Les banderes del PCE i de la República.
El 9 d’abril de 1977, en plena Setmana Santa, va ser legalitzat el Partit Comunista d’Espanya de Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo. La data – Dissabte Sant – no era casual. Suárez la va triar per ser vacances i evitar així una major probabilitat de manifestacions o disturbis. Com tots sabem, l’Exèrcit, conegut com el poder més fàctic de tots, no hi era d’acord. Molts dels militars d’alta graduació eren franquistes i possibles colpistes. De fet, un dels ministres – militar, per suposat – va dimitir en senyal de protesta. Fraga Iribarne, ministre franquista, arribà a dir que la decisió de Suárez era un «colp d’estat». Per què?
Carrillo i Pasionaria
La història anterior ens ho rebel·la. La tan excessivament valorada Transición responia al fet que no era possible franquisme sense Franco. Va ser l’única sortida que les diferents faccions del Règim tenien. Qui havia de governar? Els carlistes, els falangistes, els de l’Opus? A més estava la pressió internacional i els serveis secrets americans. L’únic que haguera pogut continuar el franquisme era Carrero Blanco, mort per ETA en atemptat. Darrere de l’acció, sembla que estava la CIA. Carrero no era ben vist pels americans. A més, què hi pintava una Espanya feixista en Europa Occidental? El destí d’Espanya ja estava dirigit cap Europa i no hi cabia un Estat que no tinguera aparença democràtica. A més, no hi havia la més mínima oportunitat per a un canvi revolucionari. Un jove desconegut, Felipe González, n’era la garantia, com vam saber després. Abans de l’euro hi eren els marcs. Felip ho sabia molt bé. Aquest senyor va ser realment la peça clau del procés; la garantia per al capital que Espanya acabaria sent el que és. Tots ho sabem.
Suárez davant del Rei jurant el càrrec agenollat com un súbdit medieval davant d’un crucifix. Inacceptable en un país democràtic.
Els franquistes aperturistes – tipus Suárez y Fraga – d’acord amb el monarca que, no ho oblidem, ens va imposar Franco, ja ho tenien tot atado y bien atado. Prepararen un règim postfranquista i pseudodemocràtic on no hi podien entrar marxistes, separatistes ni republicans. Els que hi entraren va ser a costa d’abandonar les seues essències per a repartir-se el pastís com ara sabem. Pujol i Felipe feren una fortuna enganyant i estafant a la crèdula gent que va creure en ells.
Carrillo. L’únic partit que va enfrontar-se a la dictadura franquista va ser el comunista. L’únic. Els socialistes ni existien apenes. Si hi havia una vaga, un acte de protesta, etc. els comunistes hi estaven darrere. Qui era antifranquista s’apuntava al PCE. No hi havia un altre. S’han donat casos de canvi de jaqueta ostentosos i vergonyosos. Destacaria el de Tamames perquè va ocupar càrrecs d’importància en el partit. Quan el veig en alguna tele fatxa parlar en contra dels seus companys sent una sensació de fàstic inaguantable. Pitjor encara és el de Sánchez Dragó i les animalades que diu en aquestes teles com aquella vegada que desitjà que la Brunete anara a Catalunya per fotre canya al independentistes o quan els ballava l’aigua als banquers en contra dels estafats referencialistes. Ja dic, ganes de vomitar.
González, el socialdemòcrata útil per al gran capital que va començar a privatitzar les empreses públiques, a decretar el medicamentazo, a deixar-nos en l’OTAN, etc. La històrica vaga general de 1988 – el 14-D – va produir-se contra la seua política antiobrera. Va ser premiat per alguna empresa que va privatitzar i va fer una fortuna de la política.
Com és de suposar, Suárez sabia que els comunistes no tenien res a fer en les eleccions per tres motius: la propaganda franquista que havia fet creure que ser comunista era ser un dimoni amb cua i banyes; la por als militars, causa d’una Constitució com la que tenim, sempre l’espasa de Dàmocles d’un colp d’Estat, i la presència de Felipe González amb els marcs alemanys en la butxaca com a alternativa light al mateix Suárez; les campanyes polítiques responen a una campanya de marketing – com qui vol vendre una rentadora – i això costa diners, el que els banc els prestarien o donarien a la nova casta que estava formant-se. Tot és qüestió de diners. Felipe no era conegut. Ja se n’encarregaria TVE, entitat que Suárez va dirigir abans de ser President provinent del Movimiento Nacional.
