La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (i VIII). Liebestod. Eros i Thanatos.

eros i thanatosEros i Thanatos

 CAPÍTOL VIII

Ja en l’hotel, Tadzio desapareix en  la seua habitació. Aschenbach l’observa i roman algun temps recolzant-se contra el marc de la porta. Va llavors a  poc a poc al seu dormitori. Agitat i molt excitat, intenta calmar-se sense èxit justificant la seua manera d’actuar.

Gustav von Aschenbach, ¿aquest és el camí que vosté ha pres? Què haurien dit els seus avantpassats, tots homes decents i durs, de nom respectable? Vosté ha desenvolupat una vida d’artista com si fos un heroi cast. Sí, però quan els herois floreixen, Eros també ho fa. No cal avergonyir-se de l’amor, encara que aquest no porte ni glòria ni honor.

Al dia següent agafa una góndola i torna a anar-se’n al centre. Uns empleats de l’ajuntament estan escampant una substància malolorant pels carrers.

Per què estan desinfectant Venècia? – pregunta Aschenbach.

Ordres, només són ordres – li contesta un empleat municipal.

Llavors, no hi ha epidèmia a Venècia? – insisteix Aschenbach.

Ah, això sí que és bo! … És que el xaloc és una plaga? La policia és una plaga? No, vosté està equivocat, signore, és la calor, la calor de l’estiu. Però ja n’hi ha prou! Que he de treballar.

tadzio blacEra exactament el que volia l’escriptor, autoenganyar-se. Pel camí havia vist góndoles negres  portant taüts. Era evident que hi havia còlera a Venècia, però no ho volia creure encara que ho sabia. La seua actitud era totalment irracional. No pensava en termes de vida o mort, sinó de joventut i vellesa, d’innocència o perversió, de bellesa o lletjor. Si moria seria redimit per la bellesa innocent de l’amor que ell creia personificat en la figura adorable de Tadzio.

Va veure la gent com fugia de la ciutat. Un transeünt va topar amb ell i va dir-li el que no volia escoltar.

Signore,  en aquests últims anys, el còlera asiàtic s’ha estès des del delta del Ganges a Hindustan, a la Xina, l’Afganistan i des d’allà, a Pèrsia. Es creia que seguiria viatge cap a l’oest per la terra, però va ser al mar i va viatjar fins als ports del sud: Màlaga, Palerm … El maig passat van morir dues persones ací, a Venècia, amb els símptomes de la plaga. Tot es va mantenir en secret. En una setmana eren deu més … vint, trenta. Els diaris alemanys van informar que un viatger austríac en tornar a casa va morir. Les autoritats ho van negar … van dir que la ciutat mai havia estat més saludable. Signore, la mort està treballant, la plaga està entre nosaltres, va en augment, a poc a poc s’apodera de tot. És tan violenta, convulsiva i sufocant que són pocs els contagiats que se salven. I, senyor, les autoritats no mouen un dit. Temen que, si esclatara el pànic, les seues butxaques quedarien buits. La ciutat està a la deriva. L’embriaguesa, l’assassinat, el vici organitzat regnen arreu. Senyor, feu-me cas, el bloqueig internacional no pot estar lluny. En lloc de deixar-ho per demà, marxe avui mateix.

Aschenbach camina nerviós pels carrers cada volta més solitaris.

mare tadzioAixí que és veritat, és pitjor del que pensava! He d’advertir a la senyora de les perles, he parlar ara. “Senyora!”, li diré, “li permet a un desconegut donar-li un consell?” Sí, aixo faré. “Marxe de seguida, vosté està en el perill! Venècia és al centre de la plaga. ¿No veu el que està succeint al voltant? Ha de marxar amb les seues filles i amb … Tadzio, el seu fill!

Els llums s’encenen al vestíbul de l’hotel. La mare de Tadzio camina pel passadís. Aschenbach fa gest de parlar però ell es penedeix i torna a la seua habitació.

No li he pogut parlar! Una vegada més he perdut l’oportunitat de fer alguna cosa decent i respectable, he perdut l’oportunitat de controlar-me, recobrar la raó i oblidar la meua obsessió. Però, què és la raó? Què és la moral? Què és l’art comparat amb el caos? El secret de la ciutat, destructor i maligne, és la meua única esperança … No parlaré! Què importa si tots moren i només nosaltres dos Tadzio i jo quedem vius?

