Jo sóc aquell que em dic Regí.

Xiquet jugant a milicià durant la Guerra Civil

Algú va dir que tots els escrits són autobiogràfics. És ben possible ja que a qui millor coneixem és a nosaltres mateixos i als que ens són propers. Jo tinc el nom del meu oncle, el germà major de mon pare. Va ser una promesa que és va acomplir.

Mos iaios paterns van tenir onze fills i, a més, ma iaia va alletar un xiquet d’una veïna que no tenia llet. La meitat van morir abans d’arribar a l’adultesa. Aquestes coses eren comunes en aquella època. Mon pare farà 88 anys enguany. És el major dels dos supervivents. Tots han anat morint-se, un darrere de l’altre. La Mort sap quan arriba el moment de tocar a la porta. És la crida del destí. Naixem per morir. El que importa és què fem en l’interval que tenim entre la claror del dia i la negror de la nit. Aprofita ara que pots que res no és etern i a tu també et visitarà la senyora de la cara de calavera en una dansa macabra que hem de ballar tots. Ni s’hi escapa ningú. Hi ha qui es consola pensant que aquesta vida és una transit per a la veritable, que ve després de la mort. Creuen que tornaran a veure les persones que estimaren. Un paradís massa bonic per ser cert. Cadascú és lliure de pensar el que vulga. A mi tot això em sona a contes de fades o els Reis d’Orient. És una pena, perquè és dolorós. Després de la mort el que ve és el no-res, la buidor, la soledat infinita i eterna.

– Papà, per què em posàreu Regí de nom?
– Per ton tio, el meu germà major. Era anarquista, saps?

cartell anarquistaPropaganda anarquista

I mon pare va contar-me la història d’un somniador, valent i íntegre, que va morir en plena joventut per lluitar per una societat millor. Era anarquista, sí, però no d’eixos que ens pinten tirant bombes un dia sí i un altre també. Regí era pacifista, vegetarià i practicava el naturisme en la societat repressora de principis del XX. Treballava en un taller. Mon pare, que ja és gran i va perdent la memòria, ja no recorda de què, però encara s’emociona quan parla de son germà major, un pare per a ell. Com a bon anarquista que era, tenia un concepte molt alt de la cultura i li donava classe a mon pare i els germans menuts. Pensava que l’educació i la cultura canviarien el món per a millor. També li agradava tocar la guitarra i cantar cançons que s’inventava, com una en què li demana diners a sa germana Dora perquè les seues butxaques s’estan avorrint d’estar buides i soles. Mon pare no és que el volguera, és que l’idolatrava.

Un bon dia van arribar notícies que l’exèrcit d’Àfrica s’havia sublevat en contra de la República. Mon tio compartia alguns dels ideals del règim que va implantar-se el 14 d’abril de 1936, però es tractava d’uns mínims molt allunyats se la seua utòpica revolució social, la que acabaria amb l’Estat i la societat de classes una volta fora derrotada la burgesia. En aquells moments, però, l’enemic comú a tota Europa era el feixisme i mon tio ho sabia. En 1922 Mussolini va arribar al poser i en 1933, Hitler.

Corrien rumors que alguns destacaments militars s’havien sublevat a favor dels colpistes. Mon tio no s’ho pensà dues vegades. Junt a milers d’obrers com ell més a pit descobert o amb pals, ferraments o escopetes de caça anà a les casernes de València per a impedir que els militars se sublevaren. El tio Regí era pacifista i estava en contra de les corregudes de bous o la caça, però tenia clar que de vegades s’ha de lluitar per evitar mals pitjors i que contra la violència dels militars feixistes cal recórrer a la violència revolucionaria en legítima defensa. La situació va ser molt tensa. Els militars estaven dubtosos i no es decidien. La presència de milers d’obrers disposats a tot va evitar que el destacament militar de València se sublevara. Finalment, les portes de les casernes s’obriren i la tropa va sumar-se a la multitud que ara ja estava armada i disposta a lluitar per la victòria o morir. Les autoritats republicanes no es refiaven dels oficials militars, així que va repartir armes entre els obrers i militants en general de les organitzacions obreres i partits republicans del Front Popular. Mon tio es va convertir-se en un milicià de la CNT-FAI.

xiquets jugant miliciansXiquets jugant a milicians

Mon pare era un xiquet de nou anys quan son germà va dir-li que se n’anava a la guerra per lluitar per la llibertat i que ell havia de ser bo, ajudar a sa mare i estudiar. Mon pare el recorda vestit de milicià anarquista amb un barret i un mocador roig i negre. Portava el fusell que li van donar les autoritats republicanes.

– Les armes són dolentes, però de vegades no tenim més remei que lluitar, Miliet.
– Me’l deixes tocar, Regí?
– No, Miliet, el que has de tocar són els llibres. Recorda que un home lliure és aquell que que sap de llibres. En els llibres està tot. Com que els pares no saben llegir, tu els llegiràs les meues cartes i escriuràs les seues. Entesos?
– Clar que sí, germà. Saps què?
-A vore, què he de saber?
-Quan seré gran li posaré el teu nom al primer fill que tinga.

Els dos germans, que més que germans semblaven pare i fill, s’abraçaren i es donaren un bes de comiat. Va ser l’última vegada que mon pare va vore al tio Regí.

bombardeig portBombardeig del port de València

El jove idealista va estar primer en el front d’Aragó i va participar en les col·lectivitzacions que tingueren lloc en eixes terres. Va romandre a la zona de Terol, on feia un fred que pelava. Més tard, quan les milícies foren dissoltes i format l’Exèrcit Popular, va ser destinat a Cartagena com a caporal d’artilleria de costa. A ell no li agradava ni la disciplina militar, ni la jerarquia ni els comissaris polítics estalinistes. Els odiava per contrarevolucionaris. Més d’una discussió va tenir amb algun del PCE per motius ideològics.