Funeral dels advocats laboralistes d’Atocha assassinats dels feixistes.
Els comunistes ja estaven tolerats abans de la sua legalització. Un movent d’espant va ser la matança dels advocats laboralistes d’Atocha per terroristes d’extrema dreta. El funeral, pacífic alhora desafiant va mostrar dues coses: la força del PCE i la capacitat dels seus dirigents per controlar les masses. No es va produir cap incident. Va ser en gener del 77. Tres mesos després el Partit Comunista va ser legalitzat.
Va ser un acte de cessió que molts no acceptaren. Aleshores no s’havia produït encara el colp – autocolp, segons diuen – de Tejero i tot el món relacionava a Juan Carlos amb Franco. Ni Felipe González el recolzava, almenys públicament. Carrillo hagué d’acceptar al Rei i la bandera contra la qual havia lluitat, la de la Monarquia hereva del franquisme. Un Carillo descafeïnat donava mítings amb la bandera roja, la falç i el martell i la monàrquica. Patètic. Es parlava de reconciliación nacional. El cas és que la jugada no li va eixir molt bé. El PCE va convertir-se en un partit purament residual. El seu sostre va estar en una vintena curta de diputats i sempre va anar minvant fins a desaparéixer pràcticament sota emmarcat en Izquierda Unida. I és que les matemàtiques canten. El sistema electorat imposat per la casta afavoreix els grans partits i perjudica els petits. Aquesta coalició comunista ha arribat a tenir un milió de vots per a un o dos escons.
Felipe, de moment, es mantenia republicà però per la boca petita. Prompte seria un juancarlista i obligaria el partit a renunciar al marxisme. Molt democràtic aquest senyor que va enganyar deu milions de persones durant deu anys. En contra del que va prometre ens ficà més cap a dins de l’OTAN. De «OTAN, de entrada, no» al «De salida, tampoco». Recorde amb fàstic i repugnància a un tal Javier Solana puny en alt i la típica barba de roig cridant consignes anti-OTAN. Després va arribar a ser, amb un bon sou, el dirigent d’aquesta organització militar. Felipe va començar a desmantellar totes les indústries espanyoles seguint el dictat dels alemanys – calia tornar el favor – , va mentir quan va dir que deixaria la jubilació als 60 anys, va privatitzar empreses públiques ocupant-hi després càrrecs ben remunerats sense fer res com a premi; en paraules seues se aburría en els consells de direcció.
Histórica huelga general de 1988 contra la política económica y laboral de Felipe Gozález
En una paraula: es va vendre. Ell va ser la figura que el capital necessitava per enganyar els obrers. Va atrevir-se a fer el que Suárez no gosava perquè tenia el recolzament de bona part dels obrers crèduls. La històrica vaga general de 1988 – el 14-D – va produir-se contra la seua política antiobrera.
Quan esclatà el cas Pujol va assegurar que aquest senyor tenia les mans netes. Ell sabia la veritat ja que l’escàndol Banca Catalana va ser en el seu govern i és conegut que no va passar res perquè els conte de la independència del poder judicial no s’ho creuen ni els xiquets. Com va dir el seu ex-amic Alfonso Guerra: “Montesquieu ha muerto”. I tant. El que passa és que la burgesia catalana forma part de la mateixa casta que ell i tots s’han enriquit; Juan Carlos, també. Ja no enganyen ningú.
Aquesta és la bandera és la que podem veure en qualsevol manifestació democràtica d’esquerres. Algunes persones han tingut problemes legals per portar-la o exhibir-la. L’extrema dreta arreplega firmes perquè siga declarada il·legal.
