Tom. Ma mare, el gos i jo. Moriré.

tom

Tom

Amic meu,
fa molts anys
que te n’anares
al cel dels gossos.

Mira que fa temps
i encara et recorde.
Puc sentir el teus lladrucs
quan arribava de la mili,
les teues llepades de sucre 
a les meues galtes.
Quins bots que pegaves!
Pareixia que estaves volant
de pura alegria
de pur goig perquè m’havies vist.
Encara no era jo al pati
que ja et sentia brodar des del carrer,
amic meu,
amic meu de l’ànima,
Tom.

Te’n recordes?
Quan feia fred
et ficaves dins del llit
com un iaio o un xiquet
als peus de mos pares.
I quan et baixava al carrer?
Tu mateix agafaves la corretja
i me la posaves en la mà.

I quan t’agafava damunt de mi
com si fores un bebé?
Com t’agradaven les meues carícies, Tom!

I la por que passaves en el veterinari,
quan et banyàvem en la terrassa,
o quan arribaven les falles amb tot el soroll?

Mai no t’oblidaré, Tom,
perquè formes part de mi.

Sempre te m’acomiadaves.
Un dia estaves molt malaltet.
Intentares fer el de sempre:
anar fins a la porta lladrant;
però aquesta volta no va poder ser.
Vas caure en el camí,
vas caure per no alçar-te mai,
amic meu de l’ànima,
encara vaig tindre temps de veure’t calent.
La mort, la punyetera mort, t’havia pres,
amic, amic meu de l’ànima.
No vam poder fer res.

Em sobren dits en una mà
per contar quantes vegades
he plorat més una mort que la teua,
amic meu, amic meu de l’ànima.

Sempre et recordaré, Tom.
Amic meu,
amic de l’ànima.
En tu Natura esdevé Amistat,
una amistat tan fidel
que és més forta que la vida i la mort.
Jo sé que tu, sense pensar-ho,
hauries donat la vida per mi
i que mai no em trairies, Tom, amic fidel,
per això, mentre jo visca tu viuràs en mi,
Tom, el meu estimat gosset.

Què no donaria jo ara mateix
per tenir-te entre els meus braços
sobre les cames calentes del teu cos vivent?

Regí


mama


 Ma mare, el gos i jo.

Pensar en Tom és pensar en ma mare.
Ma mare ho era tot.
Primer se n’anà el gos, quasi sense adonar-me’n.
Després ella….
Em tremole de pensar qui serà el següent…
Mos tios Manolo i Santiago van seguir la llista,
qui vindrà després?

Què serà de mi quan tots se n’hagen anat?
Valdrà la pena seguir vivint?
Viure, per a què?
Per sentir a Wagner?
No. La vida no és això,
la vida és un cos tebi que et dona calor.

Abans morir que viure tot sol.
No hi ha més que la vida i la mort.
La mort és el no-res.
En la vida hi és tot,
el cel i l’infern.
El cel és una mirada amiga,
el menyspreu, l’infern.

Donaria qualsevol cosa
per estar de passeig amb ma mare i Tom.
Ens sentaríem en una terrassa.
Dos cafés amb llet i una magdalena,
ma mare li’n donaria mitja a Tom.
Això és el cel.
Però el cel no existeix,
solament jo pensant en ells
mentre la Walkíria sent.

Com us faig de menys!
Wotan s’acomiada de sa filla volguda per sempre.
No puc evitar-ho. M’emocione.
Wotan és un pare o una mare
que mai no veurà el fill o la filla.
No hi ha res de més terrible
per a un mortal, déu o gos
que la pèrdua del ser estimat.
La força que mou l’univers és l’amor.

L’únic sagrat és l’amor.
L’amor és una força capaç de moure muntanyes.
Per amor som capaços de tot.
Ara mateix besaria la calavera de ma mare.

Em faré un café amb llet
com a ella li agradava
i llançaré la magdalena a l’aire
quan no mire el cambrer.
Un gosset s’hi acostarà
i em menejarà la cueta.
Se m’acostarà i jo l’acaronaré.
Potser siga Tom en una altra dimensió…

Regí

Barco_vikingo


 Moriré.

Moriré. Finalment, moriré.
Tots moren quan els arriba el dia.
I ja que he de morir,
deixeu-me triar…

Vull una mort tranquil·la
d’amics envoltat.
No la vull muda i silenciosa,
la vull amb Hotter i Kna.
Els adéus de Wotan
en l’aire ressonant.

Que ningú trist no estiga,
és la meua mort
i vull celebrar-la amb alegria.

Quan  el foc envolte la walkíria,
la Meier amb el Liebestod seguisca.
I si als ulls encara tinc vista,
ensenyeu-me la seua foto jovenívola,
de roig, d’un roig encés el vestit
i cara de walkíria.

Alegre la guerrera vinga
i amb més alegria
hidromel m’oferisca.

Ni una creu, ni un crucifix,
que en la tomba us maleiria,
una senyera quatribarrada
i una proletària ben roja.

Poseu el meu cos no en un taüt
sinó en un vaixell wíking
amb les quatre barres de foc
que ixen del meu cor,
i via fora, via fora, 
en la mar blava.

Que sone Siegfrieds Tod
mentre el vaixell crema,
– foc alegre i lluminós – 
donant fe de la vida meua.

I que ningú no es pose trist.
Vinga, a pegar-li a l’hidromel!
Que no m’assabente que algú plora, 
que de pena em tornaré a morir.
Penseu que vaig de vacances
a un fiord escandinau
on trobaré la meua Itaca.

Itaca és la meta, l’ideal, el somni.
Jo estaré anant cap a la utopia anhelada.
Estigueu contents, amics, hi estigueu.
Raimon i Llach em faran sentir a casa.

Regí

meier-

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Poema, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s