La llengua dels valencians. Manuel Sanchis Guarner, víctima del terrorisme blaver i feixista. La batalla de València.

ManuelSanchisGuarnerManuel Sanchis Guarner, un intel·lectual compromés amb el poble i la llengua.

 En 1977, amb la ingenuïtat de la joventut, però també amb tota la força – que diria Raimon – jo era un d’aquells que volien canviar-ho tot començant per la situació de la llengua. Vaig seguir el consell de Toni Mestre, director i presentador de l’inoblidable programa en valencià De Dalt a Baix i vaig comprar uns llibres que van marcar el meu futur: La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner; Nosaltres els valencians, de Joan Fuster; Gramàtica Valenciana, de Carles Salvador Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés i El llibre dels feits o Crònica, de Jaume I. Dos anys abans, ja m’havia llegit Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Després van seguir un fum de llibres, editats normalment per 3 i 4, i així fins ara.

Els llibres esmentats són imprescindibles per a qualsevol valencià interessat a saber quina és la seua llengua, els seus orígens, problemàtica, història, etc. En aquesta època de l’anomenada Batalla de València hi va haver multitud d’atemptats, alguns amb bomba, com ara les de Guarner i Fuster, sense que la policia fes mai res. Els atemptats eren contra les persones, els llibres i llibreries. 3 i 4 va sofrir una infinitud d’atacs feixistes. Les conferències que donaven professors com ara Guarner eren assaltades per grups descontrolats que tots coneixíem expecte la policia. Cap detingut. Atacaven persones i llibres amb agressions físiques, bombes explosives i incendiàries, etc. Governava la UCD de Suárez i estàvem en la tan modèlica Transición amb la mà dreta del president del Govern Abril Martorell i els feixistes actuant impunement.

Violència blavera a Sueca en 2.002. En l’època de la Transición la policia no actuava.

 Tot indica una relació entre el Govern, els partits de dreta i les agressions impunes.  No ho hem d’oblidar. El País Valencià va patir un terrorisme de baixa intensitat – amb algun mort, com el propi Guarner – pitjor que la kale borroka basca. Repetisc, ni una sola detenció o condemna que jo sàpiga, malgrat que tots sabíem qui eren els responsables intel·lectuals i les mans terroristes executòries. A més, des de la premsa més reaccionària es donava la gasolina necessària per aquesta foguera. La veda contra el traïdor catalanista estava oberta. No respectaren ni els morts.

judes i traidor

El professor Sanchis Guarner va rebre un paquet el dia de la vespra de les votacions per al referèndum sobre la  Constitució que semblava – era desembre – un regal nadalenc. Entre unes pastilles de torró hi havia mig quilo de pólvora. Afortunadament, Guarner havia vist uns cables i no va obrir el paquet que li haguera llevat la vida, però l’ensurt, que se sumava a anys d’amenaces per carta, per telèfon, al treball, en donar conferències, etc. anà minant la seua vida fins que morí. La premsa cavernícola va dir que l’atemptat que va sofrir era fals, un auto-atemptat. Camí del cementeri aparegueren pintades com aquesta: “Sanchis Guarner, per fi has caigut” alegrant-se de la seua mort. Algú va escriure en el mateix cementeri paraules injurioses tractant-lo de judes i traïdor quan els autèntics traïdors eren ells que no perseguien més que la desaparició del valencià i el triomf de la dreta del búnquer-barraquera. Amb molt bon criteri, la família li va prohibir expressament al Gobernador Civil  l’assistència al sepeli.

(Per ampliar informació sobre els atemptats blavers i feixistes, cliqueu ACÍ: En la diana de los ultras. i ACÍ: Antiblavers, bloc que us recomane.)

Atac_blaverPintada blavera en el domicili del president de la AVL.

 Tota aquesta violència respongué a una campanya ben planificada des de la dreta per fer-se amb el poder. Sota el terme de catalanista van englobar a tot el que fora progressista i de cultura. Enganyaren a gent ingènua que anava de bona fe. Comptaven amb els poders fàctics i qui estava disposat fins i tot a matar com li podria haver passat a Guarner o Fuster, o a Miquel Grau, assassinat  a Alacant per l’extrema dreta per demanar l’Estatut. Els mitjans de desinformació van ser fonamentals en aquesta batalla on tots els colps anaven sempre als mateixos sense que la policia intervinguera en absolut. Ni un detingut, com vaig dir.

El resultat va ser el triomf de la dreta post-franquista i el seu manteniment durant dècades malgrat els escàndols múltiples de corrupció sense mida. Actualment, a falta de res a dir, el Molt Honorable i els seus han tornat a agitar el fantasma anticatalanista. En paraules de qui no sap parlar en valencià, Alberto Fabra:Somos el dique de contención del separatismo.” Aquest argument no els va a servir de res. Amb la seua política han aconseguit un clima de meninfotisme tal que per molt de blau que li fiquen a la Senyera no van a alçar cap multitud.  La gent ja n’està farta.

