Tomlinson, un excel.lent Gurnemanz al Palau de la Música de València.

John-Tomlinson_2505935k
John Tomlinson

Interessant vetlada wagneriana la del dissabte 28 de març al Palau de la Música de València. El programa constava del Preludi de l’Acte I de Lohengrin i l’Acte III de Parsifal en versió concert. El coliseu ja és veterà en aquest tipus de concerts operístics. Durant anys hem pogut gaudir d’una bona quantitat d’òperes en versió concert, especialment abans de la construcció del Palau de les Arts que ara mateix, amb la crisi i la mala gestió, està sota mínims. El crític del Levante, Brotons, no compartia la meua opinió. Deia que hi faltava una part molt important: l’escènica. És cert, ja que l’òpera és un espectacle on es combina el teatre amb la música.

parsifal-de manicomoParsifal de manicomi

No obstant això, moltes vegades és preferible prescindir de la part visual, com va dir en certa ocasió Simon Estes. Com tots sabem els directors artístics s’han convertit en uns tirans que es dediquen a provocar o, més bé, a prendre el monyo als assistents amb les seues ocurrències, de vegades de manicomi. Sempre hi ha qui aplaudeix qualsevol estupidesa d’aquesta gent per no ser titlat de carca. El regidor ha de ser original a tota costa encara que es carregue l’obra. D’exemples en tenim per donar i vendre. Sense anar més lluny, actualment a Berlín està representant-se un Parsifal de jutjat de guàrdia. Tots sabem com acaba l’obra de Wagner, d’una manera solemne i quasi religiosa. La redenció n’és la cloenda. Doncs bé, a Berlín se li ha acudit a l’estafador de torn inventar-se un final ridícul que va en contra de la naturalesa del festival sacre escènic. Parsifal i Kundry es peguen un morreig de pel·lícula i Gurnemanz – possiblement per gelosia homo – li pega una punyalada per l’esquena a l’única dona que apareix en l’obra. De categoria. Fins i tot hi ha gent que aprofitant aquests dies festius es desplaça a la capital alemanya. Cal dir que el director és Barenboim, un dels més prestigiosos directors wagnerians des de fa dècades. I no diguem l’alt nivell de les orquestres de Berlín. Fa uns anys el vaig veure a Sevilla amb aquesta obra. Excel·lent. Que els aprofite als que hi vagen.  Jo tinc clar que em negue a contemplar una pallassada com la referida.

parsifalParsifal

 Parsifal és una obra molt estàtica, sense apenes moviment. Podríem dir que es troba entre l’oratori i l’òpera. Per això els llargs monòlegs, sobretot de Gurnemanz ocupen una gran part del desenvolupament del drama. És per això mateix una obra eminentment narrativa. Els fets més que succeït són contats. Es tracta de la darrera obra de Wagner, tot un compendi de les òperes i drames anteriors. Una obra que tingué una gènesis semblant a la de l’Anell pel que fa als anys que passaren des de la seua concepció a la seua conclusió. Wagner va començar a pensar en ella quan estava composant Lohengrin. Recordem que Lohengrin és un cavaller del Grial i que Parsifal és son pare. Després d’aquesta òpera, Wagner tenia previst dedicar-se a la simfonia. Pensava que ja havia dit tot el que volia en relació al teatre musical. Malauradament, pocs anys després va morir. Ens quedàrem sense simfonies – a excepció de les de joventut, no massa bones – i no sabem què podria haver fet. El que és clar és que la seua música instrumental, com ara preludis, obertures o interludis, són senzillament insuperables i meravellosos.

