Torna Waltraud Meier a València. (II) Setena Simfonia: La Mort i Bruckner.

  Waltraud Meier

Programa

I. Gustav Mahler: Kindertotenlieder
II. Anton Bruckner: Simfonia nº 7

Waltraud Meier, mezzosoprano
Orquestra de València
Yaron Traub

Palau de la Música de València, 13 de febrer de 2013

Yaron Traub, director de la OV.

Moltes eren les expectatives que portava per a aquest concert tan esperat ja que comptava amb la Meier, com vaig dir en l’apunt anterior.  Massa cantant per a tan poca orquestra. Aquest és el meu resum. L’orquestra no va estar bé ni en Mahler ni en Bruckner. Un lied exigeix una íntima unió de la poesia i la música, la veu i l’orquestra. Si falla una part, el resultat final és desastrós. Això és el que va passar ahir al meu entendre. Meier va estar impecable, com sempre. Va cantar amb sentiment, comunicant els matisos que es desprenen del text i de la seua part de la partitura, però la música no va estar a l’alçada de la mezzo. Potser no hauria d’haver escoltat aquest dies la cantant amb l’Orquestra de París i Barenboim. La diferència és abismal. L’orquestra valenciana no va donar la talla. Pense que Yaron Traub no pot traure d’on no n’hi ha. Una pena. La Meier ve a València perquè és amiga personal del director israelià. Coincidiren a Bayreuth quan Traub era el mestre repetidor de Barenboim. Som afortunats els valencians per aquesta circumstància, ja que l’agenda de la mezzo està molt ocupada sent com és una de les millors cantants wagnerianes des de fa dècades. Nascuda en 1956, encara conserva una veu excepcional que solament es ressenteix en els aguts més alts quan la diva ja està deixant la cinquantena. Com a actriu continua sent el que sempre ha segut: un animal escènic. Amb una orquestra més fina, els resultats haurien estat excepcionals.

Waltraud Meier el 13 de febrer al Palau de la Música de València.

En la segona part, va interpretar-se una de les simfonies que personalment més m’agrada: la Setena de Bruckner, que com el cicle de lieder mahlerià, també està marcada per la Mort. Ben tocada, que no va ser el cas, ens trobem amb més d’una hora de delícies musicals. Algú ha comparat les obres simfòniques de l’austríac amb catedrals gòtiques. I és que són veritables monuments sonors que durant dècades van estar mig oblidats. Sense dubte, Bruckner va ser un dels millors simfonistes del XIX, precedent de Mahler en primer terme i fins i tot de Shostakóvich. M’atrauen molt els seus adagios. Els trobe altament emotius. El de la Setena és per a mi, el millor, el més impactant. Realment és un rèquiem. Anton el composà quan va assabentar-se de la mort del seu idolatrat Wagner. Déu i Wagner eren de culte per al compositor. En les notes queixoses d’aquest moviment podem sentit com ploren les tubes Wagner, instruments inventats pel saxó, que per primera vegada es feien servir en una simfonia. Quan s’està acostumat a sentir a bones orquestres amb el romanés Celibidache a la batuta la sensació de desolació és angoixant. En el cas de Traub i la seua orquestra, va ser decebedora i fins i tot avorrida. L’avorriment va durar fins el darrer compàs de la simfonia. Una pena, ja que el moviments ràpids són enèrgics i exultants. Ben interpretats són capaços no sols de mantenir l’atenció en una obra de llarga durada sinó de comunicar un sentiment d’eufòria que anit no vaig sentir, més bé, el que vaig sentir són ganes de dormir malgrat estar en la segona fila de platea. Una cosa imperdonable com van destrossar una de les simfonies de més qualitat del repertori. Per a molts, aquesta és la millor de les simfonies de Bruckner.

