Torna Waltraud Meier a València. (I) Kindertotenlieder: La Mort i Mahler.

La mezzo wagneriana Waltraud Meier.

Demà Waltraud Meier torna de nou al Palau de la Música de València. Interpretarà un dels cicles de lieder que més m’emociona: Kindertotenlieder (Les cançons dels xiquets morts). M’encisa aquest gènere acompanyat d’orquestra. No solament Mahler, sinó també Wagner i Strauss encara que Wagner tan sols arribara a orquestrar un lied. Felix Mottl, acabaria el treball. Sobre el cicle de Mahler ja us vaig parlar en un altre post que contenia la meua traducció al català de les lletres i la interpretació de Waltraud Meier acompanyada per l’Orquestra de París dirigida per Barenboim. També us parlí d’altres versions tingudes per referencials, com les de Kathleen Ferrier, la cantant favorita de Bruno Walter, amic i deixeble del compositor. Si he de ser sincer, no m’agrada el timbre de la veu de la contralt; em sembla massa masculí si se’m permet l’expressió. M’estime més Christa Ludwig per exemple, o la Meier. Ací he de reconéixer que no sóc objectiu. La Meier és molt especial per a mi. La meua cantant favorita. Cantant i actriu. L’encarnació dels papers que interpreta. És Isolde, Kundry, Sieglinde, Waltraute o la Marie de Wozzeck. Jo sóc el seu admirador incondicional.

La Mort és un tòpic recurrent en l’univers mahlerià. El repàs de la seua biografia ens dóna compte d’aquesta fúnebre realitat: germans morts, amics morts, sense parlar d’il·lusions i projectes que la mort va truncar … o fins i tot facilitar. Per exemple, la Segona simfonia «Resurrecció» prové d’un poema simfònic titulat Totenfeier -Pompes fúnebres-. En l’obra hi intervé un funeral, el de Hans von Büllow, que apareix de manera més ben àcida.

Cicle complet. Kirsten Flagstad (Soprano) Conductor:  Sir Adrian Boult. Wiener

Les al·lusions a la mort són multiformes i apareixen per tota la seua obra. Amb tot, desborda energia, de vegades exacerbada, establint un tens contrapunt anímic. Mahler no estava realment preparat per a la seua pròpia mort, o almenys no la rebia de la manera pacífica que alguns pretenen. La Desena simfonia té molt de rebel·lia. Hi ha qui opina que Mahler va aconseguir una mirada gairebé de tipus «oriental», una dissolució en el tot, quan al·ludeix a la Mort en el bellíssim moviment titulat El comiat en La cançó de la terra. Potser coneixia la filosofia de Schopenhauer i la seua idea de la mort. No oblidem que Mahler era wagnerià i Wagner va ser seguidor del filòsof en la seua maduresa. Probablement, tractant-se de Mahler, ambdues visions trobades –la rebel·lia davant la pròpia extinció, versus l’espiritualitat transcendent– siguen concomitants i certes alhora. No és d’estranyar, ja que en el compositor jueu és habitual trobar-se el grotesc amb el sublim alhora. Mahler és el compositor dels contrastos i de la seua dissolució. Sembla seguir la dialèctica hegeliana: tesi, antítesi, síntesi. Això és el que fa amb el lied i la simfonia, que es troben en extrems oposats però que en les seues mans s’arriba a una síntesis superadora típica del compositor. La fusió de la simfonia amb el lied. Potser en la crepuscular Das Lied von der Erde – La cançó de la terra – això siga més evident. Simfonia o cicle de lieder? Les dues coses alhora.

Cicle complet. K. Ferrier. B. Walter, Wiener.

Morir-se un mateix és menys difícil que suportar una altra classe de mort: la mort dels altres, sobretot quan són estimats. En aquest cas, la resignació no és fàcil. D’ací naixen els laments més profunds i les recerques més intenses d’alguna explicació capaç de donar sentit al que ens sembla irremeiablement injust. Parle de casos com ara la mort d’un fill. És tan antinatural haver de soterrar un infant que no és senzill d’afrontar. Qualsevol pare o mare preferiria mil vegades abans morir-se ell que la seua criatura. Els xocotets taüts de personetes mortes abans d’hora resulten extremadament doloroses de contemplar. És antinatural, encara que en l’època de Mahler era molt més habitual que hui en dia, igual que la mort de la mare en el part. Aquesta commoció atroç arriba al súmmum quan aquests altres que la mort reclama són els que amb prou feines han viscut: els nens, com deia.

IV-V. Hampson. Berstein. Wiener,

 Avui, la medicina ha avançat molt i que muira una mare en donar a llum o un xiquet no resulta ja habitual. No obstant això, Mahler no coneixia aquests avanços i va veure morir diversos germans i amics en la carrera cap a la adultesa. Aquesta és una dada fonamental per a la música que estem abordant.

Mahler, Alma i les xiquetes.

La família Mahler provenia d’una zona rural i precària d’Àustria-Hongria: Kaliště, llogaret de Bohèmia. El modest matrimoni de Bernard Baruch Mahler i Marie Hermann va portar al món quinze fills, dels quals nou van morir durant la infància. Aquests nou germans són el principal antecedent emotiu amb què comptava Gustav Mahler al moment de compondre un dels seus cicles liederístics més importants, entre 1901 i 1904.

