Vicent Martín i Soler, un valencià universal que superà a Mozart en la seua època. (II)

martiniVicent Martí i Soler

En els anys al voltant de 1790, el compositor més estimat pel gran públic europeu era un valencià. Encara Haydn, Mozart i Beethoven estaven vius i en plena producció, el predilecte de la majoria dels oients era el valencià Vicent Martín i Soler. Això es verificava especialment en la ciutat en què tant Vicent com els tres grans mestres del classicisme residien: Viena, però també era cert en els grans centres operístics d’Itàlia, Anglaterra, Alemanya i França. A Espanya la família reial elegia reiteradament les seues òperes per celebrar esdeveniments festius com vam veure en l’apunt anterior.

Caterina la Gran de RússiaCaterina la Gran de Rússia

Que Wolfgang Amadeus Mozart veiés en Vicent Martín i Soler (1754-1806) un competidor del seu geni artístic, parla per si mateix de la qualitat del mestre valencià. Però el seu mèrit va arribar més lluny, perquè el valencià, arribà fins a Rússia, on va trobar una segona pàtria i va contribuir decisivament a la creació de l’òpera nacional i ballet d’aquest país. L’últim terç de la seua vida el va passar allí i les seues despulles descansen en un lloc solemne al costat de compositors russos de la talla de Glinka i Txaikovski.

Burgtheater1.jpgvienaBurgtheater de Viena

Compositor de més de trenta òperes i d’una vintena de ballets per als teatres de més renom europeu –San Carlo de Nàpols, Burgtheater de Viena, Ermitage de Sant Petersburg, King’s Theater de Londres – les obres van ser interpretades pels més virtuosos cantants del moment -el castrato Luigi Marchesi, els tenors Giovanni Ansani i Michael Kelly, les sopranos Maria Balducci, Luisa Todi o Nancy Storace- i prestigiosos coreògrafs -Charles Lepicq o Domenico Rossi-.

jose_iiJosep II d’Àustria

Vicent Martín i Soler va estar al servei dels més poderosos de l’Europa del Segle de les Llums. Va ser el favorit de l’emperador Josep II d’Àustria, de Caterina de Rússia i del seu germà, així com del duc de Parma i del rei de Nàpols a Itàlia com del rei d’Espanya a Madrid abans.

Una cosa rara

Per si fos poc, va comptar amb la col·laboració dels més brillants llibretistes de l’últim quart del segle XVIII, des Lorenzo Daponte, Metastasio i Luigi Serio als revolucionaris Moretti o Cigna-Santi. Va freqüentar a Haydn, Mozart, Salierien el terreny de la música així com a les figures més destacades de totes les arts. I no obstant això, Martín i Soler continua sent un desconegut per al públic d’avui.

Encara que Martín i Soler va conrear molts dels gèneres vocals en voga durant la segona meitat del segle XVIII (òpera seriosa, oratori, opéra comique, òpera komicheskaya russa, cantata, serenata, cançó) i va recollir molts aplaudiments per les seues nombroses composicions per a ballet, va ser sens dubte a través de l’òpera bufa en italià com va conquistar el cor dels melòmans de tot el continent. En particular, tres d’elles van tenir un èxit tal com per generar modes en el vestir i expressions idiomàtiques que van entrar al llenguatge comú: Una cosa rara (Viena, 1786), L’arbore di Diana (Viena, 1787) i La capricciosa corretta , també coneguda com La scuola dei maritati (Londres, 1794).

L’arbore di Diana

En lloc de les extenses i elaborades àries usuals de l’òpera italiana, Da Ponte i Martín i Soler van introduir breus cançons, suaus, melodioses i, sobretot, fàcils de cantar. Aquestes van constituir la clau de l’èxit: l’endemà de l’estrena de cada òpera el públic acudia en massa als venedors de música, saturant la capacitat dels copistes i les impremtes en la producció de partitures de cant i piano de aquestes petites joies, per interpretar-les en la intimitat de les seues llars i en els salons de moda. De les cases burgeses, les melodies martinianes passaven al carrer, on les taral·lejava la gent comuna i passaven a formar part del repertori dels organillers.

Encara que aquesta inusitada difusió en els estrats mitjans i populars de Viena i de Londres es constituiria, amb el caminar del temps, en l’origen de la música popular com es concep al segle XX, Martín i Soler es movia més freqüentment en cercles aristocràtics i cortesans. Havent construït inicialment la seua fama com a compositor d’òpera seriosa, estava relacionat amb moltes de les cases regnants europees: entre els seus mecenes van figurar els mandataris d’Espanya, Nàpols, Àustria i Rússia. Presentant les seues òperes i ballets en els principals centres musicals d’Itàlia entre 1777 i 1785, obtenint un fulminant èxit en el seu fugaç pas per Viena (1785-87) per aconseguir aquest mateix any la meta anhelada pels operistes de l’època: ser contractat per l’òpera imperial de Sant Petersburg com a compositor resident.