Anton Bruckner

Parlem un poc de Bruckner. Era una persona senzilla. Fill i nét de mestres d’escola. A més de compositor va ser organista. Com Wagner, va ser utilitzat pels nazis i es que Hitler i ell tenen coses en comú. Els dos son naturals de l’Alta Àustria junt a Baviera. Els dos van ser estudiants a Linz. Ambdós idolatraven a Wagner i van tenir problemes d’acceptació a Viena. Brucker era considerat com una espècie de palet pietós catòlic en la cosmopolita Viena. Persona tan bona com ingènua va confessar la seua admiració per Wagner. L’àcid crític antiwagnerià Hanslick es fa encarregar de fer-li la guitza tot el que pogué. Per aquella època hi havia una disputa entre els que el citat crític beneïa, és a dir, els seguidors de Brahms, i els seguidors de Wagner. Afortunadament, el bo de Bruckner no va quedar-se a soles, sinó que músics wagnerians de la talla de Nikisch li feren costat. Aquest va dirigir precisament la Setena Simfonia. Bruckner va ser acusat de «simfonista wagnerià», el que era fals, ja que malgrat l’admiració que sentia per Wagner i les seues visites a Bayreuth, la seua obra s’explica per Beethoven encara que incorpora algun element procedent de Wagner. Wagner, que no trobava cap compositor viu que valguera la pena i afirmava que després de Beethoven no s’havia composat cap simfonia digna de la música alemanya va afirmar que la música de Bruckner era l’única que valia la pena. Els dos músics van coincidir i Wagner li va prometre que les seues simfonies s’interpretarien a Bayreuth. Malauradament, el saxó morí poc després i aquesta promesa no pogué ser satisfeta.

 

Brahms i Wagner. La música pura i la del futur.

En el caràcter del compositor podem destacar la falta de confiança en sí mateix i en els resultats de la seua obra. Seria el cas oposat a Wagner, a qui va dedicar una simfonia com també va fer al «bon Déu». Un problema a l’hora d’abordar la seua obra és que de totes les simfonies en tenim diverses versions. Sempre apareixia algun amic que li corregia el seu treball. Per això hi ha una varietat d’edicions. Aquesta falta de confiança feu que el que tenim per Primera Simfonia, realment no siga tal, ja que abans va composar altres simfonies. Per això, en algunes integrals apareix la Simfonia 0. Una altra faceta seua era la seua predilecció per les jovenetes. No va casar-se perquè els seus ulls es paraven en fèmines que podien ser filles seues i el rebutjaven. Si les seues simfonies són tan lluminoses i enèrgiques, ell va ser més bé gris. No resultava atractiu ni pel físic ni pel caràcter. Tampoc no era un bon partit pels seus diners. Modest en tot, els seus veritables amors van ser Wagner i Déu.

Hitler retent homenatge a Bruckner en 1937 amb símbols nazis i sonant l’adagio de la Setena.

Tornem a Hilter. Com a wagnerià ja estic acostumat a la relació que sol fer-ser entre Wagner i Hitler. És un tòpic com molts altres. La majoria de la gent desconeix que a Hitler li agradaven tres compositors especialment i als tres els va utilitzat amb finalitat política. Wagner, Bruckner i Beethoven. Com a qualsevol melòman, a Hitler li agradaven diversos músics i no sols un. A tots tres va utilitzar per a la seua propaganda política. Tenim fotos i filmacions, però això no importa. No hi ha més cec que qui no vol veure. Recorden. La Novena de Beethoven, aniversari de Hitler, símbols nazis a gran tamany i Furtwangler a la batuta. A Youtube es pot trobar. En el cas de Bruckner la cosa arribà a més. El que passa és que la ignorància de la gent és supina. En primer lloc, com he dit, eren paisans. Des de molt jove li agradava la seua música com podem llegir en el llibre de l’amic de joventut del dictador. Quan es va produir l’annexió d’Àustria, sonà la música de Bruckner. Hitler va manar erigir un bust al compositor en el temple-museu que Ludwig I, avi del Rei Boig, manà erigir a imitació del Partenon amb el nom de «Walhalla». Tenim la foto del dictador davant el monument en actitud respectuosa. Sonava l’adagio de la Setena de Bruckner. Aquesta música va servir de fons a l’anunci del suïcidi del genocida uns anys més tard. Per a Hitler, la Setena simfonia del seu paisà era la millor i estava a l’alçada de la Novena de Beethoven. En l’actualitat és la simfonia de l’austríac que més s’interpreta. Resulta curiosa aquesta nazificació del «bo» de Bruckner quan – cosa rara en l’època – no era antisemita. De fet, quan es referia als jueus en deia «els nostres germans hebreus», cosa d’admirar ja que era molt catòlic, com Liszt, a qui conegué; l’hongarés era molt més antisemita que Wagner. Poc importa, però, la veritat als que són incapaços de parlar de Wagner sense fer referència al seu antisemitisme, que era més teòric que pràctic, ja que sempre va tenir molts amics jueus, fins i tot a Bayreuth.

