Góndola fúnebre
CAPÍTOL VII
El novel·lista Herr Ashenbach no sols travessa una crisi creativa sinó que pateix una depressió severa. Pren tota classe de fàrmacs: somnífers, antidepressius, ansiolítics, calmants… Té problemes per a dormir i quan està despert sembla com si estiguera somniant. De nit, en canvi, se sent més espavilat. Prefereix la foscor nocturna a la claror del dia perquè d’aquesta manera fuig de la realitat i s’amaga en un món imaginari. Sembla el rei Ludwig II de Baviera, el jove adolescent que s’enamorà primer de la música de Wagner i després de la seua persona. El genial compositor li semblava un déu immortal. Exactament això li passa a Ashenbach amb Tadzio, el seu deu grec.
Ball amb Tadzio nu.
Sense saber com el novel·lista es veu en els braços de Tadzio ballant amb ell. El xic va totalment nu com si fos un atleta olímpic d’Atenes. És una estàtua de proporcions perfectes. Pot notar la fermesa de la seua carn en el seu propi cos que esta vestit de cap a peus amb barret fins i tot. «Tadzio, Tadzio, t’estime», li diu quan de sobte es veu la cara en un espill que està al seu davant. S’horroritza. El xic és jove, bell i ple de vida; ell sembla un cadàver, lleig i vell. En això, un despertador sona. Es desperta.
– Un somni, tot ha estat un somni. No, un malson, un terrible malson. Ara mateix me’n vaig a la perruqueria. M’espanten aquestes canes que tinc. La joventut és vellesa i perfecció; el meu ideal estètic i artístic. Solament el jovent pot crear i jo m’assemble a un vell; a aquell amb què em vaig topar en el vaixell cap a Venècia. Necessite rejovenir. Els vells no poden crear; solament poden morir. Un bon perruquer pot llevar-me deu o vint anys de damunt. Ah, si pogués transmutar-me en Tadzio. Aquest noi és la meua salvació, el meu Parsifal redemptor. La inspiració que he perdut la porta ell en cada centímetre de la seua pell.
El novel·lista, rejovenit, es mira a l’espill.
Decidit, se’n va a la perruqueria. L’atén el perruquer i li posa un espill perquè es mire:
– Guardate, signore! Va bene, signore? Moga el cap una mica a l’esquerra. Sí, el temps és magnífic. Massa calor? … Oh, només una mica! Hi ha pocs hostes a l’hotel? Guardate, signore! Va bene, signore? El cap una mica cap avall, per favor. Però què era el que estava dient? Ah, sí! … Se sent parlar menys alemany. Els seus compatriotes són molt correctes.
Una mata de pèl esplèndida, si em permet dir-ho. I una pell, per algú de la seua edat, tan juvenil … Alguns han marxat… El cap … només una mica! El signore no marxarà? No té por de la malaltia, no?
– La malaltia! Quina malaltia?- pregunta Aschenbach.
– Res, jo no sé res – contesta un tant nerviós el barber amb cara d’haver revelat un secret.
–Però vosté l’ha esmentada. De quina malaltia parla?
– No és important, no és res – menteix el barber – . No em faça cas, senyor, no és important. Li agrada aquest oli, senyor? Té una olor deliciosa, signore. Llest, senyor, he acabat. Guardate, signore! Li he llevat deu anys de damunt com vosté volia. No se li veu ni una cana. Jo faig miracles. Sembla vosté il suo figlio.
Aschenbach s’aixeca de la cadira i se’n va cavil·lós.
– La malaltia? … Quina malaltia? Serà el malestar que causa el xaloc? Una malaltia que espanta a les persones? Serà millor que em passege per la ciutat. Deu anys menys m’ha dit el barber. Tant de bo em trobe amb Tadzio en algun dels carrers que donen al canal.
Moment de l’òpera de Britten en la producció de Decker.
Va cap el centre en una góndola negra endolada com si anunciara la mort. Sembla un taüt portat per la barca de Caront cap a cap el món subterrani dels morts. . Ja en el carrer se sent un bàndol municipal pels altaveus:
“S’aconsella als ciutadans que prenguen precaucions contra la infecció. S’adverteix als ciutadans que no mengen marisc durant l’època de més calor. Els ciutadans no han d’usar l’aigua del canal per a usos domèstics. Tots queden advertits … advertides …”
Aschenbach, preocupat, pregunta als transeünts:
– Què significa aquest bàndol?
– Simplement una precaució rutinària, senyor.
– Regulacions policials, senyor.
– L’aire és sufocant, el xaloc bufa.
– No, res important, senyor. Es tracta tan sols d’una mesura preventiva.
Aschenbach, que no es refiu, compra un diari alemany i llig la notícia.
– Vegem el que diuen els meus compatriotes. “Rumors de còlera a Venècia són oficialment negats … Ah, aquí està! “Tenim seriosos dubtes sobre la bona fe de les autoritats de la ciutat en la seua negativa per admetre els casos de còlera. Els ciutadans alemanys han de sortir d’allà el més aviat possible. ” Uf, els rumors es confirmen! El secret de la ciutat es desvetlla de dia en dia, com el secret del meu propi cor.
Llegint el diari
La família polonesa apareix. El novel·lista es fixa en Tadzio, que va elegantment vestit de blanc qual una estàtua grega.
– Tadzio, sabia que et trobaria… No s’assabentat de res. Ningú no els ha d’informar. No han de marxar d’ací. No puc perdre’ls de vista. He de fer com si vagués sense rumb amb dissimul.
La família s’asseu en una taula del café de la plaça. Aschenbach se senta a prop. L’orquestra toca el Preludi i Mort d’Amor wagnerians. Deliberadament, la mare de Tadzio – que alguna cosa sospita s’aixeca i seu entre el seu fill i Aschenbach. El xic el mira per primera vegada. La família s’aixeca i comença a caminar. Aschenbach els segueix a certa distància.
– He seguir més discretament, en cas contrari se n’adonaran.
La família entra en la catedral de sant Marc mentre l’escriptor mira d’amagat al jove.
Tadzio mira el novel·lista.
– No puc traure els meus ulls d’ell mentre resa, encens i malaltia es barregen en l’aire.
Les campanes sonen i canta el cor:
“Kyrie eleison. Christe eleison.”
Tadzio descobreix la presència d’Aschenbach que hi havia entrat i s’havia col·locat a certa distància per no ser descobert.
“Christe audi ens. Christe Exaudi nos. Sacte Marc ora pro nobis. Ite, missa est.”
La missa ha acabat, la família surt. Aschenbach els segueix.
– Quan estic a prop, ell s’adona … Crec que aquest bell rostre, amaga una por cerval … Encara no m’atrevisc a …
Els transeünts van dient:
– Diuen que hi ha menys clients en el hotels. Els carrers estan gairebé deserts. Però nosaltres, que vivim dels visitants, hem de guardar el secret de la ciutat. No hi haurà perill si ens comportem com la resta de la gent. Sota un cel ardent el xaloc encara bufa.
Aschenbach es topa cara a cara amb la família. Ell saluda tocant el seu barret i se’n va.
– No n’ha de saber res. Tadzio és un deu grec immortal. Poc m’importa si mor, però prop d’ell, al seu costat com Tristan und Isolde. Moriria igual si me n’anara a la grisa, monòtona i avorrida Munich. Millor morir a Venècia que viure allí. Si he de morir que siga contemplat Tadzio. Ah, Tadzio, Eros, Ganimedes! He superat la por, em mantinc cec davant el perill. ¡Ebri, impotent, penetrant en la beatitud de la bogeria! Ah, Tadzio, Eros, Ganimedes!
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 