Espanya negra.

llop udolant

L’altre dia va ser el dia del pare. El de la meua dona va morir fa anys prematurament. De xicotet va ser pastor i hagué d’enfrontar-se als llops. Per pura casualitat en la tele feren un programa amb un home que va ser criat per eixos animals justament en la mateixa serra on son pare va passar nits de terror, entre Andalusia i la Manxa.

Molt dura va ser la vida d’aquest home. No anà mai a escola. Amb Franco triomfador, l’escola universal i gratuïta no existia. Va aprendre a fer comptes, llegir i escriure ensenyat pels xiquets que sí que anaven a escola. Les classes li les cobraven. Ell sabia que havia d’aprendre i aprengué. Arribà a ser mestre d’obres, és a dir, una espècie d’arquitecte menor capaç interpretar plànols i de construir un edificis. Va fundar la seua pròpia empresa i va tenir uns quants obrers al seu càrrec.

La meua dona no va poder evitar emocionar-se quan va veure el programa de televisió. D’alguna manera el senyor que s’havia criat entre llops li recordava son pare. L’home aprengué valencià i era la seua llengua habitual. Sempre va ser molt reservat. La història que teniu ací li la va contar a sa filla quan estava en la unitat de terminals de l’Hospital Malva-rosa. Conforme s’acostava el seu darrer dia més se’n recordava de la seua infantesa. Això és el que li va contar i que voldria compartir en honor a la seua memòria.

********************************************************************************

ESPANYA NEGRA

Van dues persones a cavall. El que va davant és un home de mitjana edat, alt i fort com un castell; darrere seu, cavalca el xiquet de tretze anys, petit d’estatura i escanyolit per la fam. Estem a l’Espanya de finals dels 40. L’estampa que contemplem no és ni amable ni bucòlica, ni bonica ni lletja en si, és no més la que és i no cal adornar-la amb mots pintorescos, i no cal idealitzar ni magnificar res, tampoc ridiculitzar-ho ni menysprear-ho. La misèria i la precarietat són a tot arreu, Espanya és una runa plena de famílies desfetes i en moltes províncies d’Andalusia i Castella els vius s’arrosseguen pel sòl, omplint-se les mans de terra i emportant-se a les famèliques boques la brossa escassa que troben als marges dels camins; els senyorets posseeixen el control absolut de la situació, tenen la terra i la major part del bestiar, la possibilitat de assenyalar-te amb el dit i de dir-te “tu, sí” o “tu, no”. El xiquet s’ho mira tot amb parsimònia i confiança; és astut i observador, coneix la natura i es troba unit a tot el que viu, i la prova és que cavalca segur, feliç, per fer una feina, per un tros de pa que a sa casa no en tenen. Es una víctima tan innocent que ni se n’adona de la seua insignificança, de la seua fragilitat, és com la flor solitària que creix a la vora d’un camí sense que ningú no la mire, ni la toque; i, potser, és per això que està viva, i llueix una bellesa que només coneix el que mira com ho faria un xiquet: tot i gaudint la seua simplicitat, la flor tan corrent esdevé única. Ell pensa que és un poc com la flor del camí, però com que es considera un home, sap el dolor que la flor no coneix, aquell que el fa sentir-se trepitjat, atropellat pels odis i les rancúnies dels grans, la inútil i silenciosa queixa dels que no posseeixen res, sacsejat per la misèria i la fam. Nosaltres només podem verificar que molts ulls els veuen passar i trobem al camí petjades d’animals; els veiem baixar a poc a poc la pendent mentre constatem que el xiquet no sap realment on va i a l’home alt allò no l’importa en absolut; entre ells dos no s’ha establert cap tipus de relació, cap paraula, cap pregunta ni resposta. Podem imaginar que aquesta natura que ara es mostra tan exultant i bella, és, si més no, imprevisible quan esdevé la nit; verda i blava, amb pinzellades vermelles, ocres, violeta, i el cant de moltes i diverses aus que jo no sé dir però el xiquet si. Potser, quan s’acoste la nit, l’òliba cridarà des d’una carrasca i amb les ales obertes i uns ulls grocs ataronjats  ens recordarà que els gossos de la nit no descansen, i amb el seu posat de rapinyaire majestuosa, ens farà partícips de supersticioses i velles històries que, tal vegada, revifen en nits com aquesta, en que la sang i els espasmes enrogeixen i humitegen la terra.

