En record de Vicent Andrés Estellés.

estelles-COLORVicent Andrés Estellés, poeta nacional del País Valencià.

 El meu, és un bloc modest que faig amb molta il·lusió. Ahir vaig multiplicar per quatre el nombre de visites. L’apunt responsable és el que vaig dedicar a les víctimes catalanes de l’accident d’aviació i els degenerats que han ofés la seua memòria fent burla de la seua mort per l’únic motiu de ser catalans. Jo no pense fer el que han fet en determinats blocs catalans on no han dedicat ni una paraula al tema o ho han fet d’una manera tan  políticament correcta que em fa ganes de vomitar. Esmentar  dos cantants estrangers perquè havien actuat al Liceu i no dir res quan centenars de missatges estan pixant-se sobre el cadàver de desenes de compatriotes catalans és una actitud que trobe innoble i així ho dic. Hi ha espai per solidaritzar-se amb tots els morts, siguen catalans o no i siguen cantants o no. En esta vida hem de triar, no és possible estar a bones amb tots. Dit això passe a parlar d’Estellés.

vicent-andres-estelles

Vicent Andrés Estellés, el nostre poeta nacional, va morir el 27 de març de 1993 com han recordat en el bloc amic Des de la Mediterrània. Per tant estem de commemoració. Jo vaig a fer-ho d’una manera passional i us remet al bloc esmentat per obtenir informació sobre la seua vida i obra de mans del professor de Valencià Josep Daniel Climent i el seu article Vicent Andrés Estellés, la veu d’un poble.  Us recomane freqüentar aquest bloc.

Va nàixer a Burjassot en 1921. Per edat podria ser mon pare biològic. Ho és espiritualment junt amb d’altres. 1977 va ser un any molt important per a mi. Complia 17 anys i estava formant-me com a persona. Eixe any, que va ser crucial políticament, va marcar el meu futur com a persona i professionalment. Tenia jo unes ànsies immenses de participar en la construcció d’un futur en valencià, democràtic i socialista. Sentia el programa de ràdio De Dalt a Baix de Toni Mestre en valencià – és moltíssim el que lo devem a aquest senyor, moltíssim – dedicat a tot allò que tenia relació amb la nostra llengua. Recorde que va arribar de Fira del Llibre i Toni va recomanar una llibre que adquirí: El llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés; La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner; Nosaltres els valencians, de Joan Fuster Gramàtica Valenciana, de Carles Salvador.

ManuelSanchisGuarner  suple imatge de JOAN

Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster

 Aquests llibres no salament em van produir un gran plaer com a lector, sinó que em formaren com a persona. De fet acabí de mestre de Valencià i tinc l’honor de dir que vaig ser un dels mestres que col.laboraren en la Primera Campanya Carles Salvador de Cursos de Valencià. No era la meua experiència amb el valencià escrit, i no per l’escola, ja que el castellà era l’única llengua amb el francés en l’institut. Als 15 anys vaig tenir la meua primera vegada ni més ni menys que amb Tirant lo Blanc i El llibre dels feits o Crònica de Jaume I, recomanats també per Toni Mestre i que mon pare i el meu oncle em van regalar. Mon tio fa poc que ha mort i no puc evitar pensar en ell ara mateix. Era, entre altres coses, un valencianista amb criteri, ben format i convençut; un modest treballador amb molta cultura.

M’agrada comentar aquestes coses, perquè es comprenga què és l’amor a la llengua i la terra. A la Meseta hi ha gent que no és capaç de comprendre estes coses, que em prenen per un naZionalista, amb la Z de nazi,  i no se n’adonen que si en tot açò hi ha algun nazi, es troba allí i no pas ací. Diuen que ells no són nacionalistes sinó ciudadanos del mundo i que la llengua és un simple mitjà de comunicació i res més. Això no és cert, la llengua té a veure amb la identitat i la manera de percebre el món. Evidentment, saber català no dificulta sinó que afavoreix conéxer altres llengües. Jo puc expressar-me es francés o anglés, però la meua llengua és el valencià, és a dir, el català del País Valencià.