La tràgica mort de la seua filleta Maria (Putzi) el 1907 va donar a aquest cicle un caràcter de lúgubre presagi. La pròpia esposa del compositor es va alarmar al veure el seu marit treballant sobre els Kindertotenlieder, 425 poemes escrits per Friedrich Rückert després de veure morir a dos fills seus en tot just setze dies, víctimes d’escarlatina (la mateixa malaltia que, barrejada amb diftèria, es portaria a la petita Putzi). Alma conta en les seues memòries que va exclamar: «Gustav, no temptes el destí!». Intuïció materna que es verificaria dolorosament, però que Mahler mai no va compartir mentre composava les cançons; de fet va escriure: «Em vaig col·locar en la situació d’haver perdut un fill. Quan realment vaig perdre la meua filla, no podria haver escrit aquestes cançons.»

Mahler va patir molt la mort del seu germà favorit, Ernst que va ser un episodi fonamental en la vida i art del compositor. Quan estudià la poesia de Rückert, va descobrir que un dels fills morts de l’escriptor es deia, així mateix, Ernst, sorgint llavors una sintonia emotiva marcada per la figura del germà absent. Podríem dir que els Kindertotenlieder sorgeixen com a fruit d’una experiència viscuda.

De tota manera, els poemes escollits no es refereixen exclusivament a un xiquet mort (Rückert va perdre un nen i la seua única nena). El primer i segon tracten d’ambdós; el tercer evoca la nena; el quart i cinqué tornen a esmentar els dos petits. Així doncs, fins i tot la figura d’Ernst acaba sent sublimada i transcendida per obra i gràcia de l’art mahlerià.

Cicle complet. Christa Ludwig. Maazel. Berlin Radio Symphony Orchestra.

A diferència dels cinc Rückert-lieder immediatament anteriors, escrits entre 1901 i 1902, aquestes cinc cançons van ser concebudes com a cicle unitari. Va dir: «Estan pensades com una unitat inseparable, i l’execució no ha d’interferir amb la seua continuïtat». Van ser escrites per adequar còmodament a la veu de baríton o mezzo-soprano, acompanyada per una orquestra mai pesada ni invasora (és, en efecte, una orquestra petita). Mahler era un instrumentador magnífic i a més sabia equilibrar molt bé els timbres. Els fils sonors són portats segons un esquema progressiu, suggerint contrastos de llum i foscor a partir de les paraules, i canviant la textura de cançó en cançó.

Els cinc lieder són:
1. Nun will die Sonn ‘so hell aufgeh’n (Ara el sol sortirà radiant)
2. Nun seh ‘ich Wohl, warum so Dunkle Flammen (Ara entenc per què tan fosques flames)
3. Wenn dein Mütterlein (Quan la teua mareta)
4. Oft denk ‘ich, sie sind nur ausgegangen (Sovint pense que només han eixit)
5. In diesem Wetter! (Amb aquest temps!)

Les lletres dels poemes les teniu en l’apunt anterior. Podem observar les al·lusions a la claror i a la foscor. En el segon lied apareix una cita del Liebestod de Tristan.

Les Cançons a la mort dels nens són obres introspectives, transparents i denses alhora, la qual cosa suposa un repte per a l’expressivitat de l’intèrpret. La vestidura instrumental no ofega la veu, sinó que la potencia en termes de significat i la matisa en termes de textura.

Encara que normalment és una mezzo o contralt qui interpreta el cicle, també pot fer-ho un baríton o una soprano. Comence per ell. Personalment Thomas Hampson dirigit per Bernstein és el meu favorit. També va dirigir a Janet Baker, encara que m’estime més la versió masculina. Kathleen Ferrier amb Bruno Walter o Otto Klemperer és de referència, però com deia abans a mi no m’agrada el timbre de la seua veu, massa fosca per a mi, m’estime més Kirsten Flagstad amb  Sir Adrian Boult o Christa Ludwig amb Klemperer també encara que sent passió per la referida Waltraud Meier amb Barenboim. És qüestió de gustos i cada qual en té els seus. Dic això perquè no pretenc pontificar. Si vols opinar, amb gust et llegiré.

Aquest disc, amb lieder de Mahler, Wagner i Wolf fa anys que el tinc i és un dels meus favorits. Barenboim dirigeix l’Orquestra de París. Waltraud Meier està insuperable.

Us deixe amb la Meier i l’Orquestra de París dirigida per Barenboim.

1. Nun will die Sonn ‘so hell aufgeh’n (Ara el sol sortirà radiant)

2. Nun seh ‘ich Wohl, warum so Dunkle Flammen (Ara entenc per què tan fosques flames)

3. Wenn dein Mütterlein (Quan la teua mareta)

4. Oft denk ‘ich, sie sind nur ausgegangen (Sovint pense que només han eixit)

5. In diesem Wetter! (Amb aquest temps!)

Font: Oído Fino.

Gràcies.

Regí.

Ressenya del concert ⇒