Darío_de_Regoyos_-_Vendredi_Saint_en_Castille_(Good_Friday_in_Castile)_-_Google_Art_ProjectViernes Santo en Castilla. Darío de Regollos.

Espanya era negra quan el pintor Darío de Regoyos i el seu amic i poeta Émile de Verhaeren feren un viatge per aquestes terres i deu anys més tard, això devia ser en 1898 aproximadament, publicaren el  llibre España Negra. Aquest recull de poemes i estampes esdevingué una manera d’entendre els paisatges i les persones que els poblaven molt allunyada del costumisme i pintoresquisme habituals amb què aquests temes eren tractats; a més, no tenia res a veure amb aquell tremendisme que s’havia posat tant de moda en pintors com ara Sorolla, Cutanda i d’altres que feien furor a les Exposicions Nacionals de pintura. Tot ben adobat amb la corresponent dosi de d’injustícia social, de misèria material i moral, de pobrets i pobretes obreres i obrers, prostitutes, pecadors i pescadors com aquell de Y aún dicen que el pescado es caro!; i tanmateix tot ben fals perquè, en realitat, admirant aquestes obres i d’altres eixides de mans prodigioses, que ho eren, ells, els captaires, els pobres i els marginats no eren allò més important, com tampoc no ho és el xiquet innocent de tota culpa que tot just acaba d’arribar a la vall. Lluny de l’anècdota més o menys extremosa, prosaica, beatífica, heroica, exòtica o simplement decorativa trobem artistes que miren una escena qualsevol, tan semblat a aquesta altra de l’home i el xiquet que cavalquen (perquè entre principis del segle XX y les darreries de la dècada dels 40, trobarem moltes versemblances, moltes similituds quant a sordidesa, protagonisme de la religió i costums, sobretot pel que fa al món rural ) i  no sé si emparentar Solana amb la vessant més esperpèntica de Valle-Inclán; i no sé si emparentar l’esperpent d’aquell temps amb el que ara vivim, perquè, pot ser, han canviat les formes, però en essència el discurs és el mateix, com també ho és el problema d’Espanya. Veig pintors com ara Regoyos o Isidre Nonell, tan diferents, però amb una voluntat clara de mostrar el que veuen o de convertir-se en cronistes d’una realitat que s’allunya del paternalisme, del conformisme, de la falsa pietat, i per això mateix és una mirada neta, compromesa amb el seu temps, profunda i verdadera.  Dones endolades que travessen places resseguides per les seues pròpies ombres, processons de penitents penedits o suplicants de qui sap quines bondats impossibles,  la solitud i la mort desposseïdes d’efectes especials i ridícules i exagerades posades d’escena, la religió vista des de la misèria o la misèria i el desempar més absoluts  contraposant-se a les obres d’una catedral dels pobres, la negror dels pobres què no pareixen sentir-se acaronats per una llum que mai no els arriba. España Negra podria ser un sentiment o una actitud present a les obres d’artistes que capturen un instant i mostren el que s’esdevé de tota aquesta humanitat desvalguda, que s’alimenta de la sopa de la caritat, que pateix malalties, i que, quan desembarca al port de Barcelona després d’haver lluitat a la guerra de Cuba, ha de demanar almoina per poder tornar al seu lloc d’origen. Perduda la guerra i els interessos dels empresaris allà, els soldats retornats ja no li interessen a  Espanya.

nonell-pobres-esperando-la-sopa-1899Pobres esperant la sopa. Isidre Nonell.