Programa de Canal 9 en commemoració del centenari del naixement de Guarner.
Homenatge de la Universitat de València en el centenari del seu naixement

El millor homenatge que li podem retre al professor, un home savi i bo, potser una tant ingenu perquè pensava que era possible arribar a un acord dialogant pacíficament, és llegir la seua obra. La llengua dels valencians és el seu llibre fonamental. En ell deixa ben clara la catalanitat del valencià amb arguments científics ben fonamentats fruit de llargs anys d’estudis. A destacar la seua tasca en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear fruit del seu treball a Mallorca on hi era perquè va ser desterrat per haver lluitat a favor de la República en la Guerra Civil després haver segut empresonat en un camp de concentració a Salamanca i un penal a Madrid. Va ser el signant més jove de les Normes de Castelló (1932). També La ciutat de València, el millor llibre que s’ha escrit sobre aquesta ciutat. Més informació sobre Guarner: Viquipèdia, Sanchis Guarner, cien años y en el bloc amic L’interés per la llengua dels valencians, que us recomane sense reserva.   A continuació un resum del contingut del llibre.

la llengua valencians bo

Nota: Per fer aquest resum he seleccionat paràgrafs del llibre buscats en Internet i he afegit alguna cosa de la meua collita per donar-li coherència i actualitzar el contingut. El text original és de 1933. Les negretes són meues.


OBLIGATORIETAT DE LA LLENGUA AUTÒCTONA

L’home forma part d’una família, d’un país i d’una època. El vincle entre l’home i la terra no és una relació de causa a efecte sinó d’estímul i reacció. L’home primitiu és un animal errant. La civilització no avança fins que l’home posa arrels en la terra cultivada. El patriotisme, com tots els sentiments superiors, necessita de conreu. L’envaniment patriòtic no és ni elegant ni intel·ligent, és l’actitud que més dificulta qualsevol millorament. Més fecund és un patriotisme ensems crític i resignat.

La personalitat d’un poble, la defineix la conjunció de factor geogràfics, històrics, econòmics i culturals. L’expressió més sensible del particularisme d’una col·lectivitat, de la seua personalitat diferenciada, és la llengua pròpia. La llengua no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xàrcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural. L’idioma autòcton és un fet històric-cultural que cada poble ha elaborat per al seu ús comú i privatiu, és un dels trets principals de la deixa intel·lectual que ha heretat. Com que hem nascut a València, som valencians. Com a tal tenim una personalitat ben definida amb una cultura pròpia i un idioma autòcton. La llengua dels valencians és el valencià.

Parlar d’una manera peculiar significa pensar d’una manera privativa, i pensar d’una manera privativa significa concebre la vida la vida d’una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini de la cultura de la qual la llengua és l’expressió.

És un fet dolorós que hui, molts joves valencians no parlen ni utilitzen la seua llengua autòctona perquè els seus pares (normalment coneixedors del valencià) no els l’han ensenyada.

Fa més de quatre-cents anys que un sector important de valencians no estima la llengua pròpia. Açò es degut entre d’altres a gent que creu és més culte utilitzar el castellà, altres que pensen que com que el món avança cap a la unitat i el valencià és una llengua minoritària cal deixar-la a banda, i fins i tot gent que utilitza el valencià per a la família i amics i el castellà per a les relacions socials.

Tots devem esforçar-nos en la depuració i el refinament de la llengua dels valencians per a forçar la no desaparició de la cultura valenciana.

DEL NOM I LA UNITAT DE l’IDIOMA

El valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament Francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat de l’Alguer de l’illa de Sardenya.

El nom de llengua catalana s’accepta en totes les regions on es parla menys en la nostra comunitat on ens resistim a nomenar-la llengua catalana.

La reticència dels valencians és a adoptar el nom de catalana per la seua llengua, però no a acceptar la unitat lingüística de València, Catalunya i Mallorca, comunitat d’idioma evident que cap valencià no ha negat mai. El mot “català” és la denominació que en el camp científic rep el nostre idioma, és una paraula relativament moderna i la seua etimologia és encara molt discutida. El Libre dels Feyts o Crònica de Jaume I designa la nostra llengua amb les denominacions de nostre llatí i romanç pla.

La denominació de la nostra llengua que va tenir més acceptació, fou precisament la més inexacta i inadequada, la de llengua llemosina.

Posteriorment, en iniciar-se la decadència de la nostra literatura, quan es relaxava l’arranjament de la llengua i s’aprofundien les diferencies regionals, el mot “llemosí” començà a canviar de sentit, i passà a designar la llengua antiga dels nostres autors clàssics.

En el segle XVII Marc Antoni Ortí, el cronista de les festes commemoratives del Siglo Quarto de la Conquista de Valencia, deia que calia rejovenir la llengua materna “desterrant de ella les veus antigues per les quals la solien nomenar Llengua Llemosina”. Així mateix, en el segle XVIII, el notari valencià Carles Ros, partint dels mateixos principis, anomena llemosí la llengua de tots els nostres clàssics, i valencià la dels seus contemporanis, considerant que el valencià és la forma més correcta de la llengua llemosina, i que València és per al llemosí allò que Toledo és per al castellà, és a dir el lloc on millor es parla l’idioma.

L’èxit prolongat que tingué entre els valencians la denominació de llemosí, obeïa a la resistència que han mostrat sempre a anomenar catalana la llengua pròpia.

Cal insistir que aquest nom de llemosí, absolutament rebutjable per il·legítim, afirma rotundament la unitat de la llengua. Era una denominació que tant fou adoptada pels catalans com pels mallorquins i pels valencians, com advertí Rubio i Lluch.