De Mallorca i Eivissa els avions italians atacaven  el port i els arsenals, però també les carreteres on circulava la població civil que era metrallada despietadament pels esbirros de Mussolini. Tots els dies era igual. Sonaven les alarmes, mon tio es col·locava en la seua metralladora antiaèria amb els seus companys i afinava la punteria tot el que podia. Havien d’evitar que els caces sobrevolaren la població portuària o s’acostaren a la carretera que anava per vora mar. La tasca era ben difícil ja que els republicans no disposaven d’avions. Un dia, va haver una novetat. Tot un eixam d’avions, caces i bombarders, s’acostava als artillers en gran nombre disposats a massacrar-los. El comandant, que era comunista,  va ordenar retirada, però ni mon tio ni els seus companys d’esquadra li feren cas. Sabien que no respondre a la incursió era deixar-los amb les mans lliures per atacar la població civil. Mon tio va tindre bona punteria eixe dia i va destruir dos avions feixistes posant en perill la seua vida. Els italians van pensar que totes les esquadres republicanes estaven en posició en els seus llocs. Van retirar-se i no tronaren més eixe dia.

La notícia es va escampar com la pólvora i les autoritats republicanes volgueren condecorar-lo per ser el cap de l’esquadra que havia derrocat els dos avions italians. S’hi va negar.

– Jo no lluite per xapes ni medalletes, lluite per ideals.

Això va dir. Antimilitarista com era, li causaven repulsió del típiques medalles de llanda dels oficials franquistes o de qualsevol altre exèrcit. Ell no en volia. Amb les medalles anava un ascens a tinent. Tampoc no li interessava ja que estava en contra de la jerarquia i del poder. Conta mon pare que, temps després, va pensar que seria bo ser oficial per tenir més poder de decisió. Si no era ell, ho seria algun estalinista que, mon tio considerava contrari als veritables ideals revolucionaris en què ell creia com realment ho eren i la història va demostrar. No va ser Franco ni Mola, sinó el PCE qui va desfer les col·lectivitzacions que a Aragó ell mateix va contribuir a dur a terme.

Mon pare s’alegrava molt de rebre les cartes de mon tio amb alguna foto de quan en quan. Jo les he vistes. Estic orgullós de tenir la seua sang i el seu nom. Era molt simpàtic i alegre. Sempre estava de broma i donava ànims a la família. Mon iaio va passar tota la guerra en les drassanes de València, que eren bombardejades per mar i aire. Mai no li passà res i estava molt en casa al barri de les torres de Quart. Però, per a mon pare, l’heroi era son germà major. El volia amb veneració.

guardia-civilGuàrdies Civils en l’època de la repressió i la dictadura.

Acabà la guerra. La vam perdre. Mon tio estigué lluitant fins el final. Ja no arribà cap carta més. Solament sabem que passà a França. Durant anys mon pare no va saber què va passar després, si estaria viu o mort. Ja tenia dotze anys. El fet de no rebre més cartes era mal senyal. Una nit que mai oblidà ni ell ni la seua família, la Guardia Civil es va presentar amb tricornis i fusells en casa buscant mon tio per dur-se’l al cementiri de Paterna i afusellar-lo segons era pràctica habitual. De molt mala manera i destrossant tot el que trobà, la parella de la Benemérita li preguntà a mon iaio: «¿Dónde cojones está el rojo de mierda de tu hijo?» Quan va dir que no ho sabia el van apallissar davant de la seua dona i fills menuts. Mon pare no ho oblidà mai. Encara se’n recorda.

asesinato gcAnys després, van saber per un amic de mon tio que quan els guàrdies el vingueren a buscar per afusellar-lo ja estava mort. A França va unir-se a la Resistència francesa i va morir en una acció contra els nazis invasors.

No pogueren recuperar mai el cadàver. Recorde que mon pare em parlava de mon tio i m’ensenyava el que tenia d’ell i conservava com si fos una relíquia. Fotos. En una estava totalment nu entre unes mates d’herba. Mon tio, com altres anarquistes, practicava el naturisme. En una altra apareix vestit de milicià tocant la guitarra, afició que mon pare va seguir. També m’ensenyà bitllets i monedes republicanes que havien conservat perquè deixaren d’estar en circulació legal. El que més em va impactar són les cartes que conservaren amagades en un forat de la paret que després taparen. La humitat i el temps les havien fetes quasi il·legibles. Ple d’emoció, va llegir-me algunes.

Passaren els anys i mon pare es feu un home. Va conéixer ma mare, filla d’un altre milicià que va ser condemnat a mort per ser de la UGT, haver enlairat la bandera republicana en l’ajuntament del seu poble i per haver matat un metge de dretes. El tercer càrrec era fals. Li van commutar la pena per cadena perpètua i treballs forçats i, finalment, desterrament perpetu. Jo vaig ser el primer fill de mos pares. Per això em diuen Regí.

A les barricades

Negres tempestes agiten els aires
núvols foscos ens impedeixen veure,
encara que ens espere el dolor i la mort,
contra l’enemic ens crida el deure.
El bé més preuat és la llibertat
cal defensar-lo amb fe i valor,
alça la bandera revolucionària
que portarà al poble a l’emancipació
alça la bandera revolucionària
que portarà al poble a l’emancipació.
Dempeus poble obrer, a la batalla
cal enderrocar la reacció.
A les barricades, a les barricades,
pel triomf de la Confederació!
A les barricades, a les barricades,
pel triomf de la Confederació!

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Política, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s