Celibidache amb la Berliner. Els tempi són molt lents, de manera que la simfonia dura una hora i mitja quan usualment té una durada de poc més d’una hora.

Quant a les gravacions de les simfonies les meues favorites són les de Celibidache, que va fer una integral incompleta que podem escoltar en CD o veure en DVD; potser siga el summe sacerdot d’aquesta música. També m’agrada molt la lectura de Günter Wand – que vaig conéixer gràcies al meu amic d’Argentina Ricardo Román, que fa poc fa faltar – i, com no?, la de Eugen Jochum. Aquest darrer, alemany catòlic fervorós, és el meu favorit en les monumentals Misses de Bruckner, obres que per la seua complexitat no solen ser executades en concert. Hi també excel·lent les lectures de simfonies concretes a mans de Furtwängler, Knappertsbusch, Giulini, Berstein i altres, però amb les tres integrals citades ja tenim el bo i millor de Bruckner.

Bruckner: Symphonie Nr. 7 – II. Adagio. Wiener. Knappertsbusch (1949)

Per acabar, voldria retre homenatge al magnífic critic valencià Gonzalo Badenes. Durant anys vaig llegir els seus programes de mà al Palau i els seus articles en la premsa. Va morir l’any 2000, però les seues crítiques i programes de mà encara són vigents. Ací tenim un extracte del que va escriure de la Setena Simfonia de Bruckner.

Desde su estreno por Artur Nikisch, en Leipzig, el 30 de diciembre de 1884, ésta ha sido, junto con la Cuarta, la sinfonía bruckneriana con mayor aceptación por parte del público (aunque la primacía musical habría que otorgarla a la gigantesca Octava, “la sinfonía de las sinfonías”). Comenzada en septiembre de 1881, quedó concluida dos años más tarde. La riqueza de su invención melódica, la relativa “simplicidad” (para el standard bruckneriano, claro) de su escritura y, sobre todo, la leyenda de su Adagio (una oda fúnebre a Wagner) explican esa popularidad. La célula temática —una amplia melodía, extendida sobre una gama de dos octavas— con que se inaugura el Moderato, abarca no menos de 23 compases. Su pugna con el otro elemento, imponente, otorga a esta parte una especial atmósfera lírica, que desembocará en la grandiosa coda. El Adagio, en do sostenido menor, se abre con una emocionante frase de la cuerda, que nos evoca la constante de la interválica “parsifaliana” en Bruckner (advirtamos que toda la primera parte había sido culminada cuando Bruckner asistió al estreno de Parsifal, en julio de 1882). Un bellísimo elemento melódico, en modo mayor, establece el contraste. Todo el movimiento “respira” serenidad, es la “cumbre del dolor”, avanzando hacia su consumación por medio de sucesivos crescendi, y al alcanzar ésta, toda la orquesta estalla en un fortissimo de cósmica potencia. La estructura de arco se cumple en la coda, que Bruckner acometió tras la muerte de Wagner (si bien el  “presentimiento” de ésta le había asaltado ya desde el inicio del movimiento). El Scherzo de la partitura con su peculiar vigor rítmico y la belleza lírica de sus dos tríos, prepara el Finale, donde se enfrentan un enérgico tema, casi marcial, y un estremecedor “coral”, que conducen la obra a una conclusión plenamente gozosa.