La denominació de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc.

Ramon_Muntaner_11111.jpg_1306973099El cronista Ramon Muntaner, català ciutadà de València i de Mallorca.

Ramon Muntaner que començà a escriure la seua Crònica l’any 1325, en referir-se al parlar de Múrcia on aleshores es parlava encara l’idioma dels conquistadors el qualifica cordialment “del bell catalanesc del món”. Segons Muntaner, la nostra llengua estava molt unificada, ja que “d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans, que si volets dir castellans, la dreta Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d’aragonesos”.

Els intel·lectuals valencians dels segles següents admeten tots la unitat lingüística, i expliquen sovint per què els valencians són anomenats catalans.

La primera traducció de la Bíblia en llengua romànica que s’imprimí, fou la de València en 1488; la Inquisició, després, destruí el llibre , però se n’han salvat les dues darreres pàgines, on es manifesta que fou “arromançada en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer… ” germà del benaventurat Vicent Ferrer.

FRACAS DE l´INTENT SECESSIONISTA

En el període antic i clàssic de la nostra Literatura, la llengua literària estava tan unificada que resulta ben difícil d’esbrinar quins textos són originals d’autors valencians quins ho son de catalans i quins de mallorquins.

Els regionalismes valencians en la morfologia comencen ja a transcendir a la Literatura en certs autors medievals que es complauen a usar el parlar popular. Però la diferenciació no arribà a accentuar-se fins a la darreria del s. XVI i en el XVII, amb la gran decadència del nostre idioma, i és aleshores quan la llengua escrita comença a reflectir els dialectalismes, tant a València coma Catalunya i a Mallorca.

Llavors , la influència del castellà sobre el valencià es tornà avassalladora i fou una altra causa important de diferenciació.

Esvaïts els lligams polítics de València amb Catalunya i Mallorca, els vincles culturals i mercantils també s’hi relaxaven: la pirateria turca i algeriana impossibilitava el comerç mediterrani, i els Països Catalans es trobaven molt decaiguts econòmicament i políticament.

Aleshores s´originà a la ciutat de València el fenomen dialectal anomenat parlar apitxat.

En produir-se la Renaixença de les nostres lletres en el segle XIX, és vària l’actitud que els escriptors valencians adopten envers la llengua.

Els renaixentistes cultes s´afanyaven col·laborant amb catalans i mallorquins, per restaurar una llengua literària deliberadament farcida d´arcaismes, la qual anomenaven llemosina.

Enfront hi havia els escriptors populistes, versificadors satírics, fàcils i graciosos, molt llegits per la nostra gent, partidaris d´usar un valencià vulgar, sense cap ambició culta.

Joan Fuster interpreta aquella actitud anticulista de deliberada immoderació en l´ús de dialectalismes, que es desentenia completament de l´esforç restaurador dels renaixentistes.

Els valencianistes han hagut de combatre llargament contra aquella actitud. Ja no queden anticultistes més que en el camp del teatre valencià.

La necessitat d´acostar la llengua literària a la popular també era imperiosa a València, on la docilitat amb què els escriptors populistes admetien la castellanització feia el problema més greu.

Lluís Revest, en “La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu”, aclarí molts punts i plantejà el problema de manera escaient, marcant-hi la pauta a seguir.

Contra l´actitud lingüística unitarista dels castellans i dels francesos, tinguem en compte que llengües com l’anglès, el rus i l’italià, presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques.

Mapa-dialectes-català2Dialectes de la llengua catalana

ESQUEMA DE GEOGRAFIA LINGÜÍSTICA

El domini de la nostra llengua llengua comprén els següents territoris:

  • Quasi tot el departament dels Pirineus Orientals de la República Francesa.
  • El Principat d’Andorra.
  • El Principat de Catalunya.
  • El marge oriental d’Aragó.
  • La major part del País Valencià.
  • Un grup de llogarets de la província de Múrcia.
  • La ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.

Com ocorre en totes les llengües, la nostra no és uniforme en tot el seu domini, havent-hi diversos dialectes.

En la llengua transmesa de generació en generació, s’introdueixen innovacions que són generalment comunes a un grup de localitats, i cadascuna de les quals té els seus límits geogràfics propis.

La divisió dialectal principal de la llengua catalana, la determina el divers tractament de la e llarga i i breu tòniques llatines, i la distinció o confusió de a i e àtones.

El dialecte central és el més conegut internacionalment perquè inclou Barcelona.

Entre els fenòmens propis del rossellonés figuren la no distinció entre è oberta i é tancada en el Rosselló; la formació dels plurals en –s dels mots acabats en vocal accentuada.

Als parlars baleàrics la resultant de la e llarga i i breu llatines tòniques, és una æ mixta tònica no labialitzada.

L’alguerés tan isolat en el temps i l’espai, ha evolucionat separadament i ha patit la forta influència dels dialectes sards. Les seues característiques principals són: la e llarga i la i breu llatines tòniques donen é tancada, com en català occidental i valencià; la a i la e àtones es confonen, com en català oriental i baleàric, però el seu resultat alguerés és una a.

El grup de dialectes occidentals, dins el qual s’inclou el valencià, la e llarga i i breu llatines tòniques, solen donar é tancada, i es pronuncien distintament les àtones a i e i les o i u.