Il burbero di buon cuore

Habitualment, els compositors estrangers que arribaven a la cort imperial consideraven el seu treball a Rússia com una destinació passatgera. Els contractes d’aquests músics, igual que el de Martín i Soler, preveien per exemple una paga extra de 500 rubles per cobrir les despeses del viatge de tornada. De fet, tots els músics contractats abans de Martín i Soler van tornar a Occident, després de ser rellevats dels seus càrrecs de responsabilitat musical. Però el cas del valencià va ser diferent, i molt: se li va encomanar un paper principal en la creació de la nova òpera còmica russa, a la qual va contribuir amb tres títols, dos d’ells sobre llibrets de la pròpia tsarina Catalina La Gran. L’empresa afavorida per ella prenia la seua inspiració d’un fenomen que començava a clarejar a l’Europa de llavors: el nacionalisme musical.

Encara sense les connotacions gairebé místiques que aquest moviment adoptaria al segle següent, els públics començaven a desenganxar-se dels cànons classicistes.
El naixent gust pel particular, per l’exotisme, per l
original, que caracteritzaria al romanticisme, es manifestava també en una apreciació de les cançons i danses típiques de cada país o regió, en les que es manifestaven les característiques essencials dels seus pobles.

majos y majasMajos y majas de Madrid on Vicent va passar uns anys

Martín i Soler havia passat diversos anys a Madrid, que idolatrava les tonades escèniques i les seguidilles, segurament col·laborant en la producció musical. En l’esfera del teatre i de la música, els sainets, sarsueles i les tonades poblats de majos y majas, configuraven l’imaginari d’una nova identitat per a Espanya que la representaria durant decennis entre els estrangers.

Martín i Soler ja havia incorporat en les seues òperes italianes i austríaques una bona dosi d’aquest espanyolisme popular musical; de fet, bona part de l’èxit d’Una cosa rara es va deure als seus aires, ambientació i vestuari a l’espanyola.

No va tenir dificultat, per tant, a fer el mateix per satisfer la seua règia mecenes Caterina, incloent en les seues òperes russes no només melodies del folklore local, sinó també algunes intruses melodies de tall espanyol.

La capricciosa corretta

I el seu gust per la música considerada llavors exòtica el va seguir acompanyant durant tota la seva vida: a Londres, va utilitzar dins d’una òpera italiana (La capricciosa corretta), melodies folklòriques russes, recollides al seu pas per Sant Petersburg.

I, finalment, en la seua obra mestra La festa del villaggio va incorporar, al costat de tots els elements de la tradició operística italiana que havia anat recollint al llarg dels anys i que ell mateix havia contribuït a crear, ritmes de dansa espanyols i cançons a la russa.

Encara més important és que, per a aquesta òpera, Martín va crear la primera cançó russa coneguda, que va sobreviure tant a ell com a la seua òpera. Al poble de Pokrovskoe. Dos-cents anys després de la seua aparició, aquesta nostàlgica melodia, composta pel kapelmeister valencià de la cort de Sant Petersburg, continua formant part del folklore més «autèntic», aquell que només s’escolta a les recòndites aldees russes, allunyades de la civilització. Anàleg al lied alemany i a la chanson francesa, la cançó russa (russkaia pesn) conrea l’esperit musical nacional i, com a tal, augura l’arribada dels nacionalismes musicals europeus.

mozart1La música de Martín i Soler va ser oblidada en canviar de segle mentre que Mozart passà a ser considerat un dels genis de la música.

Així com va encertar a donar a la seua obra una empremta que quadrava de meravella amb les modes musicals i intel·lectuals del seu moment, amb la mateixa rapidesa les seues òperes es van fer antiquades i van desaparèixer dels escenaris en la primera dècada del segle XIX. Només es va salvar d’esvair per complet de la consciència col·lectiva del món musical per haver merescut ser citat per Mozart al final de Don Giovanni.

L’adoració al geni de Salzburg que va perdurar en els dos segles següents va fer que Martín i Soler fora freqüentment esmentat en connexió amb aquesta obra mestra, en la qual una banda d’instruments de vent executa melodies d’Una cosa rara (juntament amb altres de Sarti i del propi Mozart) durant el sopar del burlador de Sevilla.