Un cop truncades les esperances republicanes, Franco s’ha preocupat d’endreçar-ho tot: per fi el capital ha tornar a les mateixes mans, ara més segur que mai i, menys el rei, la resta va ser degudament acontentada; la monarquia ja trobaria un espai a la Transició, o la Transició li faria un lloc a la monarquia, tan se val i sempre per canviar i alternar i no avorrir el personal, si no fos perquè en allò substancial res no canvia i el poble seguia sense importar gran cosa, mentre els ravals de les ciutats més pròsperes  es van omplint d’estatges precaris, sense llum ni aigua potable, de coves sòrdides, i es construeixen habitacles protegits on, de vegades, s’amunteguen famílies; espais minúsculs on la higiene corporal no te gaire importància, on no caben prestatgeries per col·locar-hi  llibres que ningú no llegirà, o no podrà comprar, perquè com sempre han fet, ens enganyaran amb qualsevol cosa; adés i ara, ens enganyaran amb qualsevol cosa. Arribats a l’any 2015, Espanya segueix , impertorbable, sorda i cega, avançant per la senda incerta de la foscor més absurda, de la ceguesa que no és dels ulls, sinó de la seua pròpia superba. Unes autopistes fantasmagòricament buides i uns quants aeroports inútils substitueixen un camí per asfaltar i una furgoneta espatllada que ens voldria portar, com si foren còmics ambulants i brúixoles desorientades, fora del guió, condemnats a recórrer el trist i llarg camí què no condueix  enlloc. Un viatge on la consigna sembla ser: deixa- ho tot com ells volen i renuncia a ser.

Sobre la pau. Raimon a propòsit dels 25 Años de Paz de Franco.

 Home i xiquet descavalquen i el de mitja edat crida un pastor que se li acosta.

Ve donde el señorito, que de las cabras ya se cuidará el niño.

Veus el desànim als ulls del pastor, que dirigeix al xiquet una mirada discreta i alhora compassiva.

Anda pal cortijo, que el chico sabe el trabajo!

a aballoQuan es queden sols, l’home alt li recorda al xiquet el treball. La seua veu és cavernosa i aspra, la mirada dura, ressaltada per unes celles espesses i fosques, que li confereixen als ulls, d’una blavor impossible, una densitat prodigiosa i viva, un espurneig entre maligne i groller, quasi com si volgueren foradar a traïció i humiliar a qui mira. Malcarat, encara que de belles i rotundes faccions, la harmonia queda destruïda per la brutalitat amb que mira i escorcolla la ingenuïtat del xiquet. Sense pronunciar paraula, li ha llançat als peus un tros de pa i un altre de formatge, i un ganivet de fulla ben esmolada; una llampada de sol li treu a l’estri una lluentor de plata blavosa que atorrolla una mica la serenitat del vailet, que va a ajupir-se per agafar tot açò. I l’home li torna a llençar una escopeta que ell pren al vol, quasi com si li haguera llegit la intenció.

Si vienen los lobos esta no te servirá de na. Sólo tiene un cartucho. Si los sientes cerca dispara al aire. El ruido los asusta. Eso si el miedo puede más que el hambre. Cuidame bien las cabras, porque si mañana vengo y falta alguna el que te va a cortar el gañote voy a ser jo. M’ha entendío?

-Sí, señor.

S’ha quedat sol, amb un gos i les cabres, menjar, ganivet i escopeta. Ha trobat un petit amagatall fabricat amb pedres col·locades en sec, sense argamassa, i forma de naveta. Un petit buit, a la dreta, fa de finestra. El seu interior és tan reduït que només cap una persona ajupida.

Va passant els temps i, amb l’ajuda del gos i una canya, ell va ajuntant les cabres, les crida i les busca pels voltants, les va contant mentre cantusseja per espantar una por que el trasbalsa. Fa passar les cabres a dintre d’un recinte cercat i posa la tanca quan tot just comença a enfosquir i el paisatge se li fa estrany. Una broma de plata i rosa desdibuixa les muntanyes del fons i va posseint la vegetació, atenua els verds, trenca rojos, grocs i marrons, projecta misterioses ombres, tot i que la claror encara es resisteix a desfer-se, i obri clars ataronjats i grocs que oposen resistència a la esmorteïda llum que precedeix el moment anterior a la nit; un contrast sinistre s’apodera del paisatge, mentre l’aire fred li porta l’aroma dels pins, de l’espígol i el romaní. Ja no veu perdius travessant el cel; ja el roig ha deixat roselles invisibles i el groc ha abandonat gira-sols i margarides bordes. Les violetes tinten el cel un moment abans de que tot esdevinga completament negre. Li arriba un silenci a penes trencat per petites vides que alenen, les ombres que tot ho transformen, una calma inquietat que avisa el xiquet de la seua precarietat, de la seua insignificança, del seu desempar. Te por. Voldria aturar la negror, perquè és insondable i conté tots els fantasmes que només una llum poderosa faria desaparèixer. Es troba cercat, però ell, al menys, ja és un home, i pensa en el pare malalt i desil·lusionat, en la mare i el germà gran carregant  la llenya després de moltes hores de treball dur i mal pagat; el petit dels germans acaba de morir-se i la mare ha deixat temporalment de viure, de treballar, d’espigolar creïlles, i diu que ella també vol morir-se i descansar amb el seu petit.

