25 d’abril de 1707: La Batalla d’Almansa (I)

felipe-v-en-xativa1Felip V, cap per avall, a Xàtiva, ciutat que manà cremar.

En una altra entrada ja vaig abordar aquest tema que ens ha marcat com a poble i ara l’amplie amb més informació de caire històric aprofitant que en uns dies serà de nou 25 d’abril. Aquests fets no els podem oblidar ni creure que amb l’Estatut botifler i l’Himno d’opereta o sarsuela que tenim està tot solucionar com ens volen fer creure. Res més lluny d’això, com diria Al Tall en Lladres, ens governen uns lladres que han entrat per Almansa des de la cova que ens  han posat en la nostra casa, i és de veres. Han deixat buida la caixa de tant de ficar-hi la mà, ens han furtat una eina fonamental per a la recuperació lingüística com era la Radiotelevisió Valenciana i continuen tancat línies en valencià en les escoles.

Malauradament, a massa valencians tot això els importa ben poc perquè el grau de castellanització que tenim no és solament lingüístic, sinó mental, moral i polític. La síndrome d’Estocolm que patim és de pena. Si cal parlar d’enemics, és evident que no van vindre del nord, sinó de l’oest, via el port natural d’Almansa. Si volem ser valencians hem de parlar valencià i deixar d’ofrendar nuevas glorias a España. Exigim el que és nostre.

regne-de-valencia-1640

El Regne de València era un Estat amb lleis pròpies que el rei havia de jurar.

 A la fi del segle XVII, els territoris de la Monarquia Hispànica es trobaven en una situació veritablement lamentable. L’Imperi que un segle abans imposava els seus desitjos a no pocs pobles europeus era una simple ombra del que havia estat.

Felipe_V;_Rey_de_España

Felip d’Anjou.

Quan l’1 de novembre de 1700 moria el rei Carles II, molts van veure la possibilitat d’acabar amb la decadència, en suposar que Felip d’Anjou portaria nous aires a l’administració de tan extensos dominis. El Borbó havia estat nomenat hereu de la Corona just un mes abans, comptant amb el beneplàcit del Consell d’Estat i del Papa. Aquesta decisió no va ser acceptada per les altres potències europees i es va produït una guerra per la successió al tron de la Monarquia Hispànica a nivell continental i peninsular.

1. Els pretendents al tron

El progressiu convenciment que Carles II no tindria descendència va activar la pugna per fer-se amb la seua herència. Inicialment, el candidat designat era Josep Fernan Maximilià, fill de l’elector de Baviera, però en els primers dies de 1699 va caure malalt de manera sobtada. El tractament prescrit no va ser efectiu i el 5 de febrer s’agreujava el seu estat de salut, cosa que li portava a morir de matinada. Atés que això anava a permetre l’entrada dels Borbons al tron ​​espanyol, en nombroses corts europees va circular el rumor que el primer candidat va ser enverinat seguint instruccions de Versalles.

arxiduc carle

Carles d’Àustria

Tornava a presentar-se el problema de triar entre l’arxiduc Carles, fill de l’emperador Leopold i besnét de Felip III, i Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV i besnét de Felip IV. La reina donava suport al candidat austríac, però Carles pensava que només el suport de França – les tropes franceses es trobaven a la mateixa frontera espanyola –  podia garantir la conservació de la monarquia en tota la seva integritat, i això el va fer decidir-se per Felip, decisió que va mantenir fins a l’últim moment, sense cedir davant cap gènere de pressió. Un mes abans de la seua mort va fer escriure en el seu testament el nom de Felip d’Anjou, alhora que comminava els seus vassalls perquè no permeteren “el menor desmembrament ni menyscabament de la monarquia”.

luis_xiv_de_francia

Lluís XIV

2. La Guerra de Successió espanyola.

Si bé en un principi només Àustria es va negar a reconéixer Felip V com a rei de la Monarquia Hispànica, la política agressiva i expansionista del monarca francés Lluís XIV portaria com a conseqüència una llarga guerra, que durant dotze llargs anys ensangonaria els camps europeus.

2.1. Les causes

– L’oposició austríaca al testament de Carles II.