Però tornem al tema de hui amb l’entrevista que Montserrat Roig li va fer al poeta en 1978:


Estellés és ni més ni menys el millor poeta valencià,  des d’Ausiàs March, autor a qui citava en el seus pomes, com aquell que diu: Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March:


ACÍ

Deixant amics e fills plorant entorn
AUSIAS MARCH

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.ausiàs_march.JPG
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritant . en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

L’actor valencià Juli Leal recita aquest poema d’una manera que emocionant. Forma part del referit Llibre de meravelles (1971), que considere el seu millor llibre. De fet molts dels poemes ací continguts han donat lloc a cançons inoblidables. Diversos són els cantants i recitadors. Ovidi Montllor és el meu favorit, especialment en Els Amants, el poema que comença dient: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Paco Muñoz també era molt bo cantant Estellés.

Els amants. Ovidi Montllor recita, Toti Soler a la guitarra.

 Tal diu com hui en 1993, moria el poeta. Ací tenim a qui millor va saber transmetre la seua poesia, Ovidi Montllor, en un recital de Castalla. Allí va assabentar-se de la mort del que era un amic molt especial. Ara mateix, els dos han passat a millor vida, però són vius en els nostres cor. Un homenatge també per a  l’Ovidi, el de La fera ferotge. Quina pena de tants valencians que han hagut d’emigrar al Principat perquè ací no podien viure.


ELS AMANTS

La carn vol carn
AUSIAS MARCH


“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Assumiràs la veu d’un poble és com comença el seu poema més patriòtic. Recorde quan en un acte d’ACPV plena la plaça de Bou, el poeta el va llegir. Tots els assistent es van posar dempeus i van guardar silenci. Ací el tenim en boca del mateix poeta:

escut_de_valencia.jpg
                                        Escut de València

ASSUMIRÀS  (Propietats de la pena)

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.               
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,                                                       senyera
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.                                                        senyera
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.                                     
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

25 abril 1707

No recorde ara si va ser un 9 d’ocubre o un 25 d’abril, el cas és que la fora diada o aplec nacionalista en la plaça de bou de València, el porta hi va assistir. Estava malat, fotofòbia, i no podia eixir al carrer del dia perquè el sol li feia mal. Entre una multitud d’ardorecos valencianistes van dir pels altaveu que Estellés hi era i que anava a dirigir-se a la gent. Va dir unes paraules davall d’un gran para-sol i de sobte tragué un paper i va posar-se a recitar el poema-himne que teniu ací damunt. El públic va posar-se dret i mantingué un silenci respectuós fins que acabà. Se n’havia d’anar. Va ser ovacionat en mig de senyeres i crits de País Valencià. No ho oblidaré mai.

Ací tenim a Paco Muñoz cantant aquest poema. Vull denunciar dues coses. En primer lloc l’antivalencianisme de El Corte Inglés, que va vetar els discos d’aquest i altres cantants valencians. Em consta per la seua germana que aquest cantant venia els discos de tu a tu perquè no hi havia ningú que volguera posar-los a la venda en aquesta volguda/odiada ciutat meua. També vull denunciar els actes vandàlics que s’han fet repetidament sobre l’estàtua del poeta a Burjassot per part de feixistes i renegats, perquè els renegats són ells, el que ofrenen glorias a España. Estellés va dir: Som una nació, i li ho feren pagar en vida i mort, perquè eixa nació no és la d’ells.

Documental de Canal 9. Estellés, poeta de meravelles. Una pena que ens hagen furtat la televisió valenciana incomplint la llei que es desprén de l’Estatut. Verganya, cavallers, vergonya. El lladres que entraren per Almança ficaren la cova en casa i des d’ella desgovernen. Fin quan, valencians?

Estellés estava enamorat de la ciutat de València. Era capaç de fer un poema amb el nom dels seus carrers. Coneixia la seua història i a ella li va dedicar diversos poemes.  Vicent parla de la ciutat, el riu i els seus pont. Precisament els ponts aparéixen en la portada del seu millor llibre, El llibre de meravelles. El nom de la ciutat apareix al llarg de tota la seua obra: València.


