Fabio Biondi, nou co-director musical del Palau de les Arts.
Aquesta vesprada ha actuat Fabio Biondi al Palau de la Música de València amb obres de Mozart i Haydn. Durant anys ha estat el rei de Les quatre estacions, que va gravar dues vegades, en competició de Giardino Armonico. La major part de la seua obra gira entorn al Barroc encara que d’un temps ençà està abordant altres repertoris, com el classicista o el belcantista. Hi ha en DVD una Norma de Bellini que va passar sense pena ni glòria.
Com a violinista és inqüestionable. També com a director de petites agrupacions barroques, com ara la mítica Europa Galante formació amb qui gravà de forma magistral una bona quantitat de concerts de Vivaldi. Està per veure com ho farà dirigint orquestres grans en altres tipus de repertori. Com supose sabeu, serà el co-director de l’Orquestra de les Arts. Ho té difícil, ja que va ocupar el lloc que abans van tenir dues de les grans batutes del món mundial: Lorin Maazel i Zubin Mehta. Jo li desitge molta sort.
La notícia que seria un dels dos directors de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana la va llegir en el bloc d’Atticus, que aprofite per recomanar a qui vulga estar al dia sobre el que es cou en el coliseu operístic. S’anuncien dotze òperes per a la temporada vinent. Tant de bo porten bons cantants perquè l’orquestra continua sent de primera. Junt a Biondi, un altre italià a càrrec de la direcció musical de Les Arts Roberto Abbado, i el valencià Ramón Tébar com a primer director invitat. La veritat és que em semblen massa directors. Ja veurem què passa.
Biondi amb la seua orquestra tocant música de Mozart
En aquest sentit, el mateix Biondi s’ha dirigit al públic de manera entusiasta en acabar el concert programat anunciant que València serà la seua segona casa. Supose que com a director titular de la formació amb què ha vingut, la Stavanger Symphony Orchestra, de Noruega, el violinista i director sicilià deu tenir-ne allí la primera, de fet actualment es troba de gira amb els nòrdics.
Us explique una anècdota que demostra com de professional i generós és. Fa molts anys va donar un concert a l’Auditori de Torrent. Ningú no es va assabentar de l’esdeveniment. Jo mateix ho vaig fer de pura casualitat. Total, quatre gats de públic. No obstant això, Europa Galante va fer un treball excel·lent, va donar diverses propines i fins i tot es van quedar una bona estona amb el poc però entusiasta públic que hi va acudir. Vaig poder parlar amb ell. Em va cridar l’atenció que parlava molt bé el castellà i que fins i tot sabia una mica de català. Biondi va ser deixeble d’un dels grans, Jordi Savall. Posteriorment, el clavecinista de Biondi, Rinaldo Alessandrini, formaria el seu propi conjunt, Concerto Italiano, que també va ser dels millors en el repertori barroc.
Ara, música barroca. Haendel.
Beethoven va tenir molt d’èxit amb el seu Septimino, massa potser. El mestre de Bonn estava literalment fart que li’l demanaren. Supose que a Biondi li deu passar el mateix amb Les quatre estacions, però és que com ell la va interpretar en la seua primera versió no hi ha qui li puga igualar. Ni la Mutter amb Karajan i una orquestra que multiplica per dos o per tres les cordes. Karajan era molt bo, fins i tot de referència en altres repertoris, però el seu Barroc és més fals que Judes i ni la Mutter el salva. El mateix passa amb Bach. Els repertoris antics necessiten especialistes. S’imposa l’historicisme.
Harnoncourt va ser el primer, o un dels primers, en aquest moviment historicista. Començaren en música barroca – on hui en dia és poc probable trobar interpretacions amb instruments actuals – i ja han arribat a Wagner. Sense anar més lluny, fa anys anys vam tenir un Holandés en versió concert amb instruments reals i criteris historicistes amb Daniel Harding. No es tracta d’adoptar postures maximalistes. Crec que està molt bé tenir versions de tots dos tipus, sense fanatisme. Així, jo advoque per l’historicisme en Bach i el Barroc en general, però no per això vaig a privar-me de la meravellosa lectura d’Otto Klemperer de La Passió segons Sant Mateu, un dels millors registres fonogràfics de la història.
Biondi, un dels fitxatges de les Arts.
Hi ha directors, com ara Gardiner, que es fan acompanyar per una orquestra diferent segons el repertori que va del Barroc al Romanticisme sempre amb criteris historicistes i instruments d’època. Actualment Fabio Biondi és el director titular, com dèiem, de la Stavanger Symphony Orchestra que interpreta obre del Barroc i del Classicisme com ha estat aquesta vesprada. Aquest era el programa:
I
Wolfgang A. Mozart La flauta màgica (obertura)
Joseph Haydn Concert nº 2 per a violí i orquestra de cordes.
II
Wolfgang A. Mozart Don Giovanni (obertura)
Wolfgang A. Mozart Simfonia nº 38 en re major, «Praga»
Com que ni sóc músic ni sé de música, l’únic que puc dir són les meues impressions com a aficionat. Meravellós des del principi, fresc i original. Una música com ara l’obertura de La flauta màgica és coneguda per tothom. El fenomen és semblant a Les quatre estacions; una peça tan trillada però que en mans de Biondi sembla nova. Això és el que ha fet en aquest repertori classicista. Les dues obertures han sonat diferent, amb agilitat i força, joves com bona part dels excel·lents músics d’aquesta formació. El sicilià ha estat tan bé com a violinista que com a director. Encara que ha fet dues propines, apetia seguir sentir-lo. Per resumir, jo diria que, de la mateixa manera que Vivaldi sona nou i amb força quan dirigia Europa Galante, ara passa el mateix amb Mozart i Haydn. Potser la qüestió estiga en els tempi, que són més ràpids del que estem habituats.
Biondi dirigint Norma de Bellini.
Hui l’hem vist dirigint una orquestra petita interpretant de manera magistral les obertures de dues òperes mozartianes. La incògnita és la següent: Serà capaç de dirigir com cal una orquestra gran, com la del Palau de les Arts en obres del repertori operístic habitual? El temps ho dirà.
Buona fortuna, Fabio.
Regí
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 