La Mort a Venècia. Adaptació de Regí (I) L’aparició del Wanderer.

Figures gregues representant una relació pederasta masculina habitual en lèpoca.

---

Capítol I

És primavera a Munic. Aschenbach, escriptor en plena crisi depressiva, creativa i existencial, està deambulant pels afores de la ciutat. El seu cervell no deixa de rodar i rodar.

– La meua ment no para i la paraula adequada no arriba. M’esgote, em canse, maldestre i improductiu … La meua ment no para… El somni no em fa descansar. Jo, Aschenbach, un escriptor famós, adulat per l’èxit! L’autodisciplina, és la meua força; la rutina, l’ordre dels meus dies; i la imaginació, l’esclava del meu desig … Però la meua ment no para de rodar… Per què no troba la paraula adequada? En el meu apassionament, jo mateix rebutge els mots … La inspiració del meu cor, fins ara fluïda, m’ha abandonat i es delecta per camins tortuosos. La meua ment no para de rodar, i jo toque fons. Oh, tendres fulles de la tardana primavera, doneu-me la pau!

Cementiri

---

 En mig de la meditació, s’adona que és davant l’entrada d’un cementiri.

– Quin solitari lloc. Un cementiri silenciós amb els seus silenciosos morts …

Observa atentament un panteó familiar.

Hi un enterrament. Se sent un cor que canta: «Ells van camí de la Casa del Senyor!»

Incrèdul i cínic, Aschenbach, com si estiguera contestant, blasfema:

– Sí, sí…! Des del forat rectangular i negre.

El sacerdot, orant maquinalment parla de la llum: «Fes que la llum eterna brille sobre ells!»

Aschenbach torna a contestar per a si: «La llum eterna? Eterna? Que la llum de la inspiració no m’abandone!»

De sobte, veu un viatger que està dret sobre els graons de la capella. Tots dos s’observen.

– Qui és aquest? – es diu pensatiu – Un estranger, un viatger sens dubte … Pel seu aspecte… de més enllà dels Alps. M’està mirant fixament … un insolent. No vull, no vull saber res d’eixe maleducat.

Torna el cap i continua enfonsat en els seus pensaments. Però el viatger, que més que humà sembla una aparició, es posa a parlar no se sap a qui. Potser a Aschenbach.

– Quantes meravelles! Un desert desolat amb una terrible vegetació, monstruosa i densa. Embriagadores flors apinyades fumejant els seus aromes. Arbres, retorts com en un somni, amb les arrels nues. Una llacuna de verd maragda, on suren flors blanques i, a les ribes, grans ocells encorbats i immòbils.

Aschenbach pensa que es tracta d’un fenomen estrany que li produeix la seua torturada ment. S’ha llevat el barret i el sol il·lumina la seua incipient clepsa d’home de mitjana edat.

– Estranya, estranya al·lucinació, inexplicable anhel.

– Allà! Al bosquet farcit de bambús, oh terror i delit! – segueix el viatger – ha aparegut un sobtat centelleig depredador. Els ulls d’un tigre amagat!

Aschenbach, que cada volta sembla menys dins de la realitat es pregunta què està passant. Potser estiga somniant a plena llum del dia. Què diu? Però que està dient eixe estrany viatger? Una cosa estranya sent en el seu interior.

– Què és aquest impuls que proporciona al meu cansat cor una inquietud salvatge? Un intens desig! Desig de què? Sé que desitge alguna cosa, però què?

El que sembla més una aparició que un viatger torna a obrir els llavis i es referix al torturat escriptor.

– Quantes meravelles! No hi ha cap límit! Molts poetes, abans que vosté, han viatjat cap al sud.

Aschenbach, es queda sorprés. És com si el viatger estiguera resolent el seu problema perquè per fi la seua ment poguera deixar de rodar i rodar. Busca al viatger però no el veu enlloc. Intueix que ell és la resposta a les preguntes que li torturen la ment.

– El viatger de més enllà dels l’Alps – diu – ha marxat tan de sobte com vingué. Hauré d’anar jo també més enllà de les muntanyes? He de permetre que l’impuls siga la meua guia? Abandonar la inútil lluita de les paraules?

Camina agitat mirant a un punt indeterminat fins que es deté bruscament i conclou:

– Que així siga! Seguiré el camí de la llibertat i consagraré els meus dies al sol del sud. La meua agitada ànima per fi trobarà la pau! Potser trobaré l’encarnació de la bellesa i del amor.

De tornada a casa algú està sentint Siegfried amb les finestres obertes. Ara ho comprenia tot. El viatger era Das Wanderer que se li havia presentat a ell, Mime, per dir-li el que necessitava saber i que no arribava a esbrinar per més que es calfara el cap. Ara, ja no li quedava el menor dubte. Ho deixaria tot i se n’aniria al sud, a Venècia, on tants poetes hi van anat i on Wagner va morir. Unes vegades la mort busca a la seua víctima; d’altres és el que vol morir qui la busca. Qui sap? Tal vegada trobe un xicot esvelt com Siegfried en tot l’esplendor de la divina joventut; la bellesa ideal encarnada en un cos innocent i pur.

Al capdavall, tot, absolutament tot és fruit de la relació dialèctica entre Eros i Thanatos, dos pols oposats que mai no es poden trobar junts… Segur?

pàgina següent ⇒