Amb aquests pensaments es queda adormit. Somia amb els déus Apol·lo i Dionís i les bacants que li reprotxen el seu comportament.  Es desperta de sobte molt agitat.

És veritat, és veritat! No he pogut caure més baix. Oh, remordiments! Que els déus facen de mi el que vulguen.

Es mira a l’espill. Fa mala cara. Se sent malament. Als cabells hi veu algunes canes i el semblant el té molt pàl·lid. Sap que va a morir. El còlera no perdona però ell vol tenir bon aspecte per fer el darrer viatge. Vol semblar jove com Tadzio. Es cobreix la cara amb maquillatge de dona. Després, agafa crema de sabates negra i se la passa pel cap per tapar eixes canes que delaten la seua edat.  El seu aspecte és patètic, però ell – que té molta febre – es creu que ha rejovenit vint anys. És molt matí i la platja deu estar buida. Agafarà una cadira en l’arena com si fos – que és – l’ultima cosa a fer en aquest món i esperarà fins que Tadzio, com tots els matins, hi aparega i es fique en la mar.

death derretirLa crema es fon i cau per la cara.

 Des de la seua cadira mira  Tadzio que es posa a jugar amb els amics. El sol comença a calfar de valent. La crema que el professor s’ha posat per paréixer més jove va fonent-se a poc a poc i li xorra fins el coll. Ell tracta de dissimular-ho tapant-se amb el barret i el periòdic. La platja està pràcticament buida i ningú no repara en això. La febre el va veure un tant borrós. Li pareix recordar que la família polaca se’n va eixa mateixa vesprada. Tadzio se n’anirà. Això fa que es conforme en morir. Sense el jove, que és l’encarnació de tot el que més estima, aquesta vida ja no té sentit per a ell.

– Tadzio, Tadzio, t’estime! Oh, el meu beneït Apol·lo!

El xic es cansa de jugar i se’n va cap a la mar per prendre un bany. Només ell va cap a l’aigua.

– Espera, Tadzio, espera. Vull morir en els teus braços.

tadzio final Imatge de Tadzio que Aschenbach va contemplar mentre moria. Sembla l’estàtua d’Apol·lo.

Tadzio, ja en l’aigua, mira cap on es troba el professor sense mirar-lo realment. Aschenbach tracta desesperadament alçar-se, però li fallen les cames. Els seus ulls no es lleven ni un instant del noi. Li sembla que li està fent en gest. Aconsegueix aixecar-se un poc però cau de manera fulminant sobre la seua cadira sense que ningú no se n’adone que acaba de morir. Tadzio, indiferent i impassible, continua el seu passeig. Per una finestra de l’hotel se sent l’adagietto de la 5ª de Mahler.

death-in-venice-cadira pltjaQui ha contemplat la bellesa solament pot fer dues coses: seduir-la o morir.

Death in Venice. Lucino Visconti

 Eros i Thanatos. Wagner.

Freud va teoritzar que la dualitat de la naturalesa humana va sorgir de dos instints: Eros i Thanatos. Va veure en Eros l’instint de la vida, l’amor i la sexualitat en el seu més ampli sentit i en Thanatos, l’instint de la mort, l’agressió. Eros és la impulsió cap a l’atracció i reproducció; Thanatos cap a la repulsió i la mort. Un porta a la reproducció de l’espècie, l’altre cap a la seua pròpia destrucció. Font d’inspiració per a pintors i artistes a través dels segles, aquest maniqueisme continua oferint una forta fascinació als artistes contemporanis que formen part d’aquesta exposició, en la qual, cada un a la seua manera, portant la seua pròpia experiència, interpreta l’ineludible significat de la condició humana.

Aquesta dicotomia ha estat portada a l’art tant per Wagner com per Thomas Mann, Lucino Visconti i Benjanin Britten. Els tres darrers eren homosexuals i van patir a conseqüència de la intolerància social. La figura de Wagner és present a les seues obres ja que Mann era un fervorós wagnerià i és l’autor de la novel·la que va servir d’inspiració per a la pel·lícula, l’òpera i el ballet. M’he basat en les obres dels tres artistes citats i m’he pres alguna llicència per deixar ben palés el caràcter homosexual i wagnerià de l’obra. També he volgut musicar l’escrit amb obre de Mahler, Liszt i Wagner relacionades amb el tema.

Regí

eros-thanatos

 Eros i Thanatos

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera, Cinema, Literatura, Música, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s