La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (V). Entre l’atracció d’Eros i la bellesa d’Apol.lo

Eros, déu de l’amor

---

CAPÍTOL V

Aschenbach està absort en una platja del Lido. Els seus pensaments el torturen. Està indecís. No sap què fer. Aschenbach

–El vent bufa de l’oest. La mar està en calma, el cel ennuvolat i la llacuna fa olor de llot. Les meues mans tremolen, no puc treballar. He d’anar-me’n d’ací.

Uns xics juguen en l’arena de la platja mentre Aschenbach els mira. El seu semblant es torna més alegre. Ja ho té decidit.

– Em quedaré … No marxaré d’ací. Què pot ser més saludable que el mar? Què pot ser millor que això? Ah, que afable contemplar el mar, incommensurable, desorganitzat i solitari! Jo anhele trobar descans en la perfecció i … No és aquesta una forma de perfecció?

Aschenbach alça el cap per veure Tadzio, el bell adolescent, anant a la platja.

– Ah, ací ve Eros … el seu altre jo. No m’equivoque, és molt bonic.

 

Tadzio en la platja

---

Una petita disputa sembla iniciar-se entre Tadzio i uns xicons que busquen baralla.

– Així que el jove déu polonés és arrogant … Orgullós com tots els de la seua raça.
Després de tot, és humà. Hi ha un costat fosc fins i tot, en la perfecció. M’agrada això …

Tadzio se’n va i s’asseu amb la família. Els seus amics el criden a unir-se a ells. Hi acudeix. Els xicons juguen en l’aigua amb Tadzio que, finalment, corre mullat cap a sa mare. Aschenbach no li lleva ull de damunt. Amb la mirada recorre delitós el seu cos que es transparenta sota el vestit de bany. El repassa de dalt a baix, per davant i per darrere. Pensa que no hi ha paisatge més bonic que el del cos d’un jove al natural. Per moments pensa que està davant d’una visió del déu Apol·lo com els grecs solien representar-lo. Mentre el mira, el seu cervell està en plena ebullició.

– Aquesta és la meua petita bellesa, precisament la que jo no puc crear. M’esforçe per crear bellesa, alliberant de la massa de marbre de l’idioma les formes equilibrades de l’art. Jo podria haver-lo creat. Potser per això sent el plaer d’un pare en contemplar-lo. La calor d’un pare en la seua contemplació. Sí, Aschenbach, la mort de la teua dona i el matrimoni de la teua única filla, han fet de tu un home esquerp. El treball t’absorbeix per complet. El meu camí és solitari i aïllat. Les meues paraules no es poden comparar amb la seua bellesa … De vegades em sent com Wotan quan era conscient de no poder crear el que més volia: l’home lliure que fes el que ell no podia fer. Ai, com comprenc el dolor del pare dels déus!

Piazza di San Marco

---

Comença a enfosquir i la gent se’n va de la plaja. Aschenbach torna a Venècia en góndola. Baixa i comença a caminar a través dels carrers. Ell se sent infeliç i incòmode. Venedors i laments dels captaires arriben de tots costats. Un home li ofereix els seus serveis.

– Guia! Guia! Permeteu-me guiar al signore. Puc trobar llocs que vosté desconeix. Llocs íntims i molt bells.

Però ell no té ganes de res i el rebutja.

– Mentre bufe aquest xaloc, no em ve de gust res. Em fa mal el cap i tinc unflades les parpelles.

Els venedors tracten d’atraure la seua atenció.

– Guardi, signore, veja quines sedes tan boniques! Tutto a buon mercato!

– Vinga ací, signore, mire els meus bonics cristalls! Tutto a buon mercato!

Les captaires, totes amb un xiquet xicotet, repeteixen a cor les mateixes paraules:

– La carità, la carità! Il padre està malat i els bambini tenen fam. La carità!

Aschenbach no els para atenció. Sent repulsió per tanta lletjor i vol fugir d’eixe lloc.

– Els repugnants olors que emanen sota els ponts, oprimeixen la meua respiració
i em posen malalt. Les escombraries s’arremolinen a les cantonades de la plaça. Cada atracador emana olors fètids.

Tothom li ofereix les seues mercaderies o els seus serveis. N’està fart.

– Guardi, signore, veja les meues boniques cintes! Tutto a buon mercato!

– Guia, guia, signore! Puc trobar llocs que no coneix. Llocs que li encantaran.

– No puc més! Me’n vaig de Venècia. Me n’aniré a la muntanya a respirar aire fresc  – mussita mentre puja a la góndola -. Però on? … On aniré? He de deixar aquesta llacuna hostil, horrible, maligna i nauseabunda. He d’anar a un altre lloc. He de trobar un cel més clar i un aire més fresc.

El dubte: anar-se’n o romandre-hi.

---

Aschenbach arriba al hall de l’hotel i comunica la seua decisió de partir. Ja té les malestes dispostes quan entra Tadzio i travessa el hall. L’escriptor se’l mira i medita.

– Sí, me n’he d’anar… Però sembla que fa més fresc aquest matí.  El vent pot haver canviat. Per última vegada, et veig. Va ser massa breu, massa breu. Déu et beneisca!

Tadzio li retorna la mirada a Aschenbach. El novel·lista dubta. Sembla com si el cap li diguera una cosa i el cor una altra.

– Sóc com algun dels meus personatges, passiu davant el destí com Wotan a l’espera del seu final.  Què és el que realment vull? Vacil·lant, dubitatiu … absurd així em sent jo. Tota aquesta experiència ha apallissat els meus pensaments i el meu treball. No obstant això, sent que el meu esperit s’eleva. Sovint, les experiències més estranyes, vigoritzen i renoven … Em té atrapat. No me’n puc anar. Veure el xic amb la seua bellesa i joventut em compensa de la meua gris existència.

Tadzio, mentrestant juga amb uns altres xics. Aschenbach els observa.

– Ah, Tadzio, l’encantador Tadzio! Ell és la causa. Ell era qui m’impedia anar-me’n. Així siga! … Així siga! Ací em quedaré. Dedicaré els meus dies al sol … Al mateix Apol·lo en tota la seua esplendor!

Apol.lo en tota la seua esplendor

← pàgina anterior

pàgina següent →