– La política desencertada del Rei Sol en declarar, al desembre de 1700, que el nou monarca espanyol, el seu nét, no podia renunciar als seus drets sobre la corona francesa, el que obria la possibilitat de reunió de tots dos trons en un sol sobirà, trencant així la Teoria de l’Equilibri Europeu.

– L’obertura a França del comerç amb les Índies, que va provocar el recel d’Anglaterra i Holanda.

– La presa per part de França de les places de la “Barrera Belga”, el que suposava un perill per a la Holanda davant l’expansionisme francés.

2. 2. Els contendents

L’emperador Leopold I va saber aprofitar hàbilment aquella situació per formar la Gran Aliança de la Haia (1 setembre 1701), en la qual es van integrar Àustria, Anglaterra, i la major part dels prínceps del Sacre Imperi Romà Germànic. A aquesta coalició es van unir, en 1703, Portugal i Savoia. Cadascun dels aliats pretenia una part d’Imperi hispànic: si aconseguien la victòria, Anglaterra rebria Menorca, Gibraltar, Ceuta i la tercera part de les Índies espanyoles; Holanda, part de Flandes i un altre terç de les Índies; El Milanesat seria per a l’Imperi; Galícia i Extremadura per a Portugal; i la resta de la monarquia hispànica quedaria per l’arxiduc Carles, segon fill de l’emperador alemany.

Enfront d’ells, Felip V comptava amb França, dos prínceps alemanys, i amb els regnes Espanya, encara que la major part dels súbdits de la corona d’Aragó canviarien de bàndol en 1705 per oposar-se al centralisme i absolutisme borbònic.

GDS_conflicte mapa

2. 3. Guerra europea

Els fets d’armes van ser, en general, desfavorables per a les tropes borbòniques al llarg del conflicte en els camps d’Europa (exceptuant la Península). Les hostilitats van començar ja en 1701 al nord d’Itàlia, entre austríacs i francoespanyols, resultant ferit el mateix Felip V a Luzzara (14-15 d’agost de 1702). Al front de batalla de Flandes i el Rin, Marlborough es va apoderar de Lieja i, al costat de Eugeni de Savoia, va véncer els francesos en Höchtädt (13 agost 1704). Una reacció hispanofrancesa va permetre la presa del Ducat de Savoia. Poc abans, el 4 d’agost de 1704, l’esquadra anglesa havia ocupat Gibraltar en nom del pretendent.

almansa2

En 1706, després de les decisives batalles de Ramillies i Torí, Espanya deixava de dominar Flandes i el Milanesat. En 1707, l’esquadra anglo-holandesa s’apoderava d’Orà, Sardenya i Menorca. En 1709, Luis XIV va iniciar gestions per aconseguir la pau, però van fracassar davant les dures condicions dels aliats, que li exigien lluitar contra el seu propi nét. Aquell mateix any, els partidaris de l’arxiduc van aconseguir que aquest fos reconegut com a rei dels regnes Espanya pel Papa Climent XI, el que va provocar la ruptura de relacions entre Felip V i el Vaticà.

Les morts successives de Leopoldo I (1705) i del seu primogènit Josep I (1711), que van elevar al tron ​​imperial l’arxiduc Carles, van resultar decisives. Anglaterra, que entre altres coses lluitava per impedir l’eventualitat de la unió de les corones francesa i espanyola, veient que de continuar la contesa, amb tota seguretat acabarien reunits els trons del Sacre Imperi Romà Germànic i Espanya, es va afanyar a començar les negociacions de pau, que van culminar en 1712 amb la renúncia de Felip V als seus drets successoris sobre el tron ​​francés. Ni Holanda, ni Portugal, ni l’Imperi van acceptar el cessament d’hostilitats, continuant la guerra a Flandes, on Villars va derrotar a Eugeni de Savoia prop de Denain, victòria que va permetre un respir a França. Portugal, i poc després Savoia i Holanda, es van adherir armistici uns mesos més tard; només Àustria va mantenir la guerra fins que l’ocupació francesa de Friburg va obligar als Habsburg a signar la pau.

denia- proclamacio com a reil’Arxiduc Carles proclamat rei de València a Dénia.