La partió dialectal del valencià i el català occidental varia, però, segons el fenomen lingüístic que es prenga com a criteri diferencial.

Una altra característica de la flexió verbal valenciana són les desinències -ara, -era, -ira de l’imperfet de subjuntiu, la qual s’acosta més al límit del Principat, puix que aplega a Morella, Sant Mateu i Torreblanca.

També és pròpia del valencià la freqüent caiguda de la -d- fricativa procedent de -t- llatina entre vocals.

Una altra particularitat fonètica de la majoria de les comarques valencianes és l’articulació labiodental de la v, la qual en molts altres dialectes catalans es pronuncia bilabial confonent-se amb la b.

jaume iJaume I

RESUM D’HISTÒRIA DE LA LLENGUA

La Història lingüística de València pot resumir-se en dues paraules: la llengua del valencians és romànica i catalana.

Els dos moments cabdals de la Història del País Valencià són dues invasions, l’arribada de dos pobles conquistadors vigorosos, portadors d’una cultura molt important: la vinguda dels romans amb Scipió l’any 218 a. de J.C., i la de la host de Jaume I en 1238, en la qual preponderaven els catalans. Abans d’organitzar-se en un Regne integrat definitivament dins Europa i la Cristiandat, havia estat sotmesa València als romans, als bizantins, als visigots i als sarraïns. Per això es mantingué a València un sediment ibèric pre-romà, un important adstrat àrab, i un trascendent substrat romànic precatalà.

  • El Sediment Ibèric

Els arqueòlegs han trobat vestigis de vida humana dins les terres que ara anomenem valencianes, de fa devers cent mil anys.

Els ibers en sentit estricte en el segle VI a. de J.C. apareixen ocupant l’actual País Valencià, les conques baixa i central de l’Ebre i la regió de Lleida.

Encara que en aquests anys darrers alguns arqueòlegs castellans hagen negat l’existència, abans indiscutida, de l’ètnia i la cultura ibèriques, considerant que els ibers no són res més que un grup de celtes mediterranitzats pel contacte amb els grecs, els cartaginesos i els romans, quasi tots els antropòlegs com els arqueòlegs segueixen admetent la individualitat del poble ibèric.

Els arqueòlegs es sorprenen perquè la cultura ibèrica al País Valencià apareix de sobte, ja plenament formada, sense que es manifesten els procedents que podrien explicar-ne l’origen.

S´han fet grans progressos en el coneixement de la llengua dels ibers, però encara no està desxifrada.

Son nombroses les inscripcions ibèriques trobades en terres valencianes.

Els pobles capsians d´Hispània i del Nord d´Àfrica eren els portadors dels elements lingüístic-culturals euroafricans.

Un altre problema és concretar fins a quin grau ha actuat aquell substrat mediterrani dins les llengües posteriors: és a dir, quina ha estat la influència del sediment ibèric dins el llatí vulgar que es propagà a les terres valencianes.

II. La Romanització

Els valencians sentim l’orgull de ser fills de Roma. La sàvia Roma, mare de tants pobles grans, ho fou també nostra.

El llatí mai no fou imposat per la força, però diverses raons motivaren la seua difusió.

La romanització de les terres valencianes fou primerenca.

El llatí vulgar mai no fou uniforme dins tot l´Imperi Romà.

La influència del substrat indígena era major en els països de romanització tardana i poc intensa.

L´acció del substrat ibèric en la nostra llengua fou, doncs, poc important i no està encara ben determinada.

Ha estat considerada la sonorització de les oclusives sordes llatines, -p-, -t-,-k-, (es a dir, el seu pas a b d g), com efecte del substrat celta del nord, oest i centre d´Hispania, que d´ací i de la Provença cèltica es propagà a Catalunya.

El llatí estigué evolucionant constantment durant la dominació romana, perquè encara que la influència literària és conservadora i depuradora, la llengua popular tendeix a la innovació.

No es pot precisar el límit costenc de les províncies romanes Tarraconense i Cartaginense que seccionaren l´actual Regne de València.

En afeblir-se durant el Baix Imperi els lligams entre Roma i les regions apartades, començaren a guanyar terreny les innovacions produïdes en el llatí provincial de les fronteres.

En aquest moment s´acabà el llatí vulgar i comencen les llengües romàniques.

Les relacions de la Gàl·lia meridional amb Catalunya foren especialment intenses i potser fou llavors quan alguns dels trets que diferencien el català de les altres llengües hispàniques van atényer Barcelona venint del Nord.

pintura-andalusi-s.-XIII
Pintura andalusí del segle XIII

III. Àrabs i Mossarabs

Un altre dels moments cabdals de la Història de València fou el de l´arribada dels àrabs.

En el segle VII nasqué a Aràbia una nova concepció polític-religiosa, l´Islam, que es difongué vertiginosament fins a l´India i fins l´atlàntic, propagant- hi l´àrab com a llengua sagrada i de cultura.

La integració d’un país dins el món musulmà, no implicava la desaparició de la seua cultura autòctona, almenys inicialment.

Mossàrabs eren anomenats els indígenes que continuaren fidels al Cristianisme sota la dominació musulmana, i de la mateixa manera que abans els hispans enfront els gots, mantingueren aqueixos mossàrabs enfront dels sarraïns, el llegat cultural de Roma.