Des de fa unes dècades, però, la seua música ha començat a emergir de l’oblit. Diverses de les seues òperes han estat publicades, representades en els més distingits teatres del món i gravades en CD i DVD. Així ha començat una revaloració del compositor valencià que més fama europea va conquistar durant sa vida. A destacar :

* Una cosa rara. Le concert des nations, Jordi Savall.

*La madrileña. Capella de Ministrers, Carles Magraner.

* La capricciosa corretta. Les talens lyriques, Christophe Rousset.

*Il burbero di buon core. Teatro Real de Madrid. Christophe Rousset. DVD.

*L’arbore di Diana. Palau de les Arts de València. Ruben Dubrovsky. DVD

Obra

Va composar més de 30 òperes, més de 20 ballets així com oratoris, mascarades, cantates, simfonies, concerts, cançons, canons, duets, música sacra, etc.

ÒPERES

* Il tutore burlato (La Madrileña) (opera buffa, basada en La finta semplice de Pasquale Mililotti, 1778, Madrid)

* Ifigenia in Aulide (dramma per musica, llibret de Luigi Serio, 1779, Nàpols)

* Ipermestra (dramma per musica, llibret de Pietro Metastasio, 1780, Nàpols)

* Andromaca (dramma per musica, llibret d’Apostolo Zeno, 1780, Lucca)

* Partenope (componimento drammatico, llibret de Pietro Metastasio, 1782, Nàpols)

* L’amor geloso (acció teatral còmica, 1782, Nàpols)

* In amor ci vuol destrezza (òpera bufa, llibret de Carlo Giuseppe Lanfranchi-Rossi, 1782, Venècia))

* Vologeso (dramma per musica, llibret d’Apostolo Zeno, revisat per Vittorio Amedeo Cigna-Santi, 1783, Turín)

* Le burle per amore (drama jocoso, llibret de Marcello Bernardini, 1784, Venècia)

* La vedova spiritosa (drama jocoso, 1785, Parma)

* Il burbero di buon cuore (drama jocoso, llibret de Lorenzo Da Ponte sobre una obra de Carlo Goldoni, 1786, Viena)

* Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà (drama jocoso, llibret de Lorenzo da Ponte, 1786, Viena)

* L’arbore di Diana (drama jocoso, libreto de Lorenzo da Ponte, 1787, Viena)

* Gorebogatïr’ Kosometovich (drama amb música, 1789, Sant Petersburg)

* Pesnolyubiye (drama amb música, 1790, Sant Petersburg)

* Fedul’ s det’mi (drama amb música, 1791, Sant Petersburg)

* La scuola dei maritati (La capricciosa corretta; Gli sposi in contrasto; La moglie corretta) (òpera còmica, llibret de Lorenzo da Ponte, 1795, Londres)

* L’isola del piacere (L’isola piacevole) (ópera cómica, libreto de Lorenzo da Ponte, basat en L’isola della fortuna de Giovanni Bertati, 1795, Londres)

* Le nozze de’ contadini spagnuoli (intermezzo, 1795, Londres)

* Camille ou Le souterrain (comèdia amb intermedis musicals, llibret de Benoît-Joseph Marsollier des Vivetières, 1796, Sant Petersburg)

* La festa in villaggio (òpera cómica, llibret de Ferdinando Moretti, 1798, Sant Petersburg)

ALTRES OBRES

* Cantata a tres veus (1779, Nàpols)

* Philistaei a Jonatha Dispersi (actio sacra, 1784, Venècia)

* Il sogno (cantata per a tres sopranos i orquestra, text de Lorenzo Da Ponte, 1787, Viena)

* La Deità benefica (cantata, text de Ferdinando Moretti, 1790, Sant Petersburg)

* Strofe (cantata, text de Ferdinando Moretti, 1791-6)

* Cantata per la consacrazione della Chiesa Maltese (cantata, 1800, Sant Petersburg)

* Composicions diverses de música sacra.

* Nombroses simfonies, divertiments, octets de vent, arietas, cànons, cançons i duets.

* Concert per a violí (1795, Londres)


TREBALLS SOBRE MARTÍN I SOLER

*La tesis de Dorothea Link The Da Ponte Operas of Vicente Martín y Soler– (Toronto, 1991). Imprescindible per conéixer el tema.

*Un estudi sobre lenorme repercusión de Una cosa rara; el de Christine Martin: Vicente Martín y Soler’s Oper ‘Una cosa rara’: Geschichte eines Opernerfolgs im 18. Jahrhundert (Hildesheim, 2001).

*Una biografia de Vicent Martín i Soler per Giuseppe di Matteis i Gianni Marata, Vicente Martín y Soler (València, 2001).

