Atletes grecs nus
CAPÍTOL VI
Aschenbach està adormit en una cadira en la platja del Lido. Té un somni ambientat en l’antiga Grècia. Tadzio i els altres xics van a competir en honor al déu Apol·lo. Se sent un càntic.
«Sota un cel enlluernador el mar sembla de seda. Les hores, tranquil·les al matí, suren fins a caure en el perfumat crepuscle. Els minuts, ociosos, corren descuidats des del dia a la nit. El lluminós disc pareix voler transportar-me fins als antics Camps Elisis.»
APOL.LO: Qui estima la bellesa m’adora a mi! I meu és l’encís que lliga els seus dies.
Tadzio i els xics apareixen en la platja.
«Només Febus, el de daurada cabellera, condueix els cavalls a través de la volta blava. Cavalcant sobre el carro daurat, tots dos, nen i déu, són els senyors de l’aire.»
APOL.LO: Ara, per honrar-me ells competiran en els exercicis olímpics. L’amor que causa la bellesa inspira tal frenesí, que fa als homes semblants als déus.
Lluita olímpica
Els nois competeixen en diversos exercicis i jocs. Fan una cursa i Tadzio arriba el primer a la meta. En salt de longitud Tadzio és el que salta més lluny. També és el guanyador de llançament de disc i de javelina. Finalment, el jove és així mateix el vencedor en lluita. És proclamat campió olímpic.
APOL.LO: Lloeu el meu poder! La bellesa és l’espill de l’esperit.
«Tadzio ha guanyat! Posem-li la corona d’olivera! Tadzio ha guanyat! Tadzio és el vencedor!»
Tothom se’n va i Tadzio queda sol. Aschenbach camina molt entusiasmat.
– Aquest xic, Tadzio, m’inspirarà. Les seues línies perfectes modelaran el meu estil. El poder de la bellesa em farà lliure. Jo escriuré el que tots esperen. Quan el pensament es torna sentiment, i el sentiment pensament … Quan la ment s’inclina davant la bellesa … Quan la naturalesa queda com suspesa … Quan el geni abandona la contemplació i es transforma en realitat … Llavors ¡És que Eros ha arribat al món!
Tadzio s’acosta a Aschenbach sense dir res.
– Ah, Tadzio, el vencedor! L’admiració de tots! He dir-li com de bé ho ha fet. He de parlar-li …. Segur que serem amics … Serà fàcil, res més natural …
Tadzio passa al costat d’Aschenbach.
– Massa tard, no m’he atrevit … Aquest frenesí és un absurd! La calor del sol em deu haver fet emmalaltir. Així doncs, tornen les contradiccions entre la realitat i el desig.
Quan Tadzio passa al costat d’Aschenbach li somriu.
Tadzio passa al costat d’Aschenbach
– Ah, no, no somrigues així! Ningú no hauria de somriure així! T’ESTIME! – diu per fi reconeixent la realitat.
Tot era un somni. L’escriptor es desperta, però es troba en un estat intermedi entre el son i la vigília. Reflexiona sobre el que ha passat o somniat, no està segur si ha estat un episodi oníric o real.
– Així doncs, he arribat a això. No trobe millor descripció del meu estat d’ànim que les trillades paraules: T’ESTIME. Simplement vaig intentar utilitzar la bellesa alliberada per la meua pròpia creació. El que vaig escriure era bo. Breu però profund. Quan ho vaig acabar, em vaig sentir degradat, com si hagués pres part en una orgia.
»Hauria volgut felicitar al xic, intercanviar unes poques paraules amb ell, però no vaig poder. El meu palpitant cor i els meus membres convulsos es van negar a obeir la meua voluntat. Em vaig haver de retirar com un amant abatut. Qui entén el funcionament d’una ment creativa? No obstant això: Així siga!. Aquest T’ESTIME ha de ser acceptat, ridícul i alhora sagrat, i per a res vergonyós. És la veritat i jo no puc ni vull enganyar-me a mi mateix. Me l’estime sense remei i poc m’importa el que puguen pensar els altres. Que se’n vagen a pastar fang. Tadzio, T’ESTIME.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 