Còrdova, la més gran ciutat d´Europa en el segle X després de la llunyana Constantinoble, havia d´enlluernar els pobres pobladors dels contraforts pirenencs, que aviat es convertiren en intermediaris que introduïen les novetats artístiques i científiques andaluses en l´Europa cristiana.

A la caiguda del Califat, augmentà encara la intensitat dels lligams entre els estats cristians i musulmans, quan en multiplicar-se aquests, la seua superfície i potència eren menys desproporcionades.

La convivència hispànica musulmano-cristiana presidia la política dels regnes de taifa,  respectuosos amb el mossàrabs.

El Cid, el valent i astut heroi castellà, abandonà al rei moro de Saragossa al servei del qual es trobava, i es cobrí de glòria conquistant València. Aquest domini va ser efímer una vegada va ser mort i els castellans, acompanyats pels mossàrabs locals partiren cap a Castella de manera que quan Jaume I va conquerir aquestes terres bàsicament hi trobà musulmans que parlaven el seu àrab dialectal i una minoria hebrea.

Entre les mostres del dialecte mossàrab llevantí tenim  cançons populars que figuren a l´estrofa final d’un tipus cançó estròfica erudita de llengua àrab o hebrea.  La seua anàlisi filològica dóna com a resultat que no hi ha una relació  causa-efecte sobre el valencià actual, és a dir, no es tracta de la mateixa llengua. El valencià no és hereu dels parlars romànics dels mossàrabs com alguna s’han entestat a afirmar sense cap base científica.

És important recordar que les terres que formarien el Regne de València estaven pràcticament despoblades de cristians, cosa que desmenteix l’origen mossàrab del valencià. Abans de la conquesta de Jaume I, els mossàrabs demanaren al rei d´Aragó que els alliberara prometent-li insurreccionar-se. Alfons el Bataller atacà infructuosament València i Dénia.

Després de quinze mesos de recórrer la regió oriental d´Al-Andalus, retornà a Aragó , acompanyat de 10.000 famílies mossàrabs, part important de les quals eren valencianes.

Després de les dues emigracions col·lectives, la del 1102 i la del 1126, la quantitat de cristians de la València musulmana hauria de ser per força molt reduïda.

Quan feia ja temps que floria una literatura catalana en prosa, els poetes lírics catalans escrivien conscientment no en la seua llengua pròpia sinó en provençal, en l´artificiosa llengua dels trobadors, la gramàtica de la qual, havia estat composta precisament per un català, Ramon Vidal de Besalú.

El món cavalleresc trobà d’antuvi el seu to expressiu en l´individualisme líric dels trobadors provençals, compositors cortesans, erudits, afectats i brillants. Durant segles els poetes catalans – i valencians – van fer servir la seua llengua en els seus poemes. Alguns del millors poetes en provençals són catalans. Un fenomen semblar va passar a Castella amb el galaico-portugués.

Contra els almoràvits decaiguts s´insurreccionaren els hispano-àrabs, havent-hi una segona època de regnes de taifa.

En una època de divorci entre cristians i musulmans tan acusada, havia de ser forçosament precària la supervivència dels mossàrabs.

La conquesta de Jaume I s´havia presentat, doncs, diplomàticament, com una partició en una guerra civil dels sarraïns.

Els mossàrabs valencians conservarien el seu esllanguit parlar romànic, en major o menor grau, fins la seua integració en els estats de Jaume I.

IV. El substrat Mossaràbic

Les fonts escrites on troben mossarabismes valencians són poques i d´aprofitament difícil. També s´ha fet esment dels textos, amb lectura encara provincial, de les khardjat o cançonetes mossàrabs que figuren en cinc poemes de tipus muwaxxah originals d´autors de la zona oriental d´Al-Andalus: els valencians Ibn Labbun de Morvedre i Ibn Labbana de Dénia, del segle XI, i el valencià Ibn de Bocairent i el lleidatà Ibn Harun al-Asbahí, del segle XII.

La font principal però, per a l´estudi del mossàrab valencià és el Llibre del Repartiment del Regne de València, escrit en llatí arran de la Conquista, i conservat a l´Arxiu de la Corona d´Aragó a Barcelona, el qual conté una immensa quantitat de noms de llocs i de persones àrabs i mossàrabs.

Té importància així mateix, la toponímia, especialment la menor, la qual sempre ha estat menys alterada per la llengua de la dominadors.

El parlar mossàrab valencià era molt diferent de la llengua valenciana actual amb la qual té un parentiu poc íntim.

No obstant això, una de les raons de la diferència de vocabulari respecte del català general són els mossarabismes que va arreplegat fruit del contacte amb aquest col·lectiu. Els escriptors valencians solen complaure’s usant literàriament els regionalismes lèxics, actitud ben plausible que enriqueix el tresor de la llengua.

Una altra de les característiques del lèxic valencià és la seua abundància d’arabismes, principalment, però no exclusiva, en el vocabulari agrícola. És evident que els transmissors dels arabismes foren moltes vegades els mossàrabs.

V. La repoblació cristiana després de la reconquista

Els valencians hem venerat sempre la memòria de Jaume I. Gràcies al Conquistador som cristians i occidentals i no musulmans i orientals.