 2. 4. Guerra Civil

En 1705 es produiria un esdeveniment vital per a la nostra història, la Guerra de Successió Espanyola, a més del seu caràcter internacional, va passar a ser una contesa civil. Feia més de quatre anys que Felip V regnava a Espanya amb l’acatament de tots els seus súbdits, quan en l’estiu de 1705, els territoris de la corona d’Aragó van reconéixer com a rei al pretendent austríac amb el nom de Carles III, desobeint l’autoritat de Felip V. Va ser Dénia la primera plaça de la corona d’Aragó a proclamar rei a Carles III. Aquest aixecament va venir determinat per:

– El caràcter centralista de l’administració borbònica.

– Alguns atemptats comesos contra el règim autònom tradicional dels furs i constitucions.

– La promesa dels austracistes de suspendre tributs i gravàmens.

– La coactiva presència de l’esquadra aliada en diferents ports mediterranis.

Dins de la gran complexitat de la revolta, es pot, però, afirmar que el conflicte a la Corona d’Aragó tenia un component nacional – defensa dels furs i de les senyes d’identitat pròpies – i social – revolta antisenyorial. En el pla estamental, la confrontació va presentar un doble caire; a la corona de Castella, poble i clergat van recolzar la causa borbònica, mentre l’alta noblesa era partidària de l’arxiduc; per contra, a la corona d’Aragó, es van invertir els termes.

Va ser Dénia la primera plaça de la corona d’Aragó a proclamar rei a Carles III.

Xativa_cityview-2_webXàtiva va ser cremada i salada per ordre del Borbó.

 En 1706 la causa es presentava malament per Felip V, arribant a l’extrem d’haver d’abandonar Madrid davant l’atac del pretendent. A l’abril de 1707, les forces franco-espanyoles van derrotar a l’exèrcit aliat a Almansa, propiciant així la caiguda de gran part dels regnes valencià i aragonés. Durant 1708, les tropes felipistes van completar el seu domini sobre València i alhora avançar cap a Catalunya. Abans van cremar Xàtiva per la forta resistència que va oferir per desig exprés del Borbó, que li va canviar de nom – San Felipe – i va tractar la població amb molta crueltat arribant a dir que no hi havia prou arbres per a penjar a tant de traïdor.

Barcelona_a_la_Guerra_de_SuccessióSetge de Barcelona.

 En 1710, una ofensiva aliada des de Barcelona va aconseguir detenir les forces borbòniques a Almenara, arribant fins i tot a prendre de nou Madrid. No obstant això, les victòries de Brihuega i Villaviciosa de Tajuña (Guadalajara), van decidir la guerra a Espanya a favor de Felip V. A poc a poc, els austríacs van abandonar Catalunya a la seua sort. Barcelona va caure després heroica resistència en 1714.

Amb la presa de Palma de Mallorca el juliol de 1715 acabava definitivament la Guerra de Successió Espanyola, quan feia temps que s’havia signat la pau general.

2. 5. Els tractats de pau

En virtut dels tractats d’Utrecht i Rastatt, les potències europees reconeixien com a rei d’Espanya i de les Índies a Felip V, amb renúncia per la seua part a succeir al tron ​​francés, així com dels Borbons francesos a la corona espanyola. Anglaterra rebia Gibraltar i Menorca, a més de l’autorització d’enviar anualment un navili de «permís» de cinc-centes tones a comerciar a Amèrica espanyola, i el monopoli del tràfic de negres. Àustria era recompensada amb els Països Baixos, Sardenya, el Milanesat, Màntua, Mirandola i Comachio. Sicília passava a poder de Savoia; i a Portugal se li tornava la colònia de Sacramento, conquerida per Espanya en 1705.

En suma, aquests tractats van significar el triomf d’Anglaterra i de la seua política d’equilibri europeu, l’ocàs de França com a primera potència, i la ruïna de l’hegemonia espanyola a Europa.

Batalladealmansa kiBatalla d’Almansa

 3. La Batalla d’Almansa.

El 25 d’abril de 1707, dia de Sant Marc, a les 11 del matí va començar a arribar l’avantguarda de l’exèrcit aliat a les planes d’Almansa, trobant-se ja en perfecte ordre de batalla a les dues de la vesprada. Es tractava d’una heterogènia formada per diverses nacionalitats. Enfront, les tropes borbòniques franco-espanyoles.