Wagner_parsifal_0184402

Sobre el significat de Parsifal s’han escrit veritables animalades, com les que vam poder escoltar en la xarrada prèvia a un conferenciant que citava a Charles Osborne, conegut pel seu antiwagnerisme, com Ángel Mayo denunciava. Aquest senyor, lluny de veure una obra que predica la germanor, la pau, la compassió i altres qualitats humanitàries que foren causa de la seua prohibició durant la guerra per part dels nazis, vol fer-nos creure que Hitler afirmà que volia crear una religió a partit d’aquesta obra, quan la veritat és que va ser amb Rienzi la que – segons conta el seu amic de joventut – «començà tot». Repetisc per si no ha quedat clar. Encara que la ignorància supina de qui s’atreveix a parlar d’una obra que desconeix siga tan notòria, aquesta obra la va prohibir Hitler. Més mentides. Wagner volia crear una religió que seria un cristianisme sense el verí jueu ja que Parsifal seria el Crist ari. Qui va escriure estes paraules i qui les va repetir no saben que en els diaris de Cosima figura que Wagner va dir que de cap manera Parsifal era Crist. Així de clar.

Amb una mínima capacitat d’anàlisi, es veurà que l’obra conté elements cristians, però deformats per Wagner, junt a elements budistes – la reencarnació, la santedat dels animals – schopenhauerians i fins i tot feuerbachians; és a dir, es tracta més d’una obra sobre la religió que religiosa. La missa que apareix és una anti-missa. Ací no és el pa i l’aigua els que es converteixen en carn i sang de Crist, sinó justament al contrari. No hi ha per part missa ni cristiana ni catòlica. A Wagner l’interessa la litúrgia pel seu interés teatral i el resultat alguna cosa té a veure amb la teosofia que per aquella època nasqué i per la qual Wagner va sentir interés. Podríem dir que dos esbossos influencien ací: Jesus von Natzareth i Die Sieger (Els vencedors) que és el germen d’un drama budista. No obstant això, algú va dir que Parsifal era l’apoteosi del catolicisme i que Wagner la va composar inspirat per l’Esperit Sant. Sense comentaris. Hi ha qui es queda en la pura aparença i veu el que vol veure. Magee afirma que dir que l’obra és cristiana perquè apareixen element cristians és el mateix que dir que Der Ring és pagà perquè Wagner fa servir la mitologia germànica. Realment, l’element cristià té molt d’atrezzo sobre una base budista.

SONY DSCOcurrència furera sobre Parsifal

Les estupideses que s’han dit de l’obra són garrafals. Els cavallers del Grial són homosexuals i en ells va basar-se Hitler per a organitzar les SS. Naturalment, no sóc jo qui té res en contra dels homosexuals, al contrari, sinó qui escriu aquestes estupideses. El senyor Osborne. Estem en l’Edat Mitjana i els guardians del Grial són uns monjos-soldats que el guarden i que han fet vot de castedat, com era habitual entre els religiosos cristians i els budismes, no ho oblidem. Com no podria ser d’una altra manera, els malvats són jueus. Ja n’estem acostumats. No hi ha res al llibret que ens indique la naturalesa jueva ni de Klingsor ni de Kundry. Per ser exactes, hem de dir que la figura femenina és la reencarnació d’innumerables dones. Va ser Herodies, que era jueva, però també va ser una valquíria de pura raça ària entre altres dones. Realment, representa a totes les dones.

palauPalau de la Música de València

 Anem ja a parlar del que vam sentir el passat dissabte 28 de març.

Lohengrin. Preludi Acte I

Parsifal. Acte III

José Ferrero, tenor / Parsifal

John Tomlinson, baix / Gurnemanz

Roman Trekel, baríton, Amfortas

Philharmonia Chorus

Orquestra de València

Yaron Traub, director

El concert no va començar bé. La interpretació del Preludi de l’Acte I de Lohengrin no va tenir gens de màgia, ni de sublim ni d’eteri que té quan una orquestra que disposa d’unes cordes capaces de fer justícia a Wagner. La de València va ser bastant mediocre, sobretot els violins, que és precisament on cau la màxima responsabilitat. Afortunadament amb l’Acte III de Parsifal va ser una altra cosa. Ací sí que passaren la prova tant acompanyant els cantants com el els bells moments orquestrals com ara la música de la transformació. Vaig quedar molt satisfet i amb un grat record.