El període en què s´afermen les directrius orgàniques de la societat, la política i la religió del món medieval europeu, havia durat de final del segle X a principi del segle XIII; quan València, doncs, deixa de ser sarraïna, aquella etapa constituent d´Europa ja està consumada.

El nucli cristià de Borriana estigué en condicions de col·laborar activament en la tasca de colonització. En el 1274 fou fundada Vila-real i algunes viles traslladaren el seu emplaçament des d´un tossal al pla, com en el 1251 Castelló de Borriana, i Nules des de la Vilavella.

Els moros desallotjats de les terres que havien conreat a la Plana, es concentraren a la serra d´Espadà, a les ribes altes del Millars i a la vall d´Uixó.

Molt més intensa i primerenca fou la repoblació cristiana de la zona central del Regne, amb la capital i la faixa litoral entre el Palància i el Xúquer, terres més riques i cobejades, d´on els moros foren eliminats aviat i quasi completament.

També foren expulsats quasi íntegrament els moros de la capital.

A l´any 1248 els musulmans es sublevaren comandats per al-Azraq, i la seua derrota produí un èxode considerable dels moros valencians.

L´any 1296, a conseqüència de la guerra amb Castella, el nostre Jaume II el Just ocupà tota aquesta zona alacantina, la qual per la sentència de Torrella fou integrada en el Regne de València, produint-s´hi llavors una tercera etapa repobladora amb valencians de més al nord. També aleshores Aiora incorporada al Regne de València.

La repoblació de Múrcia , regne de la Corona de Castella, presenta quasi anàlogues etapes a la de la contigua zona alacantina. Un primer període de dominació castellana en què es mantingué quasi íntegra la població musulmana, amb febles contingents de castellans per tal com aquests se sentien més atrets per les campanyes contra Jaén i Sevilla. Una segona etapa repobladora menada per Jaume I vingut a sufocar la rebel·lió dels moros murcians.

La majoria dels immigrants eren catalans, que seguien el corrent migratori de nord a sud característic de tota la Baixa Edat Mitjana Hispànica.

La llengua àrab, si bé dialectalitzada i barbaritzada, mantenia plena vitalitat entre els moros valencians, alguns dels quals no en parlaven cap altra.

VI. El llast provençal en la poesia.

En la host conqueridora de Jaume I hi havia gents de procedència molt vària, però la llengua que hi senyorejava era la catalana.

Els primers i precoços monuments en llengua catalana foren obres en prosa, i fins dos segles més tard no es produiran obres poètiques en català. La causa és, com hem apuntat abans, que els nostres poetes feien servir el provençal en els seus textos.

El primer poeta va ser Pere el Gran, fill del Conquistador.

Aviat la llengua poètica dels catalans anirà evolucionant, essent primer un provençal farcit de catalanismes i després un català esguitat de provençalismes, com en el cas de Jaume March i Pere March, oncle i pare catalans del nostre Ausiàs March.

ramon_llull-1El mallorquí Ramon Llull, creador del català literari.

VII. Desenrotllament de la prosa literària

La lírica en provençal del trobadors i dels poetes catalans que els seguiren, era, però, una poesia erudita que no transcendia de la cort i de la superestructura social.

El mallorquí Ramon Llull fou el creador de la llengua literària catalana.

Els valencians començaren a escriure prosa en la llengua del país, l’endemà de la Conquista.

La literatura medieval fou sempre molt abundant. La primera versió de la Bíblia en llengua romànica que fou impresa, va ser la de Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent, traduïda “de llengua llatina en la nostra valenciana” i estampada a València l’any 1478.

VIII. La Cancelleria Reial, factor de coherència idiomàtica

El nostre rei fundador, Jaume I, disposà en el 1264 que la documentació judicial del Regne de València fos redactada en romanç i no en llatí. El model que se seguia a l’hora d’escriure en la llengua pròpia era el de la Cancelleria Reial, que va fer en la pràctica una mena d’institució unificadora de la llengua en tots els territoris on es parlava.

L’actual llengua autòctona de Mallorca i de València no deriva del llatí vulgar que es parlà en aquests països, sinó que és una llengua que s’hi va propagar durant la Reconquista damunt terres arabitzades lingüísticament i cultural. Això ha fet que estiga més unificada que l’alemany o l’italià on no va succeir aquest procés de trasplantament de nord a sud.

IX. L’expansió medieval de la llengua

A mitjan segle XII havia quedat ja acabada la Reconquista del sector hispànic oriental que els tractats havien atribuït als reis d’Aragó. El domini fou político-militar, cultural i lingüístic.

Segons es sabut, la ciutat de l’Alguer al nord-oest de Sardenya, repoblada íntegrament amb catalans el 1354, conserva amb orgull la nostra llengua i la cultiva literàriament.

Les predicacions de Sant Vicent Ferrer, l’apòstol moralitzador del món baix-medieval, contribuïren a reforçar el prestigi europeu de la llengua del nostre país.

Els dos papes de la família valenciana Borja, Calixte III i Alexandre VI, parlaven normalment la llengua del seu país d’origen amb els seus familiars i els seus nombrosos clients valencians que llavors pul·lulaven per  Roma. Una bona part de la documentació vaticana està redactada en la nostra llengua.

X. Un Renaixement frustrat

La crisi de la Baixa Edat Mitjana, a la recerca d’horitzons nous, trencà l’equilibri majestuós del segle XIII, la síntesi de la Summa tomista. Llavors germina l’Humanisme amb el Renaixement.

