María i Marieta. Històries de la vida, la mort i l’escola.

pequena-tricotando-ankerbXiqueta tricotant

María

Mai no va anar a escola.

Era una xiqueta molt xicoteta,

amb dos tatxes feia calceta

al costat de sa casa a la placeta.

Com que la llana era poqueta,

quan l’acabava i la cosa estava feta,

la desfeia com Penèlope, la grega.

Fer i desfer és la faena del matalasser.

Va patir la guerra i la postguerra,

la fam i la por acompanyaren eixa nena.

Passaren els anys i se’n va anar a València,

una jove andalusa ben plantada és el que era.

Conegué mon pare, que és de la terra,

i vaig vindre al món jo que ara plore de pena.

Ma mare jau en un negre taüt ella soleta.

Fer i desfer és la faena del matalasser.


******************************************************************************


niña enfadada

Xiqueta emprenyada

 Marieta: Una historia trista amb un final feliç.

Sóc mestre vocacional. M’agrada el meu treball. De vegades em dóna problemes, però també satisfaccions. Una de les meus majors alegries va ser haver conegut una xiqueta a qui deien Marieta. Tenia vuit anys quan la vaig tenir d’alumna per primera vegada.

Marieta era una dimonieta que mai no estava quieta. Es barallava amb tots els xiquets encara que foren majors que ella. Tenia un aspecte que indicava a les clares que no tenia pares que la cuidaren com calia. Anava bruta i desastrada, sense pentinar i sense haver pres el desdejuni. Tampoc no portava l’esmorzar molt sovint. Em feu molta pena i vaig decidir ajudar-la en tot el que poguera.

Vaig animar-la a estudiar. Li preguntava les coses més fàcils i deia en veu alta com de bé s’ho sabia. Ella, acostumada a ser la pitjor de la classe, anava agafant confiança en sí mateixa. Quan tocava examen procurava estirar-li tant la nota com podia perquè aprovara. Cada volta millorava el seu comportament i aplicació. Realment era una persona intel·ligent que havia tingut la mala fortuna d’haver nascut en un ambient calamitós.  Va fer-se amiga meua i jo, d’ella.

niños-aprendiendo-inglésClasse d’Anglés

 Al migdia, com que jo em quedava al menjador, me la portava a la Sala de Professors, que estava prohibit. M’importava un rave la «legalitat», jo ho feia per «humanitat» que és més important. Li posava tasques que ella feia  tot el millor que podia. Un dia li vaig dir a la cria: «Marieta, com que cada dia vas millor, et nomene la meua secretària particular. Vols ajudar-me a corregir exàmens?» Ja ho crec que sí. Jo li donava les respostes correctes dels controls tipus test i ella els corregia. Mai no s’ensenyava. Encara recorde quan anava dient a tot el món que era la secretària de Don Regí, el professor d’Anglés. Se sentia contenta i útil.

No faltà entre les meues companyes qui va recordar-me que la Sala de Professor no era per a xiquets. Jo els recordava que entrava amb mi fora del temps reglat i que com a mestre seu assumia tota la responsabilitat. «Mira que poden anar dient per ahí… ja saps… un mestre amb una xiqueta, que estes coses poden ser de jutjat.» De jutjat haguera estat el colp de puny a la cara que es mereixia tal mostre. Una xiqueta de vuit anys… A qui se li acudeix? Solament a qui tinga la ment bruta. Ni cas.

niños almorzandoXiquets esmorzant

 No solament no vaig fer cas d’això, sinó que dia que la xiqueta venia en dejú, dia que anava a la cuina i li posava un got de llet. «Regí», deia la cuinera, «a mi em té igual, però segons les normes…» Li vaig dir que sabia les normes, però que m’importaven un rave davant d’una xiqueta que arriba a escola amb la panxa buida. «M’ho anotes i ho pague a final de mes al compte del menjador de l’escolar». Quan Marieta venia sense esmorzar jo compartia el meu paquet de rosquilletes amb ella. Li sabia greu, però jo ho arreglava dient. «Tranquil·la, Marieta, que estic molt gros i he d’aprimar-me. Jo ja he crescut el que em tocava; tu encara estàs creixent i has de menjar molt.» La xiqueta estava molt prima i mal alimentada.