pastor-niño-e1361276788202Xiquet pastor

Els llops udolaren tota la nit i pareixia que la nit era plana i cap turó ni muntanya oposava resistència a l’horror aquell, que aterria les cabres i inquietava el gos, que es movia amb un nerviosisme desesperat i, alhora, protector. Però estaven molt lluny, o això li semblava; perquè va arribar un moment etern en què ja no sabia realment on estaven, si eren més lluny o s’havien clavat allí mateix, tot i que no els podia veure. Va arribar un moment en què alguna cosa aspra el va fregar molt ràpidament i va passar per davant seu i no era el gos, que lladrava com si estigués posseït; tot ell es va estremir i va sentir una fredor com mai de la vida havia notat. No va gosar mirar allò que passava tot i sabent què era.

Cridà, alçà bruscament els braços i va disparar el fusell que un moment abans se li havia esvarat de les mans suades i havia caigut a terra. Es quedà allí mateix, esperant que els llops se li llançaren a sobre per colpejar-los i, de fet, començà a batre l’aire amb el fusell, sense tocar res consistent. Al final es va deixar caure a terra; les dens li cruixien i el cos tremolava sense que ell es poguera contenir; i va plorar per la por, la impotència i la ràbia i, malgrat que  va pensar que allò de plorar no ho fan els homes valents, no podia aturar el plor. Es va abraçar ben fort al coll del gos, que li llepava les llàgrimes i tractava de consolar-lo, i així, recordant el rostre de sa mare quan s’acomiadava d’ell, es va quedar profundament adormit.

lobo maloLlop en actitud agressiva

El xiquet era mon pare, que ens va deixar abans d’hora, en mig d’una calorosa nit d’estiu, de l’any 2003. Aquesta història, que ell em va referir molt escaridament una tarda d’hivern, ja molt malalt, a la platja de la Malva- rosa, li pertany. Al final dels seus dies parlava molt de la seua infància, d’un passat que ell revivia constantment i lúcida sense afegir massa detalls, per això jo no sabia molt bé on situar aquesta història, però degué passar en alguna contrada cordovesa, a prop de La Manxa, d’on ell era, pot ser al Valle de los Pedroches o Alto Guadalquivir. He intentat recrear-la a la meua manera, perquè ell era parc en paraules. Segurament al relat li manquen alguns mots que han marxat amb mon pare, i li’n sobren d’altres que són meus, sense saber molt bé on em clave. La seua mort va marcar un abans i un després en mi, i també un replantejament de la vida. Em vaig considerar madura de cor i de ment, perquè ja no podia reprotxar-li res. Només intentar comprendre la seua lluita, que com la de tantes persones, va unida als destins dels seus pobles, però que no te res a veure amb la lluita dels polítics que practiquen la falsa, interessada, vella i negra política  i, sí, amb una tasca que, des de la honestedat i el respecte, puga contribuir a la felicitat i a la prosperitat de totes les persones. Sempre des del silenci m’arribaven les mostres del seu afecte, en forma de llibres que recollien el bo i millor de la pintura del segle XX. Jo dibuixava abans i ara. La primera novel.la de V. Blasco Ibáñez, i tantes sorpreses que ara recorde amb tendresa i dolor. Potser, jo, en les meues etapes d’adolescència i joventut,  no comprenia exactament qui era mon pare, com de dura havia estat la seua vida, com ens havia estimat; i ara sent que voldria que em diguera aquells mots, que em contara més coses que no sé, i que em perdonara tot el que jo mai no vaig saber-li dir. Només podia abraçar-lo i estimar-lo en aquells moments de desconhort, estar ben a prop.

xiqueta platjaXiqueta en la platja

Pepa.

València, a 20 de març de 2015

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s