L’altre gran introductor de l’humanisme fou el dominicà Antoni Canals, nat a València.

La capitalitat, durant l’època de política i relacions ultrapirinenques, l’havia exercida Barcelona, però després, en el segle XV, amb el desplaçament italià de l’expansió, fou la ciutat de València el veritable centre econòmic i intel·lectual de la comunitat. No és d’estranyar que bona part dels escriptors i poetes del Segle d’Or de la Literatura Catalana siguen valencians, destacant Ausiàs March i l’autor del Tirant lo Blanc Joanot Martorell.

Ausias-March  Ausiàs March, el millor poeta en llengua catalana

XI. Fracàs de les temptatives humanistes de purisme lingüístic

L’Humanisme no és res més que una etapa preparatòria del Renaixement. Era tan cega l’admiració pel llatí, que la llatinització de la llengua literària nostrada fou exagerada excessivament.

El  diccionari més antic d’una llengua romànica és el Liber Elegantiarum del notari valencià Joan Esteve. L’obra és anterior a la dels lexicògrafs castellans Fernández Palència i Nebrija.

La missió d’aquest llibre era l’ensenyament del llatí, i és un repertori alfabètic de mots i frases valencianes amb la seus traducció llatina; posseeix un gran valor filològic i històric però la seua utilitat pedagògica és gairebé nul·la.

XII. Decadència política i idiomàtica

La societat valenciana patí una greu crisi d’estructura al començament de l’Edat Moderna. Els estrats inferiors i mitjans de la societat, en decaure els gremis, perderen el sentiment de seguretat. La noblesa es tornà cortesana però augmentava els seus privilegis materials i va castellanitzar-se. D’aquesta manera, els nostres escriptors comencen a escriure en castellà per ser la llengua dels monarques i de la noblesa, és a dir pel seu prestigi i per motius comercials ja que el mercat en castellà era més gran.

Les noves tendències intel·lectuals i morals trobaven especial ressò entre els cristians nous, conversos del judaisme.

El cesarisme renaixentista era monolític i contradeia el pluralisme polític i lingüístic ben viu encara en temps del Reis Catòlics.

L’autor més popular d’aquest segle fou a València el dominicà Francesc Mulet, que escrigué un Tractat del pet i altres bajanades semblants.

teodoro-llorenteTeodor Llorente, patriarca de les lletres valencianes

XIII. Una Renaixença felibre

El segle XIX és el del Romanticisme i el Nacionalisme. Es produeix un afany per recuperar allò que es propi en tota Europa. En el nostre domini lingüístic va tindre lloc la Renaixença, moviment que preconitzava la recuperació de la llengua pròpia. A Occitània també hi va ser present. Els poetes occitans o provençals es deien felibres. Va haver-hi relacions entre les dues bandes dels Pirineus. Encara era vigent la teoria del llemosí que agermanava occitans i catalans, valencians, mallorquins… A Occitània tot quedà en una qüestió literària, cultural i no política mentre que a Catalunya sí que va tenir un caire polític reivindicatiu. En el cas valencià, va imposar-se la visió felibre capitanejada per Teodor Llorente, patriarca de les lletres valencianes i diputat del Partit Conservador espanyol.

Tomàs de Villarroya publicà a València la primera poesia culta en llengua autòctona.

La llengua literària restaurada, el “llemosí” com els plaïa anomenar-la, era arcaïtzant i anquilosada; no havia sabut alliberar-se dels castellanismes, però s’havia divorciat molt de la llengua col·loquial.

La reacció dignificadora dins el sector popular i lliberal, l’encarnà Constantí Llombart, humil autodidacta però amb les idees prou clares.

Constantí LlombartConstantí Llombart, valencianista republicà i progressista que intentà fallidament que Lo Rat Penat i la Renaixença valenciana conduïren a la normalització lingüística.

XIV. La problemàtica de la llengua en el segle XX

El desastre colonial havia produït la reacció criticista i regeneracional del intel·lectuals castellans de la “generació del 98” mentre a Catalunya tot un poble cridava la seua protesta i ensems la seua fe esperançada.

Amb una aparença de formalitat democràtica, Lo Rat Penat convocà els escriptors valencians a una discussió pública de les regles d’ortografia, on les conclusions s’adoptaven per majoria de vots dels assistents. Sanchis Guarner va presentar-se com a candidat, però va ser elegit el representant dels secessionistes. Actualment està subvencionat pel PP malgrat que no segueix les normes oficials de AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua).

L’associació va ser fundada en l’època de la Renaixença per Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta. Malgrat els esforços del primer per donar-li un caràcter progressista i reivindicatiu que lluitara per la normalització lingüística hi van dominar els burgesos conservadors i espanyolistes. Durant la II República va ser clausurada per contrarevolucionària. En el franquisme va fer ús del castellà fins que tornaren els jocs florals. Des de finals del franquisme a l’actualitat té un caire secessionista i reaccionari.