*Un estudi biogràfic-crític per Leonardo J. Waisman, Vicente Martín y Soler, un español en la música del clasicismo europeo (Madrid, 2007).

*Les actes del Congrés Internacional Los mundos de Vicente Martín y Soler. Institut Valencià de la Música (2009)

Fonts consultades:

*Valencia Nostra.

*Semblanzas de compositores españoles. Leonardo J. Waisman.

*The Grove. V. Martín y Soler: Life and Works.

*Dorothea Link. Anna Morichelli, Vicente Martín y Soler’s Champion Singer.

*Vera Fouter. La producción balletística de Martín y Soler en Rusia, a la luz de las últimas investigaciones. Universidad de Oviedo.

*Luis Ballesteros. Una cosa rara. Universidad de Sevilla.

*Actas del Congreso Internacional Los Siete Mundos de Vicente Martín y Soler. Diversos.

*Assumpta Montserrat. Vicente Martín y Soler: una aproximación a su figura.

*Lorenzo Da Ponte. Memorias. [La vida de Da Ponte és una veritable novel.la i ell, un excel·lent escriptor. La lectura és molt amena i il·lustrativa. Publicat en Siruela.]


 

ANNEX

Llibrets i textos de Da Ponte:

Llibrets

  • Ifigenia in Tauride (1783) – Adaptació de l’òpera Iphigénie en Tauride de Christoph Willibald Gluck
  • La Scuola de’ gelosi (1783) – Versió revisada dels llibrets de 1778 de Caterino Mazzolà – Música d’Antonio Salieri
  • Il Ricco di un giorno (1784) – Música d’Antonio Salieri
  • Il Burbero di buon cuore (1786, segons la peça Le Bourru bienfaisant de Carlo Goldoni) – Música de Vicent Martín i Soler
  • Il Demogorgone ovvero Il filosofo confuso (1786) – Música de Vincenzo Righini
  • Il Finto cieco (1786) – Música de Giuseppe Gazzaniga
  • Le nozze di Figaro (1786, basada en la peça Le Mariage de Figaro de Beaumarchais) – Música de Mozart
  • Una cosa rara, o sia Bellezza ed onestà (1786, basada en la comèdia La Luna de la Sierra de Luis Vélez de Guevara) – Música de Vicent Martín i Soler
  • Gli equivoci (1786) – Música de Stephen Storace
  • L’Arbore di Diana (1787) – Música de Vicent Martín i Soler
  • Il Dissoluto punito, o sia Il Don Giovanni (1787) – Música de Mozart
  • Axur, re di Ormus (1787/88, basada en l’obra Tarare de Beaumarchais) – Música d’Antonio Salieri
  • Il Talismano (1788, basada en una obra de Carlo Goldoni) – Música d’Antonio Salieri
  • Il Bertoldo (1788) – Música d’Antonio Brunetti
  • L’Ape musicale (1789) – Pastitxe a partir de composicions de diferents mestres
  • Il Pastor fido (1789, basada en la pastoral homònima de Giovanni Battista Guarini) – Música d’Antonio Salieri
  • La Cifra (1789) – Música d’Antonio Salieri
  • Così fan tutte, o sia La scuola degli amanti (1789/90) – Música de Mozart
  • La Caffettiera bizzarra (1790) – Música de Joseph Weigl
  • La Capricciosa corretta (1795) – Música de Vicent Martín i Soler
  • Antigona (1796) – Música de Giuseppe Francesco Bianchi
  • Il Consiglio imprudente (1796) – Música de Giuseppe Francesco Bianchi
  • Merope (1797) – Música de Giuseppe Francesco Bianchi
  • Cinna (1798) – Música de Giuseppe Francesco Bianchi
  • Armida (1802) – Música de Giuseppe Francesco Bianchi
  • La Grotta di Calipso (1803) – Música de Peter von Winter
  • Il Trionfo dell’amor fraterno (1804) – Música de Peter von Winter
  • Il Ratto di Proserpina (1804) – Música de Peter von Winter
  • Textos per a cantates, oratoris, etc.
  • Per la ricuperata salute di Ofelia (1785) – Música de Wolfgang Amadeus Mozart, Antonio Salieri i Cornetti (obra perduda)
  • Davidde penitente (1785) – Música de Wolfgang Amadeus Mozart
  • Hymn to America – Música d’Antonio Baglioni

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Hª Música, Música, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Vicent Martín i Soler, un valencià universal que superà a Mozart en la seua època. (II)

  1. Retroenllaç: Vicent Martín i Soler, un valencià universal que superà a Mozart en la seua època. (I) | El Cavaller del Cigne

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s