Les tropes franco-espanyoles, comandades per Berwick, Popoli i d’Asfeld, sumaven al voltant de 25.000 homes; la meitat eren francesos, hi havia també un regiment irlandés i la resta eren espanyols.

Galway i Mines comptaven amb unes forces considerablement menors, al voltant de 15.000 homes, dels quals la meitat eren portuguesos, una tercera part anglesos i la resta holandesos, hugonots (protestants francesos) i alemanys; no hi havia espanyols.

El resultat de la lluita no podia haver ofert millor balanç per a les tropes de Berwick, nomenat mariscal de França, que, amb prou feines i mil cinc-centes baixes entre morts i ferits, van aconseguir infligir a l’exèrcit aliat més de cinc mil, fent prop d’onze mil presoners, entre ells cinc mariscals de camp, set brigadiers i vint coronels; prenent, a més totes les seues peces d’artilleria, 120 de les 137 banderes i estendards que portaven, així com la totalitat de l’equipatge i bagatges que havien quedat en Font de la Figuera.

La importància d’Almansa, la batalla decisiva de la Guerra de Successió a la Península, està fora de tot dubte. Gràcies a ella, Felip V va recuperar València definitivament, el principal exèrcit aliat va ser destruït, es va recobrar la iniciativa moral i l’arxiduc es va veure obligat a confiar únicament en els recursos dels seus partidaris catalans.

4.  Caiguda dels regnes d’Aragó i València

El 26 abril 1707 arribava a Almansa el duc d’Orleans; les seues forces, unides a les de Berwick, van marxar el 27 d’abril cap a Requena, que es va rendir el 6 de maig. Sis dies després València se sotmetia a Berwick, i el 26 del mateix mes el duc d’Orleans entrava a Saragossa. Un dels fets més lamentable es produiria a Xàtiva. Fidel a l’arxiduc fins a l’últim moment, va suportar el setge des del 26 de maig al 6 de juny. Sense atendre els consells del duc d’Orleans i de nombroses personalitats del regne valencià, Felip V va ordenar que la ciutat de Xàtiva fos cremada i li fos canviat el nom pel de San Felipe.

5. Pèrdua dels Furs

La frase pronunciada per Berwick en entrar a València buidava qualsevol tipus de dubte respecte al futur dels furs valencians: “…este Reyno ha sido rebelde a Su Majestad y ha sido conquistado, haviendo cometido contra Su Majestad una grande alevosía; y así, no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en adelante…”.

El 29 de juny de 1707, Felip V promulgava el Decret de Nova Planta, que venia a abolir els furs d’Aragó i València.

Com a conseqüència, els valencians perdien totes les seves institucions de govern i quedaven sotmesos, tant en l’aspecte administratiu, com en el relatiu al dret privat, a les lleis de Castella.

Felipe_V_de_España,_Rey_de_Felip V de Borbó ens va anular els Furs i va represaliar els valencians i aliats amb una repressió brutal.

 El decret d’abolició dels furs valencians i aragonesos del 29 de juny de 1707 deia el seguent:

“…Considerando haber perdido los Reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitadores por el rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos sus fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión; y considerando también, que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar, aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia.

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada; pudiendo obtener por esta razón mis fidelísimos vasallos los Castellanos oficios y empleos en Aragón y Valencia, de la misma manera que los Aragoneses y Valencianos han de poder en adelante gozarlos en Castilla sin ninguna distinción; facilitando yo por este medio a los Castellanos motivos para que acrediten de nuevo los efectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios, y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los Aragoneses y Valencianos recíproca e igualmente mayores pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no lo estaban, en medio de la gran libertad de los fueros que gozaban antes; y ahora quedan abolidos: en cuya consecuencia he resuelto, que la Audiencia de Ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragón, se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos Chancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas regalías, leyes, práctica, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción y diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla, que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiere habido hasta aquí, en consecuencia de las concordias ajustadas con la Sede Apostólica, en que no se debe variar: de cuya resolución he querido participar al Consejo para que lo tenga entendido.”