jose ferreroQuant als solistes, la diferència va ser abismal entre els especialitzats en Wagner i el que tan sols ha fet Siegmund a Sevilla si no em falta informació. José Ferrero, habitual en el Palau i antic alumne a València de la professora Chova, no donà la talla no ja com a heldentenor -rara avis – sinó com a tenor wagnerià líric. No és aquest repertori el que millor li va, de fet, està interessat per la música barroca. A més de cantar de manera insuficient i monòtona, li faltava un element essencial qual és la teatralitat. Per acabar de rematar la faena, cantava mirrant la partitura, no com els seus partenaires que sense ella actuaven, el que és d’agrair en una obra tan estàtica i extàtica.

John TomlinsonJohn Tomlinson, famós per haver estat el Wotan de Barenboim i per haver interpretat nombrosos rols per a baríton i baix-baríton wagnerià, va ser una altra cosa. Sense dubte el campió de la jornada. Malgrat que ja és major i que el seu paper és llarg i difícil, va ser un Gurnemanz de primera. Tant a nivell canor com teatral va ser un plaer per al públic que el va aplaudir molt per damunt dels altres cantants. Es d’agrair un Gurnemanz com aquest, que actua i manté l’interés des del principi fins el final. Aquest rol és fonamental en l’obra ja que és el que més intervé i amb monòlegs llargs. El cantant-actor ha de tenir l’habilitat i l’ofici de mantenir l’interés; en cas contrari, pot produir un avorriment mortal. Tant de bo torne l’anglés a València. Sense dubte és un dels grans.

Roman TrekelMolt bo també va ser l’alemany Roman Trekel, que va ser un excel·lent Wolfram segons podem veure en el DVD (EMI) de Tannhäuser amb Peter Seiffert en el paper titular. El seu paer en el darrer acte és molt breu però intens. Va fer-ho a la perfecció. El seu Mein Vater! llastimós i suplicant aclamant-se a son pare guarda un paral·lelisme amb La Passió segons sant Mateu de Bach quan Crist s’aclama també a son pare. Sense dubte Wagner pensà en aquesta obra. En el primitiu mite del Grial, la ferida del pecador està en els genitals; en canvi Wagner la situa en un costat, igual que la de Crist i feta amb la mateixa llaça, la de Longinus. Un altre paral·lelisme el trobem entre l’Evangelista bachià i Gurnemanz, ja que ambdós ens narren la història. Moltes vegades es recorda l’homenatge que Wagner fa en Meistersinger al geni alemany. Jo crec – és la meua opinió – que en l’obra que ens ocupa també el fa. Personalment trobe un cert paral·lelisme entre Crist i Amfortas.

El prestigiós cor independent, Philharmonia Chorus, va fer un paper formidable, especialment la secció masculina, que és la que més intervé. No va agradar-me tant la femenina, que solament intervé al final. Jo diria que li faltà un poc per evocar la música celestial que Wagner va composar. Vam tenir molta sort que vinguera aquesta agrupació i no el cor de la catedral que no trobe de qualitat suficient per actuar en un auditori. Dic això perquè el motiu del concert era la celebració de l’Any Eucarístic del sant Calze. Com és sabut, segons la tradició, el Grial es troba a la Seu de València.

yaron traubAcabem amb el director, Yaron Traub. L’israelià té una sòlida base wagneriana, ja que va ser assistent de Barenboim a Bayreuth, on va fer amistat amb la mezzo Waltraud Meier. Gràcies a aquesta relació pràcticament tots els anys podem gaudir de l’alemanya. Pense que és un bon director i que amb ell l’Orquestra de València és capaç de superar-se a sí mateixa i donar-nos excel·lents vetlades com aquesta que estic comentat. Tant de bo continue per molts anys.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera, Bayreuth, cantants, Regidors, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Tomlinson, un excel.lent Gurnemanz al Palau de la Música de València.

  1. Retroenllaç: Homenaje a Ángel Mayo, wagneriano de pro. La obra de una vida. El Anillo del Nibelungo (IV) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s