CANT DE VICENT

Rio-Turia-1967-3.jpg
El riu Túria, València

…a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts…
Sir John Talbot Dillon

escudo-valencia-img

PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella —
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

estellés inglés

Estellés és un poeta excepcional en una societat anormal. Mentre els seus poemes són traduïts a l’anglés i  llegits en tot el món, a la seua València la majoria ni el coneixen i a Madrid menys encara. El menyspreen, com fan amb Espriu, per la llengua que feia servir i defensava. Em sembla tan vergonyós que no tinc paraules. A l’esquerra en teniu un exemple dels molts que n’hi ha.

Estellés cantava a València, a la mort i l’amor. Va estar marcat per la guerra i el franquisme. Volia ser un poeta popular, a l’estil de Martí i Pol, per això el seu llenguatge és clar, senzill i nítid i els seus temes el de l’home del carrer, el d’un entre tants, com va dir en un poema. Era natural i directe, un fill del poble. Son pare era forner. Un fatxa blaver se li va burlar pels seus orígens modestos. Vicent li va respondre com calia en un epigrama on li diu tot el que es mereix. Estava orgullós dels seus origens i de l’esforç que feren sos pares perquè poguera estudiar. Com ell mateix va dir parlant de la seua pròpia mort, era el fill del forner que feia versos.


EM POSAREU

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat . Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: “Què qui s’ha mort?”
I que li donen una breu notícia:

“És el fill del forner, que feia versos”.
Més cultament encara : “El net major
de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.


 

Paco Muñoz. Em posareu.

 A casa seua, el poeta va ser maltractat perquè durant dècades els valencians estem governats per una quadrilla de botiflers que, lluny de promocionar el que és nostre, el que van és silenciar o prohibir davant el meninfotisme de molts dels meus paisans. És una pena, però és així. La immensa majoria dels valencians no tenen ni idea que qui va ser aquest senyor, el millor poeta valencià des d’Ausiàs March.

estellés estàtuaEstàtua d’Estellés a Burjassot

Al seu poble, Burjassot,  hi va posar una estàtua molt simpàtica que el representa assegut en un banc que va ser atacada pels feixistes sense conseqüències. El mateix poeta hagué d’anar-se’n de Burjassot perquè el terrorisme de baixa intensitat al qual era sotmés li era inaguantable. A Fuster i a Guarner els posaren bombes en sa casa en la tan modélica Transición. Governava UCD, o siga, el PP. Cap detenció. Guarner va morir poc després de l’atemptat de l’ensurt. D’això mai no digueren res en TVE, ni una paraula. La kale borroka també va tenir lloc al País Valencià, amb morts i sense que la policia fera res en absolut. Per comprar llibres d’Estellés havies d’anar a la llibreria 3 i 4 que va ser assaltada i cremada en diverses ocasions. La policia no va moure un dit. La culpa era de les víctimes per provocar, per catalanistes, etc.

Llibre de meravelles

El llibre de meravelles és el meu primer poemari en valencià. Encara el conserve. Podria recitar de memòria molts dels seus poemes. Va canviar la meua vida.

Hem de seguir el que Estellés i tants altres van encetar o més bé continuar. Hem de tenir ben clar el que va dir el nostre poeta nacional:

“Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.”

Visca el País Valencià Lliure !!*!!

PS. En aquests enllaços trobareu poemes d’Estellés que podreu llegir i escoltar.

estelles.wikispaces

UOC. Música de poetes

Hi ha un disc preciós, Els nostres poetes, on Juli Leal, Paco Muñoz i Lluís Miquel reciten i canten poemes de poetes valencians: Estellés, Ausiàs March, etc. El podeu trobar en Spotify en aquest enllaç.

 

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Cançó, cantants, Llibres, Poesia, Política, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a En record de Vicent Andrés Estellés.

  1. jordibasol ha dit:

    Després de la teva visita al meu raconet, vull deixar en el teu unes breus paraules de complicitat vers tot el que veig que ens uneix i una fraternal abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s