Seguim. Els comunistes es fan monàrquics. Els socialistes abandonen el marxisme. I els republicans? Senzillament no volien legalitzar-los. La bandera republicana, com la Ikurriña, estava prohibida. Però clar, de cara a Europa, no quedava la cosa molt democràtica, així que procuraren tirar per la vorera del mig. Pretenien que de les sigles caiguera la R de república i que abandonaren la idea de convocar un referèndum popular per a triar la forma d’Estat que volia la població. Els republicans no cediren, per això no van ser legalitzats quan el PCE, sinó més tard. Rodolfo Martín Villa, ministre de l’interior de Suárez, es resistia a legalitzar la Ikurriña, però la pressió popular va obligar el seu govern a fer-ho en gener de 1977. Un mes abans en un històric partit entre l’Athletic i la Real Sociedad a Atocha els futbolistes portaren la bandera basca davant l’aplaudiment unànime del públic. Quant a la bandera republicana encara en l’actualitat pot ocasionar problemes als qui la porten o exhibeixen. Problemes amb policia i jutges.
Malgrat el 23-F i la propaganda continua dels mass media de la casta, Juan Carlos es va veure forçat a abdicar a causa dels escàndols propis i de la seua família. A l’actual cap de l’estat no l’ha votat ningú. En una democràcia la ciutadania té dret a triar la forma d’estat que vol. Cap càrrec públic por ser hereditari i vitalici sense possibilitat de canvi.
Passats els anys, els comunistes han seguit integrant Izquierda Unida i han tingut més pena que glòria. Darrerament havien pujat a costa dels socialistes, però el nou partit Podemos està llevant-li vots. Els socialistes ja son són el recanvi de la dreta perquè el poble ha vist que són tan dretans els uns com els altres, que estan corruptes i al servei dels bancs. Quant als republicans, cada volta creixen en quantitat, especialment quan la gent s’ha llevat la bena dels ulls i ja no s’engolix els contes de fades sobre la família reial i han vist què fan amb els diners públics, els safaris, les putes de luxe, alguna infanta i el seu marit. I damunt hem de veure a un tal Rubalcaba dient que són molt republicans, però…
Regí
PD. En desembre de 1978 es va fer el referèndum sobre la Constitució. Els que després muntaren un sistema de corrupció i s’enriquiren de la política propugnaven el SÍ i parlaven de democràcia i coses marcianes per l’estil. Els fatxes, franquistes, nazis i alguns que després ocuparien càrrecs en la dreta propugnaven el no perquè els pareixia massa, sobretot, el títol VIII, que parla de les autonomies. L’esquerra real demanava l’abstenció perquè estava clar que no era això pel que van morir tantes persones. Era la primera vegada que, per edat podia votar, dubtí entre el SÍ o l’abstenció. No votí eixe text entre altres coses perquè no volia ser súbdit de cap rei ni em sentia representat per uns colors contra els que donaren la vida els meus familiar. Estic convençut que vaig fer bé, al capdavall no és més que paper de vàter pixat que no diu més que mentides. Quan vaig veure els primers ministres de la democràcia jurar el càrrec agenollats davant del monarca i d’un crucifix em vaig reafirmar en les meues idees.
El ministre de l’Interior, el de la Llei mordassa ha relacionat el terrorisme islàmic amb l’independentisme català.
Última hora:
Com diria Llach en Neofatxes globals, els que ens governen són els descendents dels anteriors. Pura genètica. En tenim uns quants de l’Opus – que ja hi eren en el govern amb Franco – i fills de militars franquistes. Sense anar més lluny, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, supernumerari de l’Opus i fill de militar que ocupà càrrecs importants en la dictadura ha gosat relacionar el terrorisme islàmic amb l’independentisme català segons diuen els mitjans de comunicació, encara que després sembla que ha fet algun tipus d‘aclariment davant l’enuig dels catalans que no convenç; això sí, el binomi independentista-terrorista ja queda llançat a l’aire. Es dóna la circumstància que als tres anys va anar a Catalunya, on va viure. Amb 65 anys acabats de complir, ha viscut de la política des que era un vint-anyer. El seu germà també es dedica a la política, del PP, evidentment, del PP no sé si dir català.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 