Desmantellant l’estàtua eqüestre de Franco en la plaça del País Valencià de València.
-Hòstia puta, 55 ja.
-Pitjor serà quan en siguen 66. De moment, encara se m’alça sense viagra.
-La cosa dura dura mentre dura dura…
-I que ho digues.
-Com passa el temps, eh?
-Ja ho crec. Ara pense més en el passat que en el futur.
-Home, el present és una merda; el futur ja veurem…
Escola franquista. Separació per sexe, crucifix i fotos de feixistes.
– Tenia jo de 6 a 10 anys. Anava a una escola on els xiquets anaven a una aula diferent que les xiquetes. De quan en quan arribava llet americana.
-Me’n recorde. Ma mare ens donava una mesureta amb colacao i sucre per ficar-la en l’ampolla i sacsar-la. Els americans que ja havien comprat a Franco. Fills de puta.
-I quan el conserge li omplia al mestre un parell de maletes amb les nostres botelles?
– Sí, quins fills de puta. Tan catòlic, tan bo i el molt lladre ens furtava la nostra llet. Si existeix l’infern segur que està cremant allí.
Llibre escolar franquista. La religió per collons.
-No oblidaré mai la pujada de bandera a l’escola. Don Antonio, el mestre, era un falangista ben fatxa. Collons, com ens pegava amb la vara! Encara em fa mal.
-Ja ho crec. Tots els xiquets formats militarment braç en alt a la feixista mentre el pilota ajudava a pujar la bandera de l’aguilot i sonava el Cara al sol. De vesprada a resar a Maria. Acabí fins allà del «Dios te salve, María…» La puta que els va parir. Volien rentar-nos el cervell.
Jove apallissat per feixistes
-Sí, però no pogueren malgrat que el pilota del mestre, el que li ajudava a pujar eixa bandera feixista, fill de policia i de puta va acabar en Fuerza Nueva.
-Un fatxa d’eixos que actuava amb impunitat total en la tan super exemplar Transició. Quantes mentides. Eixe cabró era un torturador i no li va passar res.
-Sí, així va ser. L’esquerra va cedir massa per por als militars i així va anar tot. Ara sabem que s’havien venut. Tot era mentida. Felipe va ser el més culpable perquè va enganyar deu milions de persones durant deu anys.
-Doncs sí. Tots s’han enriquit. Tots. Fins i tot els més radicals com el líder miner asturià aquell.
-Un empastre. Gent del FRAP i del GRAPO va convertir-se en consellers i historiadors d’opereta.
-Vergonyós. Però mira ni tu ni jo ens hem venut. Això mai. Eixos traïdors no podran dormir a la nit.
-No cregues. Eixos no tenen moral.
-Nosaltres hem fet el que hem pogut. Tens recordes quan vam pujar la bandera republicana.
Bandera republicana
-Ja ho crec. Esperàrem que fora ben fosc. Pujàrem a la terrassa de l’últim pis i, hala, van col·locar la bandera republicana justament davant del Govern Militar.
-Me’n recorde. Els diaris parlaren d’un «comando terrorista», el molts mentideres. Vam ser l’Andreu, tu i jo que no érem res més que tres joves idealistes que volíem canviar la societat.
Jove amb tablet
-La nostra joventut era ben diferent de la d’ara, eh? La meitat estan aturats i no fan res. Tenen prou amb una tablet que els faça evadir-se de la realitat.
-Doncs sí. Ja no cal que la policia repartisca droga per fer malbé el jovent.
-Ja no cal. Aquesta joventut no és rebel sinó ensinistrada. Es conformen amb qualsevol cosa. Malament.
-Bé, però no siguem injustos. Passa el de sempre. La majoria i la minoria. Sí que hi ha gent jove que es mou.
Manifestació antifranquista
-Ja que hem parlat de la bandera, te’n recordes de l’estàtua de Franco?
-Home, mai no ho oblidaré. En plena democràcia i amb l’estàtua del dictador allí i per collons. Ací la dreta no és democràtica sinó feixista sense més.
-Mani que passava per allí cridava allò de «El burro i l’haca, fora de la plaça.»
-Sí, era tot un clàssic. Farts d’acontentar-se amb cridar passàrem a l’acció directa.
-Va ser emocionant. Nosaltres mateixos érem un còctel molotov: maoistes, estalinistes, anarquistes i ecologistes. Quina mescla!
-Bah, un grup d’amics sense les idees massa clares però que estàvem convençuts que calia fer alguna cosa.
-Pintura, pintura ben roja. La vam ficar en uns pots de vidre i els vam llançar sobre el tio Paco en una d’aquelles manis multitudinàries.
Estàtua de Franco amb pintura roja
-Com ens aplaudiren eh?
-Ja ho crec. Jo em sentia orgullós però estava cagat.
-Com tots, home. Sabíem que hi havia policies infiltrats, però la cosa va eixir molt bé. Amb llevar-se la caputxa i posar-se una jupa damunt, ja estàvem camuflats.
-Al dia següent la premsa fatxa va seguir mentint com sempre. Parlaven d’atemptat quan els que atemptaven tots els dies contra la nostra dignitat eren ells, franquistes malament dissimulats. Nosaltres vam tirar pintura; ells van assassinar advocats laboralistes, sindicalistes, estudiants, manifestants… i sempre quedaven impunes.
-Doncs passats els anys vaig treballar en el lloc on van col·locar l’estàtua. Estava neta de pintura. En això van gastar-se els diners.
-El que va ser lamentable és quan els socialistes per fi tingueren collons de llevar la maleïda estàtua del dictador…
Retirada de l’estàtua de Franco a València (9 de setembre de 1983) Antifeixistes PV
-Si, ho feren amb passamuntanyes, encara que era lògic. Els fatxes seguien fent de les seues i no podies fiar-te ni dels policies ni dels militars, que seguien enyorant Franco. Recorda el colp d’estat de 23 de febrer de 1881 i totes les altres temptatives.
-Tens raó. Avui mateix hi ha molt de franquista disfressat de liberal. És el mateix que passava en les escoles públiques i els crucifixos. Amb les meues mans em va tocar llevar-los a mi d’alguna escola. Recorde els meus companys que covardament deien que a ells no els molestava; i jo que si l’escola és pública i aconfessional. La majoria, callats com putes.
-I no et va passar res?
-Res de res. Era la llei. El que passa és que no es pot esperar de braços creuats. De vegades cal actuar. Solament les ovelles es deixen fer sense immutar-se encara que les degollen.
Ovelles en un escorxador
-Doncs, és clar, a mi no em degollaran. Els estaré esperant.
-El que hem de fer és actuar, actuar i actuar si no volem eixir esquilats o sacrificats.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 