Afortunadament jo no era l’únic que s’ocupava de la nena. Algunes mestres li portaven roba dels seus fills o nebots. La cridàvem a la Sala de Professors, tancàvem la porta i ella es provava la roba sense vergonya. Era era massa petita. Si alguna cosa no li anava bé però podia arreglar-se la professora de Música, que sabia cosir, li l’arreglava. Marieta ben contenta que es posava amb peces de roba que sa mare no podia comparar. Vivien el la misèria i ella era retardada mental.

Botant-me les «normes» a la torera perquè jo no era el seu tutor, vaig parlar amb la mare de la criatura dos hores després de les classes perquè abans no podia vindre. Fregava pisos. El pare la va abandonar només quedar-se en estat. No era mala persona, al contrari, però el seu coeficient intel·lectual estava per davall de la normalitat i no era apta per a ser mare. Jo enraonava amb ella i li recomaní que es posara en mans d’un psicòleg o psiquiatra i que també podia entrevistar-se amb la psicòloga escolar. No va fer-ho i vaig comunicar-li-ho extraoficialment a la xica de Serveis Social de l’Ajuntament, a qui coneixia des de feia anys. Els resultat es van notar prompte.

niña contentaXiqueta contenta

 I així van passar dos cursos i mig. Ella més contenta que jo què sé perquè ja no era la darrera de la classe, sinó la primera. Sembla mentida el que pot fer l’afecte. Era una altra persona. Estava creixent, tenia quasi onze anys.

Un mal dia ens donaren la trista notícia que sa mare, fora de sí, li havia pegat una pallissa a la xiqueta. Els veïns cridaren a la policia i el jutge va ordenar que la criatura fora separada de sa mare i anara a un centre de menors interna de manera immediata. A mi se’m va caure el món. No vaig poder acomiadar-me d’ella ni sabia on havia anat a parar. Parlí amb l’assistenta social. Em va tranquil·litzar dient-me que la nena estava bé però que la norma era que no es comunicara amb l’entorn anterior ja que… bla, bla, bla… Per unes maleïdes «normes» no vaig poder dir-li adéu.

adolescent feliçAdolescent feliç

 Passaren uns anys. Jo havia estat de baixa durant molt de temps. Un dia, poc després d’haver-me donat l’alta, toquen i jo vaig a obrir. Era Marieta, la meua Marieta, que s’havia convertit en una doneta de setze anys. Estava preciosa amb els seus ulls negres que expressaven alegria i entre picardia i bondat. Allò va ser de pel·lícula. Va córrer cap a mi i jo la vaig rebre amb els braços oberts. Ens saludàrem, ens tornàrem a abraçar. Entre nosaltres hi havia un lligam que ens mantenia units. La vida porta penes i alegries. Esta va ser una de les majors alegries de ma vida. Es notava que estava bé, que el seu destí no estava marcat, que amb esforç tot aniria bé. Va contar-me que estava en l’institut i que treia bones notes, sobretot en Anglés – la meua matèria. No tinc paraules per a expressar el que vaig sentir que va dir-me què volia fer en el futur. «Vull ser mestra, com tu, però de xiquets xicotes.»Vaig sentir-me alegre i feliç i molt orgullós com a docent i com a persona. Pensí que alguna part d’eixe canvi es devia a la meua dedicació. Els dos vam plorar de felicitat quan va dir-me que el millor record que tenia de l’escola era quan feia de «secretària» meua i que això li havia fet pensar volia dedicar-se a l’ensenyament. No l’oblidaré mai. 

Actualment la meua Marieta, que ara és «Maria», està estudiant Magisteri per l’especialitat d’Educació Infantil. Segur que serà una bona mestra i persona.

Regí

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Educacó, Poema, Uncategorized, Vivències, Xiquets i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s