En el cas valencià va ser més dur, ja que fou l’únic territori de la abolida Corona d’Aragó on imposà el dret civil castellà permetent que els altres territoris conservaren el seu. El record d’aquella repressió va permetre encunyar una màxima que encara sol escoltar-se actualment, gairebé 300 anys després:

“Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”

La importància que els Borbons van donar a aquesta batalla queda demostrada pel fet d’imposar el nom d’Almansa a un regiment d’infanteria. El 9 de juliol de 1709, es creava el Regiment d’Infanteria d’Almansa, de sobrenom El Atrevit, que es va distingir en la campanya d’Itàlia (1710), la Guerra de la Independència i les guerres de Cuba i Àfrica; i va ser dissolt en 1960. També va crear-se la fragata Almansa. Felip V va encarregar la realització d’un oli al·lusiu a la batalla als italians Bonaventura Ligli i Filipo Palotta, el primer d’ells com a pintor i el segon com topògraf.

españa asimiladaEl nostre territori passa a ser España incorporada o asimilada. I va ser-ho per derecho de conquista. El nou Estat – Espanya – va fer-se per la força de les armes i mitjançant l’assimilació a Castella en tots els terrenys.

 6. L’Espanya centralista del segle XVIII

El triomf de Felip V en la Guerra de Successió va significar la implantació del model de l’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII. En aquesta fórmula política, el rei constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seua persona. Sobre el paper, el seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del poder i cap de la justícia. És a dir, els Borbons van posar fi a les limitacions que havien actuat sobre la corona durant la Monarquia Hispànica dels Àustries i es van esforçar per enfortir el poder reial.

En els territoris de la Corona d’Aragó, el pactisme polític i l’organització composta de la monarquia van donar pas a l’absolutisme i el centralisme. D’aquesta manera, la Nova Planta respon a dues realitats: el dret de conquesta i la crisi de l’Espanya horitzontal de l’austriacisme. Des de l’òptica del monarca absolut, els austriacistes havien practicat un delicte de lesa majestat: s’havien rebel·lat contra el rei al qual havien jurat fidelitat i això mereixia un càstig fonamentat i legitimat en el dret de conquesta del territori. Tanmateix, la reorganització centralista no només responia a la implantació del model francés, sinó que tenia unes arrels pròpies a Espanya com a conseqüència dels problemes de governabilitat als quals ja s’havia enfrontat la Monarquia Hispànica dels Àustries al llarg del segle XVII, i que s’exemplifiquen en el projecte castellanitzador del Comte-duc d’Olivares.

Ara bé, la Nova Planta de Felip V no és estrictament un projecte castellanitzador de la Monarquia Hispànica en el qual es trasllada el model propi de Castella als altres territoris de la monarquia. En aquest sentit, la vella planta castellana també va patir transformacions: cadastre, secretaris de despatx, intendents, institucions d’arrel francesa. I tampoc podem considerar que la naixent Espanya dels Borbons respongués estrictament al model centralista francés perquè van sobreviure alguns elements del sistema foral com ara el dret civil català, encara que no el valencià. En certa manera, la Nova Planta va traduir-se en una expressió de l’absolutisme pròpia de l’Estat espanyol.

D’aquesta manera naixia una nova Espanya. En realitat, naixia Espanya com a Estat i no com a monarquia composta. Amb el desmantellament dels furs i la desaparició de les institucions històriques pròpies dels regnes que havien integrat la Monarquia Hispànica dels Àustries es convertia Espanya en una monarquia en la qual tots els súbdits restaven sotmesos a un mateix règim comú, a unes mateixes lleis i a una sola administració. Només existia l’excepció de Navarra i el País Basc. El terme Espanya no s’arriba a mencionar, però la voluntat uniformitzadora i de construcció d’un Estat centralitzat és evident. En definitiva, la Nova planta és el gran exercici del nacionalisme d’Estat a l’Espanya del segle XVIII, tot i que va ser una realització més pràctica que conceptual.

pàgina següent
Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a 25 d’abril de 1707: La Batalla d’Almansa (I)

  1. Retroenllaç: 25 d’abril de 1707: La Batalla d’Almansa (II) Al Tall. Quan el mal ve d’Alamansa. | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s