La vitalitat de la nostra cultura es veu avui amenaçada per les noves formes de projecció cultural sobre el públic a les quals a penes no té accés. Podríem parlar de cinema, ràdio, televisió, etc. La nostra no és una situació normalitzada i el valencià està en perill d’extinció, ja siga per la política local o el menfotisme social. S’han aconseguit coses com ara el valencià a l’escola o una televisió en valencià que va ser clausurada per qui té l’obligació de defendre la nostra llengua. Encara segueix la lluita, però em tem que l’apatia està bastant estesa entre els que es diuen valencians, sí és que es diuen així i no alicantinos o castellonenses.

Sense paraules


Acabem amb un documental sobre el terrorisme blaver organitzat i finançat per la dreta incapaç de guanyar el poder democràticament al País Valencià. La policia, a les ordres de Madrid, on governava la UCD de Suárez, no actuava. Cap detingut.

A continuació el text que l’acompanya en Youtube on s’expliquen els fets amb els noms propis que hi intervingueren.

La Batalla de València. Fragments del documental Del Roig al Blau. La transició valenciana (2004), documental produït per la Universitat de València (TAU) amb guió d’Albert Montón.

Etiquetes: català llengua valenciana llengua catalana senyera quatribarrada blaverisme blaveros blavera estelada catalanisme valencianisme independentisme pais valencia indepenentista nacionalisme regionalisme espanyolisme feixisme neonazis nazis 9 d’octubre 1979 gav simbols

La Batalla de València és el nom que rep el conflicte identitari que va enfrontar a la societat valenciana en la transició democràtica espanyola, caracteritzada per una notable conflictivitat i violència, i que provocà una fractura política i social al País Valencià que encara dura. El seu epicentre i on amb major intensitat es va viure va ser a la Ciutat de València.

El conflicte va tenir el seu origen en la disgregació de la dreta a la fi del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d’aglutinar als conservadors locals, que veient la fi del règim, havien optat pel reformisme per a canalitzar les seves carreres polítiques. Alhora, tot i que el nacionalisme valencià era feble políticament, durant els primers anys 1970 va aconseguir que els partits d’esquerra adoptessin posicions autonomistes, favorables a la unitat de la llengua i l’ús dels símbols com la senyera quadribarrada.

El conflicte esclatà arran de les eleccions generals espanyoles de 1977, on la UCD va obtenir el 33 % dels vots i 11 escons, el PSPV-PSOE el 36,83 % i 13 escons, el PCPV un 8,99 % i 3 escons, i un escó el PSP-USPV, Aliança Popular i l’independent José Miguel Ortí Bordás. Aquesta derrota provocà que els dirigents de la UCD al País Valencià, encapçalats per Emilio Attard Alonso, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tinguessin por de ser desplaçats del poder polític i planegessin eradicar el predomini de l’esquerra mitjançant les coaccions, i adoptà l’anticatalanisme com a estratègia de xoc, atribuint intencions pancatalanistes al PSPV-PSOE.

José María Adán García i tots els procuradors en Corts valencians, van presentar un escrit el 12 d’agost de 1976 on sol·licitaven l’autonomia econòmica, administrativa i cultural de la regió valenciana i que recollia les aspiracions de Lo Rat Penat, l’Ateneu Mercantil de València, la Federació de Societats Musicals, la Cambra Oficial de Comerç de València, l’Institut Valencià d’Economia, el Centre d’Estudis Polítics i Socials del Movimiento, les diputacions de València, Alacant i Castelló i associacions polítiques com l’Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales (ANEPA), Frente Nacional Español, Unión Nacional i Unión del Pueblo Español (UDPE), una barreja de tradicionalistes, conservadors i reformistes.

El prec dels procuradors, entre els quals es trobaven l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, Pedro Zaragoza, o José Antonio Perelló Morales, s’havia presentat quatre mesos abans[1] de la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, que aplegaven els partits d’esquerra i nacionalistes oposats al règim, i que proposaren engegar un procés autonòmic similar al que se seguia a Catalunya i al País Basc.

Simultàniament, es va constituir la UCD valenciana, a partir del Partido Popular de la Región Valenciana d’Emilio Attard Alonso, format per polítics vinculats al Movimiento Nacional, i arraconant els reformistes com Esteban Rodrigo de Fénech, Pedro Zaragoza o José María Adán García. Alguns d’aquests sectors, exclosos d’UCD, com l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, i el president de la Diputació, Ignacio Carrau, fundarien Unió Regional Valenciana (URV) el 1978, intentant blanquejar el seu passat franquista presentant-se com salvadors del poble valencià enfront d’una suposada invasió catalana.

A les eleccions de 1977, però, la UCD fou derrotada. Poc després es constituí l’Assemblea de Parlamentaris del País Valencià amb 41 membres, dels quals 25 eren d’esquerres. Attard va encarregar Fernando Abril Martorell, home de confiança d’Adolfo Suàrez, i Manuel Broseta Pont, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i hi condicionar el procés d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia. Va eliminar del partit els membres liberals com Francesc de Paula Burguera i Escrivà, José Antonio Noguera de Roig i Joaquín Muñoz Peirats i assumí els postulats anticatalanistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari Las Provincias, dirigit per María Consuelo Reyna, del moviment faller i del València C.F, així com de filòsofs i intel·lectuals com Juan Ferrando Badía i Gustavo Villapalos i el suport logístic del governador civil José María Fernández del Río.


M’agradaria saber la teua opinió. Què me’n dius? Algun comentari?

Gràcies.

Regí

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Assaig, Filologia, Llibres, Política, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s