà per sempre la maledicció del drac”, va proclamar Sant Jordi.

Es van convertir molts milers i la pau va tornar a les cases d’aquesta gent.

10-11

Després d’aquesta gesta, van poder tornar a eixir a conrear la terra, a caçar i pescar. Els infants jugaven sense por i els joves podien pensar en el futur.

12

En el lloc on va caure el drac va brollar un roser que tenia flors tot l’any. I és encara avui que Sant Jordi protegeix la gent honrada i de cor net.

Il·lustracions: Mª Rosa Seix

Text: Josep Vallverdú adaptat per Regí.

Impressió: Seix Barral. Barcelona

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Conte, Història, Literatura, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s